Versos des de la trinxera

el túnel és capicua

2012-01-29T01:04:00.002+01:00

M'agraden els dies de tempesta, encara que sigui abril i que la pluja vingui de cop. Perquè recullo espurnes de llum en l'aigua que t'acaricia com jo voldria saber fer-ho. Aleshores veig com regalimen els meus propòsits pel teu cos mentre desafio el temps. Tu t'asseques amb la sorra humida de la platja de s'Arenella una nit d'abril. Desconfio de que l'amor que jo et dono sigui del tot real. Del reflex de la seva ombra, se'n despren un rastre d'histèria, de rebuig ansiós a la fosca soledat. D'accions cobardes, tu en sabràs alguna cosa, és allò de deixar de ser per no atrevir-te a ser qui ets. El cinema n'és ple i el túnel és capicua.

Que perquè escric...

2012-01-15T22:33:00.004+01:00

Aquest és un hivern de poemes, de matar-te llegint poemes. Un hivern que ens porta un estat nou d'autoconeixement de parella, reclosos a la vora de la llar de foc, comptant guspires, sumant miracles, estripant paisatges. Tot plegat, sense dir-ho, per entendre'ns des de l'autisme. Jo et llegeixo tremolosa un conte que vaig escriure anit al llit. Tu llegies Miller i jo, t'observava buscant inspiració per perdonar-me els desastres d'ahir i no escriure'ls de nou. Que perquè escric? Perquè no sé parlar, ni vull aprendre'n. Si mai m'atrebeixo, travessaré la bombolla i et duré perfectament envolicada amb paper de regal, la bufanda que et vaig fet amb ganxet quan fantasiava amb la imatge de nosaltres entre guspires de troncs mal cremats.

2012-01-08T20:08:00.005+01:00

El seu jo està construït a base de vidres. Cada diumenge al vespre veu com hi ensopega i esdevé una trencadissa i unes tantes ferides, que es sobreposen a les del diumenge anterior. No m'entenc sense mi. Els diumenges quan hi pensa, ho escriu a la moleskine negre que duu a la bossa de mà, per si durant la setmana l'agafès desprevinguda el dubte melancòlic. Que és la nostàlgia per allò que encara no ha arribat. Voldria ser una partitura de música contemporània i que no importés, si es llegeix des del cor, des de l'estòmac o des del cervell. Però és una jove amb una moneda que agita l'herbatge buscant verí per l'extravagància.

2011-12-06T12:56:00.002+01:00

Sempre penso en ell quan les coses van malament. La seva olor, el color dels seus dies, la seva calma. Què faria si fos amb ell. Que faria quan la pluja em caigués a sobre. Sempre penso si m'empetitiria, com ho faig ara. Avui, em cruixia l'esquena de no haver dormit bé i és que l'alcohol que em fa de nana encara em canta arran d'orella al matí. Quan perdo l'equilibri a crits i la tristesa s'apodera dels gestos i els pensaments, penso en ell.

As she paints themselves at dusk

2011-11-26T15:11:00.006+01:00

A la taula, col·locats sense ordre, els despropòsits d'una tarda estèril. El rastre de l'encens cremat que amb el corrent, ha caigut a terra, m'ennegreix els peus descalços. I jo que trec fum dels pulmons esperant l'hora d'anar a dormir. Amb aquesta llum de peu que m'il·lumina la cara, queda al descobert el rastre d'una adolescència llarga. I és que, fa dies que em sento gran, em molesta recollir cabells blancs del jersei i del coixí. La nevera plena i la crema hidratant per la cara, al lavabo.

Trick or treat, tot limita

2011-11-19T21:58:00.003+01:00

Llegeixo blocs morts per no ofegar-me. Torno a esquinçar-me la roba, per no oblidar-me d'escriure, per pensar en històries encara no escrites. El meu cos ha estat a París, Madrid, Lisboa, Llançà, Londres, Andorra , Bilbao i Pequin, però el meu cap està a New York, quan em diuen que hauria d'estar a Girona. En contra del que sempre havia cregut, he trobat una pedra en la que voler seure i pensar.

La nit em cau a sobre i a sobre el got ple de vi negre. La nit cau freda, el radiador del costat de la finestra entel·la els vidres, empapats de pluja. I sobre la nit que cau, el gust de la soledat. És dissabte i compto, un a un, els fruits secs esparcits per la taula, mentre viatjo a Brooklyn, sense travesar l'oceà. Tot el que veig són llumetes multicolors i a ell atacant-me amb una espasa de plàstic. La probabilitat de caure es redueix al moment en què jo penso en aeroports i ell en formigues.

Encenc el reproductor de música i m'abraço. I el fred que em penetra com agulles fines als ossos, em fa pensar que feia mil·lenis que no plorava sola i no vull fer-ho més.

bitllet de tornada

2011-11-14T16:56:00.003+01:00

Replegat dins la butxaca d’uns pantalons de pana que feia temps que no em posava, un bitllet de tornada. L’origen mig esborrat i la destinació dividida per un dels plecs que l’ha empetitit durant tant temps. Que no l’ha deixat ser bitllet. Després dels quilòmetres que es triga a llegir un diari i un cd sencer de Radiohead, ens tornem a trobar. Ara que s’acaba la tardor ens tornem a trobar i la nitidesa dels seus ulls continua intacta. Els versos, com sempre, premeditadament col•locats. Vaig acabar amb un abril amable, que he decidit eliminar i és que a l'hivern sempre s’accentua el derrotisme. Trin-xe-ra, lluny del record d’aquell inici i un any més gran, els propers vespres s’insinuen llargs i s’escriuen en plural.

No és qüestió, és raó

2010-03-18T16:59:00.004+01:00

Diligències absurdes apunten amb el dit cap a la utopia dels seus somnis. Vint-i-vuit anys i no té feina, ni estudis, ni els busca. Si ho fes tampoc els trobaria. Si els trobés tampoc res ni ningú li assegura que amb aquests podrà deixar de ser on és, deixarà de ser qui és.

Vint-i-vuit anys esclau de la ignorància. El prestigi l'exclou, el barri el rebutja, la família el plora. I no és qüestió que s'arrossegui la desfeta de la crisi del petroli dels 70. No és qüestió que avui s'hagi de resignar a formar part del 20 i tant per cent d'atur que compatibilitza el país. Tampoc és qüestió de mala sort. És tant sols, causa i conseqüència de la inexistència d'un flux verídic de mobilitat social.

No és qüestió de races, és raó de classes.

2010-03-16T14:41:00.001+01:00

Aquell dia els nens potser jugaven amb cordes de ferro. I ella es mirava les mans tremoloses quan agafava una tassa plena de cafè. Semblen fetes de cartró, pensava. La porta es va tancar d'un cop, preveia el que havia de passar. Liava tabac. Ja no queden al cel més llunes d'ahir, pensava sense dir res. Ell la mirava, absort o covard.

Va entaforar la mà a la butxaca, buscant alguna moneda per agafar el proper tren. Allò no tenia tornada. Feia dies que doblegava la roba, posant ordre a l'armari, deixant a la vista allò que no volia oblidar. Tot allò que acaba empeny de nou, es convencia cada nit, sentit com ell duia la olor d'una altra dona al llit.

Aleshores

2010-03-15T15:01:00.002+01:00

Una tarda solitària, espelmes a l'habitació, un munt de feina acumulada. No hi ha llum, estem a març i a fora, fa un fred que glaça. Sembla desembre. Dissabte menjàvem pipes estirades a les cadires del pati. Dilluns bevem vi negre tancades a l'habitació sense llum, calefacció, música ni aigua calenta. Passen les hores, em costa miracles trobar entreteniment.

T'excuses a mig matí, em saludes al migdia t'oblides de mi a la tarda. Et busco entre els missatges però no hi ets. M'avorreixo veient com se m'escapa el dia sense fer res. M'amoïno veient com es fa tard i no dius res. M'entristeixo quan em veig a tu lligada. Em cabrejo quan et penso sense ganes. Em despisto quan et truco i no t'amagues. Et somnio. Et somric quan no en tinc ganes. I de sobte callo, no dic res, no sento res. Et veig amb mi i què. Et parlo de mi i què.

Em mires als ulls. Desapareixo, m'encongeixo com fan els cucs quan els toques. M'entristeixo més que si tingués motiu per fer-ho. Aleshores, quan el vent no mou les fulles, quan el crit no espanta, quan la nit no amaga. Aleshores, em desfaig.

2010-02-10T11:19:00.002+01:00

Cultura del consum, partidària de productes d'ús immediat, de solucions ràpides, de la satisfacció instantània, dels resultats que no demanen esforç, de les receptes màgiques, infal·libles. Assegurances a tot risc, garanties de devolució del diner.

L'economia pressiona, festeja la fressa, expressa el deliri als aparadors. El poder corromp, condemna i té sang freda, acumula or especulant amb la pobresa aliena. Sí, la teva-meva-seva vida està en venda. Intento robar-la mentre practico la seva rutina en debats a la barra d'un bar.

“Cansado de pequeñas reformas que solo cambian las formas y perpetuan las normas [...] más toma nota, una causa no se vuelve injusta por la derrota”
Folie à trois

2010-02-06T14:57:00.003+01:00

Perplexitats. Dreceres que es perden, camins que ens separen i records que ens condemnen. La vida en un plat escurat. L'amor en un got. Escampo els grapats entre glop i glop.

*

2010-01-17T00:31:00.001+01:00

Un altre cop vols agitar les aigües
del llac.
Està bé, però pensa
que no serveix de res tirar una sola pedra,
que has d’estar aquí des de la matinada
fins a la posta, des que neix la nit
fins al llevant
-tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l’ocellassa
de la nit negra covant l’ou de la llum
del dia nou-,
assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
-i mai potser no n’estaràs segur-
que has assolit el cercle convincent.

“Cercle” Joan Vinyoli.

Tot i que hi era sempre, com una fina capa de pols que ho cobreix tot, que ho impregna tot. Es veia transparent, petita, subjecte a un present ple de mutacions. Absorta per un moviment de sinergies invisibles però infal·libles que convertien la decisió en atzar, la solució en sort i el futur en destí.

The sound of reason

2010-01-13T13:26:00.000+01:00

lletra

2010-01-12T16:11:00.000+01:00

Sinergies i deliris, velocitats i mutacions del present més immediat. No hi ha temps per seure, mira'm, agafa l'abric i sortim al carrer. Plou, la vorera rellisca; vigila. La nit mulla, dels cabells hi regalima la pluja, no em veig però cada cop tinc més fred, cada cop estic més xopa. L'abric no et protegeix, tens els mitjons molls i camines amb el cap mirant a terra. A on anem?, em preguntes. No ho sé, podríem amagar-nos dins un portal però tots tenen la porta tancada i ningú contesta quan toquem els timbres. M'aturo sota un balcó, és petit i resguarda poc. M'esperes, m'incites a córrer, fa vent i la pluja continua mullant. A la cantonada, un local amb els llums encesos. Hi arribes abans que jo, mantens la porta oberta i entrem.

Ara sí! Seiem i ens demanem una copa de vi. Vi negre, tu no fumes, jo m'encenc una cigarreta. Amb la copa plena, el primer glop em deixa els llavis més humits, més vermells. Deixes la copa al marbre de la taula, jo la meva al costat de la teva i al voltant, hi ha gent que ens mira. Em resulta incòmode i faig un altre glop. Anem xops, jo més. De la cara, m'eixugues una gota. Dels llavis, em neteges el negre del vi, em beses, et beso i des de sota la taula, la teva mà agafa la meva que està sobre els texans humits.

Do the evolution

2010-01-10T22:27:00.002+01:00

2010-01-10T22:13:00.002+01:00

Ara fa fred. Aquest hivern no s'ha comprat cap jaqueta, tot i que la seva té un forat a la màniga que cada dos setmanes ha de tapar amb un pedaç nou. Ara fa calor i “què tal si encetam una síndria”, diuen els Antònia Font i ella riu de sota nas perquè encara no hi ha síndries al més de gener però poc deu faltar. Dos setmanes i se li congelaven les canonades; d'aquí dos dies, li farà nosa el nòrdic al llit. Ara plou mentre que a la garrotxa, la neu només cobreix les teulades. Els bassals de l'asfalt es congelen i vigila!: no corris amb el cotxe, l'avisen abans de sortir de casa. A ben dinat, surt a fer el cafè al bar del costat i la bufanda li sobra, també els guants de llana que li han regalat aquest nadal. Ara riu, ara no sap si riure o plorar. Les estadístiques diuen que els mesos d'hivern a la gent li preocupa menys el canvi climàtic i no té res d'estrany, tampoc deu ser sorprenent o sí. Jaqueta i samarreta de tires, la xocolata a la nevera perquè a l'armari se li desfà. Avui s'ha canviat tres cops de roba, ara m'abrigo i ara tinc calor. Ara riu i ara no té ganes de fer res. Ara calla i apaga l'estufa.

2010-01-02T15:31:00.003+01:00

Damunt la taula, col·locats sense ordre: la teva llibreta i una bossa de llaminadures que has comprat abans de venir. Un paquet de tabac, les ulleres de sol, el mòbil, les claus de casa i un bitllet de 20 per pagar. Dos cafès i un tall de pastís. La cartera sota la teva mà, la meva mà sobre la teva.

...I una espelma, que encendrem.

un matí de diumenge

2009-12-13T20:03:00.004+01:00

Et miro dessota els llençols, sentint l'escalfor de la teva mà sobre la meva cuixa. M'agraden els teus llavis, penso quan sento el teu respirar fort mentre dorms. Als matins, tinc la sensació que la teva olor s'impregna a la meva pell. Et desvetlles, et gires buscant estar més còmode per continuar dormint i em trobes mirant-te. Et miro mirant-me, mig adormit. Ens diem bon dia, somriem perquè és diumenge, no hem posat cap despertador i ningú ens està esperant. Jo no tinc son, tu no vols sortir del llit. No ens ho diem però, sabem que gairebé és migdia i tot i així, ens acomodem de nou abrigant-nos amb els llençols.

La persiana entreoberta i darrera, el sol d'hivern que no acaba d'entrar a l'habitació em deixa veure't amb la claror suficient perquè mentre et miro, torni a tancar els ulls, mig desvetllada, mig extasiada. Absorta de tot el que passa a l'exterior.

2009-12-05T11:13:00.000+01:00

A casa fa fred, no hi ha dormit ningú aquesta nit. Esmorzem fora, a la terrassa d'un bar on hi dóna el sol matiner de l'hivern. Un cafè amb llet i un croissant normal, es veuen unes napolitanes de xocolata que fan molt bona pinta però la xocolata no li senta bé de bon matí. Esmorzen llegint el diari, parlen poc i es miren de reüll. Un noi amb cara d'haver-se acabat d'aixecar passeja un labrador negre. Una nena surt de la fleca, és dissabte i no hi escola. Són les deu del matí i els carrers del barri estan molt tranquils, al bar no tenen encesa la televisió i no s'escolten com de costum, les tertúlies del programa d'en Cuní. Es fumen la primera cigarreta del matí i l'estómac se'ls remou; la mateixa sensació estranya que cada matí, quan fumes després de fer el cafè, t'avisa que ja estàs desperta. Paguen l'esmorzar i s'acomiaden, els agrada aquell bar i l'escullen com el bar preferent del barri per tornar-hi un altre cop. A l'aparador de la fleca, hi ha un pastís de maduixes que els crida l'atenció. - Podríem menjar pastís de postres avui. - Sí, però de maduixes no que en sóc al·lèrgica. Demanen una bossa de llevat, prepararan un pastís d'arròs sense fer servir arròs, estrenaran el forn i casa seva, cada dia fa més olor a casa.

pd. Vint-i-sis espelmes i un per molts anys!

...amb vistes a l'onyar

2009-12-02T23:16:00.000+01:00

Una barricada de capses a la porta d'entrada, el somier del llit recolzat a la paret de l'habitació i al menjador, els mobles posats tal i com els van trobar el primer dia que van entrar al pis. La veïna del quart, encara avui, li ha recordat que la neteja de l'escala es fa a entre tots i que, cada veí, hauria de netejar la seva part. “Els veïns del primer continuen sense netejar mai i estic cansada d'haver de fer-ho jo”. Quan només portava dues setmanes vivint en aquell pis, la veïna del quart ja es va fer conèixer com “la que està emprenyada amb els del primer perquè no netegen l'escala”. Avui l'escoltava i pensava que tenia raó, que la va avisar només arribar i certament, el replà del primer pis mai està net.

Encara no ha conegut a les veïnes del cinquè que van entrar a viure-hi, uns quants mesos després que ella. Des del cel obert, a vegades, sent les converses que tenen a la cuina. Escolten Marlango i Herman Düne, si es quedés més temps li hagués agradat conèixer-les. Amb la veïna que han arribat a intimar més és amb la que viu al segon pis. És una noia jove que viu sola en un pis, imagina, reformat amb estil de modernitat però mantenint l'essència d'antiguitat de l'edifici. La paret de cada estança deu estar pintada de diferent color, els mobles de l'Ikea perfectament conjuntats amb les bigues del sostre. Amb aquesta noia, com deia, és amb la que més ha intimat en els gairebé dos anys que ha viscut al pis. La seva bicicleta recolzada a la barana del replà l'avisava si era o no a casa; pels dies en què, l'esquerda de la canonada empapava el celobert que dóna al sostre de seu lavabo. Fet que la portava a barallar-se, setmana sí i setmana també, amb la immobiliària per tal que el lampista acudís a tapar l'esquerda el més ràpid possible. Sort en va tenir que la noia era d'allò més pacient i simpàtica, i que, segurament, coneixia que els desperfectes que tenia el pis no eren culpa, de cap manera, eren culpa seva sinó de la propietària que a part d'aquest pis, també era propietària de dos altres pisos del mateix edifici.

Un cop ha carregat les últimes bosses al cotxe, ha tornat a pujar al pis i hi ha donat una volta, passejant cada habitació. Ha passejat meticulosament cada racó excepte la seva, la que havia estat la seva habitació. En aquesta darrera només hi ha donat una volta ràpida, per vigilar que no es deixés res amagat en algun calaix. Se l'ha mirat com de reüll perquè el record que en vol tenir, fermament, no és de la distribució que es va trobar el primer dia que va entrar a veure el pis – que és aquesta la que ha deixat abans de marxar-. Li agradaria recordar, en canvi, el temps que va passar per acabar d'escollir quin llit, quines fotografies i quina, com hauria d'acabar sent l'habitació; també, els matins amb la llum entrant pels porticons. I això, i allò i té una fotografia de les bigues del sostre feta des del llit. Certament, aquelles bigues donaven un toc ben acollidor a aquell pis.

"El sistema" E.Galeano

2009-11-27T14:01:00.001+01:00

Els funcionaris, no funcionen
Els polítics parlen, però no diuen.
Els votants voten, però no elegeixen.
Els mitjans d’informació desinformen.
Els centres d’ensenyament, ensenyen a ignorar.
Els jutges, condemnen a les víctimes.
Els militars estan en guerra contra els seus compatriotes.
Els policies no combaten els crims, perquè estan ocupats en cometre’ls.
Les fallides es socialitzen, els guanys es privatitzen.
És més lliure el diner que la gent.
La gent, està al servei de les coses.

"El sistema" Eduardo Galeano.

Blowing in the wind

2009-11-11T17:53:00.002+01:00

Nyssa decidí irrompre en el seu present, donant-se un temps per a trobar algun estímul que li portés la raó del seu compromís amb la vida. Està cansada de la gent que passeja per davant del portal de casa seva amb camisetes que escampen cites revolucionàries, que de tant gastades han decidit cedir a l’origen de qui les va escriure per passar a ser, un parrac amb el que assumir que el producte de l’estat consumeix tot el que troba al seu pas; camisetes que per exemple converteixen la falç i el martell amb un objecte més del mercat. Nyssa no llegeix els diaris, només els articles d’opinió. Continua baixant cada matí a bar de sota de casa a esmorzar, escolta les converses de les taules del costat i observa a tothom qui decideix fer el cafè al mateix lloc que ella. Mai canvia de bar, tot i que sovint coincideix amb les mateixes persones, li agrada el local; no hi ha cap televisió on escoltar tertúlies o entrevistes estúpides i a la ràdio mai irromp l’actualitat; tant sols música pop i alguna cançó en català. Nyssa ha renunciat a un augment de sou i a canviar de feina per una de “millor”, en relació a la remuneració econòmica. No té temps per adaptar-se a una altra frustració en l’àmbit professional. Ara no. Nyssa ha decidit apagar els motors. Li agrada metaforar. Al barri vell de la ciutat que l'acull, fa dos mesos que han okupat una casa. Els okupes anuncien amb pamflets, que han fet un hort ecològic amb el que autogestionar els seus recursos alimentaris i conviden a tothom qui vulgui a visitar-lo i a col•laborar. L’altre dia, es va trobar a un parell d’ells al Mercadona del carrer del Carme. Compraven Mistol, yogurts Danone, desodorant Axe i un paquet de galetes integrals amb xocolata. Aquestes darreres duien una etiqueta en català, seran nacionalistes? I una icona que, pel que li va semblar veure, certificava que eren producte del Comerç Just que està impulsant la mateixa companyia de supermercats. Un amic, irònic, ha publicat al seu bloc una crítica a l’actual creació de la crítica i li recomana: “Apaga la tele i llegeix poesia”. Però no té televisió perquè no pot, o segurament no vol, assumir el cost que li comporta instal•lar l’antena. Així que potser sí, tornarà a llegir poesia. Salinas, “Cero”.
[...]
¡Cimeras alegrías tremolantes,
gozo inmediato, pasmo que se acerca:
la frase más difícil, la penúltima,
la que lleva, derecho, hasta el acierto,
perfección vislumbrada, nunca nuestra!
¡Imágenes que inclinan su hermosura
sobre espejos que nunca las reflejan?
[...]

