dijous, 29 de gener del 2009

el cel és capriciós i la terra, resignada.


-On vas?
-Vaig a veure el riu.
M’agrada baixar a la vall i delectar-me amb la visió del riu crescut. Les aigües desbocades en onades tèrboles em captiven.
-Agafa el paraigua.
Al pont m’hi estic uns minuts. L’espectacle és magnífic. Des de la riba, però, arran d’aigua, la sensació és intensa. La natura em mostra, arrogant, que sóc petita. El riu es desborda. La llera no pot encabir la desmesura d’aquest cel luxuriós. Quan l’aigua m’arriba als turmells, torno al pont. Encisada, m’hi estic fins que cau la tarda. Decideixo quedar-m’hi una mica més.
Restes d’arbres i vegetació, s’entortolliguen amb plàstics i deixalles que arrossega el corrent. Tot el merder s’acumula en el poc espai que resta entre el nivell de les onades i el pont. La pedra cruix. El pont cedeix. L’aigua no deté mai el seu curs. Davalla sense fre i res no l’atura. Aquí, l’aigua és així, de grollera. O tot, o res.

L’endemà, els veïns, concentrats on abans hi havia el pont, es miren els efectes devastadors de la riuada. Els més vells recorden l’anterior. Aquella va ser més greu, diuen.
- D’on has tret aquest paraigua, noia?
- Era al riu. Penjat en una branca d'un xop.
- T’he dit que no vull que juguis al riu, avui.







"El monte y el río" Jorge Drexler (Poema de Neruda)

diumenge, 25 de gener del 2009

La mà dels qui t'esperen

Aquest vespre, mentre tornava cap a casa després de les classes de repàs, després d’aconseguir que en Genís entengués la utilitat de les taules cartesianes i acabés un problema de decimals sense aixecar-se, més d’un cop, per canviar de llapis, pensava en la quantitat de vida que transmeten els nens i en el com, cada dia, eixamplo un centímetre més la meva paciència. Avui, s’ha despertat un dia clar i he passejat els tres quilòmetres que separen la meva habitació del menjador on es situa la meva feina temporal. L’anada ha estat lleugera, he agafat una poma del fruiter i la seva acidesa m’ha acompanyat tot el camí. La tornada, però, aparentava ser llarga, s’havia fet fosc i la jaqueta d’entre temps ja no abrigava. M’estava posant bé la bufanda quan, a la cantonada del carrer Migdia, m’he trobat la noia amb espardenyes de paper. Feia gairebé set mesos que no sabia res d’ella, de fet, l’últim cop que vam coincidir va ser una tarda de juny al bar del costat de la facultat. Estàvem d’exàmens, vaig anar a fer el cafè abans de pujar a la biblioteca i me la vaig trobar allà, asseguda a una taula arraconada. Llegia El habitante y su esperanza de Neruda:

“Entonces cuando ya cae la tarde
y el rumor del mar alimenta su dura distancia,
contento de mi libertad
y de mi vida,
atravieso las desiertas calles
siguiendo un camino que conozco mucho [...]”


M’apassionen els relats d’aquesta obra i m’hi vaig acostar. Recordo que vam robar les hores al temps, vam començar parlant del llibre fins que el cendrer ja no tenia capacitat per apagar més cigarretes. Vaig obviar el fet que aquell dia havia servit per molt més que per repassar l’ordre dels conceptes dels quals m’avaluaven l’endemà. Aleshores, m’explicava que estava passant per un moment de dubtes i contradiccions, que volia fer un viatge, caminar els carrers empedrats d’un altre racó de món. Me’n parlava així, entre nostàlgica o influïda per les metàfores poètiques de l’obra de Neruda.

