dimarts, 30 de juny de 2009

Plou i no hi ets



[...] Aleshores, només érem uns nens, el pitjor malson es quedava amagat sota el llit i les tardes es definien al terrat de casa, berenant torrades amb mantega i sucre. Un vespre, després de sopar, no podíem dormir i pels finestrons es veia el reflex d'una forta tempesta d'estiu. Veiem els llampecs i esperàvem l'estrident soroll del tro amb el cap acaronat sota el coixí. Mai m'havien agradat les tempestes, tu ho sabies i m'agafaves la mà per acostar-me davant la finestra. “Des d'aquí tot es veu més clar, mira el cel i imagina que aquesta nit hi ha focs d'artifici sota la pluja, no són de colors però si sortim al carrer i tanquem els ulls, amb les gotes d'aigua veurem formes abstractes, seran il·lusions particulars i ningú més que tu mateixa, podrà definir el relleu, el color i la intensitat d'aquesta il·lusió”.

A fora, només hi havia bassals i el silenci d'una nit d'estiu. A casa, tothom dormia i nosaltres creiem en la màgia, contàvem les estrelles que, poc a poc, s'anaven descobrint amb l'escampall dels núvols i de la tempesta que, a l'estiu, per la seva intensitat es torna breu. Vam obrir la finestra per sentir l'olor que es crea al carrer, després de la pluja. Volíem definir-la però no ens en sortíem, de tant peculiar no hi havia al diccionari d'uns nens de deu anys paraules per definir el sentit que ens despertava aquella olor. Tu, vas treure el teu bloc de notes i vas escriure amb lletra lligada, la biografia d'una tempesta d'estiu, sense poder dormir. Jo no volia perdre'm ni un instant de la nit, ignorava l'imponent rellotge del menjador al que sempre havia odiat per la seva obsessió en marcar el pas del temps. Aquella nit no quedaria amagada al calaix de la tauleta, tu l'escrivies i jo volia viure la innocència, imaginant-me vent per recórrer el cel, acariciar l'escalfor dels estels i dibuixar clarianes a l'horitzó. Ser l'essència immortal d'aquella nit i és que, aleshores, només érem uns nens. Ara quan plou, tanques la finestra i encens la ràdio mentre jo, t'espero a l'habitació escrivint sobre el desig que em desperta l'olor del carrer mullat. Deixo els porticons oberts i m'encongeixo esperant el soroll del tro, després del llampec. Encara m'horroritzen les tempestes però, tu ho has oblidat i ja no em dones la mà.

Shadows and Regrets. Yellowcard.

dilluns, 29 de juny de 2009









Tornar a casa, trobar-te amb gent que fa temps que no veus, passejar per racons plens de nostàlgia i pujar les escales, mentre sents una forta pressió al pit per tot el que s'amaga darrera la porta, per tot el que deixem enrere i de tant en tant, ens fascina recuperar.

Caminar descalça pel pati, veure com es pon la tarda i rebre una trucada, un cita al cap de cinc minuts amb una copa de vi blanc a la vora de la platja d'aquest poble que creix i es transforma a ritme accelerat. Percebre el canvi, coincidir amb antics companys de classe i no saber de què parlar. Tancar els ulls i sentir enyor però saber que el record sempre serà present perquè, hi ha coses que sempre tindrem. La complicitat i fer una partida de futbolí en aquell local atrotinat on el temps es apagat al cendrer i la vida es defineix damunt un tauler d'escacs.

dijous, 25 de juny de 2009

O juguem tots o estripem la baralla



D'anit només recordo el sabor amarg de la ratafia, el núvol de fum que envoltava la taula on totes érem assegudes i la desolació que creava la música de fons. Hi ha batalles que es guanyen i n'hi ha que es perden, això és lògic i no hi ha opció a rèplica. Ara bé, quan no jugues la batalla no la perds, ni tampoc la guanyes sinó que “l'estripes” i brindes amb vi amarg, servit en copes plenes de punyals. Hi ha desenllaços que són desoladors i mira que n'hi ha, que estem acostumades al repte, a jugar partides difícils. Però n'hi ha que confiem en la nostra raó, com a defensa imprescindible, i no acostumem a restar en silenci, juguem i fem palès que la participació és la més importants de les opcions. El repte fa atractiva la jugada i la presència de la nostra veu és líder en la nostra pràctica diària, en la quotidianitat del treball i en la raó de l'esforç. No creiem en la por perquè és el sentiment de temor el que ens fa ser dèbils, el que ens atrapa i el que bloqueja el nostre propi progrés. Tampoc creiem que la il·lusió sigui l'únic ítem a tenir en compte quan defensem la nostra estratègia. Confiem en el treball, en els principis que ens permeten dedicar hores i més hores a la creació de l'alternativa, i és la iniciativa que defineix aquesta alternativa com a necessària.

“O juguem tots o estripem la baralla” deia l'Ovidi Montllor.

dilluns, 1 de juny de 2009

El fruit que un dia vàrem sembrar




No sé que en seria de mi, si hagués nascut a Roma, ara fa més de dos mil anys. Potser seria patrícia, ciutadana lliure, o plebea, sense privilegis. Potser seria l’artista de la cúria o fins i tot, potser era esclava acusada d’adulteri, ves a saber qui i com seria, si no fos qui ara sé que sóc.
Dir que sé qui sóc, no és fàcil si dic que sóc filla. Sentir-se fill o filla no depèn únicament de saber qui t’ha engendrat perquè, hi ha pares i mares i mares i pares hi ha.
Dir que sé qui sóc, no és fàcil si dic que sóc dona perquè per mi, ser dona significa inequívocament ser rebel i combativa. En canvi, no sé maquillar-me ni pentinar-me per semblar més atractiva. Tampoc sé caminar amb talons i hi ha vegades que, per ser dona estàs obligada a anar ben pentinada i saber caminar de manera esvelta, ho siguis o no. Per tant, no és fàcil dir que sóc dona, si ser dona, ahir i avui, significa ser tantes coses que jo no sóc.
Dir que sé qui sóc, en canvi, ara m’és fàcil si dic que sóc professional de l’Educació Social. Hi ha professionals, educadors i educadores, integradors i animadores però pel nom amb el qual els defineixen al seu contracte laboral no són perfils idèntics els uns dels altres. A mi m’han definit com a Animadora Sociocultural i els meus estudis, m’han Diplomat com a Educadora Social. Per tant, podria fingir que no sé qui sóc si dic que sóc professional però, avui, estaria cometen un error perquè és 1 de Juny, hi ha més d’una cosa a celebrar. D’aquí a un parell d’hores, em trobaré amb gent fidel i compromesa, brindarem i no ens caldrà el cava perquè amb l’eufòria dels cules més d’un ha esgotat les millors ampolles del supermercat. Emplenarem els gots de vida i la farem somriure perquè per tot, hi ha un primer dia i quan la il•lusió d’aquest principi no s’esgota sinó que es pronuncia i creix amb la coherència de moltes, la paraula dels necis queda ofegada en el fracàs.
Avui, ser educadora (o animadora) i treballar per un ajuntament no és, ni per un moment, motiu de baixar el cap. És més, el motiu, sens dubte, està farcit d’orgull i força perquè aquest municipi que m’acull, com a professional, té moltes aspiracions que, encara, no ha descobert però que aviat ho farà. I serà un dia, com avui, en què sentiré un pessigolleig a l’estómac per tot el que haurem aconseguit, amb la constància i el compromís.