Demanarà que tots els poemes que llegeixi girin entorn a la paraula revolució. Serà molt demanar? Serà possible que tots parlin de la revolució que vol sortir dels marcs desesperants de la vida miserable, la debilitat i la impotència. No, serà possible perquè parlar de revolució avui és comú. Hi ha un discurs perfectament aposentat en el qual, tothom, revolucionaris i no revolucionaris, s'hi poden acomodar amb facilitat.

Nyssa ha decidit cedir a la calma perquè afirma, sense exageració, que la civilització humana mai, com ara, havia estat amenaçada per tants perills. Nyssa no es mobilitza, avui observa gairebé des de la resignació el que un dia la va avisar que la seva crítica no podia tenir més raó. Existeixen vàndals, vandalismes i banalitats que amb l’ajuda dels mitjans més bàrbars amenacen a tota força reaccionaria. Sorgeix la passivitat que es vesteix amb utopies i els moviments que s'autoproclamen revolucionaris resten atrapats pel romanticisme d’una lluita que, tot i estar més que justificada, a la que no li falta ni un gra de raó. És una lluita que camina amb el ritme dels esdeveniments, sense trencar ni crear cap alternativa que sigui capaç de fer front al desastre i amb immediatessa, trobar una resposta que no convenci, que "simplement" resolgui, transformi.

...listening Bob Dylan

2009-11-11T13:44:00.001+01:00

Apaguem els motors, que el novembre se'ns fa gran.

novembres de poesia

2009-11-09T10:41:00.004+01:00

Per un matí de dilluns, com descobrir la poesia per temteig...

És difícil oblidar un somni.
Donar l'esquena.
Canviar de vorera.
Esborrar l'horitzó.

Emprendre nous camins.
Plantar cara a la vida.
Dibuixar nous futurs
amb les mateixes il·lusions renovades.

De vegades, la pluja fa falta.
Lleva la pols de les idees,
aclara la mirada
i neteja l'ànima.

Ilíada

[...]

Fa massa temps que em despullaves
com per dedicar-te les desfiles;
on ha anat tota la roba que em desvesties
que no la vull

que se la emporti la corrent
com es va emportar Ulisses

i que no torni

que no la vull.

Aión, temps-tot

2009-11-07T17:58:00.002+01:00

“El tiempo-todo es un niño jugando, que juega al tres en ralla: de un niño a la corona” Heràclit

Els grecs tenien dos noms per anomenar al temps: aión i chrónos. Chrónos, entès com el temps que passa és el que Heràclit denúncia en aquest fragment. Denúncia el temps com a successió de moments, el temps lineal, un temps en el qual el present no existeix. Aión és el temps- tot, el temps considerat tot d'una vegada.

Per entendre aquest temps-tot, Heràclit diu que cal remuntar-se al joc d'infància, moment en el qual el passat i el futur no existien. Moment en el qual el temps, el temps del joc, no estava al servei de res perquè era precisament això: temps-tot.

I en aquest temps-tot, no hi caben no hi poden haver objectius principals, ni secundaris, ni operatius, ni metodologies, ni valoracions, ni avaluacions, ni educadors, ni pedagogs.

PD. Reflexions a classe de teories pedagògiques.

Mou-te a peu

2009-11-03T21:39:00.006+01:00

Pols a la carretera, obres a cada carrer, voreres pintades de groc i de vermell. Cotxes que fan cua en doble fila, esperant un aparcament. Un quart d'hora, dos quarts. Para! Marxo a comprar amb el cotxe, aparcaré a la tornada. No compro perquè gasto un últim intent a l'aparcament de la copa, a Sant Daniel, Pedret. M'aturo al semàfor del davant de la meva futura casa. M'imagino pujant per aquestes escales humides, fosques però amples. Dono la volta abans d'agafar la carretera de Celrà. Les barraques del recinte firal encara estan muntades. Dos gitanos recullen una parada de castanyes, canviaran l'ambient de Sant Narcís per la Rambla. “Dos euros guapa, solo dos euros”. Tinc gana, vull fumar mentre baixo caminant cap a casa, deixar de creuar-me els mateixos cotxes, aparcar. Torno a les rodalies de casa, pujo “les pedreres” i m'aturo. Pregunto a dos persones si han de treure el cotxe, cap d'elles assenteix. Espero, no em ve d'aquí. Ja he perdut tot el matí.

PD. A Girona mou-te amb Girocleta sense carril bici. Amb cotxe, sense aparcament. Amb bus, sense combinació. No tens excusa, mou-te a peu.

Damien Rice llegint Neruda

2009-11-01T15:32:00.006+01:00

Llegeixo Neruda, a la seva habitació mentre em menjo una poma. Sento una olor de gessamí que em colpeja el pit i submergeixo les mans al seu cos quan l'abraço. El miro, miro els seus ulls, sota els meus llavis, plens de llàgrimes. M'allunyo cap al balcó menjant la meva poma, callada, mentre ell s'estira al llit amb el seu rostre plorós al descobert. La nit es vesteix igual arreu, penso i veig la meva absència. El miro amb desconsol, em torna la seva mirada llagrimosa, s'acosta al balcó i s'asseu entre les meves cames. No em diu res, només em mira, les seves mans prenen amb força les meves. Ens salvarem, li pregunto. Assenteix. Acaronem els nostres ulls, els nostres llavis. La seva mirada plorosa m'humiteja les gales, em plora a sobre. Li faig un petó de reconciliació. Baixo la persiana, tanco la porta...

Los besos se aprientan como culebras, se tocan con levedad muy diáfana, son besos profundos y blandos, o se alcanzan los dientes que suenan como metales, o se sumergen las dos grandes bocas temblando como desgraciados.

Te contaré día a día mi infancia, te contaré cantando mis solitarios días de liceo, oh, no importa, hemos estado ausentes, pero te hablaré y de cómo viví sin tranquilidad en el hotel de Mauricio.

Ella está sentada a mis pies en el balcón, nos levantamos, la dejo, ando, silbando me paseo a grandes trancos por su pieza y encendemos la lámpara, comemos si hablarnos mucho, ella frente a mí, tocándonos los pies.

Más tarde, la beso y nos miramos con silencio, ávidos, resueltos, pero la dejo sentada en la cama. Y vuelvo a pasear por el cuarto, abajo y arriba, arriba y abajo, y la vuelvo a besar pero la dejo. La muerdo en el brazo, però me aparto.

Pero la noche es larga.

2009-10-31T20:20:00.005+01:00

L'eufòria la foragita, sempre ho ha fet, la fermesa l'obsessiona i l'error la té aplacada, en un cercle de pressió imprecís, irracional però inflexible. Li apareixen sentiments dubtosos que la parlen coberts de ceguesa, tremola de pànic quan no sap que dir, s'encongeix quan cedeix a la renúncia. Camina amb tensió. Són gairebé les onze, escolta com uns veïns parlen d'aquesta ciutat a raser d'una nit plena de boira. Silenciosament, s'acosta a la plaça de sobre de casa, s'asseu en un banc arraconat sent la fred del marbre penetrant a les seves cuixes. Hi ha un grup de gent fent cua per adquirir una copa de whisky barat a la barra d'un bar. Una colla d'adolescents demanant tabac a la cantonada. Un nen que empeny un gronxador i una parella d'avis el vigilen des d'un balcó. Amb desconcert, busca entre la multitud una senyal que li inspiri complicitat, una mirada, un somriure, espera trobar-lo, mirar-lo i que la miri.

Un estrany se li acosta per donar-li conversa. Fa passos curts esperant que ella assenteixi, acceptar que s'acosti. Una altra nit hagués fet mitja volta sense dirigir-li cap paraula cordial però la seva mirada és atractiva; pensa per dins. Se li apropa, té les mans fredes, deixa que les amagui a la butxaca del seu jersei perquè la miri de més a prop. Descobreix que el coneix, esmorzen cada matí al mateix bar. És el mateix que li cedeix el diari, després de fer el cafè. Cada dia a la mateixa taula, un cafè amb llet i un entrepà de formatge, cada dia el mateix esmorzar. La seva companyia no li inspira la complicitat que està buscant, té una mirada tendre però la seva veu és massa greu. S'excusa: hauria d'anar tirant, faig tard. Ell s'acomiada amb recel, li pica l'ull amb un fins aviat. Thadea camina cap enlloc, barreja esperança i frustració quan pensa en un lloc on anar. Duu a les mans un paquet de tabac amb una sola cigarreta. Busca un local on comprar-ne un altre; un bar a punt de tancar, un restaurant amb una cua de gent esperant per sopar, una parella es discuteix a la porta d'un pub i ella no s'atreveix a entrar.

Al costat oposat de la plaça, un noi assegut a terra amb una bossa entre les cames se la mira amb la distància correcta. Té els cabells foscos, duu un jersei massa prim per aquesta nit, es frega els llavis amb la llengua, els té tallats i tímidament retira la mirada quan descobreix que ella també l'està mirant. S'hi acostaria però no voldria intimidar-lo i continua caminant. Se'l mira de reüll i veu com ell també la mira. Thadea fa veure que no ho ha vist, s'asseu al costat d'una columna des d'on el poder-lo mirar, sense que la vegi. Es posa bé el mocador que duu al coll, s'encén la última cigarreta que li queda mentre treu de la bossa, una llibreta vermella.

Thadea encara no ha tornat a casa aquesta nit. Fa dies que es sent reclosa en un espiral d'inseguretat perquè la rutina ja no l'acull sinó que la té atrapada. Una feina amb contracte indefinit, una parella estable, un horari organitzat. Sent que té allò que mai ha desitjat, el dubte la posseeix, es troba en una mena d'abisme puntual i coneix perfectament la seva tendència a l'impuls. No crea històries sobre les que escriure i la seva passivitat és un avís. Frena, no t'ofusquis pensa quan se li desperta la necessitat d'engegar-ho tot. Es sent incompresa quan ho comenta amb aquells que li són propers, els de casa insinuen que no ha madurat. Aquesta nit ha tornat a treure la llibreta, vol parlar del noi que la mira tímidament. El seu personatge serà el reflex de la ignorància. Sí, això mateix. Filio, serà el seu nom, no serà un inadaptat, tampoc viurà de l'estat. No tindrà família, ni amics i no li caldran. Tindrà una gran passió, serà gran, molt gran, per això encara se l'ha de pensar. Potser tindrà un poder superhumà i la capacitat de viure sense donar res a canvi.

- Thadea, on has estat?
-He tornat a escriure.

Thadea ha trobat una manera, com una altra, per tenir-se paciència.

Please Be Patient with me. Wilco.

Esclau de l'atzar

2009-10-27T00:09:00.005+01:00

El teu reflex a una bassa d'aigua, la fred que inaugura la tardor, eclipses una panoràmica a tot el que t'envolta i sents un fort desig d'aïllar-te. Camines descalç, mirant a terra i sents que l'ajuda que et fa falta no vindrà. Ets capaç de decidir però mai el que surt de tu sembla que tingui prou importància. No vols ser res més que ser com ets i dubtes estar massa convençut de saber qui ets. L'asfalt humit, qui et mira de reüll, qui et posa a prova als matins. Silenci. Un episodi de nostàlgia s'apodera de tu. Barreges nicotina amb alcohol. Un cop al pit. La foscor no et fa por. L'oblit et provoca tristesa. No plores. Qui t'espera, qui t'escolta, qui vol deixar de ser esclau de l'atzar. Qui vol destruir aquest temps líquid. Qui vol marxar del lloc per tornar a enlloc.

Not On Top. Herman Düne

Sols, ell i la seva tristesa

2009-10-19T15:59:00.005+02:00

Unas veces me siento
como pobre colina
y otras como montaña
de cumbres repetidas.

Unas veces me siento
como un acantilado
y en otras como un cielo
azul pero lejano.

A veces uno es
manantial entre rocas
y otras veces un árbol
con las últimas hojas.
Pero hoy me siento apenas
como laguna insomne
con un embarcadero
ya sin embarcaciones
una laguna verde
inmóvil y paciente
conforme con sus algas
sus musgos y sus peces,
sereno en mi confianza
confiando en que una tarde
te acerques y te mires,
te mires al mirarme.

Estados de ánimo. Mario Benedetti

Quan la tristesa consumeix tots els instants, enyora el somriure dels dies en què res és infinitament clar ni fosc. Amb cada plor, recorda el seu ahir tranquil i amb cada gest de no dir res, mil imatges se li escapen de les mans. L'espanta trepitjar carrers plens de gent amb els ulls porucs, no poder trencar amb les seves pors i pensa que la distància de tot és el refugi menys perillós.

Desconeix el remei pels dies feixucs i el motiu pel qual, esquiva irracionalment les ganes de plorar. Del seu rostre, en construeix una disfressa i així comparteix, tant sols, una mentira imprecisa que no el protegeix però tampoc fa malbé el seu egoisme. Només ell és capaç de sentir la insuportable sensació del seu cos tremolós i compartir-ne l'efecte a part d'impossible li resulta injust, perquè es sent gelós del seu propi malestar.

A voltes, aconsegueix normalitzar l'angoixa predominant dins del seu cor. Això li ha ensenyat el fet de viure amb ell mateix però, encara no ha après a compartir-ne l'estat amb d'altres persones. De fet, dubta si la tasca d'aprendre-ho té un valor real pel que treballar o si, simplement, no saber-ne ja li està bé perquè d'alguna manera, acollir-se sol en el seu malestar el tranquil·litza i evita la intromissió per l'afany de salvació dels altres.

Exagera el sarcasme, mirant-se trist davant d'un mirall. Busca exasperat que la deformació de les seves faccions desperti una major voluntat de plorar perquè obsessionar-se en aturar el plor és una altra forma de ridiculitzar-se a ell mateix, un motiu més per alabar la soledat com a refugi.

Pensa que, mai res li resulta infinitament clar però en canvi, quan es sent trist tot és infinitament fosc. Aquest fet, d'alguna manera l'ajuda a reafirmar que la tristesa és capaç de consumir tots els instants, totes les relacions, les accions que duem a terme. La seva força pot emportar-se per davant, més del que som capaços de preveure i per tant, si la tristesa és una sensació que es construeix individualment, aprendre a conviure-hi conscientment es transforma en un repte extremadament atractiu. Un repte, tot i així, molt més senzill que el que comporta fer entendre als que l'envolten la seva posició radical, de viure la totalitat de la seva tristesa en soledat.

Llegeix Estados de ánimo de Mario Benedetti, mentre escolta Semilla en la tierra de Carlos Chaouen i d'aquesta combinació

Estúpida obsessió
ignorància repleta de dubtes
quan l'avui és obscur
qui t'ensenya a sobreviure
sense somriure pel futur

Estimar-te tristesa
no m'alava ni em fa por
si avui tremolo és de neguit
per la força que em pren
plorar sense conèixer la raó

PD: Perdoneu la meva incapacitat per fer rimes.

Les matinades que ens devem

2009-10-01T11:49:00.001+02:00

De Lisboa coneixia Pessoa, la seva proximitat a l'Atlàntic i el tramvia com a mitjà de transport. Els portuguesos fan cantarelles quan parlen i la ciutat escampava una harmonia d'extrema precisió que l'acolliria durant una setmana. Passejaria sense comptar el pas del temps, sense compromisos caminaria a retruc dels aconteixements i els “tacs” estampats a la paret serien l'únic indicador, l'única fita pel seu pas. Als balcons la roba estesa oferia una fragància peculiar que determinava la vida de la ciutat, els mosaics de les façanes mal conservades donaven un toc retrograda i místic. Va arrasserar-se per analitzar l'acollida en una terrassa on servien el cafè a preus desorbitats, a la taula del costat una parella de catalans envaïen la seva passivitat i sense deixar propina va marxar, cap destí.

A la cantonada, una estació de tren, va tardar cinc minuts a prendre el bitllet per la primera sortida. La desfeta resta voluntàriament soterrada en el paratge desolador que es veu a través d'aquest vago, va pensar. Sonava Belle & Sebastian al seu mp3, Sleep The Clock around i les matinades que es devien. Va agafar la llibreta de la seva bossa. Convençuda per començar a escriure un poema es va trobar una cançó, la cançó que ell va escriure en aquell viatge. Quatre fragments amb una rima peculiar, l'havia titulat fen mofa de la poca originalitat que desprèn la música en català avui en dia. Va estripar el paper i va oblidar els versos amb els que volia començar el seu poema. Lisboa quedava enrere, els passatgers d'aquell tren disminuïen darrera cada estació i ella restava apàtica, esperant que el revisor la fes baixar al final del trajecte.

El record i la distància del mateix, tornar d'enlloc i dirigir-se a un horitzó que no existeix. S'adonava, per primera vegada, que els dits i l'infinit es desunien quan l'amor i allò que es real es miren des de viaranys diferents, es pugnen, s'espien i es tempten. Perquè el voler-se no significava tenir-se i l'enyor a vegades desemboca en oblid i d'altres, en més enyor. Tornava la mirada, ara a les seves mans, a les de cada dia, a les que transmuten el present en rutina i el futur en paisatges difuminats per l'ambició d'arribar a ser allò que mai serà. El balanceig d'aquell tren li recordava a les nits en què s'adormia amb el cap acaronat a la seva espatlla i a la història de trobar-se amb la persona que més desitges, a les hores que no vol ningú. Era el moment de revisar de nou l'mp3 i tornar a escoltar Sleep the clock around per les matinades que es devien. [...]

2009-09-15T13:47:00.005+02:00

No recordava l'essència superficial que flueix per aquest aparador de postal idíl·lica de la Costa Brava. Travesses el rètol que et dóna la benvinguda, després de remoure l'estómac amb una carretera plena de revolts mal intencionats i comença el circ. Espectacle de pallassos que vesteixen amb roba blanca i barrets de palla, equilibristes que intenten esquivar la multitud per fer una fotografia efímer a l'horitzó. També hi ha malabaristes que es guanyen la vida fent el ridícul a les cantonades. Hi ha parelles que no parlen, restaurants amagats amb cadires no aptes per a persones de més d'un metre cinquanta d'alt, edificis blans i portals tancats amb pany i clau. La vida d'aquest poble es redueix a la falsedat, parlem salat i bevem vi dolç en una terrassa arrasserada. Fumo i em fa mal el coll, tinc gana i em costa miracles trobar un bar on em serveixin un entrepà de fuet. Saciaré la gana, la set, pagaré una morterada per treure la moto de l'aparcament i faré via, buscant un altre racó on refugiar-me. Aquest paratge és buit, superficial, distant i no m'acull, em rebutja i no li tiro en cara. No estic preparada per tanta bellesa, tinc un dia estúpid i necessito trobar un refugi que em demostri que l'esvaïda té sentit per si mateixa i no busca solució, només senzillesa, certesa i la solitud.

[...]Jo amb mi mateixa i una llibreta, la de sempre. La gent em mira malament. A la taula del davant un home estira el cap per mirar-me l'escot, el deixo fer. Ja se'n cansarà, penso. Em convida a un cafè, quin mal rotllo. Jo no tinc diners, ni ganes de tornar-li el compliment. Seré cordial, diré gràcies i marxaré sense acabar-me el pòsit ple de sucre de la tassa de cafè.

Cadaqués es troba entre el carrer del narcisisme i l'avinguda de l'univers extraterrestre.

Avui m'acompanya Antònia Font, Extraterrestres.

On som, cap a on anem?