-Fas goig!, li he dit, quan ens hem saludat. Duia un vestit llarg i un mocador vermell al cabell, que potenciava l’atractiu del seu rostre fi i el negre del seu cabell arrissat. “He après a maquillar-me els ulls, mirant-me al mirall” Parlava amb veu suau; això no ho ha canviat,- he pensat, quan m’explicava les circumstàncies que l’havien portat a recuperar la vida a la ciutat de l’Onyar. M’ha acompanyat fins al portal de casa, abans de treure les claus, li he proposat d’anar a fer un cafè i amb un lleuger moviment m’ha fet entendre que no podia; tenia pressa, m’ha donat un parell de papers arrugats i m’ha demanat que m’ho llegís.

“T’he mentit quan t’explicava que he tornat per raons de feina, fa mesos que treballo de secretària en un bufet d’advocats de Lleida i aquesta setmana, m’han donat vacances indefinides. Per ara, tot i saber que no hi tornaré, no tinc intenció de buscar una nova feina. Després de tot, crec que aquella plaga de ben vestits amb corbata m’ha fet un favor. No t’ho he dit abans perquè no tinc raons que m’ajudin a donar-te una resposta certa o coherent de la meva tornada. He decidit tornat per alguna important raó, n’estic convençuda, de fet per això et dono aquests papers perquè sé que l’essència de tot el que ara em fa caminar està escrit aquí, aquestes paraules i els carrers d’aquesta ciutat tenen la raó amagada. Passejaré per fanals encesos, pujaré a la muralla, recorreré el curs del riu i si llegint aquests versos, creus que em pots ajudar serà un plaer tornar-nos a veure i fer un cafè, a un bar qualsevol.” M’ha acariciat amb força les mans, ha deixat anar un somriure intens i ha marxat; com si m’hagués parlat de la pluja que començava a caure, ha marxat. M’ha sobtat la seva, tan contundent, reacció i he pujat les escales de casa sense alè però amb ganes boges per descobrir l’enigma que envolta aquesta noia curiosa, amb espardenyes de paper.

Abans de desplegar els papers que m’ha demanat llegir, he escalfat aigua i he agafar la capsa de galetes del rebost; em calia preparar l’ambient: una tassa de té, un bon grapat de dolços i la llum tènue però propera de la tauleta, encens de lavanda per amagar la fortor del tabac i els coixins del llit ben col•locats, per recolzar-hi l’esquena. M’he tret les sabates, el cabell recollit amb un monyo alt, els papers a la falda encara sense desplegar i tota la “parafarnalia” de preparatius, com a clara conseqüència d’un estat d’incertesa. Per quina estranya raó, haurà decidit donar-me aquestes paraules, a mi. Ens coneixem de trobades casuals a la facultat, hem mantingut converses de rutina al bar, tenim en comú l’amor intens al cafè, el vici imprescindible al tabac de liar després de la cigarreta convencional, la passió per la poesia i l’extraradi circumstancial que ens fet coincidir en una ciutat, on cap de les dues hem nascut. Aquestes similituds potser són suficients o potser s’ha sentit atreta pel meu perfil superficial, no ho sé però sigui el que sigui, el fet em crea especial curiositat.

Extasiada pel neguit, he desplegat els papers i he començat a llegir-ne els primers fragments. El primer era un recull de versos lliures, d’immensa tendresa que, al principi, semblaven distants o independents els uns dels altres, parlaven en tercera persona però els protagonistes eren sempre els mateixos i el missatge es titulava records i nosaltres (separant les síl•labes amb guions). Tot seguit, una fotografia de la ciutat de Girona i darrera:

“[...] Camino els carrers empedrats d’aquesta ciutat i trobo a faltar els teus ulls. Les matrícules d’honor que em vas fer guanyar un mes d’abril, amb les mans lligades al costat de la llar de foc. Tot allò que ens explicàvem en silenci, les mirades de reüll i els somriures al casal. La complicitat dels nostres passos quan ens imaginava desarmant la batalla, de punta a punta de país. L’esperança, la certesa d’aquelles carícies i ser feliç pels matins amb olor a cafè. Portar amor engrunat a les butxaques i donar-ho tot, perquè volem perquè existim.

