diumenge, 13 de desembre de 2009

un matí de diumenge



Et miro dessota els llençols, sentint l'escalfor de la teva mà sobre la meva cuixa. M'agraden els teus llavis, penso quan sento el teu respirar fort mentre dorms. Als matins, tinc la sensació que la teva olor s'impregna a la meva pell. Et desvetlles, et gires buscant estar més còmode per continuar dormint i em trobes mirant-te. Et miro mirant-me, mig adormit. Ens diem bon dia, somriem perquè és diumenge, no hem posat cap despertador i ningú ens està esperant. Jo no tinc son, tu no vols sortir del llit. No ens ho diem però, sabem que gairebé és migdia i tot i així, ens acomodem de nou abrigant-nos amb els llençols.

La persiana entreoberta i darrera, el sol d'hivern que no acaba d'entrar a l'habitació em deixa veure't amb la claror suficient perquè mentre et miro, torni a tancar els ulls, mig desvetllada, mig extasiada. Absorta de tot el que passa a l'exterior.

dissabte, 5 de desembre de 2009



A casa fa fred, no hi ha dormit ningú aquesta nit. Esmorzem fora, a la terrassa d'un bar on hi dóna el sol matiner de l'hivern. Un cafè amb llet i un croissant normal, es veuen unes napolitanes de xocolata que fan molt bona pinta però la xocolata no li senta bé de bon matí. Esmorzen llegint el diari, parlen poc i es miren de reüll. Un noi amb cara d'haver-se acabat d'aixecar passeja un labrador negre. Una nena surt de la fleca, és dissabte i no hi escola. Són les deu del matí i els carrers del barri estan molt tranquils, al bar no tenen encesa la televisió i no s'escolten com de costum, les tertúlies del programa d'en Cuní. Es fumen la primera cigarreta del matí i l'estómac se'ls remou; la mateixa sensació estranya que cada matí, quan fumes després de fer el cafè, t'avisa que ja estàs desperta. Paguen l'esmorzar i s'acomiaden, els agrada aquell bar i l'escullen com el bar preferent del barri per tornar-hi un altre cop. A l'aparador de la fleca, hi ha un pastís de maduixes que els crida l'atenció. - Podríem menjar pastís de postres avui. - Sí, però de maduixes no que en sóc al·lèrgica. Demanen una bossa de llevat, prepararan un pastís d'arròs sense fer servir arròs, estrenaran el forn i casa seva, cada dia fa més olor a casa.

pd. Vint-i-sis espelmes i un per molts anys!

dimecres, 2 de desembre de 2009

...amb vistes a l'onyar



Una barricada de capses a la porta d'entrada, el somier del llit recolzat a la paret de l'habitació i al menjador, els mobles posats tal i com els van trobar el primer dia que van entrar al pis. La veïna del quart, encara avui, li ha recordat que la neteja de l'escala es fa a entre tots i que, cada veí, hauria de netejar la seva part. “Els veïns del primer continuen sense netejar mai i estic cansada d'haver de fer-ho jo”. Quan només portava dues setmanes vivint en aquell pis, la veïna del quart ja es va fer conèixer com “la que està emprenyada amb els del primer perquè no netegen l'escala”. Avui l'escoltava i pensava que tenia raó, que la va avisar només arribar i certament, el replà del primer pis mai està net.

Encara no ha conegut a les veïnes del cinquè que van entrar a viure-hi, uns quants mesos després que ella. Des del cel obert, a vegades, sent les converses que tenen a la cuina. Escolten Marlango i Herman Düne, si es quedés més temps li hagués agradat conèixer-les. Amb la veïna que han arribat a intimar més és amb la que viu al segon pis. És una noia jove que viu sola en un pis, imagina, reformat amb estil de modernitat però mantenint l'essència d'antiguitat de l'edifici. La paret de cada estança deu estar pintada de diferent color, els mobles de l'Ikea perfectament conjuntats amb les bigues del sostre. Amb aquesta noia, com deia, és amb la que més ha intimat en els gairebé dos anys que ha viscut al pis. La seva bicicleta recolzada a la barana del replà l'avisava si era o no a casa; pels dies en què, l'esquerda de la canonada empapava el celobert que dóna al sostre de seu lavabo. Fet que la portava a barallar-se, setmana sí i setmana també, amb la immobiliària per tal que el lampista acudís a tapar l'esquerda el més ràpid possible. Sort en va tenir que la noia era d'allò més pacient i simpàtica, i que, segurament, coneixia que els desperfectes que tenia el pis no eren culpa, de cap manera, eren culpa seva sinó de la propietària que a part d'aquest pis, també era propietària de dos altres pisos del mateix edifici.

Un cop ha carregat les últimes bosses al cotxe, ha tornat a pujar al pis i hi ha donat una volta, passejant cada habitació. Ha passejat meticulosament cada racó excepte la seva, la que havia estat la seva habitació. En aquesta darrera només hi ha donat una volta ràpida, per vigilar que no es deixés res amagat en algun calaix. Se l'ha mirat com de reüll perquè el record que en vol tenir, fermament, no és de la distribució que es va trobar el primer dia que va entrar a veure el pis – que és aquesta la que ha deixat abans de marxar-. Li agradaria recordar, en canvi, el temps que va passar per acabar d'escollir quin llit, quines fotografies i quina, com hauria d'acabar sent l'habitació; també, els matins amb la llum entrant pels porticons. I això, i allò i té una fotografia de les bigues del sostre feta des del llit. Certament, aquelles bigues donaven un toc ben acollidor a aquell pis.

divendres, 27 de novembre de 2009

"El sistema" E.Galeano



Els funcionaris, no funcionen
Els polítics parlen, però no diuen.
Els votants voten, però no elegeixen.
Els mitjans d’informació desinformen.
Els centres d’ensenyament, ensenyen a ignorar.
Els jutges, condemnen a les víctimes.
Els militars estan en guerra contra els seus compatriotes.
Els policies no combaten els crims, perquè estan ocupats en cometre’ls.
Les fallides es socialitzen, els guanys es privatitzen.
És més lliure el diner que la gent.
La gent, està al servei de les coses.

"El sistema" Eduardo Galeano.

dimecres, 11 de novembre de 2009

Blowing in the wind




Nyssa decidí irrompre en el seu present, donant-se un temps per a trobar algun estímul que li portés la raó del seu compromís amb la vida. Està cansada de la gent que passeja per davant del portal de casa seva amb camisetes que escampen cites revolucionàries, que de tant gastades han decidit cedir a l’origen de qui les va escriure per passar a ser, un parrac amb el que assumir que el producte de l’estat consumeix tot el que troba al seu pas; camisetes que per exemple converteixen la falç i el martell amb un objecte més del mercat. Nyssa no llegeix els diaris, només els articles d’opinió. Continua baixant cada matí a bar de sota de casa a esmorzar, escolta les converses de les taules del costat i observa a tothom qui decideix fer el cafè al mateix lloc que ella. Mai canvia de bar, tot i que sovint coincideix amb les mateixes persones, li agrada el local; no hi ha cap televisió on escoltar tertúlies o entrevistes estúpides i a la ràdio mai irromp l’actualitat; tant sols música pop i alguna cançó en català. Nyssa ha renunciat a un augment de sou i a canviar de feina per una de “millor”, en relació a la remuneració econòmica. No té temps per adaptar-se a una altra frustració en l’àmbit professional. Ara no. Nyssa ha decidit apagar els motors. Li agrada metaforar. Al barri vell de la ciutat que l'acull, fa dos mesos que han okupat una casa. Els okupes anuncien amb pamflets, que han fet un hort ecològic amb el que autogestionar els seus recursos alimentaris i conviden a tothom qui vulgui a visitar-lo i a col•laborar. L’altre dia, es va trobar a un parell d’ells al Mercadona del carrer del Carme. Compraven Mistol, yogurts Danone, desodorant Axe i un paquet de galetes integrals amb xocolata. Aquestes darreres duien una etiqueta en català, seran nacionalistes? I una icona que, pel que li va semblar veure, certificava que eren producte del Comerç Just que està impulsant la mateixa companyia de supermercats. Un amic, irònic, ha publicat al seu bloc una crítica a l’actual creació de la crítica i li recomana: “Apaga la tele i llegeix poesia”. Però no té televisió perquè no pot, o segurament no vol, assumir el cost que li comporta instal•lar l’antena. Així que potser sí, tornarà a llegir poesia. Salinas, “Cero”.
[...]
¡Cimeras alegrías tremolantes,
gozo inmediato, pasmo que se acerca:
la frase más difícil, la penúltima,
la que lleva, derecho, hasta el acierto,
perfección vislumbrada, nunca nuestra!
¡Imágenes que inclinan su hermosura
sobre espejos que nunca las reflejan?
[...]

Demanarà que tots els poemes que llegeixi girin entorn a la paraula revolució. Serà molt demanar? Serà possible que tots parlin de la revolució que vol sortir dels marcs desesperants de la vida miserable, la debilitat i la impotència. No, serà possible perquè parlar de revolució avui és comú. Hi ha un discurs perfectament aposentat en el qual, tothom, revolucionaris i no revolucionaris, s'hi poden acomodar amb facilitat.

Nyssa ha decidit cedir a la calma perquè afirma, sense exageració, que la civilització humana mai, com ara, havia estat amenaçada per tants perills. Nyssa no es mobilitza, avui observa gairebé des de la resignació el que un dia la va avisar que la seva crítica no podia tenir més raó. Existeixen vàndals, vandalismes i banalitats que amb l’ajuda dels mitjans més bàrbars amenacen a tota força reaccionaria. Sorgeix la passivitat que es vesteix amb utopies i els moviments que s'autoproclamen revolucionaris resten atrapats pel romanticisme d’una lluita que, tot i estar més que justificada, a la que no li falta ni un gra de raó. És una lluita que camina amb el ritme dels esdeveniments, sense trencar ni crear cap alternativa que sigui capaç de fer front al desastre i amb immediatessa, trobar una resposta que no convenci, que "simplement" resolgui, transformi.