2009-09-10T10:48:00.001+02:00

De vegades, es sent allunyada del seu entorn com una peça estranya enmig del buit d'una vida que no ha escollit sinó que s'ha trobat i per atzar, ha de caminar-la, mirar-la i fer-la seva. Sense desig només per obligació, per algun deute que té pendent però desconeix i no vol, ni sap com descobrir. Es sent com l'actriu que interpreta un paper que està paradoxalment allunyat de la seva manera de ser. Ha d'estudiar amb cura cada gest, cada emoció per representar-la de forma inconscient però simulant realitat. No ha après a plorar i ha de cercar receptes que l'ajudin a exterioritzar sentiments de tristesa, de felicitat, d'emoció i no en sap. Ni tan sols sap com deixar d'ignorar el seu propi present, el dia a dia i aquelles petites coses que la determinen. Estima el silenci i la seva harmonia però tot i estimar-lo, l'aterra saber-se silenci ella mateixa. Alguns anomenen el seu estat com una patologia però el diccionari no sap construir més que el silenci amb paraules allunyades de l'expressió popular de la indiferència.

Buida la paraula, buit el silenci, la nit i el dia, buit el seu entorn. “On som, cap a on anem?” pregunta al mateix buit que l'envolta.

...Fa poques hores que ha sortit el sol i a la ciutat, hi predomina la rasca matinera de setembre. A la cuina, una cafetera a mig fer, no hi ha pa i les galetes amb xocolata no li senten bé de bon matí. Té son, els diaris són el monòleg del poder i llegeix poesia, Salinas i “La distraída”

No estás ya aquí. Lo que veo
de ti, cuerpo, es sombra, engaño.
El alma tuya se fue
donde tú te irás mañana.
Aún esta tarde me ofrece
falsos rehenes, sonrisas
vagas, ademanes lentos,
un amor ya distraído.
Pero tu intención de ir
te llevó donde querías,
lejos de aquí, donde estás
diciéndome:
“aquí estoy contigo, mira”.
Y me señalas la ausencia.

On som, cap a on anem? Pren amb força la seva desconfiança, entafora l'únic present preuat, la seva llibreta, i torna al nord. On tot va començar, on cada platja té nom de dona i cada brisa de vent porta el record, la nostàlgia. Potser serà la mateixa melangia la que la desperti avui i l'ajudi a començar a conèixer-se una mica més.

Abans però, busca el fragment d'un poema de M. Martí i Pol perquè hi ha poques coses que superin el que aquestes paraules són capaces de descriure.

Em costa imaginar-te
absent per sempre,
tants records de tu
se m'acumulen,
que ni deixen espai
a la tristesa,
i et visc intensament
sense tenir-te.

Suzanne. Leonard Cohen.

Crepuscle d'una nit d'estiu

2009-09-02T02:21:00.005+02:00

És fosc, l'habitació que aquestes darreres setmanes s'havia decorat amb delícies d'estiu s'ha tornat amarga, opaca, distant i em sento sola, aïllada. Tot és silenci, el carrer i aquesta nit de setembre. Tu no hi ets i avui, la teva absència accentua el desastre. Emplenaria el farcell de la trinxera amb sinònims de tristesa perquè hi ha dies en què patim superàvit d'impotència i la tendresa és una mofa que no consola, no ajuda, no resol.

La mort de l'esperança o la injustícia d'allò que de tant proper es torna efímer sense voler-ho és el crepuscle que m'inaugura i que em descol·loca. He buscat un remei amb nom de licor al rebost i només he trobat pols, cervesa i tabac de liar.

Tanco els ulls...

Una nit de Juliol, a casa hi ha un desordre descomunal. El pare ha arribar ebri, nosaltres dormíem i m'ha desvetllat l'estrident ressò de cadires trencades a cops de puny. En Marc ha anat a dormir a casa d'un amic, sort. La mare fa temps que va marxar de vacances i tu, ombra prepotent, no em fas companyia només m'atrapes amb el teu reflex que insinua la por i la soledat de la mateixa.

Agafo les claus però la seguretat no m'espera darrera la porta d'entrada. Una pedra m'astora repicant a la finestra, pujo la persiana que restava baixada amb la confiança que la matinada no seria més el descans de la son. Somric, sense saber-ho perquè hi ha moments en què l'atzar et porta l'esvaïda. Agafo amb valor la força i salto el mur que separa el pedestal dels jardins de darrera de casa. Allà me les trobo a elles i no podia ser diferent, només hi ha algú capaç de trobar-me sense avisar.

Obro els ulls...

Han passat els anys, pel cos encara em corre aquella por i m'aterra el soroll d'una porta que es tanca amb un cop de vent. Odio l'escàndol de la gent, els armaris que piquen amb força i les cadires que cauen a terra. Em fascina la serenor de la penombra i de matinada, em tranquil·litza, em relaxa la seguretat de saber-me lluny del record d'aquelles nits d'infància, d'adolescència i de temor escampat a crits.

Sona el telèfon...

- El meu pare està a punt de marxar. No hi ha res a fer.

Silenci. Les llàgrimes, el desconsol, la impotència, la injustícia i el silenci que es farceix de més silenci amb el crepuscle d'una nit de setembre. La malaltia i el maltracte de la vida és el fruit que neix de les arrels d'una història que ens determina però que se'ns escapa de les mans; com quan agafem aigua amb les dues mans lligades i se'ns esmuny entre els dits. No decidim, només assumim el resultat de la desfeta que uns anomenen destí, d'altres casualitat i alguns mala sort. Sigui com sigui, avui la nit és foscor i per demà tinc preparat el joc del trencaclosques. Desconec el paisatge que hi predomina, hi ha moltes peces, totes són molt petites, hi ha molt de negre però no m'amoïna. Em passaré el dia, la setmana, l'any o la vida, tant li fa, el descobriré encaixant totes i cada una de les seves peces i quan el tingui acabat, m'hi llençaré a sobre per destruir-lo i amagar-lo en un racó on res ni ningú el pugui trobar. Aleshores potser serà el dia en què entendré la superficialitat de tot plegat, la fugacitat amb què caminem sense ser capaços de preveure, de construir, de desaparèixer.

Paradoxa

2009-08-29T13:50:00.002+02:00

“Trista època la nostra, en què és més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”

A. Einstein

Entro al soterrani rònec de llum desmaiada. La pintura de les parets es bufa per la humitat. Contemplo cinc o sis pedres nobles, el moble ple de llibres, el quadre de Van Gogh prop de la reixa que dóna al carrer, als peus de la gent. Un feix de farigola perfuma el forat. En un racó, una guitarra vella i atrotinada.

Reguitzell de mots de colors clandestins. Sintaxi de classe. Orgull de pàtria. La xardor de l'agost ens fa suar.
A l’hora del descans en Mark s’acosta a la finestra a ullar les passes dels veïns. Tanca fort els punys, respira a fons i aguanta una atrevida llàgrima que pretén escapar d’aquell capirot. El seu pare li ha dit que els blancs no ploren.

Hi tornem. Vigilància d’un esperit que no ha de perdre el nord, que mai no s’ha de deixar arrossegar a les aigües manses de cap port. La pluja ens ho recorda parlant-nos d’aquella estranya i punyetera sort que li permeté de veure de més a prop les torres d'aquesta ciutat que s'esmuny entre l'orgull, l'avorriment i els prejudicis.

Un tigre té ralles negres i urpes perquè evolutivament li han funcionat.

"Déu no juga als daus!"..........doncs, sí, sí que hi juga i a més sembla que és un ludòpata diagnosticat.

2009-08-18T16:38:00.003+02:00

La vella i hedonista Europa. Una Europa molt avesada a la pretensió de desmitificar, que ha arribar moltes vegades fins a l'extrem de trencar tots els miralls en els quals ens mirem per ser millors. I aquest excés es manifesta quan, finalment, ens adonem que un cop trencats tots els miralls encara ens en queda un: el que falsament ens repeteix que som els més bonics i elegants. És simptomàtic que en una època que diu trencar tots els motlles, acabem quedant-nos en el narcisisme i l'infantilisme.

Fernández Buey.

Cloc, cloc, cloc, cloc
Es deturà per mirar les seves sabates noves. Són realment maques; pensava. Estaven lluents, netes i n'estava més que orgullós de les seves sabates noves. Les mirava i tornava a mirar-les, cada cop li agradaven més. Em fan tan elegant i distingit; pensava.
Cloc, cloc, cloc, cloc
Es va aturar, sota la llum d'un fanal de la cantonada del carrer Santa Clara i es quedà observant la seva millor compra del matí amb un ampli somriure.
Clac, clac, clac, clac
Va creuar el carrer, sobre asfalt les sabates feien un soroll diferent que sobre ciment; pensava. Veritablement les veia fantàstiques, cobertes amb pell d'alta qualitat, un cosit d'extrema precisió i una sola tan geomètricament perfecte. Als carrers més lluminosos les sabates adquirien un color més brillant. Als carrers amb poc enllumenat, en canvi, es tornaven discretes i amb classe. Pel seu costat, va passar una dona aparentment atractiva. Em mira amb interès, això les atrau; va pensar. Tenia una entusiasmada sensació de lleugeresa, com si les sabates caminessin soles. Seguia la seva marxa: Cloc, cloc, cloc, cloc, tot mirant-les.
De tant mirar al terra, o a les seves sabates noves, va trepitjar un bassal que va enfangar les seves sabates lluents i brillants i el seu color va esdevenir brut i lleig.
Quina llàstima!; va cridar una veu femenina que l'observava des d'un replà. Era una nena de no més de dotze anys, havia tornat d'escola, s'havia deixat les claus dins de casa i la seva mare encara havia d'arribar de la perruqueria. L'olor a permanent la feia esternudar i es desesperava buscant escrits de més de deu paraules a les revistes del cor. Al carrer no hi havia ventiladors però, el replà d'aquella casa vella, amb parets gruixudes i terra de marbre li proporcionava l'acondicionament necessari per esperar durant tota la tarda, si feia falta. Havia acabat els deures a l'hora lliure que recentment, allarga l'horari escolar fins a les sis de la tarda. Així que, observar la passió amb que un home desconegut s'emmirallava amb les seves sabates noves es va tornar la més interessant de les opcions per passar la tarda.
En sentir-la, l'home que els diccionaris no tindrien un debat gaire ampli a l'hora de decidir amb quin adjectiu definir-lo, es va acostar a ella tot esperant rebre un argument de consol, pel seu tant o més desgraciat accident que havia emmarranat les seves sabates noves. La nena se'l mirava sense dir res, ell feia cara de futbolista lesionat després de fallar un penal i la sirena d'un cotxe de bombers va trencar el silenci sinistre.
Dos carrers enllà, una parella havia provocat un incendi mentre convertien casa seva en un confessionari ple de ciris edulcorats amb fragàncies exòtiques. Tots els veïns van córrer per tafanejar l'espectacle, l'home i la nena no van poder-se'n estar i sense ni tan sols acomiadar-se, van fer via cap a la multitud que encuriosida criticava la poca responsabilitat de la parella. Ell escoltava les converses, amagant les seves sabates enfangades entre el rebombori. La nena va córrer amb la seva mare que va haver de sortir espitada de la perruqueria amb el cap ple de amoníac i un coixí que separava els seus dits del peu per no tacar-se mentre li pintaven les ungles de vermell.

L'endemà amb les sabates ben engreixades, novament lluents, els companys d'oficina feien ressò de la més que bona aparença del nostre protagonista. Al carrer, feia una calor exuberant, l'avia del propietari del quiosc de plaça Catalunya havia mort per excés de suor. Al Rosselló, un veí s'acabava de suïcidar perquè la seva dona li havia fet el salt amb el seu millor amic. Mentre que al Bages, l’espectacular caiguda de la multinacional italiana Pirelli, era la conversa que desgravaven cinc jubilats que compartien conversa, taula i partida des d’un bar.

Una entre tantes, totes per igual. Què faríem sense l'esforç transformador de tantes persones anònimes.

Huracà de sensacions

2009-08-05T15:26:00.002+02:00

Aquest és el paisatge que m'acull, no em rebutja sinó que m'atrapa i em cobreix de perplexitat. Un huracà de sensacions s'apodera d'aquest mes d'agost, s'estén de manera precipitada i duu les butxaques plenes de raó. L'apatia dels mesos passats queda arraconada en el forat negre de l'oblid, la ignorància no té parella de ball i cada dia, sembla més viu que l'anterior.

A l'altra banda de carrer, un home m'observa gelós. La ciutat s'ha quedat muda, de fet fa temps que resta en silenci i no me'n sento culpable, la il·lusió del desig va ser assassinada per la fam de l'ambició. Fa vent, és càlid i no és casual. Les noies de l'àtic porten faldilla curta, les cames blanques i la pell de gallina. A la ràdio, una veu esquerpa anuncia la catàstrofe de la humanitat de manera subtil, n'hi ha que l'escolten i es mosseguen les ungles perquè no aconsegueixen enllaçar el missatge. Els necis porten ulleres fosques i s'ha fet de nit. L'esperança està desesperada, les parets parlen de lluita i una pedra gegant les enderroca sense pietat. El present és el producte del control, ens demanen que ens identifiquem pels carrers i no tenim dret a dir no. Hi ha veus de gent que ha transformat la quimera en una mera utopia. La ciutat és un circ de comerciants de la por i jo observo l'espectacle arrestada entre la multitud. Un noi em mira de reüll, sembla encuriosit per la meva posició fanàtica, estic somrient quan els estatuts d'aquesta societat ens ho tenen prohibit. Està sorprès i em convida a una copa de vi dolç, brindem i ens farcim de raó. Sota un fanal encès li demano que m'abraci, s'hi nega. Hi ha molta gent que ens podria veure; em diu. Abraçar-se però està permès per tant, l'agafo pel braç i ens asseiem enmig d'un cercle de desconeguts. Em dóna la mà, té la veu dolça i el seu tacte sua em cobreix de desig. Esclata un petard, la gent que ens feia de paraigües marxa corrents i jo l'empento perquè s'estiri a l'asfalt fred. M'estiro sobre seu i la nit es torna silenci. Aquesta és la catàstrofe de la que parlaven els mitjans; li dic jo mentre li trec la samarreta. Estem sols i no ens cal apagar els llums, és fosc i ningú passeja. Encenc una espelma que duia a la bossa, em ressegueixo el cos amb la seva llum tènue i la meva nuesa ens precipita de passió. Tinc sed i comença a ploure, coberts de pluja els seus ulls brillen com la lluna, són els estels plens de bellesa que fa temps buscava i no sabia trobar. La pluja ens banya de suor, m'excita la seva bogeria i ens deixem portar, som la exhibició de la intimitat enmig del kaos, la vida al límit i un precipici amb el futur tacat de reptes.

La contradicció serà la condició, la supervivència la treva i la llibertat l'única victòria.

Hurricane

Recorda'm (I)

2009-07-28T19:56:00.003+02:00

Tenia les mans curtides de treballar l'ofici de la terra, duia una guitarra penjada a l'esquena i el veia passejar, cada dia a la mateixa hora per davant del seu portal. Dia a dia, amb les mateixes mans i la mateixa mirada imponent, perduda però desperta. Sovint se n'oblidava i quan obria els porticons, cinc minuts més tard de l'hora prevista, per espiar-lo des de la finestra, se'l trobada carrer avall, aturat davant l'encreuament. Llençava una moneda a l'aire. Es deuria jugar a cara o creu, si pujar o baixar el carrer després de passejar, com cada dia, sota els plataners de la Rambla.

Un vespre de gener, ella tornava a casa carregada de cultura, s'havia gastat de cop els trenta euros que dedicava cada més, a literatura o música. Al carrer Ballesteries, hi havien entaforat una fira d'articles de segona mà, mentre passejava esquivant les aglomeracions de gent, es va trobar dues botigues que duien el seu nom amagat entre la pols. Va comprar un disc de vinil que no escoltaria mai però que tenia una caràtula d'allò més interessant, un plec de llibres de poesia que es venien a pes i que no li van costar més de cinc euros. L'article del qual estava més orgullosa, però, era un pac amb el llegat de Víctor Jara que contenia dos llibres, un documental i tres de les seves obres discogràfiques. Quan el va trobar, amagat entre les relíquies, va demanar el preu al firaire i quan li ho va dir però, li va semblar un insult que se'n pogués desfer a un preu tan míser. Com a bona estafadora innocent, se'l va emportar i va continuar caminant cap a casa, sense tafanejar més parades. Mentre esquivava la gent, de front es va trobar aquell home amb mans curtides i mirada desperta. Ella el mirava, més a prop del que mai l'havia vist quan el campanar de la catedral va tocar les vuit. Passaven vint minuts de l'hora prevista, anava tard i no duia la seva guitarra penjada a l'esquena. L'hagués anat a saludar si tingués el valor necessari per fer-ho i òbviament, si el conegués d'alguna cosa més que de la curiositat que la portava a espiar-lo des de la finestra.

- Manel? Va cridar una senyora d'edat avançada i roba fosca.
- Júlia, quina sorpresa! Què et porta per aquí?
- Visc aquí, com sempre, a la cantonada de la merceria. Feia temps que no et veia.
- No vinc massa sovint per aquí, des que vam marxar amb la Clàudia no acostumo a baixar al barri vell. Ens estem a una casa a Salt.
- Us esteu? Amb qui Manel?
- La Clàudia i jo. Quan els nens van tenir aquell accident, vam llogar aquesta casa i hi estem d'allò més bé. Avui m'han dit que hi havia una fira d'articles de segona mà i he vingut a bescanviar la guitarra. Fa temps que la Clàudia no la toca i és una llàstima. El nou propietari segur en farà un bon ús.
- La Clàudia... Manel, la Clàudia fa temps...
- Fa temps que no la veus perquè està enfeinada arreglant el jardí, tenim unes orquídies precioses. Has de venir a casa, un dia d'aquests.

No podia evitar escoltar la conversa amb la mateixa confusió que expressava la Júlia, estranya senyora que semblava desconèixer la realitat que explicava aquell senyor de mans curtides, del qual acabava de saber el seu nom. Feia vora un any que passejava per davant del seu portal, dia a dia, i ell bonament ho acabava de desmentir. Era ell, n'estava més que convençuda i va asseure's a un replà, es va encendre una cigarreta fent veure que esperava a algú mentre continuava escoltant la conversa. El neguit la portaria a descobrir la peculiaritat d'un desconegut amb mirada desperta i història innocent.

[...]

Una història que us explicaré un altre dia.

Equilibri perfecte

2009-07-20T23:26:00.003+02:00

És fascinant sentir com l'aigua salada del mar et cobreix el cos, a poc a poc. - Va pensar. El capvespre havia aconseguit evadir els turistes i aquella petita cala amagada darrera un turó verge de ciment, es veia enormement buida, tranquil·la. Amb el xiuxiueig de les onades, com a única interferència del silenci, el moment insinuava un equilibri perfecte. Es va treure la poca roba que duia a sobre i es va capbussar, nedava fins al fons fins que va sentir una forta pressió al pit que l'avisava, havia de tornar a pujar i treure el cap. Es va deixar portar per les onades quan va veure el tímid moviment d'una lluna radiant. Els diminuts núvols dibuixaven formes abstractes, mentre s'evaporaven deixant pas a la imponent foscor descoberta d'estels mal repartits. Estirada sobre l'aigua, amb la perspectiva del cel ben a prop, pensava en com es deuria veure aquell vespre en un racó insòlit del mediterrani més autèntic. Creta deu dibuixar el cel amb un fons color turquesa o potser, encara hi predomina la tendresa del taronja. Quina tonalitat es deu apoderar del fons d'aquella illa, Creta una entre tantes? -Pensava, com havia estat pensant els dies anteriors. Ja feia una setmana, havia despertat una sorprenent curiositat per un grup d'illes del mediterrani. Les coneixia ben poc, n'havia sentit a parlar i fa un temps, havia vist una pel·lícula que hi estava ambientada. Les veia com el paratge idoni d'una postal però entre la perfecció de la imatge semblava existir un misteri que només podien veure aquells que sabien passejar els seus carrers, deixant que el blanc de les façanes indiques el camí. Les sentia a prop de tant pensar-les però les veia lluny i la nit es tornava cada cop més freda, l'aigua començava a arronsar-li la pell i tenia el palmell de la mà ben arrugat. Va nedar fins a la vora, va sortir de l'aigua i es va envoltar el cos nuu amb la tovallola. Abraçada amb l'escalfor de si mateixa, es va estirar i amb un muntanya de sorra es va construir un coixí on acaronar-hi el cap per continuar desxifrant el color peculiar d'aquell cel que s'havia tornar més fosc i menys net. Hi hauria algú a Creta, estirat a la sorra d'alguna platja solitària, que escoltés el xiuxiueig de les onades interrompent el silenci, que s'imaginés, com ella, la història d'un país desconegut i despertés desig sentir-lo a prop, malgrat fos a través del perfil d'una imatge registrada en una postal.

