dijous, 18 de març de 2010

No és qüestió, és raó



Diligències absurdes apunten amb el dit cap a la utopia dels seus somnis. Vint-i-vuit anys i no té feina, ni estudis, ni els busca. Si ho fes tampoc els trobaria. Si els trobés tampoc res ni ningú li assegura que amb aquests podrà deixar de ser on és, deixarà de ser qui és.

Vint-i-vuit anys esclau de la ignorància. El prestigi l'exclou, el barri el rebutja, la família el plora. I no és qüestió que s'arrossegui la desfeta de la crisi del petroli dels 70. No és qüestió que avui s'hagi de resignar a formar part del 20 i tant per cent d'atur que compatibilitza el país. Tampoc és qüestió de mala sort. És tant sols, causa i conseqüència de la inexistència d'un flux verídic de mobilitat social.

No és qüestió de races, és raó de classes.

dimarts, 16 de març de 2010




Aquell dia els nens potser jugaven amb cordes de ferro. I ella es mirava les mans tremoloses quan agafava una tassa plena de cafè. Semblen fetes de cartró, pensava. La porta es va tancar d'un cop, preveia el que havia de passar. Liava tabac. Ja no queden al cel més llunes d'ahir, pensava sense dir res. Ell la mirava, absort o covard.


Va entaforar la mà a la butxaca, buscant alguna moneda per agafar el proper tren. Allò no tenia tornada. Feia dies que doblegava la roba, posant ordre a l'armari, deixant a la vista allò que no volia oblidar. Tot allò que acaba empeny de nou, es convencia cada nit, sentit com ell duia la olor d'una altra dona al llit.

dilluns, 15 de març de 2010

Aleshores




Una tarda solitària, espelmes a l'habitació, un munt de feina acumulada. No hi ha llum, estem a març i a fora, fa un fred que glaça. Sembla desembre. Dissabte menjàvem pipes estirades a les cadires del pati. Dilluns bevem vi negre tancades a l'habitació sense llum, calefacció, música ni aigua calenta. Passen les hores, em costa miracles trobar entreteniment.

T'excuses a mig matí, em saludes al migdia t'oblides de mi a la tarda. Et busco entre els missatges però no hi ets. M'avorreixo veient com se m'escapa el dia sense fer res. M'amoïno veient com es fa tard i no dius res. M'entristeixo quan em veig a tu lligada. Em cabrejo quan et penso sense ganes. Em despisto quan et truco i no t'amagues. Et somnio. Et somric quan no en tinc ganes. I de sobte callo, no dic res, no sento res. Et veig amb mi i què. Et parlo de mi i què.

Em mires als ulls. Desapareixo, m'encongeixo com fan els cucs quan els toques. M'entristeixo més que si tingués motiu per fer-ho. Aleshores, quan el vent no mou les fulles, quan el crit no espanta, quan la nit no amaga. Aleshores, em desfaig.