dilluns, 29 de desembre del 2008

Al meu poble el vent de llevant




N'hi ha que diuen que els empordanesos estem tocats per la Tramuntana. Serà cert. El vent del nord és part de l'encant dels volts del Cap de Creus. A casa, m'expliquen que anys ençà el vent del nord arribava a bufar amb força setmanes senceres. Avui, continuem tenint-lo a prop. Els que viuen de la pesca han après a navegar les aigües càlides i salades del mediterrani i els pobles han estat construïts per a suportar les ràfegues del nord.

De cop, el mar s'empipa i fa brisar grans onades, mar de fons. D'això ja no se'n diu Tramuntana; aquest vent ve de l'Est i es fa anomenar Llevant. Quan el cel és grisos i el vent porta pluja - el temporal de llevant s’acosta-. Els de l'Empordà, malgrat el tenim a prop, no hem après a adaptar-nos-hi del tot. Hi ha pobles que construeixen ports a cara Est; és a dir, que quan s'aixeca mar de fons les onades s'alcen per sobre el port i inunden tot el que troben al seu pas. Els carrers es foraden amb l'impacte dels sediments que arrossega l'aigua, les barques de pesca han de canviar "d’amarra" perquè es troben en perill de deriva, la llotja no guanya per vidres trencats. Estúpides obres arquitectòniques.

Enguany, el desembre s'ha volgut acomiadar en nom de temporal. - Gran llevantada a l'Empordà-. El fet que el llevant hagi arribat en temps de nadales, ha fet que molts turistes habituals s'hagin sobresaltat. És cert que, feia temps, que no patíem un temporal tant fort; al poble de Llança els "desastres" del temporal no han sorprès als ciutadans. Ara bé, les imatges son realment impressionants – La força del Mar-.

(M'han fet arribar aquest vídeo casolà; ignoreu els personatges i si us interessa, mireu-lo fins al final )


Temporal a Llança

diumenge, 28 de desembre del 2008

Per la cultura del consum





El suplici de Tàntal esgarrifa als pobres. Condemnats a la fam i a la sed, estan també condemnats a contemplar els grans vicis que la publicitat ofereix. Quan acosten la boca o estiren la mà, aquestes “meravelles” s'allunyen. I si alguna vegada les atrapen, llençant-s'hi amb força, van a parar a la garjola o al cementiri.


Àpats de plàstic, somnis de plàstic. És de plàstic el paradís que la televisió promet a totes i a poques atorga. Estem al seu servei. En aquesta civilització, on les coses importen cada cop més i les persones cada cop menys, els objectius de viure han estat segrestats per alguns mitjans amb gran poder adquisitiu: les coses et compren, el cotxe et condueix, l'ordinador et programa, la televisió et veu.


- Ah, i per l'abundància no ens oblidem de brindar. Que els carrers estan de festa.

dilluns, 15 de desembre del 2008

Ciutats que parlen


Avui, fa uns mesos que casa meva es troba al bell mig de la ciutat de Girona. Viure amb vistes a l’Onyar és imprevisible i és que, aquesta ciutat té parets, carrers empedrats i esquerdes que reciten versos. Passejar-te pel Barri Vell, trobar-te un retall de paper penjat a la cantonada, t’atures i el llegeixes. A vegades, t’agraden tant el que expliquen les paraules que el despenjaries però no ho fas; perquè saps que alguna altra persona pot sentir el mateix que tu i de fet, vols que algú més ho senti. Com ella, que avui també en parla.

El dijous en vam llegir un que parlava de formigues que caminen, que caminen. Feia riure però avui, us voldria deixar llegir un dels primers retalls amb els que molts vàrem topar. Es titula ciutats que parlen i ells en diuen, terrorisme literari.

A part de construir parets si els poses un damunt de l'altre, els maons, transmutats per línies de colors, es converteixen en llibres d'una estanteria gegant i viva. Gent que passa i que deixa la seva petjada. Les parets estan plenes de crits contra l'oblit, les ciutats parlen dels seus habitants i tenen molt a dir. Però la gent passa de llarg, ja no és temps de llegendes a la vora del foc. Els contes són fòssils d'una espècie desapareguda sense identificar, però les pintades a les parets ens recorden que hi ha una paraula que es diu comunicació.