"Salpar per començar trobar-nos en un punt i aprendre a navegar”

2009-07-15T23:27:00.003+02:00

"Penso en el refugi que busquem tots, les maneres diferents que tenim de cloure'ns per camins embrollats i el cervell es replega com un cargol. Som esponges cobertes de pell. "

La Nau; P.Planas

La poesia d'una nit d'estiu

2009-07-06T08:05:00.003+02:00

La vida es definia damunt un tauler d'escacs. Era un vespre de juliol, van escampar el tabac i les paraules que fins aleshores s'havien dit sense parlar, només amb mirades de reüll i la nit no es deia coincidència. En un moment de descans, es va emplenar el got de vi dolç, va apagar el temps al cendrer i ell, que jugava amb el tauler del costat, la mirava insinuant alegria per la victòria. Tenia la partida guanyada mentre ella es preguntava, qui entraria per destrossar-la i, amb el got mig buit; escac i mat. Girat d'esquenes, l'emmirallava amb una cullera i va aconseguir el reflex del seu somriure, no més preciós que la tendresa que predominava entre una història de dos plena de mirades i misteri. A l'atzar, van marxar a l'hora i van guardar el destí com un presagi. Caminaven de costat, no els esperava res més que la sort però, no absurdament, es van acomiadar de reüll. No era casualitat, la por d'allò que de tant intens és inesperat.

Caminar, fumar-se la vida, jugar a totes, tenir ganes de tornar-se a trobar i que encara els quedi tota la nit.

It's Friday I'm in love. The Cure.

Plou i no hi ets

2009-06-30T17:36:00.002+02:00

[...] Aleshores, només érem uns nens, el pitjor malson es quedava amagat sota el llit i les tardes es definien al terrat de casa, berenant torrades amb mantega i sucre. Un vespre, després de sopar, no podíem dormir i pels finestrons es veia el reflex d'una forta tempesta d'estiu. Veiem els llampecs i esperàvem l'estrident soroll del tro amb el cap acaronat sota el coixí. Mai m'havien agradat les tempestes, tu ho sabies i m'agafaves la mà per acostar-me davant la finestra. “Des d'aquí tot es veu més clar, mira el cel i imagina que aquesta nit hi ha focs d'artifici sota la pluja, no són de colors però si sortim al carrer i tanquem els ulls, amb les gotes d'aigua veurem formes abstractes, seran il·lusions particulars i ningú més que tu mateixa, podrà definir el relleu, el color i la intensitat d'aquesta il·lusió”.

A fora, només hi havia bassals i el silenci d'una nit d'estiu. A casa, tothom dormia i nosaltres creiem en la màgia, contàvem les estrelles que, poc a poc, s'anaven descobrint amb l'escampall dels núvols i de la tempesta que, a l'estiu, per la seva intensitat es torna breu. Vam obrir la finestra per sentir l'olor que es crea al carrer, després de la pluja. Volíem definir-la però no ens en sortíem, de tant peculiar no hi havia al diccionari d'uns nens de deu anys paraules per definir el sentit que ens despertava aquella olor. Tu, vas treure el teu bloc de notes i vas escriure amb lletra lligada, la biografia d'una tempesta d'estiu, sense poder dormir. Jo no volia perdre'm ni un instant de la nit, ignorava l'imponent rellotge del menjador al que sempre havia odiat per la seva obsessió en marcar el pas del temps. Aquella nit no quedaria amagada al calaix de la tauleta, tu l'escrivies i jo volia viure la innocència, imaginant-me vent per recórrer el cel, acariciar l'escalfor dels estels i dibuixar clarianes a l'horitzó. Ser l'essència immortal d'aquella nit i és que, aleshores, només érem uns nens. Ara quan plou, tanques la finestra i encens la ràdio mentre jo, t'espero a l'habitació escrivint sobre el desig que em desperta l'olor del carrer mullat. Deixo els porticons oberts i m'encongeixo esperant el soroll del tro, després del llampec. Encara m'horroritzen les tempestes però, tu ho has oblidat i ja no em dones la mà.

Shadows and Regrets. Yellowcard.

2009-06-29T13:33:00.004+02:00

Tornar a casa, trobar-te amb gent que fa temps que no veus, passejar per racons plens de nostàlgia i pujar les escales, mentre sents una forta pressió al pit per tot el que s'amaga darrera la porta, per tot el que deixem enrere i de tant en tant, ens fascina recuperar.

Caminar descalça pel pati, veure com es pon la tarda i rebre una trucada, un cita al cap de cinc minuts amb una copa de vi blanc a la vora de la platja d'aquest poble que creix i es transforma a ritme accelerat. Percebre el canvi, coincidir amb antics companys de classe i no saber de què parlar. Tancar els ulls i sentir enyor però saber que el record sempre serà present perquè, hi ha coses que sempre tindrem. La complicitat i fer una partida de futbolí en aquell local atrotinat on el temps es apagat al cendrer i la vida es defineix damunt un tauler d'escacs.

O juguem tots o estripem la baralla

2009-06-25T11:53:00.001+02:00

D'anit només recordo el sabor amarg de la ratafia, el núvol de fum que envoltava la taula on totes érem assegudes i la desolació que creava la música de fons. Hi ha batalles que es guanyen i n'hi ha que es perden, això és lògic i no hi ha opció a rèplica. Ara bé, quan no jugues la batalla no la perds, ni tampoc la guanyes sinó que “l'estripes” i brindes amb vi amarg, servit en copes plenes de punyals. Hi ha desenllaços que són desoladors i mira que n'hi ha, que estem acostumades al repte, a jugar partides difícils. Però n'hi ha que confiem en la nostra raó, com a defensa imprescindible, i no acostumem a restar en silenci, juguem i fem palès que la participació és la més importants de les opcions. El repte fa atractiva la jugada i la presència de la nostra veu és líder en la nostra pràctica diària, en la quotidianitat del treball i en la raó de l'esforç. No creiem en la por perquè és el sentiment de temor el que ens fa ser dèbils, el que ens atrapa i el que bloqueja el nostre propi progrés. Tampoc creiem que la il·lusió sigui l'únic ítem a tenir en compte quan defensem la nostra estratègia. Confiem en el treball, en els principis que ens permeten dedicar hores i més hores a la creació de l'alternativa, i és la iniciativa que defineix aquesta alternativa com a necessària.

“O juguem tots o estripem la baralla” deia l'Ovidi Montllor.

El protagonisme del canvi

2009-06-14T22:51:00.002+02:00

Una tarda de juny, he perdut la por al canvi però no deixa d'esgarrifar-me el protagonisme. Avui, esquivo la perspectiva del reflex als aparadors. Demà potser em maquillaré els ulls amb algun color alegre, em vestiré de vermell i em deixaré anar el cabell.

Epictet, ara fa més de 1900 anys, deia "les coses són com són" així que no inventaré més afegidors a allò que ja existeix perquè hi ha dies en què ser protagonista és inapel·lable. Malgrat preferim passar desapercebudes, hi ha factors que ho fan difícil així que, en aquests casos, el millor és entaforar l'antifaç a l'armari i dedicar un somriure - aquest pot ser discret- pels més curiosos.

El fruit que un dia vàrem sembrar

2009-06-01T20:29:00.003+02:00

No sé que en seria de mi, si hagués nascut a Roma, ara fa més de dos mil anys. Potser seria patrícia, ciutadana lliure, o plebea, sense privilegis. Potser seria l’artista de la cúria o fins i tot, potser era esclava acusada d’adulteri, ves a saber qui i com seria, si no fos qui ara sé que sóc.
Dir que sé qui sóc, no és fàcil si dic que sóc filla. Sentir-se fill o filla no depèn únicament de saber qui t’ha engendrat perquè, hi ha pares i mares i mares i pares hi ha.
Dir que sé qui sóc, no és fàcil si dic que sóc dona perquè per mi, ser dona significa inequívocament ser rebel i combativa. En canvi, no sé maquillar-me ni pentinar-me per semblar més atractiva. Tampoc sé caminar amb talons i hi ha vegades que, per ser dona estàs obligada a anar ben pentinada i saber caminar de manera esvelta, ho siguis o no. Per tant, no és fàcil dir que sóc dona, si ser dona, ahir i avui, significa ser tantes coses que jo no sóc.
Dir que sé qui sóc, en canvi, ara m’és fàcil si dic que sóc professional de l’Educació Social. Hi ha professionals, educadors i educadores, integradors i animadores però pel nom amb el qual els defineixen al seu contracte laboral no són perfils idèntics els uns dels altres. A mi m’han definit com a Animadora Sociocultural i els meus estudis, m’han Diplomat com a Educadora Social. Per tant, podria fingir que no sé qui sóc si dic que sóc professional però, avui, estaria cometen un error perquè és 1 de Juny, hi ha més d’una cosa a celebrar. D’aquí a un parell d’hores, em trobaré amb gent fidel i compromesa, brindarem i no ens caldrà el cava perquè amb l’eufòria dels cules més d’un ha esgotat les millors ampolles del supermercat. Emplenarem els gots de vida i la farem somriure perquè per tot, hi ha un primer dia i quan la il•lusió d’aquest principi no s’esgota sinó que es pronuncia i creix amb la coherència de moltes, la paraula dels necis queda ofegada en el fracàs.
Avui, ser educadora (o animadora) i treballar per un ajuntament no és, ni per un moment, motiu de baixar el cap. És més, el motiu, sens dubte, està farcit d’orgull i força perquè aquest municipi que m’acull, com a professional, té moltes aspiracions que, encara, no ha descobert però que aviat ho farà. I serà un dia, com avui, en què sentiré un pessigolleig a l’estómac per tot el que haurem aconseguit, amb la constància i el compromís.

La catifa voladora

2009-05-29T16:58:00.001+02:00

Eren quarts de deu, volien passar el dia junts després de dos anys sense veure's. Amb el bon temps, la qualitat d'oportunitats de crear entreteniment a qualsevol racó és creixent i les idees de construir felicitat poden ser il·limitades, o no. Confiaven, però, que la iniciativa els havia portat un pla genial; un dissabte de Juny a un racó costaner del nord del país. Un espai per descobrir, mil hores per aprofitar i centenars de raons per viure-ho. Feia un dia d'aquells en què l'alegria és la treva i la pena es mor en la soledat de la ignorància. En petits grups, parlaven del desig de justícia i amb els dits creuats, es definien com a exemple a seguir. Un d'ells, que es feia dir Salvador, es mirava l'espectacle de reüll tot esperant la complicitat d'altres escèptics per capgirar la perspectiva i fer obrir els ulls, a aquells que només coneixen el rancor quan els culpables són els altres.

Des de la distància, amb el sol regalimant-li l'esquena i transportant xafogor arreu del cos, va fer un crit de socors i tots s'hi van apropar. -Avui fa un dia preciós i em fa l'efecte que és únic, que no ens serà fàcil repetir aquest moment i és per això, que no puc evitar demanar-vos un favor. Des que sóc petit, he tingut un únic desig: volar en una catifa voladora. Les cares de la majoria eren perfectes perquè un espontani tingués el delit de fotografiar-los i riure-se'n durant llargues hores. Però a en Salvador li importava poc el que pensés la majoria i va demanar-nos un brot de confiança i d'il·lusió; com a eines úniques i necessàries per a construir el seu somni.

-No us donaré ni una sola indicació, ja que voldria viure el sentit de la sorpresa; encara que només sigui per un breu moment, encara que només sigui una sorpresa imaginària em reservo el dret d'intentar sentir-la. Esbalaïts, es miraven les cares i sense saber que dir, pensaven en el que els acabava de demanar en Salvador capficats en l'esforç que els suposaria crear una catifa voladora, sense més recursos que ells mateixos i les seves mans. De calor, un parell es va estirar enlaire, dibuixant una fitxa del tetris amb les seves cares. De seguida, un parell més els va acompanyar i ja sumaven quatre fitxes, només faltava convèncer a la resta per perfilar la figura.

Mentrestant, en Salvador es remullava els peus a la vora del mar i s'imaginava anys enrere, jugant a fet i amagar al pati de l'escola. Aleshores, la Júlia encara hi era i la colla estava unida, eren feliços i el futur es preveia eternament alegre. Un cop de vent, va fer remoure l'aigua que li cobria els peus i amb els esquitxos de les onades, sentia guspires de nostàlgia arreu del cos. Discretament, començaven a caure-li llàgrimes quan: -Salvador, tanca els ulls. La Mar el va agafar de la mà i a cau d'orella, li va dir que no tingués por; el teu somni està a punt d'arribar, només has de tancar els ulls i confiar en la imaginació.

Dos passes enllà, hi havia una catifa voladora feta de cossos nuus i mans entrelligades, que s'alçaven com sostingudes per un fil, teixit de complicitat. En Salvador, amb l'ajuda de la mà de la Mar, es va deixar caure sobre la catifa i amb els ulls tancats, va sentir un estrany però agradable pessigolleig a l'estómac. Tinc les ales massa curtes per a volar, ajudeu-me. Amb la complicitat que teixien les seves mans lligades, van fer volar el cos d'en Salvador i amb ell, la seva melangia. Sense enlairar-se més de vint centímetres, va sentir la sorpresa, la il·lusió i la confiança oblidada, el desig de ser feliç i l'esperança que fa dos anys, amb la mort de la Júlia, havia perdut.

En homenatge a Mario Benedetti

2009-05-18T12:54:00.002+02:00

A TIENTAS

Se retrocede con seguridad
pero se avanza a tientas
uno adelanta manos como un ciego
ciego imprudente por añadidura
pero lo absurdo es que no es ciego
y distingue el relámpago la lluvia
los rostros insepultos la ceniza
la sonrisa del necio las afrentas
un barrunto de pena en el espejo
la baranda oxidada con sus pájaros
la opaca incertidumbre de los otros
enfrentada a la propia incertidumbre
se avanza a tientas / lentamente
por lo común a contramano
de los convictos y confesos
en búsqueda tal vez
de amores residuales
que sirvan de consuelo y recompensa
o iluminen un pozo de nostalgias
se avanza a tientas/ vacilante
no importan la distancia ni el horario
ni que el futuro sea una vislumbre
o una pasión deshabitada
a tientas hasta que una noche
se queda uno sin cómplices ni tacto
y a ciegas otra vez y para siempre
se introduce en un túnel o destino
que no se sabe dónde acaba.

"A Tientas" Mario Benedetti.

Avui a Uruguai es declara dia de dol nacional per la Mort de Mario Benedetti. És per això que, sense matisos, declaro que aquest bloc també està de dol. I és que Benedetti ha estat part protagonista del meu vici imprescindible per la poesia. La seva llibertat i el seu anhel alliberador, encara ara, transmeten influències a la meva voluntat d’expressar en paraules la constància i la coherència de la lluita, i dels que lluiten. I és així que avui, des de l’homenatge, voldria recordar la raó que podem expressar a partir de metàfores poètiques extretes del dia a dia, com l’essència invisible, de les que confinem esforços en el compromís revolucionari.

Silencis de primavera

2009-05-11T15:06:00.003+02:00

Encerclats per un silenci tens i misteriós, els dies anaven passant i la primavera continuava tan apàtica com a principis d’abril. A la taula, una ampolla de vi negre i barat, com de costum. Al Forn, alguna cosa peculiar per sopar. L’habitació buida i el mòbil sense sonar. Molta xerrameca i poca veritat.
Havien quedat al parc del trinxeraire per contemplar la pluja d’estels. Ella feia tard i ell ho havia oblidat. A l’Empordà, els veïns del setè escoltaven un cantautor conegut a un local atrotinat. Els havien convidat però la nit havia vingut per destrossar-los amb la inseguretat i havien canviat la cita per cançons de System of a down i tabac de liar; fumar-se la soledat i definir el dubte sobre un tauler d’escacs.
S’acabava la nit, escac i mat, volaven guspires d’amor al terrat. A l’avisme el silenci es fa etern i amb el temps, l’atzar estimat és oblidat.

L'Educació és (o pot ser) revolució

2009-05-08T14:01:00.002+02:00

"L'esperança per la llibertat ja no significa llibertat. Es necessari lluitar per aquesta en condicions històricament favorables. Si aquestes condicions no existeixen, hem de lluitar de forma esperançadora per crear-les. L'alliberament és la possibilitat, no la sort, ni el destí. En aquest context es percep la importància d'una educació per la decisió, per la ruptura, per l'elecció.

En conseqüència, contra més submís i menys es somniï amb la llibertat, menys podrà l'individu concret afrontar els seus desafiaments. Si assumim i obviem un present submís, en el futur s'afoguen les esperances dels oprimits a favor de la pau dels opressors. És per això que l'educació al servei de la dominació no pot provocar el pensament crític i dialèctic sinó afavorir el pensament ingenu sobre el món. "

Educar també vol dir somiar. Donar les eines perquè tothom sigui conscient dels drets que tenim com a individus i somniar és un dret de totes. El somni de fer, de transformar és també la confiança de creure que "tot està per fer i tot és possible". Si definim els nostres somnis com utopies, acceptem que els valors que ens impulsen a somniar són meres il·lusions; en canvi, si confiem en la raó del nostre somni com a voluntat de construir el desig en una possibilitat, ens trobem un pas per davant de la utopia.

L'educació pot ser una eina revolucionària si nosaltres, protagonistes de l'acció educativa, creiem d'una banda, que la revolució - com a transformació total- és possible i necessària. I d'altra banda, si nosaltres actuem com a subjecte revolucionari en la teoria i en la pràctica. "Educar per la consciència i actuar en conseqüència". Creure, confiar i lluitar per la revolució és un repte, assumir-ho i actuar de manera coherent als nostres desitjos i esperances significa també ser lider de tu mateix. La revolució ha de començar dins de nosaltres mateixes, nosaltres la construïm segons els nosaltres principis i un cop dissenyada, la transportem amb el nostre treball diari - pas a pas-.

Qui somnia si no totes. Freire diu que si un treballador temporer del camp no por exercir el dret a somniar, estem acceptant que els somnis no són un dret sinó un privilegi exclusiu d'uns pocs afortunats. Contràriament, si reconeixem que transmetre el valor del somni és un art que garantitza l'èxit personal del subjecte somniador i col·lectiu pels que poden i saber compartir somnis, respectant-los i treballant-los en clau de progrés; estem obrint una finestra en aquest cel tancat, delitant-nos amb l'horitzó que dibuixen els somnis a la mirada, com l'espurna que et fa obrir els ulls i caminar desperta en guerra amb la utopia.

Des de la porta de darrera

2009-04-27T10:56:00.005+02:00

Si et digués amiga, que hi ha dies en què m’oblido de la vida que vull viure i m’acostumo al soroll que fan les sabates de la gent, caminant a pas accelerat pel voral de la carretera amb el cap mirant a terra. No em jutgis de covarda. Tinc un feix de somnis que estan en guerra amb la utopia, quan guanyen la batalla els escric en un quadern amb tinta vermella. Al vespre, repasso tots i cada un d’ells i faig una creu al costat d’aquells que he assolit per mi mateixa. Sembla estúpid, a vegades encenc una espelma per protegir-me del delicte però la seva llum il•lumina poc i tan li fa, perquè si algú em descobreix podrà delitar-se amb els secrets que amaguen la peculiaritat de la supervivència; la porta del darrera sempre queda oberta per aquells que saben trobar-la.

Vaig comprar-me un bloc d‘esbossos per il•lustrar-hi un diari peculiar i quin desastre, ni tan sols jo hagués estat capaç de desxifrar el missatge que aquells dibuixos horribles volien simbolitzar. Acostumo a escoltar música abans d’anar a dormir, tinc un parell de Cd’s inscrits amb l’asterisc de preferits. Tots ells parlen en llengua estranya i és que sóc una yonki de The Cure , com a la meva adolescència, tot i que mai he adaptat la meva estètica a la seva. El millor que m’ha passat en els darrers dies és que m’han recomanat un material de suport per una assignatura i he vist que, tot i la meva actitud escèptica, m’he llegit dos llibres “d’autoajuda” en dues setmanes, i aquests m’han de donar les eines per aprovar un examen de la carrera.

No ho diguis gaire alt, m’he tatuat un escorpí darrera l’orella i he tirat els daus amb un desconegut, mentre esperava el tren. I tu, ja saps a què vols jugar?

Roadside

2009-04-09T17:06:00.001+02:00

Portaven llargues hores de viatge i encara no havien fet parada a l’equador del trajecte; conduïen sense peatges, cada poble era més peculiar que l’anterior i per manca de convicció, canviaven el nom del punt fronterer. – Berlín, queda a dues hores i aquí, aviat es pondrà el sol. Farien nit al voral d’una carretera sense asfalt, no tenien mantes ni sacs de dormir. – Buscarem recer sota els arbres. Desconeixien la vegetació de la zona però, de reüll no es veien lilàs florits que per tanta bellesa, fan respirar poc l’ambient dels al•lèrgics.

A voltes, una matinada sota un cel poc il•luminat, sense cap lluna passejant les escletxes dels branquillons d’aquell refugi podria ser la raó per canviar de vorera i emprendre nous camins - En el fons, res és com nosaltres ens hem imaginat. Volien fer ruta, un pas per davant dels seus desitjos i, sense una bona previsió meteorològica, es van veure banyats per una tempesta que arribava impetuosa. – De vegades, la pluja fa falta. Lleva la pols de les idees.

