Me siento a su lado y ella habla: un diluvio de palabras. Notas frenéticas y febriles de histeria, perversión, lepra. No escucho ni una palabra, porque es hermosa y la amo y ahora me siento feliz y dispuesto a morir.
Henry Miller

Darrera aquesta porta visc,
però no sé
si en puc dir vida.
Salvador Espriu

Des de la finestra de casa seva, Aloma observa tot pensant que tot el que veu sempre és exactament allò que vol veure. Un carrer buit i brut i estret i llarg. La vesprada que s'acosta imponent des de l'horitzó, pinta sobre les llambordes les ombres de taronja. El silenci es deixa portar per l'amable brisa de primavera que de tant en tant, topa amb força contra vidre de la finestra fent que Aloma tanqui els ulls per un instant. Enmig d'un remolí d'estímuls, els minuts oscil·len callats mentre ella dansa al voltant de l'espai, que es va tornant més petit i inaccessible cada cop que es mou. El temps és qüestionat i la brisa va caient, deixant darrera seu el rastre immòbil de la nit, que esborra les ombres i consolida l'abisme. Aloma s'eixuga les llàgrimes mentre escriu el seu nom sobre el vidre entelat.