Terrorisme Literari

diumenge, 14 de desembre del 2008

En confiança

S’assegué sobre el buit, un horitzó immens al seu davant. Sentia la seva pròpia llibertat, era ella qui havia escollit lluitar per aquella vida, en tot moment era conscient del pes de les seves decisions. Hi havia moments en els quals se sentia perduda, no sabia quin era el camí a seguir, sabia de la incertesa dels seus passos però es sentia obligada a continuar endavant. Empesa per l’angoixa del dubte, caminava amb la mirada baixada. Es preguntava el perquè d’aquesta obligació a escollir sense saber mai quina era l’opció correcta. S’havia equivocat, la por era el motiu i l’error la decepció. L’angoixa oprimia el seu pit cada cop amb més força. De cop, començà a ploure per dins i tot perdia sentit. El silenci de matinada va mullar els seus llavis amb records i poesia sota la caputxa. Avui, segueix a la seva trinxera lluitant per no ser res més que una pedra sobre el buit.




Reconèixer la decepció, la impotència també és l’essència invisible de la vida – que es sobreviu que no viu- des de la trinxera. Hi ha nits que entres a casa i et trobes el pis buit, a l’habitació l’estufa apagada i l’encens. Has menjat un entrepà de pernil a mitja tarda, t’escalfes un got de llet i et dutxes. Al suro hi ha tres folis plens de notes, com un calendari de la programació horària de la que ha de ser la teva setmana. Intentes començar a estripar algunes de les feines però, et trobes una fotografia vella amagada entre els arxius i t’hi entretens. És una imatge borrosa, en blanc i negre, que et porta records i melangia. La mires, de fet no pots deixar de mirar-la. És negre, està tant “pixelada” que et costa resseguir el perfil del dibuix. Continues mirant-la i és horrible, cada cop es torna més borrosa, més fosca. Estàs trista, plores i no és cosa de la fotografia perquè ella continua tan llunyana com al principi. Baixes el cap i tanques els ulls, ara sí; ja res és fosc, la veus, ets tu i ell, vosaltres i les circumstàncies, la vida i la soledat, l’ahir i la cicatriu. Ara tremoles, l’estufa està encesa però no escalfa. L’abric no et protegeix perquè està moll, de tanta pluja. T’encens una cigarreta, dues calades i l’apagues. Agafes un llibre de poesia, entres al llit, la manta et cobreix el cos però segueixes tremolant. T’estires, t’aixeques, t’asseus i tremoles. Fa fred, tot està molt fred i tu, no pots deixar de tremolar. Tens por i estàs nerviosa, vols dormir però no pots. Vas a la cuina, obres el rebost i està buit. Et mulles la cara amb aigua calenta, et mires al mirall i somrius; la del fons del mirall no ets tu. Gires el cap i ets allà, estàs dormint estirada al llit. De fet, sempre has estat allà – present en la nostàlgia, perduda en la impotència, oblidada en l’esperança -.






En confiança, això que us explico és com una trena – amarra el cabell amb pedaços, en fa un dibuix però hi deixa escletxes – petits racons sense lligar – que fan que la trena es desfaci a poc a poc- .

dissabte, 13 de desembre del 2008

Juguem


“La educación no será el privilegio de quienes puedan pagarla”

Eduardo Galeano

Al barri de Cerro Norte, un suburbi pobre de la ciutat de Montevideo, un mag va preparar un espectacle al carrer i va jugar amb la imaginació dels que s’aturaven en veure’l allà, disfressat sobre una tarima feta de taules velles. Amb un moviment de canell i una bareta màgica, el mag va fer aparèixer un dòlar del seu puny; després, en va treure un grapat del barret.

Quan es va acabar l’espectacle, la bareta màgica va desaparèixer i el mag també. L’endemà, els veïns varen veure un nen descalç que es passejava amb una branca (màgica) a la mà: donava cops de canell a cada cantonada i es quedava esperant.

