dilluns, 29 de desembre de 2008

Al meu poble el vent de llevant




N'hi ha que diuen que els empordanesos estem tocats per la Tramuntana. Serà cert. El vent del nord és part de l'encant dels volts del Cap de Creus. A casa, m'expliquen que anys ençà el vent del nord arribava a bufar amb força setmanes senceres. Avui, continuem tenint-lo a prop. Els que viuen de la pesca han après a navegar les aigües càlides i salades del mediterrani i els pobles han estat construïts per a suportar les ràfegues del nord.

De cop, el mar s'empipa i fa brisar grans onades, mar de fons. D'això ja no se'n diu Tramuntana; aquest vent ve de l'Est i es fa anomenar Llevant. Quan el cel és grisos i el vent porta pluja - el temporal de llevant s’acosta-. Els de l'Empordà, malgrat el tenim a prop, no hem après a adaptar-nos-hi del tot. Hi ha pobles que construeixen ports a cara Est; és a dir, que quan s'aixeca mar de fons les onades s'alcen per sobre el port i inunden tot el que troben al seu pas. Els carrers es foraden amb l'impacte dels sediments que arrossega l'aigua, les barques de pesca han de canviar "d’amarra" perquè es troben en perill de deriva, la llotja no guanya per vidres trencats. Estúpides obres arquitectòniques.

Enguany, el desembre s'ha volgut acomiadar en nom de temporal. - Gran llevantada a l'Empordà-. El fet que el llevant hagi arribat en temps de nadales, ha fet que molts turistes habituals s'hagin sobresaltat. És cert que, feia temps, que no patíem un temporal tant fort; al poble de Llança els "desastres" del temporal no han sorprès als ciutadans. Ara bé, les imatges son realment impressionants – La força del Mar-.

(M'han fet arribar aquest vídeo casolà; ignoreu els personatges i si us interessa, mireu-lo fins al final )


Temporal a Llança

diumenge, 28 de desembre de 2008

Per la cultura del consum





El suplici de Tàntal esgarrifa als pobres. Condemnats a la fam i a la sed, estan també condemnats a contemplar els grans vicis que la publicitat ofereix. Quan acosten la boca o estiren la mà, aquestes “meravelles” s'allunyen. I si alguna vegada les atrapen, llençant-s'hi amb força, van a parar a la garjola o al cementiri.


Àpats de plàstic, somnis de plàstic. És de plàstic el paradís que la televisió promet a totes i a poques atorga. Estem al seu servei. En aquesta civilització, on les coses importen cada cop més i les persones cada cop menys, els objectius de viure han estat segrestats per alguns mitjans amb gran poder adquisitiu: les coses et compren, el cotxe et condueix, l'ordinador et programa, la televisió et veu.


- Ah, i per l'abundància no ens oblidem de brindar. Que els carrers estan de festa.

dilluns, 15 de desembre de 2008

Ciutats que parlen


Avui, fa uns mesos que casa meva es troba al bell mig de la ciutat de Girona. Viure amb vistes a l’Onyar és imprevisible i és que, aquesta ciutat té parets, carrers empedrats i esquerdes que reciten versos. Passejar-te pel Barri Vell, trobar-te un retall de paper penjat a la cantonada, t’atures i el llegeixes. A vegades, t’agraden tant el que expliquen les paraules que el despenjaries però no ho fas; perquè saps que alguna altra persona pot sentir el mateix que tu i de fet, vols que algú més ho senti. Com ella, que avui també en parla.

El dijous en vam llegir un que parlava de formigues que caminen, que caminen. Feia riure però avui, us voldria deixar llegir un dels primers retalls amb els que molts vàrem topar. Es titula ciutats que parlen i ells en diuen, terrorisme literari.

A part de construir parets si els poses un damunt de l'altre, els maons, transmutats per línies de colors, es converteixen en llibres d'una estanteria gegant i viva. Gent que passa i que deixa la seva petjada. Les parets estan plenes de crits contra l'oblit, les ciutats parlen dels seus habitants i tenen molt a dir. Però la gent passa de llarg, ja no és temps de llegendes a la vora del foc. Els contes són fòssils d'una espècie desapareguda sense identificar, però les pintades a les parets ens recorden que hi ha una paraula que es diu comunicació.