...listening Bob Dylan

dissabte, 7 de novembre de 2009

Aión, temps-tot




“El tiempo-todo es un niño jugando, que juega al tres en ralla: de un niño a la corona” Heràclit

Els grecs tenien dos noms per anomenar al temps: aión i chrónos. Chrónos, entès com el temps que passa és el que Heràclit denúncia en aquest fragment. Denúncia el temps com a successió de moments, el temps lineal, un temps en el qual el present no existeix. Aión és el temps- tot, el temps considerat tot d'una vegada.

Per entendre aquest temps-tot, Heràclit diu que cal remuntar-se al joc d'infància, moment en el qual el passat i el futur no existien. Moment en el qual el temps, el temps del joc, no estava al servei de res perquè era precisament això: temps-tot.

I en aquest temps-tot, no hi caben no hi poden haver objectius principals, ni secundaris, ni operatius, ni metodologies, ni valoracions, ni avaluacions, ni educadors, ni pedagogs.


PD. Reflexions a classe de teories pedagògiques.

dimarts, 3 de novembre de 2009

Mou-te a peu




Pols a la carretera, obres a cada carrer, voreres pintades de groc i de vermell. Cotxes que fan cua en doble fila, esperant un aparcament. Un quart d'hora, dos quarts. Para! Marxo a comprar amb el cotxe, aparcaré a la tornada. No compro perquè gasto un últim intent a l'aparcament de la copa, a Sant Daniel, Pedret. M'aturo al semàfor del davant de la meva futura casa. M'imagino pujant per aquestes escales humides, fosques però amples. Dono la volta abans d'agafar la carretera de Celrà. Les barraques del recinte firal encara estan muntades. Dos gitanos recullen una parada de castanyes, canviaran l'ambient de Sant Narcís per la Rambla. “Dos euros guapa, solo dos euros”. Tinc gana, vull fumar mentre baixo caminant cap a casa, deixar de creuar-me els mateixos cotxes, aparcar. Torno a les rodalies de casa, pujo “les pedreres” i m'aturo. Pregunto a dos persones si han de treure el cotxe, cap d'elles assenteix. Espero, no em ve d'aquí. Ja he perdut tot el matí.

PD. A Girona mou-te amb Girocleta sense carril bici. Amb cotxe, sense aparcament. Amb bus, sense combinació. No tens excusa, mou-te a peu.

diumenge, 1 de novembre de 2009

Damien Rice llegint Neruda




Llegeixo Neruda, a la seva habitació mentre em menjo una poma. Sento una olor de gessamí que em colpeja el pit i submergeixo les mans al seu cos quan l'abraço. El miro, miro els seus ulls, sota els meus llavis, plens de llàgrimes. M'allunyo cap al balcó menjant la meva poma, callada, mentre ell s'estira al llit amb el seu rostre plorós al descobert. La nit es vesteix igual arreu, penso i veig la meva absència. El miro amb desconsol, em torna la seva mirada llagrimosa, s'acosta al balcó i s'asseu entre les meves cames. No em diu res, només em mira, les seves mans prenen amb força les meves. Ens salvarem, li pregunto. Assenteix. Acaronem els nostres ulls, els nostres llavis. La seva mirada plorosa m'humiteja les gales, em plora a sobre. Li faig un petó de reconciliació. Baixo la persiana, tanco la porta...

Los besos se aprientan como culebras, se tocan con levedad muy diáfana, son besos profundos y blandos, o se alcanzan los dientes que suenan como metales, o se sumergen las dos grandes bocas temblando como desgraciados.

Te contaré día a día mi infancia, te contaré cantando mis solitarios días de liceo, oh, no importa, hemos estado ausentes, pero te hablaré y de cómo viví sin tranquilidad en el hotel de Mauricio.

Ella está sentada a mis pies en el balcón, nos levantamos, la dejo, ando, silbando me paseo a grandes trancos por su pieza y encendemos la lámpara, comemos si hablarnos mucho, ella frente a mí, tocándonos los pies.

Más tarde, la beso y nos miramos con silencio, ávidos, resueltos, pero la dejo sentada en la cama. Y vuelvo a pasear por el cuarto, abajo y arriba, arriba y abajo, y la vuelvo a besar pero la dejo. La muerdo en el brazo, però me aparto.

Pero la noche es larga.

dissabte, 31 d’octubre de 2009



L'eufòria la foragita, sempre ho ha fet, la fermesa l'obsessiona i l'error la té aplacada, en un cercle de pressió imprecís, irracional però inflexible. Li apareixen sentiments dubtosos que la parlen coberts de ceguesa, tremola de pànic quan no sap que dir, s'encongeix quan cedeix a la renúncia. Camina amb tensió. Són gairebé les onze, escolta com uns veïns parlen d'aquesta ciutat a raser d'una nit plena de boira. Silenciosament, s'acosta a la plaça de sobre de casa, s'asseu en un banc arraconat sent la fred del marbre penetrant a les seves cuixes. Hi ha un grup de gent fent cua per adquirir una copa de whisky barat a la barra d'un bar. Una colla d'adolescents demanant tabac a la cantonada. Un nen que empeny un gronxador i una parella d'avis el vigilen des d'un balcó. Amb desconcert, busca entre la multitud una senyal que li inspiri complicitat, una mirada, un somriure, espera trobar-lo, mirar-lo i que la miri.

Un estrany se li acosta per donar-li conversa. Fa passos curts esperant que ella assenteixi, acceptar que s'acosti. Una altra nit hagués fet mitja volta sense dirigir-li cap paraula cordial però la seva mirada és atractiva; pensa per dins. Se li apropa, té les mans fredes, deixa que les amagui a la butxaca del seu jersei perquè la miri de més a prop. Descobreix que el coneix, esmorzen cada matí al mateix bar. És el mateix que li cedeix el diari, després de fer el cafè. Cada dia a la mateixa taula, un cafè amb llet i un entrepà de formatge, cada dia el mateix esmorzar. La seva companyia no li inspira la complicitat que està buscant, té una mirada tendre però la seva veu és massa greu. S'excusa: hauria d'anar tirant, faig tard. Ell s'acomiada amb recel, li pica l'ull amb un fins aviat. Thadea camina cap enlloc, barreja esperança i frustració quan pensa en un lloc on anar. Duu a les mans un paquet de tabac amb una sola cigarreta. Busca un local on comprar-ne un altre; un bar a punt de tancar, un restaurant amb una cua de gent esperant per sopar, una parella es discuteix a la porta d'un pub i ella no s'atreveix a entrar.

Al costat oposat de la plaça, un noi assegut a terra amb una bossa entre les cames se la mira amb la distància correcta. Té els cabells foscos, duu un jersei massa prim per aquesta nit, es frega els llavis amb la llengua, els té tallats i tímidament retira la mirada quan descobreix que ella també l'està mirant. S'hi acostaria però no voldria intimidar-lo i continua caminant. Se'l mira de reüll i veu com ell també la mira. Thadea fa veure que no ho ha vist, s'asseu al costat d'una columna des d'on el poder-lo mirar, sense que la vegi. Es posa bé el mocador que duu al coll, s'encén la última cigarreta que li queda mentre treu de la bossa, una llibreta vermella.

Thadea encara no ha tornat a casa aquesta nit. Fa dies que es sent reclosa en un espiral d'inseguretat perquè la rutina ja no l'acull sinó que la té atrapada. Una feina amb contracte indefinit, una parella estable, un horari organitzat. Sent que té allò que mai ha desitjat, el dubte la posseeix, es troba en una mena d'abisme puntual i coneix perfectament la seva tendència a l'impuls. No crea històries sobre les que escriure i la seva passivitat és un avís. Frena, no t'ofusquis pensa quan se li desperta la necessitat d'engegar-ho tot. Es sent incompresa quan ho comenta amb aquells que li són propers, els de casa insinuen que no ha madurat. Aquesta nit ha tornat a treure la llibreta, vol parlar del noi que la mira tímidament. El seu personatge serà el reflex de la ignorància. Sí, això mateix. Filio, serà el seu nom, no serà un inadaptat, tampoc viurà de l'estat. No tindrà família, ni amics i no li caldran. Tindrà una gran passió, serà gran, molt gran, per això encara se l'ha de pensar. Potser tindrà un poder superhumà i la capacitat de viure sense donar res a canvi.

- Thadea, on has estat?
-He tornat a escriure.

Thadea ha trobat una manera, com una altra, per tenir-se paciència.





Please Be Patient with me. Wilco.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Esclau de l'atzar




El teu reflex a una bassa d'aigua, la fred que inaugura la tardor, eclipses una panoràmica a tot el que t'envolta i sents un fort desig d'aïllar-te. Camines descalç, mirant a terra i sents que l'ajuda que et fa falta no vindrà. Ets capaç de decidir però mai el que surt de tu sembla que tingui prou importància. No vols ser res més que ser com ets i dubtes estar massa convençut de saber qui ets. L'asfalt humit, qui et mira de reüll, qui et posa a prova als matins. Silenci. Un episodi de nostàlgia s'apodera de tu. Barreges nicotina amb alcohol. Un cop al pit. La foscor no et fa por. L'oblit et provoca tristesa. No plores. Qui t'espera, qui t'escolta, qui vol deixar de ser esclau de l'atzar. Qui vol destruir aquest temps líquid. Qui vol marxar del lloc per tornar a enlloc.

Not On Top. Herman Düne

dijous, 1 d’octubre de 2009

Les matinades que ens devem



De Lisboa coneixia Pessoa, la seva proximitat a l'Atlàntic i el tramvia com a mitjà de transport. Els portuguesos fan cantarelles quan parlen i la ciutat escampava una harmonia d'extrema precisió que l'acolliria durant una setmana. Passejaria sense comptar el pas del temps, sense compromisos caminaria a retruc dels aconteixements i els “tacs” estampats a la paret serien l'únic indicador, l'única fita pel seu pas. Als balcons la roba estesa oferia una fragància peculiar que determinava la vida de la ciutat, els mosaics de les façanes mal conservades donaven un toc retrograda i místic. Va arrasserar-se per analitzar l'acollida en una terrassa on servien el cafè a preus desorbitats, a la taula del costat una parella de catalans envaïen la seva passivitat i sense deixar propina va marxar, cap destí.