-Està jugant; deien els veïns quan va seure’s a les escales d’un portal, va amagar la branca i va treure una bossa de paper. Va enfonsar el nas a la bossa plena de cola i es va posar la caputxa mentre aclucava el cap entre les cames. – Aquest era el seu joc, imaginar-se lluny.


diumenge, 30 de novembre del 2008

La màgia és un joc inexplicable


A veces me desdoblo y me digo al oído:
"¡Qué bueno respirar, sentirte vivo!
¡Qué bueno que te cruces por mi camino!".
Rodeado de un espejo circular,
soy feliz con esta esquizofrenia tan particular.

Ismael Serrano.





Els carrers estaven xops de tanta pluja, la tardor havia arribat i semblava més freda que mai. Al portal hi havia un bassal, el va saltar i es va esquitxar els pantalons. Mentre es treia la jaqueta molla, es va obrir la porta de l’ascensor i a dins, ell la va mirar copsat per la trobada inesperada. Havia entrat a l’aparcament pocs minuts abans que ella piqués l’ascensor per no pujar les escales. En silenci, pensava en el curiós món dels ascensors i la constant transició d’anècdotes que s’hi viuen. Van parar al tercer pis, ella va baixar i sense pensar-s’ho li va dir: - Vols entrar i fem una copa. – Sí, m’agradaria, va contestar ell amb la veu tímida.

Aquelles nits que passaven junts eren d’una tendresa inseparable. Xerraven i reien, mentre omplien els gots de vi i els tornaven a omplir després de cada glop. Hi havia silenci, aleshores es somreien l’un a l’altre, ella s’hi acaronava i abraçaven el delir resseguint la nuesa dels seus cossos sota els llençols. Eren instants únics i així els sentien, sabien que allò – estar l’un amb l’altre- era el que volien viure. Aquelles trobades inesperades i aquelles nits de tanta certesa, amor i raó.

Tot era diferent i nou, era màgic i es sentien a gust mentre ho vivien. Amb tot, a ella li era difícil pensar i creure que les circumstàncies d’aquella història podien ser duraderes. Era estrany descriure’s i això la tranquil·litzava, no sentir-se lligada al significat d’una relació. Però era complicat pensar que no passaria res. Compartir aquells instants era especial. Els matins amb olor a cafè i les carícies abans d’anar a treballar eren l’essència d’un senzill però inevitable comiat.

Amb el seu record, sentia enyor i pensava que, aquell joc s’hauria de definir algun dia. Existien motius per tenir por – por d’equivocar-se -, però aquests no l’aturaven. Potser s’estava equivocant, potser aquelles carícies serien la cicatriu d’un futur comiat. No ho sabia, ni podia saber-ho, ni tant sols, podia pensar-ho perquè sentia que ell i la certesa d’aquells instants era la vida que volia viure, perquè viure’s i saber-se a prop era únic, màgic. No podia descriure tot el que sentia quan estaven junts, malgrat ser diferent – estrany- era fàcil, tant fàcil que li era difícil dir-ho, però, ho sabia; tant fàcil com estimar-se.

dimarts, 25 de novembre del 2008

Una Treva


"Avui, de matinada, uns pescadors trobaren a la sortida del port el cos d'una dona surant sobre l'aigua. Probablement caigué al mar per accident. "

Fragment del conte " Mar, amor meu, acompanyament a sis veus". Carme Riera.


El 25 de novembre és un dia més per combatre la violència de Gènere. Avui, una treva al dolor i una llum de flors blanques a l'horitzó reclamen la custòdia dels nostres cossos.


L'esfera groga s'amagava pretensiosa abandonant-me a la sort de dues faroles llunyanes, a l'altra banda del petit bosquet que separava la platja del camí que porta de Sant Pere de Rodes a Llançà. Gairebé il·luminaven mes les petites cuques de llum que suraven en l'aire i lluïen el seu petit espectacle mòbil, substituint als estels avui castigats per la negra nit.


Un petit túnel de pins du fins a Les Carboneres, la petita platja on pedres de colors amuntegades en columnes marquen l'epicentre d'un punt de concentració d'energies que molts viatgers visiten. Una flor blanca i olorosa m'acompanyava. La desembocadura d'una riera separa la platja en dues parts, deixant les roques acolorides al canto del port i a l'altra banda una petita platja amb una illa amarrada a l’asfalt.


