dissabte, 31 d’octubre de 2009



L'eufòria la foragita, sempre ho ha fet, la fermesa l'obsessiona i l'error la té aplacada, en un cercle de pressió imprecís, irracional però inflexible. Li apareixen sentiments dubtosos que la parlen coberts de ceguesa, tremola de pànic quan no sap que dir, s'encongeix quan cedeix a la renúncia. Camina amb tensió. Són gairebé les onze, escolta com uns veïns parlen d'aquesta ciutat a raser d'una nit plena de boira. Silenciosament, s'acosta a la plaça de sobre de casa, s'asseu en un banc arraconat sent la fred del marbre penetrant a les seves cuixes. Hi ha un grup de gent fent cua per adquirir una copa de whisky barat a la barra d'un bar. Una colla d'adolescents demanant tabac a la cantonada. Un nen que empeny un gronxador i una parella d'avis el vigilen des d'un balcó. Amb desconcert, busca entre la multitud una senyal que li inspiri complicitat, una mirada, un somriure, espera trobar-lo, mirar-lo i que la miri.

Un estrany se li acosta per donar-li conversa. Fa passos curts esperant que ella assenteixi, acceptar que s'acosti. Una altra nit hagués fet mitja volta sense dirigir-li cap paraula cordial però la seva mirada és atractiva; pensa per dins. Se li apropa, té les mans fredes, deixa que les amagui a la butxaca del seu jersei perquè la miri de més a prop. Descobreix que el coneix, esmorzen cada matí al mateix bar. És el mateix que li cedeix el diari, després de fer el cafè. Cada dia a la mateixa taula, un cafè amb llet i un entrepà de formatge, cada dia el mateix esmorzar. La seva companyia no li inspira la complicitat que està buscant, té una mirada tendre però la seva veu és massa greu. S'excusa: hauria d'anar tirant, faig tard. Ell s'acomiada amb recel, li pica l'ull amb un fins aviat. Thadea camina cap enlloc, barreja esperança i frustració quan pensa en un lloc on anar. Duu a les mans un paquet de tabac amb una sola cigarreta. Busca un local on comprar-ne un altre; un bar a punt de tancar, un restaurant amb una cua de gent esperant per sopar, una parella es discuteix a la porta d'un pub i ella no s'atreveix a entrar.

Al costat oposat de la plaça, un noi assegut a terra amb una bossa entre les cames se la mira amb la distància correcta. Té els cabells foscos, duu un jersei massa prim per aquesta nit, es frega els llavis amb la llengua, els té tallats i tímidament retira la mirada quan descobreix que ella també l'està mirant. S'hi acostaria però no voldria intimidar-lo i continua caminant. Se'l mira de reüll i veu com ell també la mira. Thadea fa veure que no ho ha vist, s'asseu al costat d'una columna des d'on el poder-lo mirar, sense que la vegi. Es posa bé el mocador que duu al coll, s'encén la última cigarreta que li queda mentre treu de la bossa, una llibreta vermella.

Thadea encara no ha tornat a casa aquesta nit. Fa dies que es sent reclosa en un espiral d'inseguretat perquè la rutina ja no l'acull sinó que la té atrapada. Una feina amb contracte indefinit, una parella estable, un horari organitzat. Sent que té allò que mai ha desitjat, el dubte la posseeix, es troba en una mena d'abisme puntual i coneix perfectament la seva tendència a l'impuls. No crea històries sobre les que escriure i la seva passivitat és un avís. Frena, no t'ofusquis pensa quan se li desperta la necessitat d'engegar-ho tot. Es sent incompresa quan ho comenta amb aquells que li són propers, els de casa insinuen que no ha madurat. Aquesta nit ha tornat a treure la llibreta, vol parlar del noi que la mira tímidament. El seu personatge serà el reflex de la ignorància. Sí, això mateix. Filio, serà el seu nom, no serà un inadaptat, tampoc viurà de l'estat. No tindrà família, ni amics i no li caldran. Tindrà una gran passió, serà gran, molt gran, per això encara se l'ha de pensar. Potser tindrà un poder superhumà i la capacitat de viure sense donar res a canvi.