A la cantonada, una estació de tren, va tardar cinc minuts a prendre el bitllet per la primera sortida. La desfeta resta voluntàriament soterrada en el paratge desolador que es veu a través d'aquest vago, va pensar. Sonava Belle & Sebastian al seu mp3, Sleep The Clock around i les matinades que es devien. Va agafar la llibreta de la seva bossa. Convençuda per començar a escriure un poema es va trobar una cançó, la cançó que ell va escriure en aquell viatge. Quatre fragments amb una rima peculiar, l'havia titulat fen mofa de la poca originalitat que desprèn la música en català avui en dia. Va estripar el paper i va oblidar els versos amb els que volia començar el seu poema. Lisboa quedava enrere, els passatgers d'aquell tren disminuïen darrera cada estació i ella restava apàtica, esperant que el revisor la fes baixar al final del trajecte.

El record i la distància del mateix, tornar d'enlloc i dirigir-se a un horitzó que no existeix. S'adonava, per primera vegada, que els dits i l'infinit es desunien quan l'amor i allò que es real es miren des de viaranys diferents, es pugnen, s'espien i es tempten. Perquè el voler-se no significava tenir-se i l'enyor a vegades desemboca en oblid i d'altres, en més enyor. Tornava la mirada, ara a les seves mans, a les de cada dia, a les que transmuten el present en rutina i el futur en paisatges difuminats per l'ambició d'arribar a ser allò que mai serà. El balanceig d'aquell tren li recordava a les nits en què s'adormia amb el cap acaronat a la seva espatlla i a la història de trobar-se amb la persona que més desitges, a les hores que no vol ningú. Era el moment de revisar de nou l'mp3 i tornar a escoltar Sleep the clock around per les matinades que es devien. [...]

dimarts, 15 de setembre de 2009



No recordava l'essència superficial que flueix per aquest aparador de postal idíl·lica de la Costa Brava. Travesses el rètol que et dóna la benvinguda, després de remoure l'estómac amb una carretera plena de revolts mal intencionats i comença el circ. Espectacle de pallassos que vesteixen amb roba blanca i barrets de palla, equilibristes que intenten esquivar la multitud per fer una fotografia efímer a l'horitzó. També hi ha malabaristes que es guanyen la vida fent el ridícul a les cantonades. Hi ha parelles que no parlen, restaurants amagats amb cadires no aptes per a persones de més d'un metre cinquanta d'alt, edificis blans i portals tancats amb pany i clau. La vida d'aquest poble es redueix a la falsedat, parlem salat i bevem vi dolç en una terrassa arrasserada. Fumo i em fa mal el coll, tinc gana i em costa miracles trobar un bar on em serveixin un entrepà de fuet. Saciaré la gana, la set, pagaré una morterada per treure la moto de l'aparcament i faré via, buscant un altre racó on refugiar-me. Aquest paratge és buit, superficial, distant i no m'acull, em rebutja i no li tiro en cara. No estic preparada per tanta bellesa, tinc un dia estúpid i necessito trobar un refugi que em demostri que l'esvaïda té sentit per si mateixa i no busca solució, només senzillesa, certesa i la solitud.

[...]Jo amb mi mateixa i una llibreta, la de sempre. La gent em mira malament. A la taula del davant un home estira el cap per mirar-me l'escot, el deixo fer. Ja se'n cansarà, penso. Em convida a un cafè, quin mal rotllo. Jo no tinc diners, ni ganes de tornar-li el compliment. Seré cordial, diré gràcies i marxaré sense acabar-me el pòsit ple de sucre de la tassa de cafè.

Cadaqués es troba entre el carrer del narcisisme i l'avinguda de l'univers extraterrestre.

Avui m'acompanya Antònia Font, Extraterrestres.

dijous, 10 de setembre de 2009

On som, cap a on anem?



De vegades, es sent allunyada del seu entorn com una peça estranya enmig del buit d'una vida que no ha escollit sinó que s'ha trobat i per atzar, ha de caminar-la, mirar-la i fer-la seva. Sense desig només per obligació, per algun deute que té pendent però desconeix i no vol, ni sap com descobrir. Es sent com l'actriu que interpreta un paper que està paradoxalment allunyat de la seva manera de ser. Ha d'estudiar amb cura cada gest, cada emoció per representar-la de forma inconscient però simulant realitat. No ha après a plorar i ha de cercar receptes que l'ajudin a exterioritzar sentiments de tristesa, de felicitat, d'emoció i no en sap. Ni tan sols sap com deixar d'ignorar el seu propi present, el dia a dia i aquelles petites coses que la determinen. Estima el silenci i la seva harmonia però tot i estimar-lo, l'aterra saber-se silenci ella mateixa. Alguns anomenen el seu estat com una patologia però el diccionari no sap construir més que el silenci amb paraules allunyades de l'expressió popular de la indiferència.

Buida la paraula, buit el silenci, la nit i el dia, buit el seu entorn. “On som, cap a on anem?” pregunta al mateix buit que l'envolta.

...Fa poques hores que ha sortit el sol i a la ciutat, hi predomina la rasca matinera de setembre. A la cuina, una cafetera a mig fer, no hi ha pa i les galetes amb xocolata no li senten bé de bon matí. Té son, els diaris són el monòleg del poder i llegeix poesia, Salinas i “La distraída”

No estás ya aquí. Lo que veo
de ti, cuerpo, es sombra, engaño.
El alma tuya se fue
donde tú te irás mañana.
Aún esta tarde me ofrece
falsos rehenes, sonrisas
vagas, ademanes lentos,
un amor ya distraído.
Pero tu intención de ir
te llevó donde querías,
lejos de aquí, donde estás
diciéndome:
“aquí estoy contigo, mira”.
Y me señalas la ausencia.

On som, cap a on anem? Pren amb força la seva desconfiança, entafora l'únic present preuat, la seva llibreta, i torna al nord. On tot va començar, on cada platja té nom de dona i cada brisa de vent porta el record, la nostàlgia. Potser serà la mateixa melangia la que la desperti avui i l'ajudi a començar a conèixer-se una mica més.

Abans però, busca el fragment d'un poema de M. Martí i Pol perquè hi ha poques coses que superin el que aquestes paraules són capaces de descriure.

Em costa imaginar-te
absent per sempre,
tants records de tu
se m'acumulen,
que ni deixen espai
a la tristesa,
i et visc intensament
sense tenir-te.

Suzanne. Leonard Cohen.

dimecres, 2 de setembre de 2009

Crepuscle d'una nit d'estiu





És fosc, l'habitació que aquestes darreres setmanes s'havia decorat amb delícies d'estiu s'ha tornat amarga, opaca, distant i em sento sola, aïllada. Tot és silenci, el carrer i aquesta nit de setembre. Tu no hi ets i avui, la teva absència accentua el desastre. Emplenaria el farcell de la trinxera amb sinònims de tristesa perquè hi ha dies en què patim superàvit d'impotència i la tendresa és una mofa que no consola, no ajuda, no resol.

La mort de l'esperança o la injustícia d'allò que de tant proper es torna efímer sense voler-ho és el crepuscle que m'inaugura i que em descol·loca. He buscat un remei amb nom de licor al rebost i només he trobat pols, cervesa i tabac de liar.

Tanco els ulls...

Una nit de Juliol, a casa hi ha un desordre descomunal. El pare ha arribar ebri, nosaltres dormíem i m'ha desvetllat l'estrident ressò de cadires trencades a cops de puny. En Marc ha anat a dormir a casa d'un amic, sort. La mare fa temps que va marxar de vacances i tu, ombra prepotent, no em fas companyia només m'atrapes amb el teu reflex que insinua la por i la soledat de la mateixa.

Agafo les claus però la seguretat no m'espera darrera la porta d'entrada. Una pedra m'astora repicant a la finestra, pujo la persiana que restava baixada amb la confiança que la matinada no seria més el descans de la son. Somric, sense saber-ho perquè hi ha moments en què l'atzar et porta l'esvaïda. Agafo amb valor la força i salto el mur que separa el pedestal dels jardins de darrera de casa. Allà me les trobo a elles i no podia ser diferent, només hi ha algú capaç de trobar-me sense avisar.

Obro els ulls...

Han passat els anys, pel cos encara em corre aquella por i m'aterra el soroll d'una porta que es tanca amb un cop de vent. Odio l'escàndol de la gent, els armaris que piquen amb força i les cadires que cauen a terra. Em fascina la serenor de la penombra i de matinada, em tranquil·litza, em relaxa la seguretat de saber-me lluny del record d'aquelles nits d'infància, d'adolescència i de temor escampat a crits.

Sona el telèfon...

- El meu pare està a punt de marxar. No hi ha res a fer.

Silenci. Les llàgrimes, el desconsol, la impotència, la injustícia i el silenci que es farceix de més silenci amb el crepuscle d'una nit de setembre. La malaltia i el maltracte de la vida és el fruit que neix de les arrels d'una història que ens determina però que se'ns escapa de les mans; com quan agafem aigua amb les dues mans lligades i se'ns esmuny entre els dits. No decidim, només assumim el resultat de la desfeta que uns anomenen destí, d'altres casualitat i alguns mala sort. Sigui com sigui, avui la nit és foscor i per demà tinc preparat el joc del trencaclosques. Desconec el paisatge que hi predomina, hi ha moltes peces, totes són molt petites, hi ha molt de negre però no m'amoïna. Em passaré el dia, la setmana, l'any o la vida, tant li fa, el descobriré encaixant totes i cada una de les seves peces i quan el tingui acabat, m'hi llençaré a sobre per destruir-lo i amagar-lo en un racó on res ni ningú el pugui trobar. Aleshores potser serà el dia en què entendré la superficialitat de tot plegat, la fugacitat amb què caminem sense ser capaços de preveure, de construir, de desaparèixer.

dissabte, 29 d’agost de 2009

Paradoxa




“Trista època la nostra, en què és més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”

A. Einstein


Entro al soterrani rònec de llum desmaiada. La pintura de les parets es bufa per la humitat. Contemplo cinc o sis pedres nobles, el moble ple de llibres, el quadre de Van Gogh prop de la reixa que dóna al carrer, als peus de la gent. Un feix de farigola perfuma el forat. En un racó, una guitarra vella i atrotinada.