De nit no hi ha mai ningú. I menys si és una nit fosca. A mes, les mateixes histories de que es un punt d'energies positives existeixen a l’invers, amb la creença de que de nit hi volten esperits malignes que espanten als visitants.


Aquella nit, doncs, estava sola. Hi havia, però, tres llums a l’horitzó sobre la mar negra i sedosa, tranquil·la – el vent del nord estava de baixa -. Es veien tres barques de pesca en busca del sou. Tres llums cosien l’horitzó de negre líquid i negre aïrat, seda i cotó. Els plecs íntims de la seda negra es movien suaument amb l'oratge i sospiraven quan es trencaven en escuma blanca sobre la sorra fosca i humida. I apart d'aquestes remors, només silenci. S'hi respirava molta calma i m'excitava també un xic el fet de trobar-me sola i aïllada, mig perduda en la nit.


Em vaig treure la roba i el ventet de tempesta em va eriçar la pell. Vaig enfonsar els peus en una sorra fina sota l'aigua del riu que corria amb pressa a ser salat, i vaig caminar-hi avall cap on s’entrenava a la immensitat de l’oceà. Just on moria el riu i començava el llençol de fina seda negra, el corrent feia un petit remolí d'aigua dolça i escuma que em convidava a jugar-hi. Vaig asseure-m'hi mirant al mar, les tres petites llunyanes llums clavades a les pupil·les que sucumbien al calfred que em recorria tota l'esquena.


Vaig recolzar els braços enrere, ferms aguantant-me, i els pulmons dilatats s'omplien d'olor de mar i de nit mentre tirava el cap enrere i els cabells arrelaven en l'aigua fugissera, i agafava la flor mes fermament amb les dents per oblidar el fred que em contradeia. Amb els ulls mig oberts per retenir el plaer d'aquella humida carícia, buscava la lluna que els mugrons acusaven per no estar il·luminant el nostre espectacle.

Unes onades un xic mes fortes em van esquitxar el ventre, els pits i els braços, i li vaig tornar la mirada desafiant a l'oratge encès mentre la lluna es feia una mica de lloc entre els núvols grisos.


Sonava una melodia dolça i harmònica que baixava pel riu com conduït per les cuques de llum cap on em trobava. Venia amb una brisa suau i un fil de magnetisme que m'empenyia endavant i endarrere, cosa que feia que els cabells xops em fuetegessin l'esquena nua i l'aigua per davant i per darrere piques amb sorolls de gruta sobre les cuixes. La música entrava pels oïdes i els porus de la pell indistintament, m'embolcallava en sons de grills i vent entre les fulles, de granotes i gripaus inflats com cantants d’òpera, i veus greus per sota de veus agudes que es fonien finalment amb la remor del mar.


Aquest, creixent d'ones, semblava voler tot el protagonisme i agafava embranzida per estel·lar amb mes força. A voltes perdia les tres llumetes de l’horitzó i només veia com l'oratge ejaculava repetidament i amb força sobre la sorra humida i llisa, i venia també sobre el meu entrecuix impacient, deixant-hi el pessigolleig de les bombolles i el regalimeig d’aigües que es retiraven avergonyides. Però tornaven...


Ara si, ara apareixia la lluna, com un òvul gegant i gelós de les marees, clamant una mica d'ordre en aquella platja tranquil·la. I jo queia enrere, abatuda sobre l'aigua gelada que corria i semblava que també reia, i la flor blanca que duia als llavis s'escapava amb un gemec i una rialla, corrent avall, embarcant-se en un llarg viatge de seda negra.


Quan vaig obrir els ulls, els núvols fugien espantats per l'enrabiada lluna i s'entreveien les petites estrelles que xafarderes pampalluguejaven i es feien jocs de llum explicant-se secrets. Les cuques de llum les imitaven per sobre la meva mirada encara mig extasiada, dibuixant esteles de llum com petits fars efímers, i quan vaig aixecar el cap per veure marxar la flor blanca, semblava que les petites barques que cosien de llum l’horitzó aplaudien i celebraven aquella petita invocació de màgia...


Vaig marxar pel senderol d'arbres i sorra amb el cor tranquil. Estranyament la lluna va decidir acompanyar-me tot el camí de tornada, amb la mirada envejosa clavada per l'ull de llum.


