Swing life away

Vivia al porxo del carrer dels Traginers i contava, una a una, les empentes que brandava el gronxador. A fora del seu món particular, existia una sumptuositat que l’alterava i tirava pedres a la finestra dels veïns que patien excedent de luxe. No tenia un sou mínim, ni cap abric pel fred de l’hivern i les palmeres d’un indret inexplorat, no tenien un espai dedicat pels seus somnis.

Uns coneguts van anar-lo a veure, a penes recordava els seus noms i en trobar-los davant entenia que la trobada no podria ser res més que casualitat. Els que es feien dir amics seus, no eren més que comerciants de poca complicitat.

Podia sentir-se sol o aïllat però somreia mentre contava les cicatrius de l’entorn i la seva quotidianitat. Feia callat estults i fanfarrons, perquè les seves veus tacaven les pàgines del que havia de ser la seva història més peculiar. Reemplaçava les paraules que duia el vent i en construïa de pròpies; en clau d’amor i canvi.

Si l’amor és un treball, ell n’era fidel esclau. “No creuaré el carrer fins a trobar la teva mà, la seva, la dels altres i la meva es lligui a totes. No m’amoïna seguir aquí, al meu gronxador i esperar el moment per a marxar; no comerciaria amb interessos perquè el món que se’ns envà camí avall, encara, no parla dels llocs on anar.”

- El gronxador del carrer dels Traginers?
- A la propera cantonada, a l’esquerra. Fa dies que t’espera.- respon un veí simpàtic.
- No ha estat feina fàcil.
- D’on vens?
- Del fons, fa unes setmanes que viatjo tot buscant aquest racó; els aparadors i l’esvaïda d’un paisatge contaminat m’han entretingut.



L'arrel: Swing life away. Rise against.

El perquè la mar és salada

No hi havia més cartes a la bústia, ni respostes escampades per l’habitació; s’havien acabat els dies d’escriure les matinades sobre un retall estripat abans de sortir a corre cuita perquè fèiem tard a treballar; s’havia acabat l’extrema bellesa d’acumular la tendresa de versos de bon matí o de bona nit; d’esperar, cada dimarts, que la cartera portés una carta “per a mi”. S’havia acabat, com tantes altres coses que ens acompanyen durant un període de temps però, inevitablement, arriba el dia bon o mal esperat i s’acaben. Es dibuixa un punt i final a un fragment que donarà pas a l’inici d’un capítol més, una petita història que un dia, també inevitablement, s’acabarà. I de fet, què en faríem de la tendresa indomable que ens besa des del fons del mirall, si no fóssim capaces d’acumular la minuciosa essència de transformar-nos, a pas lent, a través de les petites històries que ens emmarquen en el nostre atzukak més particular.





Com la remor de les ones,
sempre torna, inexorable,
i amb ell retorna l'olor
de la mar infinita, salada.

Com les mirades furtives,
que encenen el batec
ardent de l'amor primer,
d'una primera besada.

El temps ha marxat, però
torna el record, inapel•lable,
del perfum d'aquella pell
que em deixa sense alè,
encara ara.

... estava preciosa.

Tornar a casa

[...] L’atzar o les circumstàncies la van fer tornar a casa; la família i la llar que l’havien acollit en la primera separació i que de nou, obririen les portes, prepararien els llençols i pintarien la paret de la seva antiga habitació. Entre les sales i les escales que separaven el primer pis de l’altell es trobava l’abraçada més immensa; es podia ensorrar el fora que els sediments eren ben forts i ella estava convençuda que els sismes no serien capaços d’ esbategar ni una sola esquerda.

De tota la casa, podia escollir el seu espai preferit; no hi havia dia que no puges al terrat. Una cigarreta, un bon llibre i el sol de primavera, la rentadora i la roba humida, la tramuntana o el silenci de la nit; Qualsevol excusa era bona per pujar –hi i gaudir de les vistes. També podia parlar de coses curioses i no s’equivocava, quan senyalava els finestrons blaus del menjador i el quadre del barça a la paret de les escales. Havia tornat a casa i ho mirava tot com si fos el primer dia, es quedava esbalaïda amb cada detall, fins i tot, començava a agradar-li aquella tan criticada figura de porcellana del rebedor.

Després de tants anys residint a la “ciutat”, va aprendre a valorar com n’és d’increïble, despertar-se amb la olor del mar entrant per les escletxes de la finestra. I tornar a esmorzar pa amb mantega i sucre, al costat de l’avi i el seu entrepà amb formatge de cada matí. Havia tornat a casa i l’avia feia brillar un somriure preciós. Tot i l’esplendor d’aquella acollida, la seva feina continuava a la “ciutat”, així que hauria de consolar el viatge encenent la radio mentre recorreria, dia rere dia, la mateixa carretera. Una anada amb ulls clucs i una sorprenent rapidesa per tornar, com no, a casa. Apagar el motor davant el portal i passar pel port, abans de pujar.