(Road)(side), en llengua estranya, senyala el voral d’una carretera; ara bé, entre nosaltres, roadside és l’alba que dóna peu a una història de formes abstractes i colors metàl•lics. L’argument d’un conte de carrer on els personatges són persones quotidianes, observades de ben a prop per un escriptor novell que busca desesperadament el fil conductor pel final de la seva novel•la. I les converses de matinada, sota un niu d’orenetes verges d’injustícia, sembla ser el paisatge idoni per cedir la imaginació i parafrasejar sobre històries que desconeixem però que ens resulten extremadament familiars; per l’essència de la seva senzillesa o simplement, perquè ens agrada la banda sonora que decora l’espectacle.

Amor engrunat (a cops)

2009-03-26T16:17:00.007+01:00

Era jove, només tenia setze anys, el va conèixer a la plaça del poble que la va acollir quan just començava a caminar. Ell només era un any més gran, tenia la mirada penetrant i les mans curtides de treballar l'ofici de la mar. Eren joves i innocents, feliços i n'estaven més que convençuts. Van obviar les opinions dels amics i van decidir jugar a un joc de parelles. S'entenien en silenci quan estaven separats, es dedicaven poemes de bon matí i s'acomiadaven amb carícies dolces d'un sexe apassionat.

Portaven amor engrunat a la butxaca i es maquillaven els ulls de colors. Es vestien amb mocadors de seda i feien goig quan passejaven agafats de la mà. Semblava perfecte i just dins el seu àmbit. Ningú no sabia on era casa seva però tothom s'imaginava un castell de somnis particulars.

Una peça de la parella es va perdre i el joc es va acabar, ni guanyadors ni vençuts, només la soledat de desemmascarar la veritat. Va caldre perdre la peça per descobrir la falsedat del conte de fades i el castell de somnis es va ensorrar a cops de cap.

Darrera la finestra existia la submissió, l'amor era la malaltia dels cops i el llapis d'ulls era la raó on s'amagava la por.

Ja no s'escoltaven paraules tendres, era un mes de gener i els dies prenien la forma corresponent - foscor, fred-. Passaran els anys i tothom ho recordarà, perquè hi ha delictes que no es moren amb l'oblid. Naixeran flors a les esquerdes del ciment, seran vermells i dels pètals sorgirà un nom de dona per la vida que li van robar.

" Si mai tinc una filla, es dirà Susagnna. Sempre m'ha agradat la seva sonoritat"

2009-03-26T11:30:00.001+01:00

"Cal guanyar per fer possible el somni i les paraules"

Et miro als ulls, amb un ram de tendresa immesurable per l’essència de l’instant que és més que casual. Em preguntes què tal tot, baixo la mirada i acluco la veu mentre t’explico que només vaig fent, que els somnis se’m desfan a ritme accelerat, no m’acostumo a la derrota i et trobo a faltar.

M’abraces la cama i et dono la mà, em regales un somriure còmplice que es fa immens quan m’acaricies la cara amb la teva càlida proximitat: No tinguis por, estem a punt d’acabar amb tota aquesta crueltat. Escolto la teva veu de ben a prop, tant com si fos la meva; ets tu, la franquesa que has tornat i em promets seguretat al teu costat. Juntes, tu, jo i la més sincera complicitat, serem la poesia que s’escriu a les parets empedrades d’aquesta ciutat; la vida que es viu des de la trinxera amb el puny tancat.

Llibertat

2009-03-20T13:37:00.006+01:00

Amiga,

Diguem qui t'ha fet callar, qui et té segrestada; diguem on t'amaguen, on hem d'arribar per poder-te alliberar. Hem decidit lluitar, perquè no hi ha mordassa que et pugui fer submisa per sempre. Hem entès que cal insistir, com qui pidola davant de cent portes barrades. I les mentides dels necis, algun dia cauran perquè t'alçarem, com la bandera, i el teu color romandrà viu per sempre més. Serà el dia que naixerà de les arrels que amb el camí, hem sembrat.

El futur haurem guanyat per tu, llibertat.

A finals de gener-principis de febrer, va sortir la petició del fiscal, que sota l'acusació de col·laboració amb banda armada (la pertinença, igual que la tinença d'explosius, sembla que ja l'han descartat; i pel que fa a la banda armada, encara no han donat ni un detall d'aquesta -nom, amagatall, membres, "modus operandi"...-), demana 5 anys de presó, 6.500 € de multa i 15 anys d'inhabilitació absoluta. I a principis de març ha sortit la data de judici, que està previst pel proper dilluns 13 de juliol de 2009, a l'Audiència Nacional, a Madrid.

És per això que des de l'Assemblea de Suport a la Núria Pórtulas continuem treballant per arribar a la fi d'aquest procès, exigint l'absolució de la Núria, i també continuem denunciant aquestes pràctiques "institucionals" des de diferents nivells de poder (polític, policial i judicial) que l'únic que busquen és desarticular i criminalitzar els moviments socials i combatius, objectiu que no s'ha de permetre que aconsegueixin.

Núria Absolució.
Núria Lliure, Lliures tots i totes.

Ahir, tres companys (entre ells la núria) van ser detinguts mentre encartellaven els carrers de la ciutat de Girona. Una patrulla dels mossos, acompanyats per un grup de secretes que perseguien la seva activitat, van identificar-los mentre feien difusió de la Calçotada en Suport, que realitza el Col·lectiu Nuria Free, aquest diumenge a Sarrià de Ter.

Aturem la criminalització, fem front a les agressions de l'Estat. La Solidaritat no s'empressona.

La raó de la força contra la força de la raó

2009-03-19T13:02:00.004+01:00

http://blip.tv/file/1891138

Aquesta és la seva democràcia; LLibres contra porres. Les "forces de seguretat" de la Generalitat fan ús del seu poder, de la seva força contra els i les estudiants de la Universitat de Barcelona.

Fa mesos que els còmplices de la desaparició de la universitat pública, volen imposar la seva reforma educativa mercantilista desprestigiant el discurs de les revoltes estudiantils. El rectorat de la UB ha intentat explicar la necessitat d'emprendre el desallotjament, mitjançant una opció determinada clarament per la demagògia i la controvèrsia davant la impossibilitat de fer front a la raó d'una lluita justa per la construcció d'un ensenyament allunyat dels interessos del mercat; exceptuant, per suposat, el fet que amb la ocupació s'ha malmès l'estètica de la universitat. Una imatge que dóna per fet que la opinió dels i les estudiants no és vinculant, ni és té en compte, malgrat obtenir resolucions favorables al bloqueig de l'aplicació del Pla de Bolonya, a partir de referèndums.

Ahir a Barcelona, es va demostrar la pressió que ha aconseguit el discurs col·lectiu. Els i les estudiants volem un procés de debat obert per la construcció d'una universitat de tots i totes, una universitat pública amb metodologies educatives de qualitat. Tenim la raó i la nostra opció per la defensa d'universitat popular ha superat les expectatives i ha desemmascarat les farses de l'EEES.

Qui no té eines per a defensar els seus interessos, ha de buscar fuites d'ajud. Aquest cop, se'ls ha anat de les mans amb la seva acció desproporcionada. Volien callar la nostra veu i ara, tothom parla per nosaltres. Des de tertúlies que justifiquen l'acció del rectorat, fins a opinions que es desmarquen de la violència que són capaços d'exercir, utilitzant l'exitació dels seus mossos de quadra per defensar els seus interessos únics.

No ens tallaran les ales.

Per una universitat pública i de qualitat, diem NO a l'Espai Europeu d'Educació Superior.

La estrategia del caracol

2009-03-10T21:44:00.003+01:00

L’enfocament d’una faula a un barri de Colombia, on el desenvolupament de la societat passa per la desfeta d’unes polítiques liberalitzades amb la injustícia i la desigualtat. El grup de veïns, protagonistes del film, poden ser el retrat de la precaritat a la societat llatinoamericana, a mans de la corrupció que imposa el poder econòmic.

L’anunci del desallotjament de l’habitatge té com a precedent la problemàtica social que emmarca la comunitat; un barri afectat per la pobresa amb un nivell de supervivència, basat en rendes mínimes, desocupació laboral, inhabilitació de recursos materials, educatius i socials.

La diversitat és característica en la comunitat; la coexistència de diferents perfils de persona comparteixen un conflicte comú – el desallotjament de seu habitat i la incapacitat per aconseguir una nova residència -. La varietat d’edat es comparteix amb la pluralitat ideològica que influeix en la construcció d’aquest projecte conjunt. Davant una necessitat imminent, en aquest cas la lluita contra l’enderrocament improcedent de casa seva, apareixen diferents maneres d’enfocar una resposta; opcions ideades per principis anarquistes, comunistes o conservadors.

La escassa possibilitat d’obtenir recursos, aconsegueix planificar un projecte que té com a finalitat intentar aconseguir un espai on viure, sense oblidar el combat col•lectiu per fer front a un conflicte amb l’objectiu de fer el que sigui per defensar la seva dignitat. La corrupció i la especulació immobiliària són els culpables d’un conflicte que s’engreixa amb la incapacitat d’inventar solucions pacífiques; sense alternatives eficients, ni recursos econòmics per aconseguir-les, ideen un pla - probablement utòpic- que ofereix un clima d’esperança i optimisme, malgrat les circumstàncies, que a partir d’una estratègia de treball manté unit al grup.

Swing life away

2009-02-19T15:44:00.002+01:00

Vivia al porxo del carrer dels Traginers i contava, una a una, les empentes que brandava el gronxador. A fora del seu món particular, existia una sumptuositat que l’alterava i tirava pedres a la finestra dels veïns que patien excedent de luxe. No tenia un sou mínim, ni cap abric pel fred de l’hivern i les palmeres d’un indret inexplorat, no tenien un espai dedicat pels seus somnis.

Uns coneguts van anar-lo a veure, a penes recordava els seus noms i en trobar-los davant entenia que la trobada no podria ser res més que casualitat. Els que es feien dir amics seus, no eren més que comerciants de poca complicitat.

Podia sentir-se sol o aïllat però somreia mentre contava les cicatrius de l’entorn i la seva quotidianitat. Feia callat estults i fanfarrons, perquè les seves veus tacaven les pàgines del que havia de ser la seva història més peculiar. Reemplaçava les paraules que duia el vent i en construïa de pròpies; en clau d’amor i canvi.

Si l’amor és un treball, ell n’era fidel esclau. “No creuaré el carrer fins a trobar la teva mà, la seva, la dels altres i la meva es lligui a totes. No m’amoïna seguir aquí, al meu gronxador i esperar el moment per a marxar; no comerciaria amb interessos perquè el món que se’ns envà camí avall, encara, no parla dels llocs on anar.”

- El gronxador del carrer dels Traginers?
- A la propera cantonada, a l’esquerra. Fa dies que t’espera.- respon un veí simpàtic.
- No ha estat feina fàcil.
- D’on vens?
- Del fons, fa unes setmanes que viatjo tot buscant aquest racó; els aparadors i l’esvaïda d’un paisatge contaminat m’han entretingut.

L'arrel: Swing life away. Rise against.

El perquè la mar és salada

2009-02-16T23:52:00.001+01:00

No hi havia més cartes a la bústia, ni respostes escampades per l’habitació; s’havien acabat els dies d’escriure les matinades sobre un retall estripat abans de sortir a corre cuita perquè fèiem tard a treballar; s’havia acabat l’extrema bellesa d’acumular la tendresa de versos de bon matí o de bona nit; d’esperar, cada dimarts, que la cartera portés una carta “per a mi”. S’havia acabat, com tantes altres coses que ens acompanyen durant un període de temps però, inevitablement, arriba el dia bon o mal esperat i s’acaben. Es dibuixa un punt i final a un fragment que donarà pas a l’inici d’un capítol més, una petita història que un dia, també inevitablement, s’acabarà. I de fet, què en faríem de la tendresa indomable que ens besa des del fons del mirall, si no fóssim capaces d’acumular la minuciosa essència de transformar-nos, a pas lent, a través de les petites històries que ens emmarquen en el nostre atzukak més particular.

Com la remor de les ones,
sempre torna, inexorable,
i amb ell retorna l'olor
de la mar infinita, salada.

Com les mirades furtives,
que encenen el batec
ardent de l'amor primer,
d'una primera besada.

El temps ha marxat, però
torna el record, inapel•lable,
del perfum d'aquella pell
que em deixa sense alè,
encara ara.

... estava preciosa.

Tornar a casa

2009-02-16T00:48:00.000+01:00

[...] L’atzar o les circumstàncies la van fer tornar a casa; la família i la llar que l’havien acollit en la primera separació i que de nou, obririen les portes, prepararien els llençols i pintarien la paret de la seva antiga habitació. Entre les sales i les escales que separaven el primer pis de l’altell es trobava l’abraçada més immensa; es podia ensorrar el fora que els sediments eren ben forts i ella estava convençuda que els sismes no serien capaços d’ esbategar ni una sola esquerda.

De tota la casa, podia escollir el seu espai preferit; no hi havia dia que no puges al terrat. Una cigarreta, un bon llibre i el sol de primavera, la rentadora i la roba humida, la tramuntana o el silenci de la nit; Qualsevol excusa era bona per pujar –hi i gaudir de les vistes. També podia parlar de coses curioses i no s’equivocava, quan senyalava els finestrons blaus del menjador i el quadre del barça a la paret de les escales. Havia tornat a casa i ho mirava tot com si fos el primer dia, es quedava esbalaïda amb cada detall, fins i tot, començava a agradar-li aquella tan criticada figura de porcellana del rebedor.

Després de tants anys residint a la “ciutat”, va aprendre a valorar com n’és d’increïble, despertar-se amb la olor del mar entrant per les escletxes de la finestra. I tornar a esmorzar pa amb mantega i sucre, al costat de l’avi i el seu entrepà amb formatge de cada matí. Havia tornat a casa i l’avia feia brillar un somriure preciós. Tot i l’esplendor d’aquella acollida, la seva feina continuava a la “ciutat”, així que hauria de consolar el viatge encenent la radio mentre recorreria, dia rere dia, la mateixa carretera. Una anada amb ulls clucs i una sorprenent rapidesa per tornar, com no, a casa. Apagar el motor davant el portal i passar pel port, abans de pujar.

Tornar a casa i homenatjar a la figura de dona que ha après a estimar i a defensar per voler ser. Aquella que és admirable i que ha dedicat una vida a la lluita i a l’amor. Una persona que no sap parlar de derrotes però que ara, es troba encadenada a la impotència d’haver de conèixer el significat de sobreviure amb una estranya malaltia. La mateixa que la va despertar i li va donar les eines per aprendre que cal combatre per tot allò que es sent i la llibertat; ella sí, avui el llit l’atrapa i no la deixa volar, ni tan sols caminar. Per ella i perquè hi ha vides que no es poden amagar a una capsa de pastilles variades del calaix de la tauleta de nit.

2009-02-13T00:07:00.004+01:00

I ara el moll - Veus? M'agafo a l'aigua
com al més sòlid estintol.
Jardins penjats - verdor enjoiada-
de Semíramis, com un do!

A l'aigua - franja de metall,
acer de lúgubres viratges-
M'agafo fort, com la cantant
al llibret, com a negres tàpies.

El cec... I, doncs, no em tornes res?
No em sents? - M'inclino a la benigna
consoladora de la set,
m'hi clavo com una cornisa

L'obscur somnàmbul...
Por: no pas
Del riu - sóc nàiade d'arrel!
Prendre el riu tal com prens la mà
de l'estimat quan, ben fidel,

T'és al costat...
Fidels de mena
Són els morts - no tots amb conhort...
La mort a l'esquerra i, a la dreta-
Tu. El flanc dret resta com mort.

Un raig de llum de cop irromp.
Riures amb drings de faramalla.

- Tu i jo bé hauríem...
( Tremolor)
- Ara. I en tindrem el coratge?

Marina Tsvetàieva. Poema de la fi.

De puntes que no de puntetes

2009-02-10T23:47:00.003+01:00

La dansa clàssica no era la seva vocació més especial i ser ballarina mai havia estat el seu somni. Odiava pujar a l’escenari i mai baixava la mirada, quan els focus la il•luminaven. Els mallots no l’afavorien però les sabatilles de puntes l’ajudaven a fer d’aquell moment, un espectacle subliminar.

Va aprendre a gaudir-ne; petit plie, acheté i mitja circumferència perfecta. Liliane era extremadament exigent amb ella; tens fusta de ballarina i només et cal descobrir-ho amb un parell de sessions més a la setmana. Mai s’hagués imaginat corrent món amb una coreografia; ella que no havia sortit més d’un parell de cops de les contrades de la comarca, tot d’un plegat, es va trobar amb una bossa de mà i un bitllet de destí a la Xina.

Què n’és de gran la Xina! Pequin i la Ciutat Prohibida la van fascinar. Shangai, en canvi, no la va acabar de convèncer; edificis massa alts que encadenaven i amagaven la vida als suburbis de la ciutat. No va pujar més enllà de tres torres de la Muralla; ja en tinc prou, des d’aquí es veu molt més que del que puc demanar. Van ser tres setmanes plenes d’històries compartides i encara ara, es mira les fotografies perplexa de tants records. Les ha repassat una a una i ha perdut la que es troba entre el dinou i el vint. No era més especial que la resta però volia recordar-se; estirada a la plaça Tiananmen, amb un vestit vermell, una mà tapant-li els ulls i les sabatilles de puntes descordades. S’haurà perdut entre la desfeta de tants trasllats; podria ser a les golfes del primer pis o potser, la va llençar amb les deixalles que s’acumulen quan marxes d’un lloc i t’instal•les a un altre. Tan li fa, és una fotografia més i de fet, sigui on sigui, deu estar esbalaïda amb tanta desfeta.

El camí de la complicitat

2009-02-10T01:18:00.003+01:00

La sorra més anònima s’aixeca i fa tancar els ulls, amb la son suficient per a somiar-nos construint el paradís a la terra llunyana que ens acull i ens donarà recer, fins a trobar-nos i fins i tot, besar-nos sense preses però amb desig.

Tal dia com avui, escriuria a la paret d’un carrer amagat, a un poble del Pla de l’Estany, una cita: Som i serem allò que vulguem ser. Aleshores, parlava de camins i flors que no es panseixen amb la foscor de l’hivern és més viuen i ho fan amb una esplendor immensa. Com la llum que m’enlluerna al terrat de casa, mentre dibuixo la paraula complicitat amb tinta vermella. Perquè ser casual no és vestir amb quincalla de gran valor, la casualitat és un tren aturat i una abraçada forta per tot el que ens haurem enyorat.

Ser l’artista, el pallasso i fer del carrer el teatre de la ciutat. Ser certesa i dir-ho a crits, perquè sí, perquè volem i perquè no hi haurà més brindis sense vi.

Seguirem somiant; pels que més en sabeu.

Llançà

2009-02-04T02:05:00.003+01:00

No hi ha misteri més gran que el de les coses minúscules. És allà, amb la protecció de l'invisible, on té lloc l'explosió del secret. Un roc, abans de ser roc, és un roc; però un arbre, abans de ser arbre, és una llavor...

En el límit, en la circumscripció és on dormisquegen els projectes més grans; el que separa el dins del fora permet el desenvolupament. Per això, entre altres, vaig comprendre de seguida que calia tenir cura de les petites coses.

Al banc de la plaça de la vila, cada matí, asseguts sota l’arbre una parella d’avis que remuguen llargues històries en veure passar els vilatans. Jo, que els veig des que tenia sis anys i l’avia va llogar la peixateria al poble, sempre he volgut asseure’m amb ells per escoltar-los i potser, preguntar-los perquè xiulen quan els saludo, cada matí.

La filla de Can Socio; em deuen dir. De fet, malgrat he tingut dues relacions, he passat cinc anys estudiant fora del poble, he crescut un pam i m’he tallat el cabell; estic segura que per aquesta parella d’avis, continuo sent la de Can Socio. Una Llançanenca de família Llançanenca de tota la vida; que va viure uns anys a la Vila però que ara ha tornat al Port.

- Ves, aquesta mai ho ha estat de la Vila! De petita, es lligava els cordons de les sabates davant la botiga mentre col•locava les capses de peix que li servien de mostrari per vendre les carquilles que li duia el seu avi.

- Bo, tens raó però era maco allò que venia. Ara ja no se’n troben d’aquestes.

- Recordes quan vam aprendre a anar amb bicicleta?
- Si, ens amagàvem al porxo de la casa groga, quan encara no se l’havien venut a aquella parella de pija pins.
- La mare m’ha dit que heu hagut de tancar la peixateria del port.
- No, només hem hagut de posar ambientador a l’entrada i fer fora els gats. L’olor a peix fresc no acaba de convèncer als veïns nous. Ara, la tramuntana ja no s’endú la roba estesa al terrat perquè, els de Can Ferrater han marxat i ara, casa seu s’ha convertit en un hotel amb vistes al mar.