Encara ara, quan surto al carrer de nit, un calfred em parteix el sexe i l'anima, i retornen imatges fugisseres d'aquella nit màgica. Inevitablement miro amunt i la veig, orgullosa en la seva altura, coronada de llum, recitant conjurs i dolces i tètriques melodies... que les estrelles, al seu torn, li ballen, alçant-li el vestit de seda negra.







Memòria i Camins de tornada ( II )

Somniem sempre, i ho esperem tot, hem après l'art d'esperar, aquest art d'esperar en nits interminables d'impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot, i ho volem tot, volem l'impossible per a arribar al possible, volem el possible per a arribar a l'impossible;

El temps havia empitjorat, els carrers estaven plens de bassals i les cantonades dibuixaven les esquerdes de sobreviure en un estat d’excepció. La mar de la comarca estava empipada, les onades banyaven el port i feien explotar una de les casernes dels òrgans de la repressió. La Kadijha sentia que l’ambient havia canviat des de la seva última visita. Al poble de la Bruna, les constructores s’havien menjat el bosc i la pedrera havia foradat més quilometres de muntanya.

Una tarda es van trobar amb una kuadrilla de joves, que les varen portar a l’antic recinte industrial. A una de les sales, les parets estaven pintades de colors vius i les cadires en rotllana acollien a una vintena de joves del poble. - Qualsevol nit pot sortir el sol – Va pensar que aquells joves eren la certesa del present i l’espurna necessària e imprescindible. Entre ells, hi havia una cara coneguda, un record i una mirada tímida.

Ella sabia que existia un motiu – latent- que l’havia portat a fer el viatge de tornada. El record d’aquell estiu i l’estranya sensació de saber-se lligada a un fort sentiment d’atracció, enamorament i enyor. Malgrat això, els canvis també eren presents en les seves mans lligades. Tremolosa, va agafar l’abric i va sortir a fer un volt sota la pluja – Necessito esbargir (me); va dir-li als companys abans de tancar la porta de l’apartament.

Mentre passejava, va topar amb la bellesa del terrorisme literari. Escriure versos amb tinta vermella a una façana pot ser la vida amagada que acull el silenci de les cantonades. “Es que este país de cierto nos pertenece”. Neruda ho tenia clar, els murals d’aquells carrers en parlaven amb altres llengües, altres cites d’una mateixa lluita. Era senzill caminar pels carrers empedrats i mullar-se els ulls amb les gotes fredes de la pluja, així que va continuar sense mirar el rellotge.

Li hagués agradat perdre’s però – com de costum- li va sonar el telèfon en el moment menys oportú. Era ell que la convidava a trobar-se en un bar del barri vell. Va amagar el telèfon i va fer veure que seguia caminant fins que, es va adonar de la mentida; s’estava enganyant quan feia veure que ignorava aquell missatge. Sabia que si no girava cua i es posava a córrer era perquè tenia por – Por de veure’l i sentir un batec incontrolat -. I amb un esbufec fa tombar el carrer.

Ell l’esperava assegut a la taula del racó, semblava nerviós. Va demanar un glop i s’hi va acostar. Van parlar de rutines, van fumar-se les hores i ebris, van abraçar la tristesa del comiat sota la caputxa. En companyia de l’abisme, va recitar la raó de la por en veu baixa. El viatge de tornava se’ls havia escapat, com quan agafem aigua amb les mans i ens rellisca entre els dits. Era moment de carregar l’equipatge de dubtes i agafar el camí de tornada a la ciutat. Potser, fins un altre juny?



Semilla en la tierra. Carlos Chaouen.

dimecres, 19 de novembre del 2008

Memòria i Camins de tornada ( I )


No sé si alguna vez les ha pasado a ustedes

pero el Jardín Botánico siempre ha tenido

una agradable propensión a los sueños

a que los insectos suban por las piernas

y la melancolía baje por los brazos

hasta que uno cierra los puños y la atrapa.


" A la Izquierda del roble" Mario Benedetti.