Tornar a casa i homenatjar a la figura de dona que ha après a estimar i a defensar per voler ser. Aquella que és admirable i que ha dedicat una vida a la lluita i a l’amor. Una persona que no sap parlar de derrotes però que ara, es troba encadenada a la impotència d’haver de conèixer el significat de sobreviure amb una estranya malaltia. La mateixa que la va despertar i li va donar les eines per aprendre que cal combatre per tot allò que es sent i la llibertat; ella sí, avui el llit l’atrapa i no la deixa volar, ni tan sols caminar. Per ella i perquè hi ha vides que no es poden amagar a una capsa de pastilles variades del calaix de la tauleta de nit.

I ara el moll - Veus? M'agafo a l'aigua
com al més sòlid estintol.
Jardins penjats - verdor enjoiada-
de Semíramis, com un do!

A l'aigua - franja de metall,
acer de lúgubres viratges-
M'agafo fort, com la cantant
al llibret, com a negres tàpies.

El cec... I, doncs, no em tornes res?
No em sents? - M'inclino a la benigna
consoladora de la set,
m'hi clavo com una cornisa

L'obscur somnàmbul...
Por: no pas
Del riu - sóc nàiade d'arrel!
Prendre el riu tal com prens la mà
de l'estimat quan, ben fidel,

T'és al costat...
Fidels de mena
Són els morts - no tots amb conhort...
La mort a l'esquerra i, a la dreta-
Tu. El flanc dret resta com mort.

Un raig de llum de cop irromp.
Riures amb drings de faramalla.

- Tu i jo bé hauríem...
( Tremolor)
- Ara. I en tindrem el coratge?


Marina Tsvetàieva. Poema de la fi.

El camí de la complicitat

La sorra més anònima s’aixeca i fa tancar els ulls, amb la son suficient per a somiar-nos construint el paradís a la terra llunyana que ens acull i ens donarà recer, fins a trobar-nos i fins i tot, besar-nos sense preses però amb desig.

Tal dia com avui, escriuria a la paret d’un carrer amagat, a un poble del Pla de l’Estany, una cita: Som i serem allò que vulguem ser. Aleshores, parlava de camins i flors que no es panseixen amb la foscor de l’hivern és més viuen i ho fan amb una esplendor immensa. Com la llum que m’enlluerna al terrat de casa, mentre dibuixo la paraula complicitat amb tinta vermella. Perquè ser casual no és vestir amb quincalla de gran valor, la casualitat és un tren aturat i una abraçada forta per tot el que ens haurem enyorat.

Ser l’artista, el pallasso i fer del carrer el teatre de la ciutat. Ser certesa i dir-ho a crits, perquè sí, perquè volem i perquè no hi haurà més brindis sense vi.


Seguirem somiant; pels que més en sabeu.

Llançà

No hi ha misteri més gran que el de les coses minúscules. És allà, amb la protecció de l'invisible, on té lloc l'explosió del secret. Un roc, abans de ser roc, és un roc; però un arbre, abans de ser arbre, és una llavor...

En el límit, en la circumscripció és on dormisquegen els projectes més grans; el que separa el dins del fora permet el desenvolupament. Per això, entre altres, vaig comprendre de seguida que calia tenir cura de les petites coses.






Al banc de la plaça de la vila, cada matí, asseguts sota l’arbre una parella d’avis que remuguen llargues històries en veure passar els vilatans. Jo, que els veig des que tenia sis anys i l’avia va llogar la peixateria al poble, sempre he volgut asseure’m amb ells per escoltar-los i potser, preguntar-los perquè xiulen quan els saludo, cada matí.

La filla de Can Socio; em deuen dir. De fet, malgrat he tingut dues relacions, he passat cinc anys estudiant fora del poble, he crescut un pam i m’he tallat el cabell; estic segura que per aquesta parella d’avis, continuo sent la de Can Socio. Una Llançanenca de família Llançanenca de tota la vida; que va viure uns anys a la Vila però que ara ha tornat al Port.

- Ves, aquesta mai ho ha estat de la Vila! De petita, es lligava els cordons de les sabates davant la botiga mentre col•locava les capses de peix que li servien de mostrari per vendre les carquilles que li duia el seu avi.

- Bo, tens raó però era maco allò que venia. Ara ja no se’n troben d’aquestes.





- Recordes quan vam aprendre a anar amb bicicleta?
- Si, ens amagàvem al porxo de la casa groga, quan encara no se l’havien venut a aquella parella de pija pins.
- La mare m’ha dit que heu hagut de tancar la peixateria del port.
- No, només hem hagut de posar ambientador a l’entrada i fer fora els gats. L’olor a peix fresc no acaba de convèncer als veïns nous. Ara, la tramuntana ja no s’endú la roba estesa al terrat perquè, els de Can Ferrater han marxat i ara, casa seu s’ha convertit en un hotel amb vistes al mar.





