No és qüestió, és raó

Diligències absurdes apunten amb el dit cap a la utopia dels seus somnis. Vint-i-vuit anys i no té feina, ni estudis, ni els busca. Si ho fes tampoc els trobaria. Si els trobés tampoc res ni ningú li assegura que amb aquests podrà deixar de ser on és, deixarà de ser qui és.

Vint-i-vuit anys esclau de la ignorància. El prestigi l'exclou, el barri el rebutja, la família el plora. I no és qüestió que s'arrossegui la desfeta de la crisi del petroli dels 70. No és qüestió que avui s'hagi de resignar a formar part del 20 i tant per cent d'atur que compatibilitza el país. Tampoc és qüestió de mala sort. És tant sols, causa i conseqüència de la inexistència d'un flux verídic de mobilitat social.

No és qüestió de races, és raó de classes.

Aquell dia els nens potser jugaven amb cordes de ferro. I ella es mirava les mans tremoloses quan agafava una tassa plena de cafè. Semblen fetes de cartró, pensava. La porta es va tancar d'un cop, preveia el que havia de passar. Liava tabac. Ja no queden al cel més llunes d'ahir, pensava sense dir res. Ell la mirava, absort o covard.


Va entaforar la mà a la butxaca, buscant alguna moneda per agafar el proper tren. Allò no tenia tornada. Feia dies que doblegava la roba, posant ordre a l'armari, deixant a la vista allò que no volia oblidar. Tot allò que acaba empeny de nou, es convencia cada nit, sentit com ell duia la olor d'una altra dona al llit.

Aleshores

Una tarda solitària, espelmes a l'habitació, un munt de feina acumulada. No hi ha llum, estem a març i a fora, fa un fred que glaça. Sembla desembre. Dissabte menjàvem pipes estirades a les cadires del pati. Dilluns bevem vi negre tancades a l'habitació sense llum, calefacció, música ni aigua calenta. Passen les hores, em costa miracles trobar entreteniment.

T'excuses a mig matí, em saludes al migdia t'oblides de mi a la tarda. Et busco entre els missatges però no hi ets. M'avorreixo veient com se m'escapa el dia sense fer res. M'amoïno veient com es fa tard i no dius res. M'entristeixo quan em veig a tu lligada. Em cabrejo quan et penso sense ganes. Em despisto quan et truco i no t'amagues. Et somnio. Et somric quan no en tinc ganes. I de sobte callo, no dic res, no sento res. Et veig amb mi i què. Et parlo de mi i què.

Em mires als ulls. Desapareixo, m'encongeixo com fan els cucs quan els toques. M'entristeixo més que si tingués motiu per fer-ho. Aleshores, quan el vent no mou les fulles, quan el crit no espanta, quan la nit no amaga. Aleshores, em desfaig.

Perplexitats. Dreceres que es perden, camins que ens separen i records que ens condemnen. La vida en un plat escurat. L'amor en un got. Escampo els grapats entre glop i glop.

*

Un altre cop vols agitar les aigües
del llac.
Està bé, però pensa
que no serveix de res tirar una sola pedra,
que has d’estar aquí des de la matinada
fins a la posta, des que neix la nit
fins al llevant
-tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l’ocellassa
de la nit negra covant l’ou de la llum
del dia nou-,
assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
-i mai potser no n’estaràs segur-
que has assolit el cercle convincent.

“Cercle” Joan Vinyoli.


Tot i que hi era sempre, com una fina capa de pols que ho cobreix tot, que ho impregna tot. Es veia transparent, petita, subjecte a un present ple de mutacions. Absorta per un moviment de sinergies invisibles però infal·libles que convertien la decisió en atzar, la solució en sort i el futur en destí.

Sinergies i deliris, velocitats i mutacions del present més immediat. No hi ha temps per seure, mira'm, agafa l'abric i sortim al carrer. Plou, la vorera rellisca; vigila. La nit mulla, dels cabells hi regalima la pluja, no em veig però cada cop tinc més fred, cada cop estic més xopa. L'abric no et protegeix, tens els mitjons molls i camines amb el cap mirant a terra. A on anem?, em preguntes. No ho sé, podríem amagar-nos dins un portal però tots tenen la porta tancada i ningú contesta quan toquem els timbres. M'aturo sota un balcó, és petit i resguarda poc. M'esperes, m'incites a córrer, fa vent i la pluja continua mullant. A la cantonada, un local amb els llums encesos. Hi arribes abans que jo, mantens la porta oberta i entrem.

Ara sí! Seiem i ens demanem una copa de vi. Vi negre, tu no fumes, jo m'encenc una cigarreta. Amb la copa plena, el primer glop em deixa els llavis més humits, més vermells. Deixes la copa al marbre de la taula, jo la meva al costat de la teva i al voltant, hi ha gent que ens mira. Em resulta incòmode i faig un altre glop. Anem xops, jo més. De la cara, m'eixugues una gota. Dels llavis, em neteges el negre del vi, em beses, et beso i des de sota la taula, la teva mà agafa la meva que està sobre els texans humits.

Ara fa fred. Aquest hivern no s'ha comprat cap jaqueta, tot i que la seva té un forat a la màniga que cada dos setmanes ha de tapar amb un pedaç nou. Ara fa calor i “què tal si encetam una síndria”, diuen els Antònia Font i ella riu de sota nas perquè encara no hi ha síndries al més de gener però poc deu faltar. Dos setmanes i se li congelaven les canonades; d'aquí dos dies, li farà nosa el nòrdic al llit. Ara plou mentre que a la garrotxa, la neu només cobreix les teulades. Els bassals de l'asfalt es congelen i vigila!: no corris amb el cotxe, l'avisen abans de sortir de casa. A ben dinat, surt a fer el cafè al bar del costat i la bufanda li sobra, també els guants de llana que li han regalat aquest nadal. Ara riu, ara no sap si riure o plorar. Les estadístiques diuen que els mesos d'hivern a la gent li preocupa menys el canvi climàtic i no té res d'estrany, tampoc deu ser sorprenent o sí. Jaqueta i samarreta de tires, la xocolata a la nevera perquè a l'armari se li desfà. Avui s'ha canviat tres cops de roba, ara m'abrigo i ara tinc calor. Ara riu i ara no té ganes de fer res. Ara calla i apaga l'estufa.

Damunt la taula, col·locats sense ordre: la teva llibreta i una bossa de llaminadures que has comprat abans de venir. Un paquet de tabac, les ulleres de sol, el mòbil, les claus de casa i un bitllet de 20 per pagar. Dos cafès i un tall de pastís. La cartera sota la teva mà, la meva mà sobre la teva.

...I una espelma, que encendrem.