Era una matinada d’un més de setembre, La Kadijha tenia el pit encongit i va sortir del portal amb un mocador lligat al cabell. Feia prop d’un mes que s’havien vist per primer cop, negant els dubtes a l’aigua salada de les platges del Baix Empordà. Des del seu comiat no havia tornat a saber res d’ell però el recordava i li agradava fer-ho, tant com trobar-se’l assegut al sofà del menjador de casa seva el vespre d’aquell primer agost.

Tenien el cotxe aparcat a la plaça, el vidre estava brut i abans d’engegar el motor es va entretenir a netejar-lo amb un drap blanc. Mentre feia rodones amb el drap moll, sentia pell de gallina en veure’s allà a punt de fugir; deixar la ciutat i córrer els carrers encaputxats d’un racó llunyà.

Feia gairebé trenta minuts que xerraven, assegudes al capó del cotxe quan van encendre’s l’últim cigarret, van emplenar els seients amb ampolles d’aigua, galetes i Cd’s de música; portaven les maletes plenes d’il·lusió penjades a l’esquena i així les durien tot el viatge. De camí, van fer tantes parades com mereixia l’encant del paisatge, la voluntat d’estirar les cames i la curiositat de passejar per carrers perduts. D’entre totes, la parada per dinar els tapers preparats, un poble de no més de deu habitats i el porxo d’una casa. Van sortir del cotxe; era moment d’aturar-se, respirar i sense més, davant seu, una casa amb columnes de fusta i rajoles de marbre. Van seure’s a raser i malgrat el murmuri del trànsit de la carretera, el sol d’aquell setembre les va entretenir fins ben entrada la tarda. - És l’hora de fer el cafè. Van recollir les engrunes per continuar i descobrir el carrer d’un poble qualsevol, prendre un cafè i avançar fins a la propera cantonada.

Unes hores més tard, un cop brusc de volant les va portar al Mas on s’havien d’acollir. Era immens i autèntic. Ella va pensar que aquell Mas representava l’essència – el que s’explica quan tornes a casa, el que identifica la peculiaritat i la diferencia d’un indret -. Al portal, els pares de la Bruna les esperaven – un somriure i les primeres abraçades de benvinguda -. A dins, l’ambient era humit però les parets dibuixaven una acollida de colors taronges i rojos – aquella acollida semblava una promesa, un record -.

La Kadijha va pensar que tenia raó quan parlava de la necessitat de marxar de la ciutat – encara que només fos un cap de setmana -. Robar les hores a una altra nit i trobar-se fent unes copes a la barraca del costat del port.

dimecres, 5 de novembre del 2008

A l'atzar


A l’atzar, el vent del nord. Una matinada deixaria esquitx del mar a la seva finestra i sense equipatge pujaria al primer tren. El destí era un principi, sense més, que la portaria a viure l’insòlit secret empedrat d’una ciutat. De nit, recorreria les voltes seguint fanals encesos i amb el solstici una unça d’amor la copsaria al final d’un riu sense cabal. Al calaix, guardaria una llibreta roja –misteri, lluita, tendresa, valor, transparència, revolta, senzillesa, força, consciència -. Llibertat.

Amb això voldria dir-vos que hi ha una pluja sense tristesa i una nit sense ganes de dormir. Hi ha una mirada tendre i un canvi que transforma la raó. Hi ha una història sense final i un camí ple de principis. Hi ha una cançó que t’agrada i memòria per recordar-la, quan puges les escales de casa. Hi ha uns porticons tancats i un petit refugi darrera de cada mirada. Hi ha un matí de tardor, fa fred i s’ha acabat el cafè del rebost. Hi ha un seient buit al costat de la finestra del primer vagó i la persona de darrera et coneix. Hi ha un bar a la cantonada i la cambrera mai recorda el que demanes cada matí per esmorzar. Hi ha un vespre, una trucada inesperada i una cita al cap de cinc minuts. Hi ha vida al fons del mirall i hi ha esperança a un calaix desordenat. Hi ha llibretes que existeixen per escriure versos. L’art de les coses minúscules és la màgia de valorar-les i la seva immensitat és invisible a la llum dels ulls. Hi ha somnis, ganes d’omplir farcells de consciència, esperança, il·lusió i poc temps per a perdre.

Existeix vida des de la trinxera i aquesta s’explica amb la tendresa de versos lliures –l’essència invisible de la revolta; nosaltres mateixes.