Llançà; o el que en queda. Jo no sóc com en Feliu Ventura, reconec que el meu no és el poble més bonic del món però si bé és cert que, té el seu encant.

Aloma. Estigmes del passat, somnis de futur.

2009-02-03T01:46:00.003+01:00

Nua sobre el llit, va baixar el cap i els cabells feien lliscar gotes d’aigua vora el pit. Mullava les cuixes amb les mans humides d’eixugar la foscor de la nit. Era preciosa, els ulls li brillaven i els llavis eren més vermells que mai – quan els petonejava dolçament amb la llengua -. Tenia els peus freds, com de costum, eren pell de gallina amb el caliu dels llençols, amagant el balanceig de mil fantasies abans d’anar a dormir. De fons, sentia el murmurar d’una parella d’estornells als porticons del finestral. Xiulaven com si estiguessin recitant un poema de Miquel Martí i Pol. Tot era perfecte i just dins el seu àmbit.

Va sentir com grinyolava la porta, algú acabava d’arribar. La llum tènue de l’habitació la protegia però no n’hi havia prou. Ets tu? Va preguntar, potser era ell que havia agafat l’últim tren, sense avisar. Però no va contestar ningú i es va estirar al llit sense a penes respirar. El silenci la tranquil•litzava i va apropar els llençols fins a tapar-se els ulls.

Aloma, fa temps va arribar un núvol que ho va fer fosc tot i ara ja no es veu la lluna estirada des del llit. Va ser intens, mentre va durar. Ha arribat l’hora, Aloma, de deixar les armes i dibuixar una creu més al recull de guerres perdudes. És el moment d’oblidar la boira que t’entela els ulls, trencar tots els poemes que vas escriure aquelles nits. Vèncer la por per obrir la capsa de nou i amagar les cartes perquè quedin guardades al record. És hora d’aprendre a cridar que mai més tornarà, que no pots esperar per sempre. Aloma, no és moment de dubtar, cal acabar amb els estigmes del passat i confiar en els camins que heu triat.

Aloma. Estigmes del passat, somnis de futur. Una novel·la de Mercè Rodoreda, una cançó de Pau Alabajos o una nit de Febrer. Qui sap.

A mig camí, per tornar a començar

2009-02-02T22:46:00.002+01:00

Sentir com ens puja l’adrenalina quan ens trobem, de casualitat, en un carrer del poble que ens ha vist créixer. Ens mirem, després de tant de temps. Un petó a la galta, suau i tremolós. Una abraçada forta explicarà en silenci tot allò que no ens hem pogut dir. T’acariciaré els cabells i em preguntaràs per l’avia. Et respondré trista que, l’avia et troba a faltar i amagaré la sensació de tristor, eixugant les llàgrimes mentre tanco els ulls. Et donaré la mà i em diràs que ja en tens onze, l’any que ve a l’institut. Riurem, pensant en aquelles tardes al parc de sota de casa, jugant a ser lliures mentre esperàvem l’hora de sopar. Agafaràs la bicicleta i em diràs que fas tard, que el pare està a punt d’arribar i encara has de passar per la fleca a recollir el pa per l’esmorzar de demà. Et giraràs i et clicaré l’ull, ens entendrem i caminarem en carrer en direcció contraria, tot sabent que aviat ens tornarem a trobar; perquè serà estiu i haurem guanyat.

Per tornar a començar. Feliu Ventura.

Les tortugues poden volar

2009-02-01T18:17:00.003+01:00

Va néixer en un castell fet de fang, el poble era un niu de metralla i ell tenia el do de preveure la desfeta i el futur que l’esperava. Tenia vuit anys quan va quedar-se orfe de vida i l’únic ram d’esperança era nedar fins al fons de l’estany – dia rere dia- per trobar un parell de peixos vermells que salvessin el seu germà de la ceguesa. Un matí, però, mentre netejava les arrels mortes d’aquella terra, va perdre els braços amb l’explosió d’un artefacte que intentava destruir. La seva germana era mare d’un nen que no volia seu, no per manca d’amor sinó per la foscor de la guerra que els havia robat la terra i ara els volia robar la vida. No existien famílies, ni amics el fang era foc i les tortugues podien volar. Tenien les mirades més penetrants que havia vist mai i van comprar-se una antena parabòlica que els havia de portar la raó i el moment d’escapar. A les nits no podia dormir, es desvetllava amb mals auguris del present més amarg que el farien pujar al precipici més alt i cridar el nom de la mare que havia marxat i l’havia deixat sol, desfent el nus que lligava la pedra que havia enfonsat el seu germà en aquell estany sense peixos vermells.

Depressing Ending. Turtles can fly (Una pel·lícula que no es pot explicar)

el cel és capriciós i la terra, resignada.

2009-01-29T00:03:00.002+01:00

-On vas?
-Vaig a veure el riu.
M’agrada baixar a la vall i delectar-me amb la visió del riu crescut. Les aigües desbocades en onades tèrboles em captiven.
-Agafa el paraigua.
Al pont m’hi estic uns minuts. L’espectacle és magnífic. Des de la riba, però, arran d’aigua, la sensació és intensa. La natura em mostra, arrogant, que sóc petita. El riu es desborda. La llera no pot encabir la desmesura d’aquest cel luxuriós. Quan l’aigua m’arriba als turmells, torno al pont. Encisada, m’hi estic fins que cau la tarda. Decideixo quedar-m’hi una mica més.
Restes d’arbres i vegetació, s’entortolliguen amb plàstics i deixalles que arrossega el corrent. Tot el merder s’acumula en el poc espai que resta entre el nivell de les onades i el pont. La pedra cruix. El pont cedeix. L’aigua no deté mai el seu curs. Davalla sense fre i res no l’atura. Aquí, l’aigua és així, de grollera. O tot, o res.

L’endemà, els veïns, concentrats on abans hi havia el pont, es miren els efectes devastadors de la riuada. Els més vells recorden l’anterior. Aquella va ser més greu, diuen.
- D’on has tret aquest paraigua, noia?
- Era al riu. Penjat en una branca d'un xop.
- T’he dit que no vull que juguis al riu, avui.

"El monte y el río" Jorge Drexler (Poema de Neruda)

La mà dels qui t'esperen

2009-01-25T00:41:00.004+01:00

Aquest vespre, mentre tornava cap a casa després de les classes de repàs, després d’aconseguir que en Genís entengués la utilitat de les taules cartesianes i acabés un problema de decimals sense aixecar-se, més d’un cop, per canviar de llapis, pensava en la quantitat de vida que transmeten els nens i en el com, cada dia, eixamplo un centímetre més la meva paciència. Avui, s’ha despertat un dia clar i he passejat els tres quilòmetres que separen la meva habitació del menjador on es situa la meva feina temporal. L’anada ha estat lleugera, he agafat una poma del fruiter i la seva acidesa m’ha acompanyat tot el camí. La tornada, però, aparentava ser llarga, s’havia fet fosc i la jaqueta d’entre temps ja no abrigava. M’estava posant bé la bufanda quan, a la cantonada del carrer Migdia, m’he trobat la noia amb espardenyes de paper. Feia gairebé set mesos que no sabia res d’ella, de fet, l’últim cop que vam coincidir va ser una tarda de juny al bar del costat de la facultat. Estàvem d’exàmens, vaig anar a fer el cafè abans de pujar a la biblioteca i me la vaig trobar allà, asseguda a una taula arraconada. Llegia El habitante y su esperanza de Neruda:

“Entonces cuando ya cae la tarde
y el rumor del mar alimenta su dura distancia,
contento de mi libertad
y de mi vida,
atravieso las desiertas calles
siguiendo un camino que conozco mucho [...]”

M’apassionen els relats d’aquesta obra i m’hi vaig acostar. Recordo que vam robar les hores al temps, vam començar parlant del llibre fins que el cendrer ja no tenia capacitat per apagar més cigarretes. Vaig obviar el fet que aquell dia havia servit per molt més que per repassar l’ordre dels conceptes dels quals m’avaluaven l’endemà. Aleshores, m’explicava que estava passant per un moment de dubtes i contradiccions, que volia fer un viatge, caminar els carrers empedrats d’un altre racó de món. Me’n parlava així, entre nostàlgica o influïda per les metàfores poètiques de l’obra de Neruda.

-Fas goig!, li he dit, quan ens hem saludat. Duia un vestit llarg i un mocador vermell al cabell, que potenciava l’atractiu del seu rostre fi i el negre del seu cabell arrissat. “He après a maquillar-me els ulls, mirant-me al mirall” Parlava amb veu suau; això no ho ha canviat,- he pensat, quan m’explicava les circumstàncies que l’havien portat a recuperar la vida a la ciutat de l’Onyar. M’ha acompanyat fins al portal de casa, abans de treure les claus, li he proposat d’anar a fer un cafè i amb un lleuger moviment m’ha fet entendre que no podia; tenia pressa, m’ha donat un parell de papers arrugats i m’ha demanat que m’ho llegís.

“T’he mentit quan t’explicava que he tornat per raons de feina, fa mesos que treballo de secretària en un bufet d’advocats de Lleida i aquesta setmana, m’han donat vacances indefinides. Per ara, tot i saber que no hi tornaré, no tinc intenció de buscar una nova feina. Després de tot, crec que aquella plaga de ben vestits amb corbata m’ha fet un favor. No t’ho he dit abans perquè no tinc raons que m’ajudin a donar-te una resposta certa o coherent de la meva tornada. He decidit tornat per alguna important raó, n’estic convençuda, de fet per això et dono aquests papers perquè sé que l’essència de tot el que ara em fa caminar està escrit aquí, aquestes paraules i els carrers d’aquesta ciutat tenen la raó amagada. Passejaré per fanals encesos, pujaré a la muralla, recorreré el curs del riu i si llegint aquests versos, creus que em pots ajudar serà un plaer tornar-nos a veure i fer un cafè, a un bar qualsevol.” M’ha acariciat amb força les mans, ha deixat anar un somriure intens i ha marxat; com si m’hagués parlat de la pluja que començava a caure, ha marxat. M’ha sobtat la seva, tan contundent, reacció i he pujat les escales de casa sense alè però amb ganes boges per descobrir l’enigma que envolta aquesta noia curiosa, amb espardenyes de paper.

Abans de desplegar els papers que m’ha demanat llegir, he escalfat aigua i he agafar la capsa de galetes del rebost; em calia preparar l’ambient: una tassa de té, un bon grapat de dolços i la llum tènue però propera de la tauleta, encens de lavanda per amagar la fortor del tabac i els coixins del llit ben col•locats, per recolzar-hi l’esquena. M’he tret les sabates, el cabell recollit amb un monyo alt, els papers a la falda encara sense desplegar i tota la “parafarnalia” de preparatius, com a clara conseqüència d’un estat d’incertesa. Per quina estranya raó, haurà decidit donar-me aquestes paraules, a mi. Ens coneixem de trobades casuals a la facultat, hem mantingut converses de rutina al bar, tenim en comú l’amor intens al cafè, el vici imprescindible al tabac de liar després de la cigarreta convencional, la passió per la poesia i l’extraradi circumstancial que ens fet coincidir en una ciutat, on cap de les dues hem nascut. Aquestes similituds potser són suficients o potser s’ha sentit atreta pel meu perfil superficial, no ho sé però sigui el que sigui, el fet em crea especial curiositat.

Extasiada pel neguit, he desplegat els papers i he començat a llegir-ne els primers fragments. El primer era un recull de versos lliures, d’immensa tendresa que, al principi, semblaven distants o independents els uns dels altres, parlaven en tercera persona però els protagonistes eren sempre els mateixos i el missatge es titulava records i nosaltres (separant les síl•labes amb guions). Tot seguit, una fotografia de la ciutat de Girona i darrera:

“[...] Camino els carrers empedrats d’aquesta ciutat i trobo a faltar els teus ulls. Les matrícules d’honor que em vas fer guanyar un mes d’abril, amb les mans lligades al costat de la llar de foc. Tot allò que ens explicàvem en silenci, les mirades de reüll i els somriures al casal. La complicitat dels nostres passos quan ens imaginava desarmant la batalla, de punta a punta de país. L’esperança, la certesa d’aquelles carícies i ser feliç pels matins amb olor a cafè. Portar amor engrunat a les butxaques i donar-ho tot, perquè volem perquè existim.

Recorro la muralla i trobo mil raons on asseure el present, recordar el que hem viscut i confiar en tot el que comença. Voldria dir-te que he decidit deixar oberts els porticons de la finestra per veure el reflex d’aquell fanal encès. A l’entresol, hi ha una rajola esquerdada; aixeca-la i escriu el meu nom amb tinta vermella. He deixat una flor groga a la cantonada de la rambla, la trobarem junts i ballarem danses tradicionals.

Avui, una paraula s’ha quedat sense veu als estralls de la trinxera. Els comiats no se’m donen bé, voldria dir-te tant però en sé tan poc; potser m’equivoco, potser he perdut el temps pensant, potser no vull dir-te adéu sinó sempre. I és que, per tu, a prop de l’Onyar sempre trobaràs una de les mans dels qui t’esperen.”

Està clar, doncs, que la raó de la tornada de la noia amb espardenyes de paper és l’amor innocent al record d’una història de dos. Potser una trobada a la muralla, un cafè amb vistes al riu o una abraçada sota un fanal encès. Sigui el que sigui el que està esperant trobar, ha de ser preciós viure-ho. M’agradaria tant poder escriure una història com aquesta i que la protagonista fos jo mateixa.

Menjar fruits secs

2009-01-22T00:03:00.004+01:00

El cap-al-tard urbà, la llum tènue d’un fanal,
una humitat freda, un lent desig només de jaure,
d’esperar com la pedra, i només esperar,
una sensació de fracàs a l’esquerra de la vida,
el desig pueril d’ésser infant i bo,
d’amar, completament, algun record,
un amant anònim que no constarà en acta.
Dubtar de tot i tardar tres dies en escriure un conte,
no acabar-lo i emplenar la butxaca de llaminadures.
Passejar per una gran ciutat, mirant aparadors
i jaure pobrament, tenir fred i fumar-se dos cigarrets seguits.
Caminar, agafada del braç d’algun desconegut,
persistir, del tot, en el fracàs i viure només de menjar fruits secs.

Vestits de Dinamita

2009-01-16T00:17:00.001+01:00

He d’anar a comprar les pintures amb les que em disfresso tots els dies perquè ningú endevini que tinc els ulls petits –com de ratolí o d’elefant-. Estic marxant des de fa una hora però em reté la calor de la meva habitació i la soledat que, per aquesta vegada, m’està agradant i els llibres que tinc escampats al meu llit com homes amb els que em vaig allitant, en una orgia de cames i braços que m’aixequen la desgana de viure i m’esgarrapen els mugrons, el sexe, i m’omplen d’un semen especial fet de lletres que em fecunden i no vull sortir al carrer amb la cara seria quan voldria riure a riallades sense cap motiu en especial més que aquest sentir-me prenyada de paraules, en lluita contra la societat de consum que em crida amb els seus aparadors plens de coses inassolibles i a les que rebutjo amb totes les meves hormones femenines quan recordo les cares gastades i tristes de les gents en el meu poble que deuen
haver matinat avui com matinen sempre i com seguiran matinant fins que no ens vestim de dinamita i ens n’anem a envair palaus de govern, ministeris, quarters... amb una llumineta a la mà.

"Vestits de dinamita". Gioconda Belli.

Amb el compàs de les agulles del rellotge

2009-01-14T00:11:00.002+01:00

Amb el palmell de la mà gastat de tanta rutina, s’agafa a la barana del balcó des d’on veu passa els dies, entre la pressa de voler arribar a l’hora i no tenir valor de sortir del llit si no ha sortir el sol. Els mals hàbits l’acompanyen, de fet sempre ho han fet, i ara ja és massa tard per desfer-se’n.

Mentre es pren el cafè, imagina històries rere cada persona. S’imagina que el nen carregat amb una maleta plena de llibres i llibretes va de camí a l’estació d’autobusos, que no a l’escola, perquè la seva avia l’ha trucat, li ha dit que està malalta i ell s’emporta els contes que li explicava quan era petit per ajudar-la a sentir la il•lusió d’aquells instants, recordar i tornar enrere perquè si, perquè ell ha crescut amb l’imaginari d’aquests personatges, gràcies a ella i li ha de fer saber.

Fa viure tot allò que duu al sac mentre s’esforça per no recordar d’on venen les cicatrius de la quotidianitat. Amb un pas per davant, voldria plorar però encara no n’ha après; per la seva realitat de superació o per la por de sentir-se encadenada a una trista, dura i estranya circumstància d’haver de sobreviure. Es mira les mans, les de cada dia, sentint el fred penetrant de la barana.

Avancem

2009-01-12T01:05:00.009+01:00

Caminàvem sobre un pla inclinat, les esquerdes de la vorera eren fondes i amb els sismes de les circumstàncies, cada cop ho eren més. Més perímetre y menys solucions. Encara ara, i després de tot, ens continuem entrebancant a la cantonada del carrer de l’avanç; entre l’avinguda de canvis i la plaça dels submisos. Portem la mirada baixa i les arracades a les butxaques; confiàvem com il•lusos en la victòria de la raó, junts hem guanyat perquè s’ha escollit la millor opció però, ara, què ens queda? “ Caminar i fer-ho sense treves, perquè el sistema està en crisi i no hi ha temps per a perdre”. Brindarem per la consciència i la responsabilitat, perquè les paraules no siguin oblidades en el forat negre de l’ambició; perquè la tornada sigui fàcil i sigui de tots.

Al front, avui, no hi ha vencedors ni vençuts. I si algú té alguna cosa en contra, s’equivoca. El camí cap a la transformació és molt més que el somni de molts, és la lluita de tots. Des de viles i ciutats, volem construir la unitat popular.

Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teva paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna prosperitat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

V.A.Estellés.

No serà fàcil

2009-01-10T21:06:00.003+01:00

Bizitza xake taula baten gainean xedatzen zen. Han, atseden une
batetan, tabakoa, berbak eta kafea sakabanatuak zituen. Koilaran
ispiluak eta itzalitako denbora hautsontzian.

Nor sartuko zen besarkadaz bizitza birrintzera txano azpira?

Aitzakiaz josirik, patua ezkutatzen zuen. Aurre zantzu bat lez,
zortearen absurdukeriak. Ez zuen tristurarik sentitzen inola baina,
zalantzak gainez argitzeko grina.

Erretzaile zen berriz.
Gutxi erretzen zuen.
Eta ke zupada bakoitzak alferreko erantzunak aurkitzen laguntzen ziola
iruditzen zitzaion, alferrekoak, baina beharrezkoak.

Zer esan behar zion ba.... gu, biok.

Bizitza erretzea, bide egin eta gau guztia geratzea. Apustu egin,
irabazi edo huts egin. Soilik fruitu lehorrak jateaz bizitzea.

Roadside. Rise against

Per Palestina

2009-01-08T12:10:00.002+01:00

Mira les imatges de la darrera ofensiva militar sobre un petit i allargat territori on s’apilonen milions de cossos, ànimes. Tanca fort els punys, el poble palestí encadenat i assassinat per la ocupació d’Israel y pel cinisme de la opinió pública internacional.

Plouen pedres. Al matí, mentre prenia el cafè al bar de la universitat, a la Vanguardia una carta al director. Algú en parla amb insolència, algú que observa la barbàrie des de la distància amb una actitud apàtica. Vessa el cafè, no entén la insolència d’aquesta opinió on es classifica de forma simplista la situació del conflicte, on es diu que l’únic terrorista que l’únic culpable és el poble palestí perquè “ha trencat una treva”, perquè pren a nens innocents com a... Li venen ganes de cridar o plorar. Aquestes actituds que ignoren la realitat del genocidi, el sofriment dels palestins; aquestes són les que permeten a l’estat d’Israel aplicar la seves polítiques amb total impunitat. Miserable sensació de vergonya. Els trets sonen, cada cop xiulen més a prop. Qui sent la por, la tensió, els batecs, el ritme frenètic del disparador, el foc, la brutalitat, la mort.

A la Franja de Gaza la humiliació, la repressió i la mort han arribat a límits immorals. Naixen nens i nenes en una presó de la qual no els és possible sortir, esperant la mort. El règim d’ocupació els roba els petits somnis del dia a dia. La dignitat de tots ells es redueix a morir de peu.

Aturem el Genocidi!
Solidaritat amb la lluita del poble palestí!

Submís als dies. (Odi)

A trenc d’arc estrebat

2009-01-07T10:19:00.002+01:00

El vértigo es lo que da sentido a las cosas, en el ojo del huracán se funciona mejor y ahora la máquina de escribir sólo para en luna llena.