Terrorisme Literari

diumenge, 14 de desembre de 2008

En confiança

S’assegué sobre el buit, un horitzó immens al seu davant. Sentia la seva pròpia llibertat, era ella qui havia escollit lluitar per aquella vida, en tot moment era conscient del pes de les seves decisions. Hi havia moments en els quals se sentia perduda, no sabia quin era el camí a seguir, sabia de la incertesa dels seus passos però es sentia obligada a continuar endavant. Empesa per l’angoixa del dubte, caminava amb la mirada baixada. Es preguntava el perquè d’aquesta obligació a escollir sense saber mai quina era l’opció correcta. S’havia equivocat, la por era el motiu i l’error la decepció. L’angoixa oprimia el seu pit cada cop amb més força. De cop, començà a ploure per dins i tot perdia sentit. El silenci de matinada va mullar els seus llavis amb records i poesia sota la caputxa. Avui, segueix a la seva trinxera lluitant per no ser res més que una pedra sobre el buit.




Reconèixer la decepció, la impotència també és l’essència invisible de la vida – que es sobreviu que no viu- des de la trinxera. Hi ha nits que entres a casa i et trobes el pis buit, a l’habitació l’estufa apagada i l’encens. Has menjat un entrepà de pernil a mitja tarda, t’escalfes un got de llet i et dutxes. Al suro hi ha tres folis plens de notes, com un calendari de la programació horària de la que ha de ser la teva setmana. Intentes començar a estripar algunes de les feines però, et trobes una fotografia vella amagada entre els arxius i t’hi entretens. És una imatge borrosa, en blanc i negre, que et porta records i melangia. La mires, de fet no pots deixar de mirar-la. És negre, està tant “pixelada” que et costa resseguir el perfil del dibuix. Continues mirant-la i és horrible, cada cop es torna més borrosa, més fosca. Estàs trista, plores i no és cosa de la fotografia perquè ella continua tan llunyana com al principi. Baixes el cap i tanques els ulls, ara sí; ja res és fosc, la veus, ets tu i ell, vosaltres i les circumstàncies, la vida i la soledat, l’ahir i la cicatriu. Ara tremoles, l’estufa està encesa però no escalfa. L’abric no et protegeix perquè està moll, de tanta pluja. T’encens una cigarreta, dues calades i l’apagues. Agafes un llibre de poesia, entres al llit, la manta et cobreix el cos però segueixes tremolant. T’estires, t’aixeques, t’asseus i tremoles. Fa fred, tot està molt fred i tu, no pots deixar de tremolar. Tens por i estàs nerviosa, vols dormir però no pots. Vas a la cuina, obres el rebost i està buit. Et mulles la cara amb aigua calenta, et mires al mirall i somrius; la del fons del mirall no ets tu. Gires el cap i ets allà, estàs dormint estirada al llit. De fet, sempre has estat allà – present en la nostàlgia, perduda en la impotència, oblidada en l’esperança -.






En confiança, això que us explico és com una trena – amarra el cabell amb pedaços, en fa un dibuix però hi deixa escletxes – petits racons sense lligar – que fan que la trena es desfaci a poc a poc- .

dissabte, 13 de desembre de 2008

Juguem


“La educación no será el privilegio de quienes puedan pagarla”

Eduardo Galeano

Al barri de Cerro Norte, un suburbi pobre de la ciutat de Montevideo, un mag va preparar un espectacle al carrer i va jugar amb la imaginació dels que s’aturaven en veure’l allà, disfressat sobre una tarima feta de taules velles. Amb un moviment de canell i una bareta màgica, el mag va fer aparèixer un dòlar del seu puny; després, en va treure un grapat del barret.

Quan es va acabar l’espectacle, la bareta màgica va desaparèixer i el mag també. L’endemà, els veïns varen veure un nen descalç que es passejava amb una branca (màgica) a la mà: donava cops de canell a cada cantonada i es quedava esperant.

-Està jugant; deien els veïns quan va seure’s a les escales d’un portal, va amagar la branca i va treure una bossa de paper. Va enfonsar el nas a la bossa plena de cola i es va posar la caputxa mentre aclucava el cap entre les cames. – Aquest era el seu joc, imaginar-se lluny.