Recorro la muralla i trobo mil raons on asseure el present, recordar el que hem viscut i confiar en tot el que comença. Voldria dir-te que he decidit deixar oberts els porticons de la finestra per veure el reflex d’aquell fanal encès. A l’entresol, hi ha una rajola esquerdada; aixeca-la i escriu el meu nom amb tinta vermella. He deixat una flor groga a la cantonada de la rambla, la trobarem junts i ballarem danses tradicionals.

Avui, una paraula s’ha quedat sense veu als estralls de la trinxera. Els comiats no se’m donen bé, voldria dir-te tant però en sé tan poc; potser m’equivoco, potser he perdut el temps pensant, potser no vull dir-te adéu sinó sempre. I és que, per tu, a prop de l’Onyar sempre trobaràs una de les mans dels qui t’esperen.”

Està clar, doncs, que la raó de la tornada de la noia amb espardenyes de paper és l’amor innocent al record d’una història de dos. Potser una trobada a la muralla, un cafè amb vistes al riu o una abraçada sota un fanal encès. Sigui el que sigui el que està esperant trobar, ha de ser preciós viure-ho. M’agradaria tant poder escriure una història com aquesta i que la protagonista fos jo mateixa.




dijous, 22 de gener del 2009

Menjar fruits secs






El cap-al-tard urbà, la llum tènue d’un fanal,
una humitat freda, un lent desig només de jaure,
d’esperar com la pedra, i només esperar,
una sensació de fracàs a l’esquerra de la vida,
el desig pueril d’ésser infant i bo,
d’amar, completament, algun record,
un amant anònim que no constarà en acta.
Dubtar de tot i tardar tres dies en escriure un conte,
no acabar-lo i emplenar la butxaca de llaminadures.
Passejar per una gran ciutat, mirant aparadors
i jaure pobrament, tenir fred i fumar-se dos cigarrets seguits.
Caminar, agafada del braç d’algun desconegut,
persistir, del tot, en el fracàs i viure només de menjar fruits secs.

divendres, 16 de gener del 2009

Vestits de Dinamita




He d’anar a comprar les pintures amb les que em disfresso tots els dies perquè ningú endevini que tinc els ulls petits –com de ratolí o d’elefant-. Estic marxant des de fa una hora però em reté la calor de la meva habitació i la soledat que, per aquesta vegada, m’està agradant i els llibres que tinc escampats al meu llit com homes amb els que em vaig allitant, en una orgia de cames i braços que m’aixequen la desgana de viure i m’esgarrapen els mugrons, el sexe, i m’omplen d’un semen especial fet de lletres que em fecunden i no vull sortir al carrer amb la cara seria quan voldria riure a riallades sense cap motiu en especial més que aquest sentir-me prenyada de paraules, en lluita contra la societat de consum que em crida amb els seus aparadors plens de coses inassolibles i a les que rebutjo amb totes les meves hormones femenines quan recordo les cares gastades i tristes de les gents en el meu poble que deuen
haver matinat avui com matinen sempre i com seguiran matinant fins que no ens vestim de dinamita i ens n’anem a envair palaus de govern, ministeris, quarters... amb una llumineta a la mà.


"Vestits de dinamita". Gioconda Belli.

dimecres, 14 de gener del 2009

Amb el compàs de les agulles del rellotge




Amb el palmell de la mà gastat de tanta rutina, s’agafa a la barana del balcó des d’on veu passa els dies, entre la pressa de voler arribar a l’hora i no tenir valor de sortir del llit si no ha sortir el sol. Els mals hàbits l’acompanyen, de fet sempre ho han fet, i ara ja és massa tard per desfer-se’n.

Mentre es pren el cafè, imagina històries rere cada persona. S’imagina que el nen carregat amb una maleta plena de llibres i llibretes va de camí a l’estació d’autobusos, que no a l’escola, perquè la seva avia l’ha trucat, li ha dit que està malalta i ell s’emporta els contes que li explicava quan era petit per ajudar-la a sentir la il•lusió d’aquells instants, recordar i tornar enrere perquè si, perquè ell ha crescut amb l’imaginari d’aquests personatges, gràcies a ella i li ha de fer saber.