“El viaje”. Inserta.

Una ràfega de vent humit sacseja la branca negre, nua i lluent en què em repenjo. És un dia d’hivern, el gener ha portat neu als carrers de la ciutat. El vell arbre del jardí ha quedat glaçat. El vent em traspassa l’abric i m’arriba fins el moll de l’os.

M’encamino costa amunt, avui és l’últim dia abans de tornar a ofegar-me en la rutina i els dies d’oficina. El sol ha eixit amb força, el cel és clar i l’ambient gèlid i silenciós. Els nens no van a escola i els parcs estan buits; la ciutat està freda de tanta solitud.

Camino. Sé que des de la muralla es pot gaudir d’una vista esplèndida del riu, dels ponts de la ciutat.

Voldria quedar-me a dalt, prop del cim, i sentir – de nou- aquell temps d’intimitat, de passió. No tenir dubtes i saber esquivar la por sense por. Viure un instant estrany però dir-ne especial perquè és nou.

“A dalt” és una trobada, un intercanvi de sensacions, més que de paraules. Un passeig per un barri perifèric, a la vora del riu, per un pont i per una muntanya, tot fent parada en un cafè. Una trobada comuna; Una ruptura banal.

Com en la nit, les flames...

2009-01-02T15:53:00.004+01:00

La casa de la Fontanka. En lloc d'aquell que l'autora esperava, es presenten les ombres de l'any 1913, disfressades i emmascarades. Una sala blanca plena de miralls. Disgressió lírica: "Un hoste de l'esdevenidor". Ball de màscares. Un poeta. Un espectre.

He encès les meves espelmes preferides.
Perquè aquest vespre sigui resplandent,
I amb tu, que no has comparegut,
rebo l'any quaranta-u.

Però...

Que la força sigui amb nosaltres!
La flama s'ha negat dins del cristall,
"perquè els meus dits són plens de sang
i el vi crema com un verí".

Quin remoí de morts cruels, quan tot deliri ressucita! L'hora, però, no ha sonat encara... No té confins la meva angoiza. Jo mateixa, al llindar, sóc com una ombra per protegir la poca pau que em resta. I sento com el timbre sona, i un fred humit em sobta. I em torno pedra, glaç i foc. Com si em recordés d'alguna cosa, em giro de perfil i en veu baixa, dic: "Aneu errats; la Venecia dels Duxs és aquí al costat... Aquesta nit, cal que deixeu al rebedor abrics, màscares, ceptres i corones. Em plau de fer la festa per vosaltres. Avui, oh trinxeraires del Cap d'Any. "

Hi ha algú que encara, amb un timpà, ha menat una nimfa amb peus de cabra. Per fer-los pas els murs s'han apartat. Brolla la llum, les sirenes udolen, i es bomba el sostre fins a fer-se cúpula. No és pas que el brogit em faci por... a mi, la garrotera de Hamlet, què m'importa!

O el xuclador de Salomé dansant,
o el trepig de la Màscara de ferro,
profetes bocamolls i mentiders!
Però vosaltres no m'heu oblidat.
Com l'esdevenidor madura en el passat,
el passat es podreix en l'esdevenidor.
- Festa sinistra de les fulles mortes.

Anna Akhmàtova. Poema sense heroi. “Mil nou-cents tretze”

Al meu poble el vent de llevant

2008-12-29T20:43:00.002+01:00

N'hi ha que diuen que els empordanesos estem tocats per la Tramuntana. Serà cert. El vent del nord és part de l'encant dels volts del Cap de Creus. A casa, m'expliquen que anys ençà el vent del nord arribava a bufar amb força setmanes senceres. Avui, continuem tenint-lo a prop. Els que viuen de la pesca han après a navegar les aigües càlides i salades del mediterrani i els pobles han estat construïts per a suportar les ràfegues del nord.

De cop, el mar s'empipa i fa brisar grans onades, mar de fons. D'això ja no se'n diu Tramuntana; aquest vent ve de l'Est i es fa anomenar Llevant. Quan el cel és grisos i el vent porta pluja - el temporal de llevant s’acosta-. Els de l'Empordà, malgrat el tenim a prop, no hem après a adaptar-nos-hi del tot. Hi ha pobles que construeixen ports a cara Est; és a dir, que quan s'aixeca mar de fons les onades s'alcen per sobre el port i inunden tot el que troben al seu pas. Els carrers es foraden amb l'impacte dels sediments que arrossega l'aigua, les barques de pesca han de canviar "d’amarra" perquè es troben en perill de deriva, la llotja no guanya per vidres trencats. Estúpides obres arquitectòniques.

Enguany, el desembre s'ha volgut acomiadar en nom de temporal. - Gran llevantada a l'Empordà-. El fet que el llevant hagi arribat en temps de nadales, ha fet que molts turistes habituals s'hagin sobresaltat. És cert que, feia temps, que no patíem un temporal tant fort; al poble de Llança els "desastres" del temporal no han sorprès als ciutadans. Ara bé, les imatges son realment impressionants – La força del Mar-.

(M'han fet arribar aquest vídeo casolà; ignoreu els personatges i si us interessa, mireu-lo fins al final )

Temporal a Llança

Per la cultura del consum

2008-12-28T20:55:00.000+01:00

El suplici de Tàntal esgarrifa als pobres. Condemnats a la fam i a la sed, estan també condemnats a contemplar els grans vicis que la publicitat ofereix. Quan acosten la boca o estiren la mà, aquestes “meravelles” s'allunyen. I si alguna vegada les atrapen, llençant-s'hi amb força, van a parar a la garjola o al cementiri.

Àpats de plàstic, somnis de plàstic. És de plàstic el paradís que la televisió promet a totes i a poques atorga. Estem al seu servei. En aquesta civilització, on les coses importen cada cop més i les persones cada cop menys, els objectius de viure han estat segrestats per alguns mitjans amb gran poder adquisitiu: les coses et compren, el cotxe et condueix, l'ordinador et programa, la televisió et veu.

- Ah, i per l'abundància no ens oblidem de brindar. Que els carrers estan de festa.

Ciutats que parlen

2008-12-15T00:33:00.004+01:00

Avui, fa uns mesos que casa meva es troba al bell mig de la ciutat de Girona. Viure amb vistes a l’Onyar és imprevisible i és que, aquesta ciutat té parets, carrers empedrats i esquerdes que reciten versos. Passejar-te pel Barri Vell, trobar-te un retall de paper penjat a la cantonada, t’atures i el llegeixes. A vegades, t’agraden tant el que expliquen les paraules que el despenjaries però no ho fas; perquè saps que alguna altra persona pot sentir el mateix que tu i de fet, vols que algú més ho senti. Com ella, que avui també en parla.

El dijous en vam llegir un que parlava de formigues que caminen, que caminen. Feia riure però avui, us voldria deixar llegir un dels primers retalls amb els que molts vàrem topar. Es titula ciutats que parlen i ells en diuen, terrorisme literari.

A part de construir parets si els poses un damunt de l'altre, els maons, transmutats per línies de colors, es converteixen en llibres d'una estanteria gegant i viva. Gent que passa i que deixa la seva petjada. Les parets estan plenes de crits contra l'oblit, les ciutats parlen dels seus habitants i tenen molt a dir. Però la gent passa de llarg, ja no és temps de llegendes a la vora del foc. Els contes són fòssils d'una espècie desapareguda sense identificar, però les pintades a les parets ens recorden que hi ha una paraula que es diu comunicació.

Terrorisme Literari

En confiança

2008-12-14T13:54:00.003+01:00

S’assegué sobre el buit, un horitzó immens al seu davant. Sentia la seva pròpia llibertat, era ella qui havia escollit lluitar per aquella vida, en tot moment era conscient del pes de les seves decisions. Hi havia moments en els quals se sentia perduda, no sabia quin era el camí a seguir, sabia de la incertesa dels seus passos però es sentia obligada a continuar endavant. Empesa per l’angoixa del dubte, caminava amb la mirada baixada. Es preguntava el perquè d’aquesta obligació a escollir sense saber mai quina era l’opció correcta. S’havia equivocat, la por era el motiu i l’error la decepció. L’angoixa oprimia el seu pit cada cop amb més força. De cop, començà a ploure per dins i tot perdia sentit. El silenci de matinada va mullar els seus llavis amb records i poesia sota la caputxa. Avui, segueix a la seva trinxera lluitant per no ser res més que una pedra sobre el buit.

Reconèixer la decepció, la impotència també és l’essència invisible de la vida – que es sobreviu que no viu- des de la trinxera. Hi ha nits que entres a casa i et trobes el pis buit, a l’habitació l’estufa apagada i l’encens. Has menjat un entrepà de pernil a mitja tarda, t’escalfes un got de llet i et dutxes. Al suro hi ha tres folis plens de notes, com un calendari de la programació horària de la que ha de ser la teva setmana. Intentes començar a estripar algunes de les feines però, et trobes una fotografia vella amagada entre els arxius i t’hi entretens. És una imatge borrosa, en blanc i negre, que et porta records i melangia. La mires, de fet no pots deixar de mirar-la. És negre, està tant “pixelada” que et costa resseguir el perfil del dibuix. Continues mirant-la i és horrible, cada cop es torna més borrosa, més fosca. Estàs trista, plores i no és cosa de la fotografia perquè ella continua tan llunyana com al principi. Baixes el cap i tanques els ulls, ara sí; ja res és fosc, la veus, ets tu i ell, vosaltres i les circumstàncies, la vida i la soledat, l’ahir i la cicatriu. Ara tremoles, l’estufa està encesa però no escalfa. L’abric no et protegeix perquè està moll, de tanta pluja. T’encens una cigarreta, dues calades i l’apagues. Agafes un llibre de poesia, entres al llit, la manta et cobreix el cos però segueixes tremolant. T’estires, t’aixeques, t’asseus i tremoles. Fa fred, tot està molt fred i tu, no pots deixar de tremolar. Tens por i estàs nerviosa, vols dormir però no pots. Vas a la cuina, obres el rebost i està buit. Et mulles la cara amb aigua calenta, et mires al mirall i somrius; la del fons del mirall no ets tu. Gires el cap i ets allà, estàs dormint estirada al llit. De fet, sempre has estat allà – present en la nostàlgia, perduda en la impotència, oblidada en l’esperança -.

En confiança, això que us explico és com una trena – amarra el cabell amb pedaços, en fa un dibuix però hi deixa escletxes – petits racons sense lligar – que fan que la trena es desfaci a poc a poc- .

Juguem

2008-12-13T00:40:00.003+01:00

“La educación no será el privilegio de quienes puedan pagarla”

Eduardo Galeano

Al barri de Cerro Norte, un suburbi pobre de la ciutat de Montevideo, un mag va preparar un espectacle al carrer i va jugar amb la imaginació dels que s’aturaven en veure’l allà, disfressat sobre una tarima feta de taules velles. Amb un moviment de canell i una bareta màgica, el mag va fer aparèixer un dòlar del seu puny; després, en va treure un grapat del barret.

Quan es va acabar l’espectacle, la bareta màgica va desaparèixer i el mag també. L’endemà, els veïns varen veure un nen descalç que es passejava amb una branca (màgica) a la mà: donava cops de canell a cada cantonada i es quedava esperant.

-Està jugant; deien els veïns quan va seure’s a les escales d’un portal, va amagar la branca i va treure una bossa de paper. Va enfonsar el nas a la bossa plena de cola i es va posar la caputxa mentre aclucava el cap entre les cames. – Aquest era el seu joc, imaginar-se lluny.

Decidim Universitat Pública i de Qualitat

2008-12-12T12:39:00.002+01:00

“He de superar aquest tipus d’educació – si la nostra opció és realment revolucionària- i canviar-la per una altra, en que conèixer i transformar la realitat siguin exigències recíproques. “

Paulo Freire

En les darreres setmanes, els estudiants de vàries universitats estem organitzant mobilitzacions per bloquejar la imposició dels nous plans d’estudi, davant d’una oposició frontal a l’Espai Europeu d’Educació Superior. Ens hem unit, hem ocupat les nostres facultats, hem creat l’espai de debat i opinió que se’ns ha negat. Estem descontents i així us ho fem saber.

Diem NO al Pla de Bolonya i sabem del que parlem. Ens riem dels que parlen de nosaltres i diuen que no som més que un grapat de “ganduls”; la única hipocresia és la dels seus interessos. Tenim molt clar el que volem, no en dubteu.

El Pla de Bolonya vol fer de la nostra educació una mercaderia; vol aplicar els criteris de lliure competència empresarial al comerç de serveis. Estem davant de la liberalització completa de l’ensenyament universitari; ens juguem l’aplicació de mètodes docents basats en la competència i no en el coneixement. Tot per a satisfer les necessitats del mercat i no de la societat.

Diem NO a la imposició d’uns plans d’estudi que caminen cap a la desaparició de la universitat pública i de l’ensenyament de qualitat. Ens mantenim ferms a les nostres reivindicacions i així ho farem, fins que aconseguim bloquejar l’afany de destrucció, fins que s’accepti congelar l’aplicació de l’EEES, fins que es consideri a les estudiants com a imprescindibles.

“Les barricades tanquen portes però obren camins de llibertat” i ho sabem. La nostra és la única opció vàlida. La ocupació és el primer pas – un principi simbòlic- que farem créixer, aturant les classes per fer entendre que aquesta revolta NO és un circ. No passaran perquè la consciència serà l’arma.

La màgia és un joc inexplicable

2008-11-30T00:12:00.003+01:00

A veces me desdoblo y me digo al oído:
"¡Qué bueno respirar, sentirte vivo!
¡Qué bueno que te cruces por mi camino!".
Rodeado de un espejo circular,
soy feliz con esta esquizofrenia tan particular.

Ismael Serrano.

Els carrers estaven xops de tanta pluja, la tardor havia arribat i semblava més freda que mai. Al portal hi havia un bassal, el va saltar i es va esquitxar els pantalons. Mentre es treia la jaqueta molla, es va obrir la porta de l’ascensor i a dins, ell la va mirar copsat per la trobada inesperada. Havia entrat a l’aparcament pocs minuts abans que ella piqués l’ascensor per no pujar les escales. En silenci, pensava en el curiós món dels ascensors i la constant transició d’anècdotes que s’hi viuen. Van parar al tercer pis, ella va baixar i sense pensar-s’ho li va dir: - Vols entrar i fem una copa. – Sí, m’agradaria, va contestar ell amb la veu tímida.

Aquelles nits que passaven junts eren d’una tendresa inseparable. Xerraven i reien, mentre omplien els gots de vi i els tornaven a omplir després de cada glop. Hi havia silenci, aleshores es somreien l’un a l’altre, ella s’hi acaronava i abraçaven el delir resseguint la nuesa dels seus cossos sota els llençols. Eren instants únics i així els sentien, sabien que allò – estar l’un amb l’altre- era el que volien viure. Aquelles trobades inesperades i aquelles nits de tanta certesa, amor i raó.

Tot era diferent i nou, era màgic i es sentien a gust mentre ho vivien. Amb tot, a ella li era difícil pensar i creure que les circumstàncies d’aquella història podien ser duraderes. Era estrany descriure’s i això la tranquil·litzava, no sentir-se lligada al significat d’una relació. Però era complicat pensar que no passaria res. Compartir aquells instants era especial. Els matins amb olor a cafè i les carícies abans d’anar a treballar eren l’essència d’un senzill però inevitable comiat.

Amb el seu record, sentia enyor i pensava que, aquell joc s’hauria de definir algun dia. Existien motius per tenir por – por d’equivocar-se -, però aquests no l’aturaven. Potser s’estava equivocant, potser aquelles carícies serien la cicatriu d’un futur comiat. No ho sabia, ni podia saber-ho, ni tant sols, podia pensar-ho perquè sentia que ell i la certesa d’aquells instants era la vida que volia viure, perquè viure’s i saber-se a prop era únic, màgic. No podia descriure tot el que sentia quan estaven junts, malgrat ser diferent – estrany- era fàcil, tant fàcil que li era difícil dir-ho, però, ho sabia; tant fàcil com estimar-se.

Appeal To Reason

2008-11-26T11:03:00.002+01:00

" If... the machine of government... is of such a nature that it requires you to be the agent of injustice to another, then, I say, break the law"

- Henry David Thoreau -

Appeal to Reason. Rise Against (2008).

Collapse (Post - Amerika)
Long Forgotten Sons
Re- Education (Through Labor)
The Dirt Whispered
Kotov Syndrome
From Heads Unworthy
The Strength To Go On
Audience Of One
Entertainment
Hero Of War
Savior
Hairline Fracture
Whereabouts Unknown

_______________

Perquè la música, també, és essència invisible; històries de vides paral·leles que ens fem nostres. Ja fa uns anys que vaig conèixer Rise Against, he seguit constant la seva trajectòria, he arrelat les seves cançons al meu dia a dia – per fer d’elles una peça més de la meva banda sonora -. Un dia vaig parlar (en un altre espai d’aquest immens món d’Internet) d’un dels seus acústics: Everchanging.

Aleshores, deia... “ Everchanging” és l’acústic que parla en llengua estranya; la raó per estirar el cos sobre el mosaic fred d’aquesta habitació; la història més ben explicada; el present de mans dibuixant l’horitzó a la paret; l’angoixa de sentir-te estranyament trista i no saber perquè. “Everchanging” també és el record, l’esperança de recuperar el temps que em perdut pensant. El silenci final és una trucada inesperada i una conversa amb la millor banda sonora. L’únic motiu pel qual estic enamorada d’aquest acústic és la teva abraçada de bogeria quan et cantava “Everchanging” sota la caputxa. –Això no morirà mai, n’estic segur -. Recuperar els quatre segons d’aquest acústic ha estat el sol al·lucinogen d’aquesta tarda i la veu de fons, la nostàlgia desfeta pel verd dels teus ulls entrant per la porta de l’habitació. Shht... et sembla si apaguem la llum, oblidem que estem vius i ens somniem sense febrers.

Era (i és) tendre el record que em va porta a escriure el que sentia (o) amb aquesta cançó, d’uns dels seus primers Cd’s. Avui, el matí s’ha pres la llibertat d’anomenar-se “Appeal To Reason” per la simple raó de ser la novetat i la certesa de saber que el creixement d’aquest grup no em decepciona, ans al contrari, m’entusiasma gaudir (de nou) amb la seva aparició. Segurament, tardaré poc en fer-me meva algunes d'aquestes peces; si és així... em deixaré portar per la inspiració. En podeu estar segures.

Així que, aquí us deixo un parell de regals: El seu myspace (a la cita del disc i el grup); alguns enllaços recents (als apunts de les cançons) i la seva pàgina web: www.riseagainst.com.

Una Treva

2008-11-25T15:57:00.003+01:00

"Avui, de matinada, uns pescadors trobaren a la sortida del port el cos d'una dona surant sobre l'aigua. Probablement caigué al mar per accident. "

Fragment del conte " Mar, amor meu, acompanyament a sis veus". Carme Riera.

El 25 de novembre és un dia més per combatre la violència de Gènere. Avui, una treva al dolor i una llum de flors blanques a l'horitzó reclamen la custòdia dels nostres cossos.

L'esfera groga s'amagava pretensiosa abandonant-me a la sort de dues faroles llunyanes, a l'altra banda del petit bosquet que separava la platja del camí que porta de Sant Pere de Rodes a Llançà. Gairebé il·luminaven mes les petites cuques de llum que suraven en l'aire i lluïen el seu petit espectacle mòbil, substituint als estels avui castigats per la negra nit.

Un petit túnel de pins du fins a Les Carboneres, la petita platja on pedres de colors amuntegades en columnes marquen l'epicentre d'un punt de concentració d'energies que molts viatgers visiten. Una flor blanca i olorosa m'acompanyava. La desembocadura d'una riera separa la platja en dues parts, deixant les roques acolorides al canto del port i a l'altra banda una petita platja amb una illa amarrada a l’asfalt.

De nit no hi ha mai ningú. I menys si és una nit fosca. A mes, les mateixes histories de que es un punt d'energies positives existeixen a l’invers, amb la creença de que de nit hi volten esperits malignes que espanten als visitants.

Aquella nit, doncs, estava sola. Hi havia, però, tres llums a l’horitzó sobre la mar negra i sedosa, tranquil·la – el vent del nord estava de baixa -. Es veien tres barques de pesca en busca del sou. Tres llums cosien l’horitzó de negre líquid i negre aïrat, seda i cotó. Els plecs íntims de la seda negra es movien suaument amb l'oratge i sospiraven quan es trencaven en escuma blanca sobre la sorra fosca i humida. I apart d'aquestes remors, només silenci. S'hi respirava molta calma i m'excitava també un xic el fet de trobar-me sola i aïllada, mig perduda en la nit.