Reguitzell de mots de colors clandestins. Sintaxi de classe. Orgull de pàtria. La xardor de l'agost ens fa suar.
A l’hora del descans en Mark s’acosta a la finestra a ullar les passes dels veïns. Tanca fort els punys, respira a fons i aguanta una atrevida llàgrima que pretén escapar d’aquell capirot. El seu pare li ha dit que els blancs no ploren.

Hi tornem. Vigilància d’un esperit que no ha de perdre el nord, que mai no s’ha de deixar arrossegar a les aigües manses de cap port. La pluja ens ho recorda parlant-nos d’aquella estranya i punyetera sort que li permeté de veure de més a prop les torres d'aquesta ciutat que s'esmuny entre l'orgull, l'avorriment i els prejudicis.


Un tigre té ralles negres i urpes perquè evolutivament li han funcionat.

"Déu no juga als daus!"..........doncs, sí, sí que hi juga i a més sembla que és un ludòpata diagnosticat.

dimarts, 18 d’agost de 2009


La vella i hedonista Europa. Una Europa molt avesada a la pretensió de desmitificar, que ha arribar moltes vegades fins a l'extrem de trencar tots els miralls en els quals ens mirem per ser millors. I aquest excés es manifesta quan, finalment, ens adonem que un cop trencats tots els miralls encara ens en queda un: el que falsament ens repeteix que som els més bonics i elegants. És simptomàtic que en una època que diu trencar tots els motlles, acabem quedant-nos en el narcisisme i l'infantilisme.


Fernández Buey.






Cloc, cloc, cloc, cloc
Es deturà per mirar les seves sabates noves. Són realment maques; pensava. Estaven lluents, netes i n'estava més que orgullós de les seves sabates noves. Les mirava i tornava a mirar-les, cada cop li agradaven més. Em fan tan elegant i distingit; pensava.
Cloc, cloc, cloc, cloc
Es va aturar, sota la llum d'un fanal de la cantonada del carrer Santa Clara i es quedà observant la seva millor compra del matí amb un ampli somriure.
Clac, clac, clac, clac
Va creuar el carrer, sobre asfalt les sabates feien un soroll diferent que sobre ciment; pensava. Veritablement les veia fantàstiques, cobertes amb pell d'alta qualitat, un cosit d'extrema precisió i una sola tan geomètricament perfecte. Als carrers més lluminosos les sabates adquirien un color més brillant. Als carrers amb poc enllumenat, en canvi, es tornaven discretes i amb classe. Pel seu costat, va passar una dona aparentment atractiva. Em mira amb interès, això les atrau; va pensar. Tenia una entusiasmada sensació de lleugeresa, com si les sabates caminessin soles. Seguia la seva marxa: Cloc, cloc, cloc, cloc, tot mirant-les.
De tant mirar al terra, o a les seves sabates noves, va trepitjar un bassal que va enfangar les seves sabates lluents i brillants i el seu color va esdevenir brut i lleig.
Quina llàstima!; va cridar una veu femenina que l'observava des d'un replà. Era una nena de no més de dotze anys, havia tornat d'escola, s'havia deixat les claus dins de casa i la seva mare encara havia d'arribar de la perruqueria. L'olor a permanent la feia esternudar i es desesperava buscant escrits de més de deu paraules a les revistes del cor. Al carrer no hi havia ventiladors però, el replà d'aquella casa vella, amb parets gruixudes i terra de marbre li proporcionava l'acondicionament necessari per esperar durant tota la tarda, si feia falta. Havia acabat els deures a l'hora lliure que recentment, allarga l'horari escolar fins a les sis de la tarda. Així que, observar la passió amb que un home desconegut s'emmirallava amb les seves sabates noves es va tornar la més interessant de les opcions per passar la tarda.
En sentir-la, l'home que els diccionaris no tindrien un debat gaire ampli a l'hora de decidir amb quin adjectiu definir-lo, es va acostar a ella tot esperant rebre un argument de consol, pel seu tant o més desgraciat accident que havia emmarranat les seves sabates noves. La nena se'l mirava sense dir res, ell feia cara de futbolista lesionat després de fallar un penal i la sirena d'un cotxe de bombers va trencar el silenci sinistre.
Dos carrers enllà, una parella havia provocat un incendi mentre convertien casa seva en un confessionari ple de ciris edulcorats amb fragàncies exòtiques. Tots els veïns van córrer per tafanejar l'espectacle, l'home i la nena no van poder-se'n estar i sense ni tan sols acomiadar-se, van fer via cap a la multitud que encuriosida criticava la poca responsabilitat de la parella. Ell escoltava les converses, amagant les seves sabates enfangades entre el rebombori. La nena va córrer amb la seva mare que va haver de sortir espitada de la perruqueria amb el cap ple de amoníac i un coixí que separava els seus dits del peu per no tacar-se mentre li pintaven les ungles de vermell.

L'endemà amb les sabates ben engreixades, novament lluents, els companys d'oficina feien ressò de la més que bona aparença del nostre protagonista. Al carrer, feia una calor exuberant, l'avia del propietari del quiosc de plaça Catalunya havia mort per excés de suor. Al Rosselló, un veí s'acabava de suïcidar perquè la seva dona li havia fet el salt amb el seu millor amic. Mentre que al Bages, l’espectacular caiguda de la multinacional italiana Pirelli, era la conversa que desgravaven cinc jubilats que compartien conversa, taula i partida des d’un bar.

Una entre tantes, totes per igual. Què faríem sense l'esforç transformador de tantes persones anònimes.

dimarts, 28 de juliol de 2009

Recorda'm (I)




Tenia les mans curtides de treballar l'ofici de la terra, duia una guitarra penjada a l'esquena i el veia passejar, cada dia a la mateixa hora per davant del seu portal. Dia a dia, amb les mateixes mans i la mateixa mirada imponent, perduda però desperta. Sovint se n'oblidava i quan obria els porticons, cinc minuts més tard de l'hora prevista, per espiar-lo des de la finestra, se'l trobada carrer avall, aturat davant l'encreuament. Llençava una moneda a l'aire. Es deuria jugar a cara o creu, si pujar o baixar el carrer després de passejar, com cada dia, sota els plataners de la Rambla.

Un vespre de gener, ella tornava a casa carregada de cultura, s'havia gastat de cop els trenta euros que dedicava cada més, a literatura o música. Al carrer Ballesteries, hi havien entaforat una fira d'articles de segona mà, mentre passejava esquivant les aglomeracions de gent, es va trobar dues botigues que duien el seu nom amagat entre la pols. Va comprar un disc de vinil que no escoltaria mai però que tenia una caràtula d'allò més interessant, un plec de llibres de poesia que es venien a pes i que no li van costar més de cinc euros. L'article del qual estava més orgullosa, però, era un pac amb el llegat de Víctor Jara que contenia dos llibres, un documental i tres de les seves obres discogràfiques. Quan el va trobar, amagat entre les relíquies, va demanar el preu al firaire i quan li ho va dir però, li va semblar un insult que se'n pogués desfer a un preu tan míser. Com a bona estafadora innocent, se'l va emportar i va continuar caminant cap a casa, sense tafanejar més parades. Mentre esquivava la gent, de front es va trobar aquell home amb mans curtides i mirada desperta. Ella el mirava, més a prop del que mai l'havia vist quan el campanar de la catedral va tocar les vuit. Passaven vint minuts de l'hora prevista, anava tard i no duia la seva guitarra penjada a l'esquena. L'hagués anat a saludar si tingués el valor necessari per fer-ho i òbviament, si el conegués d'alguna cosa més que de la curiositat que la portava a espiar-lo des de la finestra.

- Manel? Va cridar una senyora d'edat avançada i roba fosca.
- Júlia, quina sorpresa! Què et porta per aquí?
- Visc aquí, com sempre, a la cantonada de la merceria. Feia temps que no et veia.
- No vinc massa sovint per aquí, des que vam marxar amb la Clàudia no acostumo a baixar al barri vell. Ens estem a una casa a Salt.
- Us esteu? Amb qui Manel?
- La Clàudia i jo. Quan els nens van tenir aquell accident, vam llogar aquesta casa i hi estem d'allò més bé. Avui m'han dit que hi havia una fira d'articles de segona mà i he vingut a bescanviar la guitarra. Fa temps que la Clàudia no la toca i és una llàstima. El nou propietari segur en farà un bon ús.
- La Clàudia... Manel, la Clàudia fa temps...
- Fa temps que no la veus perquè està enfeinada arreglant el jardí, tenim unes orquídies precioses. Has de venir a casa, un dia d'aquests.

No podia evitar escoltar la conversa amb la mateixa confusió que expressava la Júlia, estranya senyora que semblava desconèixer la realitat que explicava aquell senyor de mans curtides, del qual acabava de saber el seu nom. Feia vora un any que passejava per davant del seu portal, dia a dia, i ell bonament ho acabava de desmentir. Era ell, n'estava més que convençuda i va asseure's a un replà, es va encendre una cigarreta fent veure que esperava a algú mentre continuava escoltant la conversa. El neguit la portaria a descobrir la peculiaritat d'un desconegut amb mirada desperta i història innocent.

[...]