Llançà; o el que en queda. Jo no sóc com en Feliu Ventura, reconec que el meu no és el poble més bonic del món però si bé és cert que, té el seu encant.

Aloma. Estigmes del passat, somnis de futur.

Nua sobre el llit, va baixar el cap i els cabells feien lliscar gotes d’aigua vora el pit. Mullava les cuixes amb les mans humides d’eixugar la foscor de la nit. Era preciosa, els ulls li brillaven i els llavis eren més vermells que mai – quan els petonejava dolçament amb la llengua -. Tenia els peus freds, com de costum, eren pell de gallina amb el caliu dels llençols, amagant el balanceig de mil fantasies abans d’anar a dormir. De fons, sentia el murmurar d’una parella d’estornells als porticons del finestral. Xiulaven com si estiguessin recitant un poema de Miquel Martí i Pol. Tot era perfecte i just dins el seu àmbit.

Va sentir com grinyolava la porta, algú acabava d’arribar. La llum tènue de l’habitació la protegia però no n’hi havia prou. Ets tu? Va preguntar, potser era ell que havia agafat l’últim tren, sense avisar. Però no va contestar ningú i es va estirar al llit sense a penes respirar. El silenci la tranquil•litzava i va apropar els llençols fins a tapar-se els ulls.

Aloma, fa temps va arribar un núvol que ho va fer fosc tot i ara ja no es veu la lluna estirada des del llit. Va ser intens, mentre va durar. Ha arribat l’hora, Aloma, de deixar les armes i dibuixar una creu més al recull de guerres perdudes. És el moment d’oblidar la boira que t’entela els ulls, trencar tots els poemes que vas escriure aquelles nits. Vèncer la por per obrir la capsa de nou i amagar les cartes perquè quedin guardades al record. És hora d’aprendre a cridar que mai més tornarà, que no pots esperar per sempre. Aloma, no és moment de dubtar, cal acabar amb els estigmes del passat i confiar en els camins que heu triat.


Aloma. Estigmes del passat, somnis de futur. Una novel·la de Mercè Rodoreda, una cançó de Pau Alabajos o una nit de Febrer. Qui sap.

A mig camí, per tornar a començar

Sentir com ens puja l’adrenalina quan ens trobem, de casualitat, en un carrer del poble que ens ha vist créixer. Ens mirem, després de tant de temps. Un petó a la galta, suau i tremolós. Una abraçada forta explicarà en silenci tot allò que no ens hem pogut dir. T’acariciaré els cabells i em preguntaràs per l’avia. Et respondré trista que, l’avia et troba a faltar i amagaré la sensació de tristor, eixugant les llàgrimes mentre tanco els ulls. Et donaré la mà i em diràs que ja en tens onze, l’any que ve a l’institut. Riurem, pensant en aquelles tardes al parc de sota de casa, jugant a ser lliures mentre esperàvem l’hora de sopar. Agafaràs la bicicleta i em diràs que fas tard, que el pare està a punt d’arribar i encara has de passar per la fleca a recollir el pa per l’esmorzar de demà. Et giraràs i et clicaré l’ull, ens entendrem i caminarem en carrer en direcció contraria, tot sabent que aviat ens tornarem a trobar; perquè serà estiu i haurem guanyat.


Per tornar a començar. Feliu Ventura.

Les tortugues poden volar

Va néixer en un castell fet de fang, el poble era un niu de metralla i ell tenia el do de preveure la desfeta i el futur que l’esperava. Tenia vuit anys quan va quedar-se orfe de vida i l’únic ram d’esperança era nedar fins al fons de l’estany – dia rere dia- per trobar un parell de peixos vermells que salvessin el seu germà de la ceguesa. Un matí, però, mentre netejava les arrels mortes d’aquella terra, va perdre els braços amb l’explosió d’un artefacte que intentava destruir. La seva germana era mare d’un nen que no volia seu, no per manca d’amor sinó per la foscor de la guerra que els havia robat la terra i ara els volia robar la vida. No existien famílies, ni amics el fang era foc i les tortugues podien volar. Tenien les mirades més penetrants que havia vist mai i van comprar-se una antena parabòlica que els havia de portar la raó i el moment d’escapar. A les nits no podia dormir, es desvetllava amb mals auguris del present més amarg que el farien pujar al precipici més alt i cridar el nom de la mare que havia marxat i l’havia deixat sol, desfent el nus que lligava la pedra que havia enfonsat el seu germà en aquell estany sense peixos vermells.








Depressing Ending. Turtles can fly (Una pel·lícula que no es pot explicar)