dimarts, 5 de juny de 2012

And I’m crying for things 
that I tell others to do without crying. 
Regina Spektor 

Esquinzem la nit un dia d’abril qualsevol. A sobre la taula, tots els contes que encara no ens hem explicat, i el tabac que compartirem per fer-ho tot una mica més còmplice. La primavera sempre em porta a conjugar la nostàlgia i se que amb tu no calen preludis.

dilluns, 9 d’abril de 2012

Me siento a su lado y ella habla: un diluvio de palabras. Notas frenéticas y febriles de histeria, perversión, lepra. No escucho ni una palabra, porque es hermosa y la amo y ahora me siento feliz y dispuesto a morir.
Henry Miller

dilluns, 2 d’abril de 2012



Darrera aquesta porta visc,
però no sé
si en puc dir vida.
Salvador Espriu

Des de la finestra de casa seva, Aloma observa tot pensant que tot el que veu sempre és exactament allò que vol veure. Un carrer buit i brut i estret i llarg. La vesprada que s'acosta imponent des de l'horitzó, pinta sobre les llambordes les ombres de taronja. El silenci es deixa portar per l'amable brisa de primavera que de tant en tant, topa amb força contra vidre de la finestra fent que Aloma tanqui els ulls per un instant. Enmig d'un remolí d'estímuls, els minuts oscil·len callats mentre ella dansa al voltant de l'espai, que es va tornant més petit i inaccessible cada cop que es mou. El temps és qüestionat i la brisa va caient, deixant darrera seu el rastre immòbil de la nit, que esborra les ombres i consolida l'abisme. Aloma s'eixuga les llàgrimes mentre escriu el seu nom sobre el vidre entelat.

dissabte, 24 de març de 2012




“L'atmosfera està saturada de desastres”
Tròpic de Càncer. Henry Miller

Al seu carrer, es projecten les ombres de les façanes sobre les llambordes. La uniformitat de la ciutat es perd a la cantonada del carrer Sant Salvador. Allà on els temors fan que la gent es torni temerària i la passió es consumeix. Allà on els homes recorren a les idees, amagats darrera dels porticons, ella estripa poemes i ordena els pocs objectes personals que ha pogut conservar amb el trasllat. En aquest carrer l'atmosfera està saturada de desastres o així s'ho imagina, aquest vespre de diumenge, mentre observa com es dibuixa sobre les ombres d'aquest nou carrer que l'acull, la melodia trista d'una cançó de Damien Jurado.

Entre la pila de brossa i papers estripats, hi troba un bitllet de metro esgotat i el tovalló de paper amb el telèfon del cambrer del bar on solia anar a esmorzar, al que mai va arribar a trucar. Fa un temps, s'havia convençut que passés el que passés, no tornaria a abandonar la ciutat per la histèria de fugir. Però, l'etapa gloriosa a la capital es va acabar i la força que l'empenyia a generar fermes conviccions com aquesta, es va perdre entre la por de trucar i les mirades retirades a qualsevol senyal de complicitat.

El taronja del vespre ha deixat pas a el negre de la nit. El reproductor ja no sona, els llums continuen apagats i les caixes per buidar s'apilonen a l'entrada d'aquest pis de trenta metres quadrats que Aloma no s'atreveix a ordenar. Coberta per la tensió que el cruixir de la fusta del parquet imposa sobre el silenci, es posa les sabates, s'arregla els cabells davant del mirall de l'entrada mentre agafa les claus i les posa a dins l'escarsella. Al carrer el pas del temps sembla menys entorpidor que al seu pis.

diumenge, 29 de gener de 2012

el túnel és capicua


M'agraden els dies de tempesta, encara que sigui abril i que la pluja vingui de cop. Perquè recullo espurnes de llum en l'aigua que t'acaricia com jo voldria saber fer-ho. Aleshores veig com regalimen els meus propòsits pel teu cos mentre desafio el temps. Tu t'asseques amb la sorra humida de la platja de s'Arenella una nit d'abril. Desconfio de que l'amor que jo et dono sigui del tot real. Del reflex de la seva ombra, se'n despren un rastre d'histèria, de rebuig ansiós a la fosca soledat. D'accions cobardes, tu en sabràs alguna cosa, és allò de deixar de ser per no atrevir-te a ser qui ets. El cinema n'és ple i el túnel és capicua.

diumenge, 15 de gener de 2012

Que perquè escric...


Aquest és un hivern de poemes, de matar-te llegint poemes. Un hivern que ens porta un estat nou d'autoconeixement de parella, reclosos a la vora de la llar de foc, comptant guspires, sumant miracles, estripant paisatges. Tot plegat, sense dir-ho, per entendre'ns des de l'autisme. Jo et llegeixo tremolosa un conte que vaig escriure anit al llit. Tu llegies Miller i jo, t'observava buscant inspiració per perdonar-me els desastres d'ahir i no escriure'ls de nou. Que perquè escric? Perquè no sé parlar, ni vull aprendre'n. Si mai m'atrebeixo, travessaré la bombolla i et duré perfectament envolicada amb paper de regal, la bufanda que et vaig fet amb ganxet quan fantasiava amb la imatge de nosaltres entre guspires de troncs mal cremats.

diumenge, 8 de gener de 2012



El seu jo està construït a base de vidres. Cada diumenge al vespre veu com hi ensopega i esdevé una trencadissa i unes tantes ferides, que es sobreposen a les del diumenge anterior. No m'entenc sense mi. Els diumenges quan hi pensa, ho escriu a la moleskine negre que duu a la bossa de mà, per si durant la setmana l'agafès desprevinguda el dubte melancòlic. Que és la nostàlgia per allò que encara no ha arribat. Voldria ser una partitura de música contemporània i que no importés, si es llegeix des del cor, des de l'estòmac o des del cervell. Però és una jove amb una moneda que agita l'herbatge buscant verí per l'extravagància.