Una història que us explicaré un altre dia.

dilluns, 20 de juliol de 2009

Equilibri perfecte

És fascinant sentir com l'aigua salada del mar et cobreix el cos, a poc a poc. - Va pensar. El capvespre havia aconseguit evadir els turistes i aquella petita cala amagada darrera un turó verge de ciment, es veia enormement buida, tranquil·la. Amb el xiuxiueig de les onades, com a única interferència del silenci, el moment insinuava un equilibri perfecte. Es va treure la poca roba que duia a sobre i es va capbussar, nedava fins al fons fins que va sentir una forta pressió al pit que l'avisava, havia de tornar a pujar i treure el cap. Es va deixar portar per les onades quan va veure el tímid moviment d'una lluna radiant. Els diminuts núvols dibuixaven formes abstractes, mentre s'evaporaven deixant pas a la imponent foscor descoberta d'estels mal repartits. Estirada sobre l'aigua, amb la perspectiva del cel ben a prop, pensava en com es deuria veure aquell vespre en un racó insòlit del mediterrani més autèntic. Creta deu dibuixar el cel amb un fons color turquesa o potser, encara hi predomina la tendresa del taronja. Quina tonalitat es deu apoderar del fons d'aquella illa, Creta una entre tantes? -Pensava, com havia estat pensant els dies anteriors. Ja feia una setmana, havia despertat una sorprenent curiositat per un grup d'illes del mediterrani. Les coneixia ben poc, n'havia sentit a parlar i fa un temps, havia vist una pel·lícula que hi estava ambientada. Les veia com el paratge idoni d'una postal però entre la perfecció de la imatge semblava existir un misteri que només podien veure aquells que sabien passejar els seus carrers, deixant que el blanc de les façanes indiques el camí. Les sentia a prop de tant pensar-les però les veia lluny i la nit es tornava cada cop més freda, l'aigua començava a arronsar-li la pell i tenia el palmell de la mà ben arrugat. Va nedar fins a la vora, va sortir de l'aigua i es va envoltar el cos nuu amb la tovallola. Abraçada amb l'escalfor de si mateixa, es va estirar i amb un muntanya de sorra es va construir un coixí on acaronar-hi el cap per continuar desxifrant el color peculiar d'aquell cel que s'havia tornar més fosc i menys net. Hi hauria algú a Creta, estirat a la sorra d'alguna platja solitària, que escoltés el xiuxiueig de les onades interrompent el silenci, que s'imaginés, com ella, la història d'un país desconegut i despertés desig sentir-lo a prop, malgrat fos a través del perfil d'una imatge registrada en una postal.

"Salpar per començar trobar-nos en un punt i aprendre a navegar”



dimecres, 15 de juliol de 2009




"Penso en el refugi que busquem tots, les maneres diferents que tenim de cloure'ns per camins embrollats i el cervell es replega com un cargol. Som esponges cobertes de pell. "

La Nau; P.Planas

dilluns, 6 de juliol de 2009

La poesia d'una nit d'estiu




La vida es definia damunt un tauler d'escacs. Era un vespre de juliol, van escampar el tabac i les paraules que fins aleshores s'havien dit sense parlar, només amb mirades de reüll i la nit no es deia coincidència. En un moment de descans, es va emplenar el got de vi dolç, va apagar el temps al cendrer i ell, que jugava amb el tauler del costat, la mirava insinuant alegria per la victòria. Tenia la partida guanyada mentre ella es preguntava, qui entraria per destrossar-la i, amb el got mig buit; escac i mat. Girat d'esquenes, l'emmirallava amb una cullera i va aconseguir el reflex del seu somriure, no més preciós que la tendresa que predominava entre una història de dos plena de mirades i misteri. A l'atzar, van marxar a l'hora i van guardar el destí com un presagi. Caminaven de costat, no els esperava res més que la sort però, no absurdament, es van acomiadar de reüll. No era casualitat, la por d'allò que de tant intens és inesperat.

Caminar, fumar-se la vida, jugar a totes, tenir ganes de tornar-se a trobar i que encara els quedi tota la nit.

It's Friday I'm in love. The Cure.

dimarts, 30 de juny de 2009

Plou i no hi ets



[...] Aleshores, només érem uns nens, el pitjor malson es quedava amagat sota el llit i les tardes es definien al terrat de casa, berenant torrades amb mantega i sucre. Un vespre, després de sopar, no podíem dormir i pels finestrons es veia el reflex d'una forta tempesta d'estiu. Veiem els llampecs i esperàvem l'estrident soroll del tro amb el cap acaronat sota el coixí. Mai m'havien agradat les tempestes, tu ho sabies i m'agafaves la mà per acostar-me davant la finestra. “Des d'aquí tot es veu més clar, mira el cel i imagina que aquesta nit hi ha focs d'artifici sota la pluja, no són de colors però si sortim al carrer i tanquem els ulls, amb les gotes d'aigua veurem formes abstractes, seran il·lusions particulars i ningú més que tu mateixa, podrà definir el relleu, el color i la intensitat d'aquesta il·lusió”.

A fora, només hi havia bassals i el silenci d'una nit d'estiu. A casa, tothom dormia i nosaltres creiem en la màgia, contàvem les estrelles que, poc a poc, s'anaven descobrint amb l'escampall dels núvols i de la tempesta que, a l'estiu, per la seva intensitat es torna breu. Vam obrir la finestra per sentir l'olor que es crea al carrer, després de la pluja. Volíem definir-la però no ens en sortíem, de tant peculiar no hi havia al diccionari d'uns nens de deu anys paraules per definir el sentit que ens despertava aquella olor. Tu, vas treure el teu bloc de notes i vas escriure amb lletra lligada, la biografia d'una tempesta d'estiu, sense poder dormir. Jo no volia perdre'm ni un instant de la nit, ignorava l'imponent rellotge del menjador al que sempre havia odiat per la seva obsessió en marcar el pas del temps. Aquella nit no quedaria amagada al calaix de la tauleta, tu l'escrivies i jo volia viure la innocència, imaginant-me vent per recórrer el cel, acariciar l'escalfor dels estels i dibuixar clarianes a l'horitzó. Ser l'essència immortal d'aquella nit i és que, aleshores, només érem uns nens. Ara quan plou, tanques la finestra i encens la ràdio mentre jo, t'espero a l'habitació escrivint sobre el desig que em desperta l'olor del carrer mullat. Deixo els porticons oberts i m'encongeixo esperant el soroll del tro, després del llampec. Encara m'horroritzen les tempestes però, tu ho has oblidat i ja no em dones la mà.

Shadows and Regrets. Yellowcard.

dilluns, 29 de juny de 2009









Tornar a casa, trobar-te amb gent que fa temps que no veus, passejar per racons plens de nostàlgia i pujar les escales, mentre sents una forta pressió al pit per tot el que s'amaga darrera la porta, per tot el que deixem enrere i de tant en tant, ens fascina recuperar.

Caminar descalça pel pati, veure com es pon la tarda i rebre una trucada, un cita al cap de cinc minuts amb una copa de vi blanc a la vora de la platja d'aquest poble que creix i es transforma a ritme accelerat. Percebre el canvi, coincidir amb antics companys de classe i no saber de què parlar. Tancar els ulls i sentir enyor però saber que el record sempre serà present perquè, hi ha coses que sempre tindrem. La complicitat i fer una partida de futbolí en aquell local atrotinat on el temps es apagat al cendrer i la vida es defineix damunt un tauler d'escacs.

dijous, 25 de juny de 2009

O juguem tots o estripem la baralla



D'anit només recordo el sabor amarg de la ratafia, el núvol de fum que envoltava la taula on totes érem assegudes i la desolació que creava la música de fons. Hi ha batalles que es guanyen i n'hi ha que es perden, això és lògic i no hi ha opció a rèplica. Ara bé, quan no jugues la batalla no la perds, ni tampoc la guanyes sinó que “l'estripes” i brindes amb vi amarg, servit en copes plenes de punyals. Hi ha desenllaços que són desoladors i mira que n'hi ha, que estem acostumades al repte, a jugar partides difícils. Però n'hi ha que confiem en la nostra raó, com a defensa imprescindible, i no acostumem a restar en silenci, juguem i fem palès que la participació és la més importants de les opcions. El repte fa atractiva la jugada i la presència de la nostra veu és líder en la nostra pràctica diària, en la quotidianitat del treball i en la raó de l'esforç. No creiem en la por perquè és el sentiment de temor el que ens fa ser dèbils, el que ens atrapa i el que bloqueja el nostre propi progrés. Tampoc creiem que la il·lusió sigui l'únic ítem a tenir en compte quan defensem la nostra estratègia. Confiem en el treball, en els principis que ens permeten dedicar hores i més hores a la creació de l'alternativa, i és la iniciativa que defineix aquesta alternativa com a necessària.

“O juguem tots o estripem la baralla” deia l'Ovidi Montllor.

dilluns, 1 de juny de 2009

El fruit que un dia vàrem sembrar




No sé que en seria de mi, si hagués nascut a Roma, ara fa més de dos mil anys. Potser seria patrícia, ciutadana lliure, o plebea, sense privilegis. Potser seria l’artista de la cúria o fins i tot, potser era esclava acusada d’adulteri, ves a saber qui i com seria, si no fos qui ara sé que sóc.
Dir que sé qui sóc, no és fàcil si dic que sóc filla. Sentir-se fill o filla no depèn únicament de saber qui t’ha engendrat perquè, hi ha pares i mares i mares i pares hi ha.
Dir que sé qui sóc, no és fàcil si dic que sóc dona perquè per mi, ser dona significa inequívocament ser rebel i combativa. En canvi, no sé maquillar-me ni pentinar-me per semblar més atractiva. Tampoc sé caminar amb talons i hi ha vegades que, per ser dona estàs obligada a anar ben pentinada i saber caminar de manera esvelta, ho siguis o no. Per tant, no és fàcil dir que sóc dona, si ser dona, ahir i avui, significa ser tantes coses que jo no sóc.
Dir que sé qui sóc, en canvi, ara m’és fàcil si dic que sóc professional de l’Educació Social. Hi ha professionals, educadors i educadores, integradors i animadores però pel nom amb el qual els defineixen al seu contracte laboral no són perfils idèntics els uns dels altres. A mi m’han definit com a Animadora Sociocultural i els meus estudis, m’han Diplomat com a Educadora Social. Per tant, podria fingir que no sé qui sóc si dic que sóc professional però, avui, estaria cometen un error perquè és 1 de Juny, hi ha més d’una cosa a celebrar. D’aquí a un parell d’hores, em trobaré amb gent fidel i compromesa, brindarem i no ens caldrà el cava perquè amb l’eufòria dels cules més d’un ha esgotat les millors ampolles del supermercat. Emplenarem els gots de vida i la farem somriure perquè per tot, hi ha un primer dia i quan la il•lusió d’aquest principi no s’esgota sinó que es pronuncia i creix amb la coherència de moltes, la paraula dels necis queda ofegada en el fracàs.
Avui, ser educadora (o animadora) i treballar per un ajuntament no és, ni per un moment, motiu de baixar el cap. És més, el motiu, sens dubte, està farcit d’orgull i força perquè aquest municipi que m’acull, com a professional, té moltes aspiracions que, encara, no ha descobert però que aviat ho farà. I serà un dia, com avui, en què sentiré un pessigolleig a l’estómac per tot el que haurem aconseguit, amb la constància i el compromís.