Fa viure tot allò que duu al sac mentre s’esforça per no recordar d’on venen les cicatrius de la quotidianitat. Amb un pas per davant, voldria plorar però encara no n’ha après; per la seva realitat de superació o per la por de sentir-se encadenada a una trista, dura i estranya circumstància d’haver de sobreviure. Es mira les mans, les de cada dia, sentint el fred penetrant de la barana.

dilluns, 12 de gener del 2009

Avancem





Caminàvem sobre un pla inclinat, les esquerdes de la vorera eren fondes i amb els sismes de les circumstàncies, cada cop ho eren més. Més perímetre y menys solucions. Encara ara, i després de tot, ens continuem entrebancant a la cantonada del carrer de l’avanç; entre l’avinguda de canvis i la plaça dels submisos. Portem la mirada baixa i les arracades a les butxaques; confiàvem com il•lusos en la victòria de la raó, junts hem guanyat perquè s’ha escollit la millor opció però, ara, què ens queda? “ Caminar i fer-ho sense treves, perquè el sistema està en crisi i no hi ha temps per a perdre”. Brindarem per la consciència i la responsabilitat, perquè les paraules no siguin oblidades en el forat negre de l’ambició; perquè la tornada sigui fàcil i sigui de tots.

Al front, avui, no hi ha vencedors ni vençuts. I si algú té alguna cosa en contra, s’equivoca. El camí cap a la transformació és molt més que el somni de molts, és la lluita de tots. Des de viles i ciutats, volem construir la unitat popular.



Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teva paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna prosperitat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

V.A.Estellés.

dissabte, 10 de gener del 2009

No serà fàcil






Bizitza xake taula baten gainean xedatzen zen. Han, atseden une
batetan, tabakoa, berbak eta kafea sakabanatuak zituen. Koilaran
ispiluak eta itzalitako denbora hautsontzian.

Nor sartuko zen besarkadaz bizitza birrintzera txano azpira?

Aitzakiaz josirik, patua ezkutatzen zuen. Aurre zantzu bat lez,
zortearen absurdukeriak. Ez zuen tristurarik sentitzen inola baina,
zalantzak gainez argitzeko grina.

Erretzaile zen berriz.
Gutxi erretzen zuen.
Eta ke zupada bakoitzak alferreko erantzunak aurkitzen laguntzen ziola
iruditzen zitzaion, alferrekoak, baina beharrezkoak.

Zer esan behar zion ba.... gu, biok.

Bizitza erretzea, bide egin eta gau guztia geratzea. Apustu egin,
irabazi edo huts egin. Soilik fruitu lehorrak jateaz bizitzea.



Roadside. Rise against

dijous, 8 de gener del 2009

Per Palestina




Mira les imatges de la darrera ofensiva militar sobre un petit i allargat territori on s’apilonen milions de cossos, ànimes. Tanca fort els punys, el poble palestí encadenat i assassinat per la ocupació d’Israel y pel cinisme de la opinió pública internacional.

Plouen pedres. Al matí, mentre prenia el cafè al bar de la universitat, a la Vanguardia una carta al director. Algú en parla amb insolència, algú que observa la barbàrie des de la distància amb una actitud apàtica. Vessa el cafè, no entén la insolència d’aquesta opinió on es classifica de forma simplista la situació del conflicte, on es diu que l’únic terrorista que l’únic culpable és el poble palestí perquè “ha trencat una treva”, perquè pren a nens innocents com a... Li venen ganes de cridar o plorar. Aquestes actituds que ignoren la realitat del genocidi, el sofriment dels palestins; aquestes són les que permeten a l’estat d’Israel aplicar la seves polítiques amb total impunitat. Miserable sensació de vergonya. Els trets sonen, cada cop xiulen més a prop. Qui sent la por, la tensió, els batecs, el ritme frenètic del disparador, el foc, la brutalitat, la mort.

