diumenge, 13 de desembre de 2009

un matí de diumenge



Et miro dessota els llençols, sentint l'escalfor de la teva mà sobre la meva cuixa. M'agraden els teus llavis, penso quan sento el teu respirar fort mentre dorms. Als matins, tinc la sensació que la teva olor s'impregna a la meva pell. Et desvetlles, et gires buscant estar més còmode per continuar dormint i em trobes mirant-te. Et miro mirant-me, mig adormit. Ens diem bon dia, somriem perquè és diumenge, no hem posat cap despertador i ningú ens està esperant. Jo no tinc son, tu no vols sortir del llit. No ens ho diem però, sabem que gairebé és migdia i tot i així, ens acomodem de nou abrigant-nos amb els llençols.

La persiana entreoberta i darrera, el sol d'hivern que no acaba d'entrar a l'habitació em deixa veure't amb la claror suficient perquè mentre et miro, torni a tancar els ulls, mig desvetllada, mig extasiada. Absorta de tot el que passa a l'exterior.

dissabte, 5 de desembre de 2009



A casa fa fred, no hi ha dormit ningú aquesta nit. Esmorzem fora, a la terrassa d'un bar on hi dóna el sol matiner de l'hivern. Un cafè amb llet i un croissant normal, es veuen unes napolitanes de xocolata que fan molt bona pinta però la xocolata no li senta bé de bon matí. Esmorzen llegint el diari, parlen poc i es miren de reüll. Un noi amb cara d'haver-se acabat d'aixecar passeja un labrador negre. Una nena surt de la fleca, és dissabte i no hi escola. Són les deu del matí i els carrers del barri estan molt tranquils, al bar no tenen encesa la televisió i no s'escolten com de costum, les tertúlies del programa d'en Cuní. Es fumen la primera cigarreta del matí i l'estómac se'ls remou; la mateixa sensació estranya que cada matí, quan fumes després de fer el cafè, t'avisa que ja estàs desperta. Paguen l'esmorzar i s'acomiaden, els agrada aquell bar i l'escullen com el bar preferent del barri per tornar-hi un altre cop. A l'aparador de la fleca, hi ha un pastís de maduixes que els crida l'atenció. - Podríem menjar pastís de postres avui. - Sí, però de maduixes no que en sóc al·lèrgica. Demanen una bossa de llevat, prepararan un pastís d'arròs sense fer servir arròs, estrenaran el forn i casa seva, cada dia fa més olor a casa.

pd. Vint-i-sis espelmes i un per molts anys!

dimecres, 2 de desembre de 2009

...amb vistes a l'onyar



Una barricada de capses a la porta d'entrada, el somier del llit recolzat a la paret de l'habitació i al menjador, els mobles posats tal i com els van trobar el primer dia que van entrar al pis. La veïna del quart, encara avui, li ha recordat que la neteja de l'escala es fa a entre tots i que, cada veí, hauria de netejar la seva part. “Els veïns del primer continuen sense netejar mai i estic cansada d'haver de fer-ho jo”. Quan només portava dues setmanes vivint en aquell pis, la veïna del quart ja es va fer conèixer com “la que està emprenyada amb els del primer perquè no netegen l'escala”. Avui l'escoltava i pensava que tenia raó, que la va avisar només arribar i certament, el replà del primer pis mai està net.

Encara no ha conegut a les veïnes del cinquè que van entrar a viure-hi, uns quants mesos després que ella. Des del cel obert, a vegades, sent les converses que tenen a la cuina. Escolten Marlango i Herman Düne, si es quedés més temps li hagués agradat conèixer-les. Amb la veïna que han arribat a intimar més és amb la que viu al segon pis. És una noia jove que viu sola en un pis, imagina, reformat amb estil de modernitat però mantenint l'essència d'antiguitat de l'edifici. La paret de cada estança deu estar pintada de diferent color, els mobles de l'Ikea perfectament conjuntats amb les bigues del sostre. Amb aquesta noia, com deia, és amb la que més ha intimat en els gairebé dos anys que ha viscut al pis. La seva bicicleta recolzada a la barana del replà l'avisava si era o no a casa; pels dies en què, l'esquerda de la canonada empapava el celobert que dóna al sostre de seu lavabo. Fet que la portava a barallar-se, setmana sí i setmana també, amb la immobiliària per tal que el lampista acudís a tapar l'esquerda el més ràpid possible. Sort en va tenir que la noia era d'allò més pacient i simpàtica, i que, segurament, coneixia que els desperfectes que tenia el pis no eren culpa, de cap manera, eren culpa seva sinó de la propietària que a part d'aquest pis, també era propietària de dos altres pisos del mateix edifici.

Un cop ha carregat les últimes bosses al cotxe, ha tornat a pujar al pis i hi ha donat una volta, passejant cada habitació. Ha passejat meticulosament cada racó excepte la seva, la que havia estat la seva habitació. En aquesta darrera només hi ha donat una volta ràpida, per vigilar que no es deixés res amagat en algun calaix. Se l'ha mirat com de reüll perquè el record que en vol tenir, fermament, no és de la distribució que es va trobar el primer dia que va entrar a veure el pis – que és aquesta la que ha deixat abans de marxar-. Li agradaria recordar, en canvi, el temps que va passar per acabar d'escollir quin llit, quines fotografies i quina, com hauria d'acabar sent l'habitació; també, els matins amb la llum entrant pels porticons. I això, i allò i té una fotografia de les bigues del sostre feta des del llit. Certament, aquelles bigues donaven un toc ben acollidor a aquell pis.