divendres, 29 de maig de 2009

La catifa voladora




Eren quarts de deu, volien passar el dia junts després de dos anys sense veure's. Amb el bon temps, la qualitat d'oportunitats de crear entreteniment a qualsevol racó és creixent i les idees de construir felicitat poden ser il·limitades, o no. Confiaven, però, que la iniciativa els havia portat un pla genial; un dissabte de Juny a un racó costaner del nord del país. Un espai per descobrir, mil hores per aprofitar i centenars de raons per viure-ho. Feia un dia d'aquells en què l'alegria és la treva i la pena es mor en la soledat de la ignorància. En petits grups, parlaven del desig de justícia i amb els dits creuats, es definien com a exemple a seguir. Un d'ells, que es feia dir Salvador, es mirava l'espectacle de reüll tot esperant la complicitat d'altres escèptics per capgirar la perspectiva i fer obrir els ulls, a aquells que només coneixen el rancor quan els culpables són els altres.

Des de la distància, amb el sol regalimant-li l'esquena i transportant xafogor arreu del cos, va fer un crit de socors i tots s'hi van apropar. -Avui fa un dia preciós i em fa l'efecte que és únic, que no ens serà fàcil repetir aquest moment i és per això, que no puc evitar demanar-vos un favor. Des que sóc petit, he tingut un únic desig: volar en una catifa voladora. Les cares de la majoria eren perfectes perquè un espontani tingués el delit de fotografiar-los i riure-se'n durant llargues hores. Però a en Salvador li importava poc el que pensés la majoria i va demanar-nos un brot de confiança i d'il·lusió; com a eines úniques i necessàries per a construir el seu somni.

-No us donaré ni una sola indicació, ja que voldria viure el sentit de la sorpresa; encara que només sigui per un breu moment, encara que només sigui una sorpresa imaginària em reservo el dret d'intentar sentir-la. Esbalaïts, es miraven les cares i sense saber que dir, pensaven en el que els acabava de demanar en Salvador capficats en l'esforç que els suposaria crear una catifa voladora, sense més recursos que ells mateixos i les seves mans. De calor, un parell es va estirar enlaire, dibuixant una fitxa del tetris amb les seves cares. De seguida, un parell més els va acompanyar i ja sumaven quatre fitxes, només faltava convèncer a la resta per perfilar la figura.

Mentrestant, en Salvador es remullava els peus a la vora del mar i s'imaginava anys enrere, jugant a fet i amagar al pati de l'escola. Aleshores, la Júlia encara hi era i la colla estava unida, eren feliços i el futur es preveia eternament alegre. Un cop de vent, va fer remoure l'aigua que li cobria els peus i amb els esquitxos de les onades, sentia guspires de nostàlgia arreu del cos. Discretament, començaven a caure-li llàgrimes quan: -Salvador, tanca els ulls. La Mar el va agafar de la mà i a cau d'orella, li va dir que no tingués por; el teu somni està a punt d'arribar, només has de tancar els ulls i confiar en la imaginació.

Dos passes enllà, hi havia una catifa voladora feta de cossos nuus i mans entrelligades, que s'alçaven com sostingudes per un fil, teixit de complicitat. En Salvador, amb l'ajuda de la mà de la Mar, es va deixar caure sobre la catifa i amb els ulls tancats, va sentir un estrany però agradable pessigolleig a l'estómac. Tinc les ales massa curtes per a volar, ajudeu-me. Amb la complicitat que teixien les seves mans lligades, van fer volar el cos d'en Salvador i amb ell, la seva melangia. Sense enlairar-se més de vint centímetres, va sentir la sorpresa, la il·lusió i la confiança oblidada, el desig de ser feliç i l'esperança que fa dos anys, amb la mort de la Júlia, havia perdut.

dilluns, 18 de maig de 2009

En homenatge a Mario Benedetti



A TIENTAS

Se retrocede con seguridad
pero se avanza a tientas
uno adelanta manos como un ciego
ciego imprudente por añadidura
pero lo absurdo es que no es ciego
y distingue el relámpago la lluvia
los rostros insepultos la ceniza
la sonrisa del necio las afrentas
un barrunto de pena en el espejo
la baranda oxidada con sus pájaros
la opaca incertidumbre de los otros
enfrentada a la propia incertidumbre
se avanza a tientas / lentamente
por lo común a contramano
de los convictos y confesos
en búsqueda tal vez
de amores residuales
que sirvan de consuelo y recompensa
o iluminen un pozo de nostalgias
se avanza a tientas/ vacilante
no importan la distancia ni el horario
ni que el futuro sea una vislumbre
o una pasión deshabitada
a tientas hasta que una noche
se queda uno sin cómplices ni tacto
y a ciegas otra vez y para siempre
se introduce en un túnel o destino
que no se sabe dónde acaba.

"A Tientas" Mario Benedetti.

Avui a Uruguai es declara dia de dol nacional per la Mort de Mario Benedetti. És per això que, sense matisos, declaro que aquest bloc també està de dol. I és que Benedetti ha estat part protagonista del meu vici imprescindible per la poesia. La seva llibertat i el seu anhel alliberador, encara ara, transmeten influències a la meva voluntat d’expressar en paraules la constància i la coherència de la lluita, i dels que lluiten. I és així que avui, des de l’homenatge, voldria recordar la raó que podem expressar a partir de metàfores poètiques extretes del dia a dia, com l’essència invisible, de les que confinem esforços en el compromís revolucionari.

dilluns, 11 de maig de 2009

Silencis de primavera




Encerclats per un silenci tens i misteriós, els dies anaven passant i la primavera continuava tan apàtica com a principis d’abril. A la taula, una ampolla de vi negre i barat, com de costum. Al Forn, alguna cosa peculiar per sopar. L’habitació buida i el mòbil sense sonar. Molta xerrameca i poca veritat.
Havien quedat al parc del trinxeraire per contemplar la pluja d’estels. Ella feia tard i ell ho havia oblidat. A l’Empordà, els veïns del setè escoltaven un cantautor conegut a un local atrotinat. Els havien convidat però la nit havia vingut per destrossar-los amb la inseguretat i havien canviat la cita per cançons de System of a down i tabac de liar; fumar-se la soledat i definir el dubte sobre un tauler d’escacs.
S’acabava la nit, escac i mat, volaven guspires d’amor al terrat. A l’avisme el silenci es fa etern i amb el temps, l’atzar estimat és oblidat.

divendres, 8 de maig de 2009

L'Educació és (o pot ser) revolució

"L'esperança per la llibertat ja no significa llibertat. Es necessari lluitar per aquesta en condicions històricament favorables. Si aquestes condicions no existeixen, hem de lluitar de forma esperançadora per crear-les. L'alliberament és la possibilitat, no la sort, ni el destí. En aquest context es percep la importància d'una educació per la decisió, per la ruptura, per l'elecció.

En conseqüència, contra més submís i menys es somniï amb la llibertat, menys podrà l'individu concret afrontar els seus desafiaments. Si assumim i obviem un present submís, en el futur s'afoguen les esperances dels oprimits a favor de la pau dels opressors. És per això que l'educació al servei de la dominació no pot provocar el pensament crític i dialèctic sinó afavorir el pensament ingenu sobre el món. "




Educar també vol dir somiar. Donar les eines perquè tothom sigui conscient dels drets que tenim com a individus i somniar és un dret de totes. El somni de fer, de transformar és també la confiança de creure que "tot està per fer i tot és possible". Si definim els nostres somnis com utopies, acceptem que els valors que ens impulsen a somniar són meres il·lusions; en canvi, si confiem en la raó del nostre somni com a voluntat de construir el desig en una possibilitat, ens trobem un pas per davant de la utopia.

L'educació pot ser una eina revolucionària si nosaltres, protagonistes de l'acció educativa, creiem d'una banda, que la revolució - com a transformació total- és possible i necessària. I d'altra banda, si nosaltres actuem com a subjecte revolucionari en la teoria i en la pràctica. "Educar per la consciència i actuar en conseqüència". Creure, confiar i lluitar per la revolució és un repte, assumir-ho i actuar de manera coherent als nostres desitjos i esperances significa també ser lider de tu mateix. La revolució ha de començar dins de nosaltres mateixes, nosaltres la construïm segons els nosaltres principis i un cop dissenyada, la transportem amb el nostre treball diari - pas a pas-.