- Thadea, on has estat?
-He tornat a escriure.

Thadea ha trobat una manera, com una altra, per tenir-se paciència.





Please Be Patient with me. Wilco.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Esclau de l'atzar




El teu reflex a una bassa d'aigua, la fred que inaugura la tardor, eclipses una panoràmica a tot el que t'envolta i sents un fort desig d'aïllar-te. Camines descalç, mirant a terra i sents que l'ajuda que et fa falta no vindrà. Ets capaç de decidir però mai el que surt de tu sembla que tingui prou importància. No vols ser res més que ser com ets i dubtes estar massa convençut de saber qui ets. L'asfalt humit, qui et mira de reüll, qui et posa a prova als matins. Silenci. Un episodi de nostàlgia s'apodera de tu. Barreges nicotina amb alcohol. Un cop al pit. La foscor no et fa por. L'oblit et provoca tristesa. No plores. Qui t'espera, qui t'escolta, qui vol deixar de ser esclau de l'atzar. Qui vol destruir aquest temps líquid. Qui vol marxar del lloc per tornar a enlloc.

Not On Top. Herman Düne

dijous, 1 d’octubre de 2009

Les matinades que ens devem



De Lisboa coneixia Pessoa, la seva proximitat a l'Atlàntic i el tramvia com a mitjà de transport. Els portuguesos fan cantarelles quan parlen i la ciutat escampava una harmonia d'extrema precisió que l'acolliria durant una setmana. Passejaria sense comptar el pas del temps, sense compromisos caminaria a retruc dels aconteixements i els “tacs” estampats a la paret serien l'únic indicador, l'única fita pel seu pas. Als balcons la roba estesa oferia una fragància peculiar que determinava la vida de la ciutat, els mosaics de les façanes mal conservades donaven un toc retrograda i místic. Va arrasserar-se per analitzar l'acollida en una terrassa on servien el cafè a preus desorbitats, a la taula del costat una parella de catalans envaïen la seva passivitat i sense deixar propina va marxar, cap destí.

A la cantonada, una estació de tren, va tardar cinc minuts a prendre el bitllet per la primera sortida. La desfeta resta voluntàriament soterrada en el paratge desolador que es veu a través d'aquest vago, va pensar. Sonava Belle & Sebastian al seu mp3, Sleep The Clock around i les matinades que es devien. Va agafar la llibreta de la seva bossa. Convençuda per començar a escriure un poema es va trobar una cançó, la cançó que ell va escriure en aquell viatge. Quatre fragments amb una rima peculiar, l'havia titulat fen mofa de la poca originalitat que desprèn la música en català avui en dia. Va estripar el paper i va oblidar els versos amb els que volia començar el seu poema. Lisboa quedava enrere, els passatgers d'aquell tren disminuïen darrera cada estació i ella restava apàtica, esperant que el revisor la fes baixar al final del trajecte.

El record i la distància del mateix, tornar d'enlloc i dirigir-se a un horitzó que no existeix. S'adonava, per primera vegada, que els dits i l'infinit es desunien quan l'amor i allò que es real es miren des de viaranys diferents, es pugnen, s'espien i es tempten. Perquè el voler-se no significava tenir-se i l'enyor a vegades desemboca en oblid i d'altres, en més enyor. Tornava la mirada, ara a les seves mans, a les de cada dia, a les que transmuten el present en rutina i el futur en paisatges difuminats per l'ambició d'arribar a ser allò que mai serà. El balanceig d'aquell tren li recordava a les nits en què s'adormia amb el cap acaronat a la seva espatlla i a la història de trobar-se amb la persona que més desitges, a les hores que no vol ningú. Era el moment de revisar de nou l'mp3 i tornar a escoltar Sleep the clock around per les matinades que es devien. [...]