Em vaig treure la roba i el ventet de tempesta em va eriçar la pell. Vaig enfonsar els peus en una sorra fina sota l'aigua del riu que corria amb pressa a ser salat, i vaig caminar-hi avall cap on s’entrenava a la immensitat de l’oceà. Just on moria el riu i començava el llençol de fina seda negra, el corrent feia un petit remolí d'aigua dolça i escuma que em convidava a jugar-hi. Vaig asseure-m'hi mirant al mar, les tres petites llunyanes llums clavades a les pupil·les que sucumbien al calfred que em recorria tota l'esquena.

Vaig recolzar els braços enrere, ferms aguantant-me, i els pulmons dilatats s'omplien d'olor de mar i de nit mentre tirava el cap enrere i els cabells arrelaven en l'aigua fugissera, i agafava la flor mes fermament amb les dents per oblidar el fred que em contradeia. Amb els ulls mig oberts per retenir el plaer d'aquella humida carícia, buscava la lluna que els mugrons acusaven per no estar il·luminant el nostre espectacle.

Unes onades un xic mes fortes em van esquitxar el ventre, els pits i els braços, i li vaig tornar la mirada desafiant a l'oratge encès mentre la lluna es feia una mica de lloc entre els núvols grisos.

Sonava una melodia dolça i harmònica que baixava pel riu com conduït per les cuques de llum cap on em trobava. Venia amb una brisa suau i un fil de magnetisme que m'empenyia endavant i endarrere, cosa que feia que els cabells xops em fuetegessin l'esquena nua i l'aigua per davant i per darrere piques amb sorolls de gruta sobre les cuixes. La música entrava pels oïdes i els porus de la pell indistintament, m'embolcallava en sons de grills i vent entre les fulles, de granotes i gripaus inflats com cantants d’òpera, i veus greus per sota de veus agudes que es fonien finalment amb la remor del mar.

Aquest, creixent d'ones, semblava voler tot el protagonisme i agafava embranzida per estel·lar amb mes força. A voltes perdia les tres llumetes de l’horitzó i només veia com l'oratge ejaculava repetidament i amb força sobre la sorra humida i llisa, i venia també sobre el meu entrecuix impacient, deixant-hi el pessigolleig de les bombolles i el regalimeig d’aigües que es retiraven avergonyides. Però tornaven...

Ara si, ara apareixia la lluna, com un òvul gegant i gelós de les marees, clamant una mica d'ordre en aquella platja tranquil·la. I jo queia enrere, abatuda sobre l'aigua gelada que corria i semblava que també reia, i la flor blanca que duia als llavis s'escapava amb un gemec i una rialla, corrent avall, embarcant-se en un llarg viatge de seda negra.

Quan vaig obrir els ulls, els núvols fugien espantats per l'enrabiada lluna i s'entreveien les petites estrelles que xafarderes pampalluguejaven i es feien jocs de llum explicant-se secrets. Les cuques de llum les imitaven per sobre la meva mirada encara mig extasiada, dibuixant esteles de llum com petits fars efímers, i quan vaig aixecar el cap per veure marxar la flor blanca, semblava que les petites barques que cosien de llum l’horitzó aplaudien i celebraven aquella petita invocació de màgia...

Vaig marxar pel senderol d'arbres i sorra amb el cor tranquil. Estranyament la lluna va decidir acompanyar-me tot el camí de tornada, amb la mirada envejosa clavada per l'ull de llum.

Encara ara, quan surto al carrer de nit, un calfred em parteix el sexe i l'anima, i retornen imatges fugisseres d'aquella nit màgica. Inevitablement miro amunt i la veig, orgullosa en la seva altura, coronada de llum, recitant conjurs i dolces i tètriques melodies... que les estrelles, al seu torn, li ballen, alçant-li el vestit de seda negra.

Memòria i Camins de tornada ( II )

2008-11-25T15:52:00.003+01:00

Somniem sempre, i ho esperem tot, hem après l'art d'esperar, aquest art d'esperar en nits interminables d'impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot, i ho volem tot, volem l'impossible per a arribar al possible, volem el possible per a arribar a l'impossible;

El temps havia empitjorat, els carrers estaven plens de bassals i les cantonades dibuixaven les esquerdes de sobreviure en un estat d’excepció. La mar de la comarca estava empipada, les onades banyaven el port i feien explotar una de les casernes dels òrgans de la repressió. La Kadijha sentia que l’ambient havia canviat des de la seva última visita. Al poble de la Bruna, les constructores s’havien menjat el bosc i la pedrera havia foradat més quilometres de muntanya.

Una tarda es van trobar amb una kuadrilla de joves, que les varen portar a l’antic recinte industrial. A una de les sales, les parets estaven pintades de colors vius i les cadires en rotllana acollien a una vintena de joves del poble. - Qualsevol nit pot sortir el sol – Va pensar que aquells joves eren la certesa del present i l’espurna necessària e imprescindible. Entre ells, hi havia una cara coneguda, un record i una mirada tímida.

Ella sabia que existia un motiu – latent- que l’havia portat a fer el viatge de tornada. El record d’aquell estiu i l’estranya sensació de saber-se lligada a un fort sentiment d’atracció, enamorament i enyor. Malgrat això, els canvis també eren presents en les seves mans lligades. Tremolosa, va agafar l’abric i va sortir a fer un volt sota la pluja – Necessito esbargir (me); va dir-li als companys abans de tancar la porta de l’apartament.

Mentre passejava, va topar amb la bellesa del terrorisme literari. Escriure versos amb tinta vermella a una façana pot ser la vida amagada que acull el silenci de les cantonades. “Es que este país de cierto nos pertenece”. Neruda ho tenia clar, els murals d’aquells carrers en parlaven amb altres llengües, altres cites d’una mateixa lluita. Era senzill caminar pels carrers empedrats i mullar-se els ulls amb les gotes fredes de la pluja, així que va continuar sense mirar el rellotge.

Li hagués agradat perdre’s però – com de costum- li va sonar el telèfon en el moment menys oportú. Era ell que la convidava a trobar-se en un bar del barri vell. Va amagar el telèfon i va fer veure que seguia caminant fins que, es va adonar de la mentida; s’estava enganyant quan feia veure que ignorava aquell missatge. Sabia que si no girava cua i es posava a córrer era perquè tenia por – Por de veure’l i sentir un batec incontrolat -. I amb un esbufec fa tombar el carrer.

Ell l’esperava assegut a la taula del racó, semblava nerviós. Va demanar un glop i s’hi va acostar. Van parlar de rutines, van fumar-se les hores i ebris, van abraçar la tristesa del comiat sota la caputxa. En companyia de l’abisme, va recitar la raó de la por en veu baixa. El viatge de tornava se’ls havia escapat, com quan agafem aigua amb les mans i ens rellisca entre els dits. Era moment de carregar l’equipatge de dubtes i agafar el camí de tornada a la ciutat. Potser, fins un altre juny?

Semilla en la tierra. Carlos Chaouen.

Memòria i Camins de tornada ( I )

2008-11-19T00:28:00.003+01:00

No sé si alguna vez les ha pasado a ustedes

pero el Jardín Botánico siempre ha tenido

una agradable propensión a los sueños

a que los insectos suban por las piernas

y la melancolía baje por los brazos

hasta que uno cierra los puños y la atrapa.

" A la Izquierda del roble" Mario Benedetti.

Era una matinada d’un més de setembre, La Kadijha tenia el pit encongit i va sortir del portal amb un mocador lligat al cabell. Feia prop d’un mes que s’havien vist per primer cop, negant els dubtes a l’aigua salada de les platges del Baix Empordà. Des del seu comiat no havia tornat a saber res d’ell però el recordava i li agradava fer-ho, tant com trobar-se’l assegut al sofà del menjador de casa seva el vespre d’aquell primer agost.

Tenien el cotxe aparcat a la plaça, el vidre estava brut i abans d’engegar el motor es va entretenir a netejar-lo amb un drap blanc. Mentre feia rodones amb el drap moll, sentia pell de gallina en veure’s allà a punt de fugir; deixar la ciutat i córrer els carrers encaputxats d’un racó llunyà.

Feia gairebé trenta minuts que xerraven, assegudes al capó del cotxe quan van encendre’s l’últim cigarret, van emplenar els seients amb ampolles d’aigua, galetes i Cd’s de música; portaven les maletes plenes d’il·lusió penjades a l’esquena i així les durien tot el viatge. De camí, van fer tantes parades com mereixia l’encant del paisatge, la voluntat d’estirar les cames i la curiositat de passejar per carrers perduts. D’entre totes, la parada per dinar els tapers preparats, un poble de no més de deu habitats i el porxo d’una casa. Van sortir del cotxe; era moment d’aturar-se, respirar i sense més, davant seu, una casa amb columnes de fusta i rajoles de marbre. Van seure’s a raser i malgrat el murmuri del trànsit de la carretera, el sol d’aquell setembre les va entretenir fins ben entrada la tarda. - És l’hora de fer el cafè. Van recollir les engrunes per continuar i descobrir el carrer d’un poble qualsevol, prendre un cafè i avançar fins a la propera cantonada.

Unes hores més tard, un cop brusc de volant les va portar al Mas on s’havien d’acollir. Era immens i autèntic. Ella va pensar que aquell Mas representava l’essència – el que s’explica quan tornes a casa, el que identifica la peculiaritat i la diferencia d’un indret -. Al portal, els pares de la Bruna les esperaven – un somriure i les primeres abraçades de benvinguda -. A dins, l’ambient era humit però les parets dibuixaven una acollida de colors taronges i rojos – aquella acollida semblava una promesa, un record -.

La Kadijha va pensar que tenia raó quan parlava de la necessitat de marxar de la ciutat – encara que només fos un cap de setmana -. Robar les hores a una altra nit i trobar-se fent unes copes a la barraca del costat del port.

Històries del Paradís

2008-11-10T00:41:00.002+01:00

" El més important no és la caiguda, sinó l'aterratge" La Haine

" Un jove finlandès s'amaga aterrit dins d'un armari mentre un company de classe dispara a tort i a dret pels passadissos de l'institut. Una trapezista es balanceja damunt la corda que la separa de l'abisme. Una parella d'adolescents abandonen la infantesa entre les flames del suburbi on viuen. Una ambiciosa formiga farà el que siga per descendir en la jerarquia social del seu món. Un soldat d'elit nord-americà explica sense pudor a les càmeres com va arrasar un poblat iraquià per atrapar un grup de presumptes terroristes. Dos germans africans desafien l'oceà a bord d'una barcassa que els ha de conduir al paradís. Xavi Sarrià ens proposa, en la seua primera obra de ficció, un viatge pel nostre planeta a través d'un mosaic ple de vida, on la realitat més crua s'entrellaça amb la fantasia més sorprenent. Un llibre escrit a base de flaixos que ens conviden a reflexionar sobre el món que vivim i construïm entre tots"

El dissabte, com de costum, vaig obrir el Partisano a les cinc de la tarda – puntual-. Després de rebre la visita d’un noi que m’esperava a la porta, des de quarts de cinc pensant-se que – tal com diu el paperot de la porta- obrís la botiga a les 16:45. Vaig fer el passeig rutinari pels penjadors i de tornada a la part de darrera del mostrador, em vaig topar amb una capsa plena de llibres. Era una capsa amb un plec d’exemplars d’aquesta obra de Xavi Sarrià. Malgrat la companyia immillorable d’aquella tarda de dissabte, vaig decidir agafar-ne un i començar a llegir. A primera vista sembla un llibre de contes però en el fons, cada relat és un esdeveniment, una història, un sentiment. Tots ells tenen un fil conductor que els relaciona entre ells i entrellaça la seva lectura a una reflexió personal, social, curiosa i real. – Por, Equilibri, Fragilitat, Suburbi, Calfred, Desfici, Guerra, Esperança, Llàgrimes, Avorriment, Ambició, Alliberament, Oblit, Terror, Coratge, Il·lusió, Orgull, Fam, Silenci, Oasi, Mosques, TV -. Realment, és un bon llibre. “Parla de violència i d'ambigüitat moral, parla de paradoxes mortals, parla de culpabilitat, parla de la brutalitat de viure i la de morir.” En una tarda, me l’he llegit tot i sé que aviat voldré tornar a recuperar-lo i rellegir cada conte com si fos el primer cop que el tingués a les mans. Aquí us deixo un parell d’enllaços:

Un petit tast, “Por”:

http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/Histories_Paradis.pdf

El bloc d’en Xavi Sarrià, la seva explicació i un parell de racons que en parlen:

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/112115

Com que no me’n puc estar, us copio un altre conte. Aquest el trobareu un cop avançat el llibre, estic convençuda que no us deixarà indiferents.

Silenci

Silenci. No sé on estic. Silenci. Sí, ara ho recorde. M’acabe de despertar. Tinc les mans lligades. Silenci. Maleït silenci. Silenci. No sent res. Silenci. Tampoc veig res. Silenci. Només la gàbia metàl·lica on hem trobe. Silenci. La roba taronja i les parets blanques. Silenci. I aquesta maleïda llum. Silenci. Hi ha molta llum. Sempre n’hi ha. Tot el dia. Silenci. Ací no hi ha nits. No existeixen. Només als meus records. Silenci. I són tan llunyans... Silenci. Fa dies que no sent res. Silenci. Setmanes. Silenci. Mesos. Silenci. Però, què hi deu haver més enllà de la xarxa? Silenci. Tinc la boca tapada. La gasa m’estreny. M’impedeix parlar. Silenci. Tampoc sé si ho faria. Silenci. És graciós. Amb qui volen que parle? Silenci. Els guardes només criden. Silenci. No puc més. Silenci. Necessite que apaguen els llums! Silenci. Aquest maleït mòdul d’aïllament... Silenci. Si almenys estiguera fora com abans... Silenci. Podia veure el cel... Silenci. Un bocí de cel... Silenci. Ara és impossible. Tot sembla impossible. Com s’ho fan? Silenci. Són pitjor que bèsties. Silenci. Silenci. Silenci. O potser sóc jo la bèstia? Silenci. Silenci. Silenci. Potser avui em deslligaran una estona. Silenci. Potser podré caminar. Silenci. Ho desitge. Ho desitge amb totes les meues forces! Silenci. Només estirar les cames... Silenci. Si us plau... Només una mica... Silenci. Tingueu pietat... Vinga... Silenci. Maleïts! Silenci. Silenci. Silenci. Passen les hores. Com sempre. Silenci. Silenci. Silenci. I aquesta llum! Silenci. Si tinguera una finestra... Ni que fóra una sola finestra... Silenci. Encara que fóra petita... Esquifida... Silenci. Si no fóra tot tan maleïdament blanc... Silenci. I metàl·lic... Silenci. I taronja... Silenci. Silenci. Silenci. No sent res. Silenci. No olore res. Silenci. No veig res. Silenci. No dic res. Silenci. I pitjor, no recorde res. Silenci. Potser és que no sóc res... Silenci. Que sóc incapaç d’entendre res... Silenci. Silenci. Silenci. Com aquest món. Silenci. Silenci. Silenci. Com aquest maleït món.

Silenci.

Cau de llunes

2008-11-08T01:20:00.000+01:00

“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”

Maria Mercè Marçal.

Avui doncs, voldria parlar-vos d’ella (Maria Mercè Marçal), una de les poetes més reconegudes de la literatura catalana dels últims temps. O bé, potser el que vull – si més no avui- no és tant parlar-vos d’ella (per això aquí us deixo un enllaç i vosaltres mateixes: http://www.escriptors.cat/autors/marcalmm) , sinó de la influència que han arribat a tenir algunes de les seves obres dins les circumstàncies de la meva vida.

Primerament, quan decideixes fer un bloc se’t passen pel cap coses com per exemple, quin és el títol que reflectirà millor el sentit que vull que tingui l’espai; quina fotografia ha d’acompanyar el bloc, quin serà el primer text – la benvinguda -. Aquestes petites coses et copsen durant uns dies o setmanes fins que, decideixes que has escollit una opció i que aquesta és (i serà) la teva millor opció. Doncs bé, el blogspot t’ofereix un espai que s’anomena quant a mi, moltes decidim no canviar la definició que s’atorga per defecte; unes hi descriuen previsions o objectivitats del fons del mirall, altres ho deixen en blanc i adjunten el seu correu electrònic (si algú vol saber quelcom quant a mi, m’ho pot fer saber a partir d’aquí). Jo vaig decidir una cita: Maria Mercè Marçal i la decisió, aquest cop, no va ser envà.

“Amb totes dues mans alçades a la lluna, obrim una finestra en aquest cel tancat” és el preludi del poema vuit de Març i una metàfora que – per a mi- manifesta la veu d’aquelles dones que sentim la necessitat de voler ser lliures i dibuixar la nostra pròpia llibertat a partir de la tendresa de reconèixer la lluita com el camí de la consciència i el repte de transformar les circumstàncies que avui ens atrapen i ens oprimeixen.

Ara, si em permeteu, recupero la cita del principi. Hi ha pintades anònimes als carrers, samarretes, manifestos i comunicats dels lilàs que utilitzen, han utilitzat i segurament, utilitzaran aquests dons dels que parla Marçal, els assumeixen i els recuperen una vegada darrera l’altra. Personalment, agraeixo haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida; i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel en aquest moviment que ha conformat, potser conforma, el meu voler viure com a desafiament, sense cap por, entre la qualitat de lluitadora i la d’estratega, recombinant les dues, ja que una de les tasques és (també) la d’imaginar i crear maneres i modes autònoms de voler viure pensant i amant allò que vius.

Com a bona artesana dels detalls que em considero, parlaré de forma explícita de cada un dels dons rebuts.

Davant el primer d’ells, m’agradaria precisar que va ser la meva mare qui em va introduir en la condició de néixer -en aquest cas com a dona- i, aquest naixement, m’arrelà amb totes les dones hagudes. Aquest fet també arrela als homes, en tant que viuen en la mateixa condició a l’hora de néixer – fills de les seves mares, dones -. Aquí, si volgués, podria parlar-vos de la relació singular entre la paidèia i la trophé per accentuar el procés d’aprenentatge des d’una perspectiva arborescent i cívica. Però no ho faré i reprendré els dons, tot parlant dels següents.

En aquest cas, podria parlar-vos del concepte de classe en concret però me n’abstinc. De la mateixa manera, tampoc faré una descripció del sentiment de l’oprimit. La meva intenció, ara començareu a entendre’m i entendreu també el misteri de tot allò que faig i sento, és no ancorar les interpretacions sinó parafrasejar els meus sentiments i fer (vos) sentir mil raons per aparcar la indiferència. Perquè disposar de múltiples mans per a caminar pot fer que vagis descobrint un procés real i actual, de lectura i escriptura, de reconeixement i de models. El món de les opressions i explotacions, les relacions entre saber i poder, el reconeixement d’un país, l’interès d’assumir un repte com a necessari, imprescindible. A vegades, una línia prima o grossa travessa, incansable, els dons que articulen les societats – com l’herba que creix entre les pedres i la terra, entre l’asfalt i la vorera -.

A l'atzar

2008-11-05T23:20:00.001+01:00

A l’atzar, el vent del nord. Una matinada deixaria esquitx del mar a la seva finestra i sense equipatge pujaria al primer tren. El destí era un principi, sense més, que la portaria a viure l’insòlit secret empedrat d’una ciutat. De nit, recorreria les voltes seguint fanals encesos i amb el solstici una unça d’amor la copsaria al final d’un riu sense cabal. Al calaix, guardaria una llibreta roja –misteri, lluita, tendresa, valor, transparència, revolta, senzillesa, força, consciència -. Llibertat.

Amb això voldria dir-vos que hi ha una pluja sense tristesa i una nit sense ganes de dormir. Hi ha una mirada tendre i un canvi que transforma la raó. Hi ha una història sense final i un camí ple de principis. Hi ha una cançó que t’agrada i memòria per recordar-la, quan puges les escales de casa. Hi ha uns porticons tancats i un petit refugi darrera de cada mirada. Hi ha un matí de tardor, fa fred i s’ha acabat el cafè del rebost. Hi ha un seient buit al costat de la finestra del primer vagó i la persona de darrera et coneix. Hi ha un bar a la cantonada i la cambrera mai recorda el que demanes cada matí per esmorzar. Hi ha un vespre, una trucada inesperada i una cita al cap de cinc minuts. Hi ha vida al fons del mirall i hi ha esperança a un calaix desordenat. Hi ha llibretes que existeixen per escriure versos. L’art de les coses minúscules és la màgia de valorar-les i la seva immensitat és invisible a la llum dels ulls. Hi ha somnis, ganes d’omplir farcells de consciència, esperança, il·lusió i poc temps per a perdre.

Existeix vida des de la trinxera i aquesta s’explica amb la tendresa de versos lliures –l’essència invisible de la revolta; nosaltres mateixes.