Qui somnia si no totes. Freire diu que si un treballador temporer del camp no por exercir el dret a somniar, estem acceptant que els somnis no són un dret sinó un privilegi exclusiu d'uns pocs afortunats. Contràriament, si reconeixem que transmetre el valor del somni és un art que garantitza l'èxit personal del subjecte somniador i col·lectiu pels que poden i saber compartir somnis, respectant-los i treballant-los en clau de progrés; estem obrint una finestra en aquest cel tancat, delitant-nos amb l'horitzó que dibuixen els somnis a la mirada, com l'espurna que et fa obrir els ulls i caminar desperta en guerra amb la utopia.

dilluns, 27 d’abril de 2009

Des de la porta de darrera



Si et digués amiga, que hi ha dies en què m’oblido de la vida que vull viure i m’acostumo al soroll que fan les sabates de la gent, caminant a pas accelerat pel voral de la carretera amb el cap mirant a terra. No em jutgis de covarda. Tinc un feix de somnis que estan en guerra amb la utopia, quan guanyen la batalla els escric en un quadern amb tinta vermella. Al vespre, repasso tots i cada un d’ells i faig una creu al costat d’aquells que he assolit per mi mateixa. Sembla estúpid, a vegades encenc una espelma per protegir-me del delicte però la seva llum il•lumina poc i tan li fa, perquè si algú em descobreix podrà delitar-se amb els secrets que amaguen la peculiaritat de la supervivència; la porta del darrera sempre queda oberta per aquells que saben trobar-la.

Vaig comprar-me un bloc d‘esbossos per il•lustrar-hi un diari peculiar i quin desastre, ni tan sols jo hagués estat capaç de desxifrar el missatge que aquells dibuixos horribles volien simbolitzar. Acostumo a escoltar música abans d’anar a dormir, tinc un parell de Cd’s inscrits amb l’asterisc de preferits. Tots ells parlen en llengua estranya i és que sóc una yonki de The Cure , com a la meva adolescència, tot i que mai he adaptat la meva estètica a la seva. El millor que m’ha passat en els darrers dies és que m’han recomanat un material de suport per una assignatura i he vist que, tot i la meva actitud escèptica, m’he llegit dos llibres “d’autoajuda” en dues setmanes, i aquests m’han de donar les eines per aprovar un examen de la carrera.

No ho diguis gaire alt, m’he tatuat un escorpí darrera l’orella i he tirat els daus amb un desconegut, mentre esperava el tren. I tu, ja saps a què vols jugar?

dijous, 9 d’abril de 2009

Roadside



Portaven llargues hores de viatge i encara no havien fet parada a l’equador del trajecte; conduïen sense peatges, cada poble era més peculiar que l’anterior i per manca de convicció, canviaven el nom del punt fronterer. – Berlín, queda a dues hores i aquí, aviat es pondrà el sol. Farien nit al voral d’una carretera sense asfalt, no tenien mantes ni sacs de dormir. – Buscarem recer sota els arbres. Desconeixien la vegetació de la zona però, de reüll no es veien lilàs florits que per tanta bellesa, fan respirar poc l’ambient dels al•lèrgics.

A voltes, una matinada sota un cel poc il•luminat, sense cap lluna passejant les escletxes dels branquillons d’aquell refugi podria ser la raó per canviar de vorera i emprendre nous camins - En el fons, res és com nosaltres ens hem imaginat. Volien fer ruta, un pas per davant dels seus desitjos i, sense una bona previsió meteorològica, es van veure banyats per una tempesta que arribava impetuosa. – De vegades, la pluja fa falta. Lleva la pols de les idees.

(Road)(side), en llengua estranya, senyala el voral d’una carretera; ara bé, entre nosaltres, roadside és l’alba que dóna peu a una història de formes abstractes i colors metàl•lics. L’argument d’un conte de carrer on els personatges són persones quotidianes, observades de ben a prop per un escriptor novell que busca desesperadament el fil conductor pel final de la seva novel•la. I les converses de matinada, sota un niu d’orenetes verges d’injustícia, sembla ser el paisatge idoni per cedir la imaginació i parafrasejar sobre històries que desconeixem però que ens resulten extremadament familiars; per l’essència de la seva senzillesa o simplement, perquè ens agrada la banda sonora que decora l’espectacle.

dijous, 26 de març de 2009

Amor engrunat (a cops)




Era jove, només tenia setze anys, el va conèixer a la plaça del poble que la va acollir quan just començava a caminar. Ell només era un any més gran, tenia la mirada penetrant i les mans curtides de treballar l'ofici de la mar. Eren joves i innocents, feliços i n'estaven més que convençuts. Van obviar les opinions dels amics i van decidir jugar a un joc de parelles. S'entenien en silenci quan estaven separats, es dedicaven poemes de bon matí i s'acomiadaven amb carícies dolces d'un sexe apassionat.

Portaven amor engrunat a la butxaca i es maquillaven els ulls de colors. Es vestien amb mocadors de seda i feien goig quan passejaven agafats de la mà. Semblava perfecte i just dins el seu àmbit. Ningú no sabia on era casa seva però tothom s'imaginava un castell de somnis particulars.

Una peça de la parella es va perdre i el joc es va acabar, ni guanyadors ni vençuts, només la soledat de desemmascarar la veritat. Va caldre perdre la peça per descobrir la falsedat del conte de fades i el castell de somnis es va ensorrar a cops de cap.

Darrera la finestra existia la submissió, l'amor era la malaltia dels cops i el llapis d'ulls era la raó on s'amagava la por.

Ja no s'escoltaven paraules tendres, era un mes de gener i els dies prenien la forma corresponent - foscor, fred-. Passaran els anys i tothom ho recordarà, perquè hi ha delictes que no es moren amb l'oblid. Naixeran flors a les esquerdes del ciment, seran vermells i dels pètals sorgirà un nom de dona per la vida que li van robar.

" Si mai tinc una filla, es dirà Susagnna. Sempre m'ha agradat la seva sonoritat"


"Cal guanyar per fer possible el somni i les paraules"

Et miro als ulls, amb un ram de tendresa immesurable per l’essència de l’instant que és més que casual. Em preguntes què tal tot, baixo la mirada i acluco la veu mentre t’explico que només vaig fent, que els somnis se’m desfan a ritme accelerat, no m’acostumo a la derrota i et trobo a faltar.

M’abraces la cama i et dono la mà, em regales un somriure còmplice que es fa immens quan m’acaricies la cara amb la teva càlida proximitat: No tinguis por, estem a punt d’acabar amb tota aquesta crueltat. Escolto la teva veu de ben a prop, tant com si fos la meva; ets tu, la franquesa que has tornat i em promets seguretat al teu costat. Juntes, tu, jo i la més sincera complicitat, serem la poesia que s’escriu a les parets empedrades d’aquesta ciutat; la vida que es viu des de la trinxera amb el puny tancat.

divendres, 20 de març de 2009

Llibertat

Amiga,

Diguem qui t'ha fet callar, qui et té segrestada; diguem on t'amaguen, on hem d'arribar per poder-te alliberar. Hem decidit lluitar, perquè no hi ha mordassa que et pugui fer submisa per sempre. Hem entès que cal insistir, com qui pidola davant de cent portes barrades. I les mentides dels necis, algun dia cauran perquè t'alçarem, com la bandera, i el teu color romandrà viu per sempre més. Serà el dia que naixerà de les arrels que amb el camí, hem sembrat.

El futur haurem guanyat per tu, llibertat.







A finals de gener-principis de febrer, va sortir la petició del fiscal, que sota l'acusació de col·laboració amb banda armada (la pertinença, igual que la tinença d'explosius, sembla que ja l'han descartat; i pel que fa a la banda armada, encara no han donat ni un detall d'aquesta -nom, amagatall, membres, "modus operandi"...-), demana 5 anys de presó, 6.500 € de multa i 15 anys d'inhabilitació absoluta. I a principis de març ha sortit la data de judici, que està previst pel proper dilluns 13 de juliol de 2009, a l'Audiència Nacional, a Madrid.

És per això que des de l'Assemblea de Suport a la Núria Pórtulas continuem treballant per arribar a la fi d'aquest procès, exigint l'absolució de la Núria, i també continuem denunciant aquestes pràctiques "institucionals" des de diferents nivells de poder (polític, policial i judicial) que l'únic que busquen és desarticular i criminalitzar els moviments socials i combatius, objectiu que no s'ha de permetre que aconsegueixin.



Núria Absolució.
Núria Lliure, Lliures tots i totes.

Ahir, tres companys (entre ells la núria) van ser detinguts mentre encartellaven els carrers de la ciutat de Girona. Una patrulla dels mossos, acompanyats per un grup de secretes que perseguien la seva activitat, van identificar-los mentre feien difusió de la Calçotada en Suport, que realitza el Col·lectiu Nuria Free, aquest diumenge a Sarrià de Ter.

Aturem la criminalització, fem front a les agressions de l'Estat. La Solidaritat no s'empressona.

dijous, 19 de març de 2009

La raó de la força contra la força de la raó





http://blip.tv/file/1891138

Aquesta és la seva democràcia; LLibres contra porres. Les "forces de seguretat" de la Generalitat fan ús del seu poder, de la seva força contra els i les estudiants de la Universitat de Barcelona.

Fa mesos que els còmplices de la desaparició de la universitat pública, volen imposar la seva reforma educativa mercantilista desprestigiant el discurs de les revoltes estudiantils. El rectorat de la UB ha intentat explicar la necessitat d'emprendre el desallotjament, mitjançant una opció determinada clarament per la demagògia i la controvèrsia davant la impossibilitat de fer front a la raó d'una lluita justa per la construcció d'un ensenyament allunyat dels interessos del mercat; exceptuant, per suposat, el fet que amb la ocupació s'ha malmès l'estètica de la universitat. Una imatge que dóna per fet que la opinió dels i les estudiants no és vinculant, ni és té en compte, malgrat obtenir resolucions favorables al bloqueig de l'aplicació del Pla de Bolonya, a partir de referèndums.

Ahir a Barcelona, es va demostrar la pressió que ha aconseguit el discurs col·lectiu. Els i les estudiants volem un procés de debat obert per la construcció d'una universitat de tots i totes, una universitat pública amb metodologies educatives de qualitat. Tenim la raó i la nostra opció per la defensa d'universitat popular ha superat les expectatives i ha desemmascarat les farses de l'EEES.