A la Franja de Gaza la humiliació, la repressió i la mort han arribat a límits immorals. Naixen nens i nenes en una presó de la qual no els és possible sortir, esperant la mort. El règim d’ocupació els roba els petits somnis del dia a dia. La dignitat de tots ells es redueix a morir de peu.

Aturem el Genocidi!
Solidaritat amb la lluita del poble palestí!


Submís als dies. (Odi)

dimecres, 7 de gener del 2009

A trenc d’arc estrebat




El vértigo es lo que da sentido a las cosas, en el ojo del huracán se funciona mejor y ahora la máquina de escribir sólo para en luna llena.

“El viaje”. Inserta.




Una ràfega de vent humit sacseja la branca negre, nua i lluent en què em repenjo. És un dia d’hivern, el gener ha portat neu als carrers de la ciutat. El vell arbre del jardí ha quedat glaçat. El vent em traspassa l’abric i m’arriba fins el moll de l’os.

M’encamino costa amunt, avui és l’últim dia abans de tornar a ofegar-me en la rutina i els dies d’oficina. El sol ha eixit amb força, el cel és clar i l’ambient gèlid i silenciós. Els nens no van a escola i els parcs estan buits; la ciutat està freda de tanta solitud.

Camino. Sé que des de la muralla es pot gaudir d’una vista esplèndida del riu, dels ponts de la ciutat.

Voldria quedar-me a dalt, prop del cim, i sentir – de nou- aquell temps d’intimitat, de passió. No tenir dubtes i saber esquivar la por sense por. Viure un instant estrany però dir-ne especial perquè és nou.

“A dalt” és una trobada, un intercanvi de sensacions, més que de paraules. Un passeig per un barri perifèric, a la vora del riu, per un pont i per una muntanya, tot fent parada en un cafè. Una trobada comuna; Una ruptura banal.

divendres, 2 de gener del 2009

Com en la nit, les flames...





La casa de la Fontanka. En lloc d'aquell que l'autora esperava, es presenten les ombres de l'any 1913, disfressades i emmascarades. Una sala blanca plena de miralls. Disgressió lírica: "Un hoste de l'esdevenidor". Ball de màscares. Un poeta. Un espectre.

He encès les meves espelmes preferides.
Perquè aquest vespre sigui resplandent,
I amb tu, que no has comparegut,
rebo l'any quaranta-u.

Però...

Que la força sigui amb nosaltres!
La flama s'ha negat dins del cristall,
"perquè els meus dits són plens de sang
i el vi crema com un verí".

Quin remoí de morts cruels, quan tot deliri ressucita! L'hora, però, no ha sonat encara... No té confins la meva angoiza. Jo mateixa, al llindar, sóc com una ombra per protegir la poca pau que em resta. I sento com el timbre sona, i un fred humit em sobta. I em torno pedra, glaç i foc. Com si em recordés d'alguna cosa, em giro de perfil i en veu baixa, dic: "Aneu errats; la Venecia dels Duxs és aquí al costat... Aquesta nit, cal que deixeu al rebedor abrics, màscares, ceptres i corones. Em plau de fer la festa per vosaltres. Avui, oh trinxeraires del Cap d'Any. "

Hi ha algú que encara, amb un timpà, ha menat una nimfa amb peus de cabra. Per fer-los pas els murs s'han apartat. Brolla la llum, les sirenes udolen, i es bomba el sostre fins a fer-se cúpula. No és pas que el brogit em faci por... a mi, la garrotera de Hamlet, què m'importa!

O el xuclador de Salomé dansant,
o el trepig de la Màscara de ferro,
profetes bocamolls i mentiders!
Però vosaltres no m'heu oblidat.
Com l'esdevenidor madura en el passat,
el passat es podreix en l'esdevenidor.
- Festa sinistra de les fulles mortes.



Anna Akhmàtova. Poema sense heroi. “Mil nou-cents tretze”