Qui no té eines per a defensar els seus interessos, ha de buscar fuites d'ajud. Aquest cop, se'ls ha anat de les mans amb la seva acció desproporcionada. Volien callar la nostra veu i ara, tothom parla per nosaltres. Des de tertúlies que justifiquen l'acció del rectorat, fins a opinions que es desmarquen de la violència que són capaços d'exercir, utilitzant l'exitació dels seus mossos de quadra per defensar els seus interessos únics.

No ens tallaran les ales.

Per una universitat pública i de qualitat, diem NO a l'Espai Europeu d'Educació Superior.

dimarts, 10 de març de 2009

La estrategia del caracol




L’enfocament d’una faula a un barri de Colombia, on el desenvolupament de la societat passa per la desfeta d’unes polítiques liberalitzades amb la injustícia i la desigualtat. El grup de veïns, protagonistes del film, poden ser el retrat de la precaritat a la societat llatinoamericana, a mans de la corrupció que imposa el poder econòmic.

L’anunci del desallotjament de l’habitatge té com a precedent la problemàtica social que emmarca la comunitat; un barri afectat per la pobresa amb un nivell de supervivència, basat en rendes mínimes, desocupació laboral, inhabilitació de recursos materials, educatius i socials.

La diversitat és característica en la comunitat; la coexistència de diferents perfils de persona comparteixen un conflicte comú – el desallotjament de seu habitat i la incapacitat per aconseguir una nova residència -. La varietat d’edat es comparteix amb la pluralitat ideològica que influeix en la construcció d’aquest projecte conjunt. Davant una necessitat imminent, en aquest cas la lluita contra l’enderrocament improcedent de casa seva, apareixen diferents maneres d’enfocar una resposta; opcions ideades per principis anarquistes, comunistes o conservadors.

La escassa possibilitat d’obtenir recursos, aconsegueix planificar un projecte que té com a finalitat intentar aconseguir un espai on viure, sense oblidar el combat col•lectiu per fer front a un conflicte amb l’objectiu de fer el que sigui per defensar la seva dignitat. La corrupció i la especulació immobiliària són els culpables d’un conflicte que s’engreixa amb la incapacitat d’inventar solucions pacífiques; sense alternatives eficients, ni recursos econòmics per aconseguir-les, ideen un pla - probablement utòpic- que ofereix un clima d’esperança i optimisme, malgrat les circumstàncies, que a partir d’una estratègia de treball manté unit al grup.

dijous, 19 de febrer de 2009

Swing life away




Vivia al porxo del carrer dels Traginers i contava, una a una, les empentes que brandava el gronxador. A fora del seu món particular, existia una sumptuositat que l’alterava i tirava pedres a la finestra dels veïns que patien excedent de luxe. No tenia un sou mínim, ni cap abric pel fred de l’hivern i les palmeres d’un indret inexplorat, no tenien un espai dedicat pels seus somnis.

Uns coneguts van anar-lo a veure, a penes recordava els seus noms i en trobar-los davant entenia que la trobada no podria ser res més que casualitat. Els que es feien dir amics seus, no eren més que comerciants de poca complicitat.

Podia sentir-se sol o aïllat però somreia mentre contava les cicatrius de l’entorn i la seva quotidianitat. Feia callat estults i fanfarrons, perquè les seves veus tacaven les pàgines del que havia de ser la seva història més peculiar. Reemplaçava les paraules que duia el vent i en construïa de pròpies; en clau d’amor i canvi.

Si l’amor és un treball, ell n’era fidel esclau. “No creuaré el carrer fins a trobar la teva mà, la seva, la dels altres i la meva es lligui a totes. No m’amoïna seguir aquí, al meu gronxador i esperar el moment per a marxar; no comerciaria amb interessos perquè el món que se’ns envà camí avall, encara, no parla dels llocs on anar.”

- El gronxador del carrer dels Traginers?
- A la propera cantonada, a l’esquerra. Fa dies que t’espera.- respon un veí simpàtic.
- No ha estat feina fàcil.
- D’on vens?
- Del fons, fa unes setmanes que viatjo tot buscant aquest racó; els aparadors i l’esvaïda d’un paisatge contaminat m’han entretingut.



L'arrel: Swing life away. Rise against.

dilluns, 16 de febrer de 2009

El perquè la mar és salada

No hi havia més cartes a la bústia, ni respostes escampades per l’habitació; s’havien acabat els dies d’escriure les matinades sobre un retall estripat abans de sortir a corre cuita perquè fèiem tard a treballar; s’havia acabat l’extrema bellesa d’acumular la tendresa de versos de bon matí o de bona nit; d’esperar, cada dimarts, que la cartera portés una carta “per a mi”. S’havia acabat, com tantes altres coses que ens acompanyen durant un període de temps però, inevitablement, arriba el dia bon o mal esperat i s’acaben. Es dibuixa un punt i final a un fragment que donarà pas a l’inici d’un capítol més, una petita història que un dia, també inevitablement, s’acabarà. I de fet, què en faríem de la tendresa indomable que ens besa des del fons del mirall, si no fóssim capaces d’acumular la minuciosa essència de transformar-nos, a pas lent, a través de les petites històries que ens emmarquen en el nostre atzukak més particular.





Com la remor de les ones,
sempre torna, inexorable,
i amb ell retorna l'olor
de la mar infinita, salada.

Com les mirades furtives,
que encenen el batec
ardent de l'amor primer,
d'una primera besada.

El temps ha marxat, però
torna el record, inapel•lable,
del perfum d'aquella pell
que em deixa sense alè,
encara ara.

... estava preciosa.

Tornar a casa

[...] L’atzar o les circumstàncies la van fer tornar a casa; la família i la llar que l’havien acollit en la primera separació i que de nou, obririen les portes, prepararien els llençols i pintarien la paret de la seva antiga habitació. Entre les sales i les escales que separaven el primer pis de l’altell es trobava l’abraçada més immensa; es podia ensorrar el fora que els sediments eren ben forts i ella estava convençuda que els sismes no serien capaços d’ esbategar ni una sola esquerda.

De tota la casa, podia escollir el seu espai preferit; no hi havia dia que no puges al terrat. Una cigarreta, un bon llibre i el sol de primavera, la rentadora i la roba humida, la tramuntana o el silenci de la nit; Qualsevol excusa era bona per pujar –hi i gaudir de les vistes. També podia parlar de coses curioses i no s’equivocava, quan senyalava els finestrons blaus del menjador i el quadre del barça a la paret de les escales. Havia tornat a casa i ho mirava tot com si fos el primer dia, es quedava esbalaïda amb cada detall, fins i tot, començava a agradar-li aquella tan criticada figura de porcellana del rebedor.

Després de tants anys residint a la “ciutat”, va aprendre a valorar com n’és d’increïble, despertar-se amb la olor del mar entrant per les escletxes de la finestra. I tornar a esmorzar pa amb mantega i sucre, al costat de l’avi i el seu entrepà amb formatge de cada matí. Havia tornat a casa i l’avia feia brillar un somriure preciós. Tot i l’esplendor d’aquella acollida, la seva feina continuava a la “ciutat”, així que hauria de consolar el viatge encenent la radio mentre recorreria, dia rere dia, la mateixa carretera. Una anada amb ulls clucs i una sorprenent rapidesa per tornar, com no, a casa. Apagar el motor davant el portal i passar pel port, abans de pujar.





Tornar a casa i homenatjar a la figura de dona que ha après a estimar i a defensar per voler ser. Aquella que és admirable i que ha dedicat una vida a la lluita i a l’amor. Una persona que no sap parlar de derrotes però que ara, es troba encadenada a la impotència d’haver de conèixer el significat de sobreviure amb una estranya malaltia. La mateixa que la va despertar i li va donar les eines per aprendre que cal combatre per tot allò que es sent i la llibertat; ella sí, avui el llit l’atrapa i no la deixa volar, ni tan sols caminar. Per ella i perquè hi ha vides que no es poden amagar a una capsa de pastilles variades del calaix de la tauleta de nit.

divendres, 13 de febrer de 2009




I ara el moll - Veus? M'agafo a l'aigua
com al més sòlid estintol.
Jardins penjats - verdor enjoiada-
de Semíramis, com un do!

A l'aigua - franja de metall,
acer de lúgubres viratges-
M'agafo fort, com la cantant
al llibret, com a negres tàpies.

El cec... I, doncs, no em tornes res?
No em sents? - M'inclino a la benigna
consoladora de la set,
m'hi clavo com una cornisa

L'obscur somnàmbul...
Por: no pas
Del riu - sóc nàiade d'arrel!
Prendre el riu tal com prens la mà
de l'estimat quan, ben fidel,

T'és al costat...
Fidels de mena
Són els morts - no tots amb conhort...
La mort a l'esquerra i, a la dreta-
Tu. El flanc dret resta com mort.

Un raig de llum de cop irromp.
Riures amb drings de faramalla.

- Tu i jo bé hauríem...
( Tremolor)
- Ara. I en tindrem el coratge?


Marina Tsvetàieva. Poema de la fi.

dimarts, 10 de febrer de 2009

El camí de la complicitat




La sorra més anònima s’aixeca i fa tancar els ulls, amb la son suficient per a somiar-nos construint el paradís a la terra llunyana que ens acull i ens donarà recer, fins a trobar-nos i fins i tot, besar-nos sense preses però amb desig.

Tal dia com avui, escriuria a la paret d’un carrer amagat, a un poble del Pla de l’Estany, una cita: Som i serem allò que vulguem ser. Aleshores, parlava de camins i flors que no es panseixen amb la foscor de l’hivern és més viuen i ho fan amb una esplendor immensa. Com la llum que m’enlluerna al terrat de casa, mentre dibuixo la paraula complicitat amb tinta vermella. Perquè ser casual no és vestir amb quincalla de gran valor, la casualitat és un tren aturat i una abraçada forta per tot el que ens haurem enyorat.

Ser l’artista, el pallasso i fer del carrer el teatre de la ciutat. Ser certesa i dir-ho a crits, perquè sí, perquè volem i perquè no hi haurà més brindis sense vi.


Seguirem somiant; pels que més en sabeu.