Un altre cop vols agitar les aigües
del llac.
Està bé, però pensa
que no serveix de res tirar una sola pedra,
que has d’estar aquí des de la matinada
fins a la posta, des que neix la nit
fins al llevant
-tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l’ocellassa
de la nit negra covant l’ou de la llum
del dia nou-,
assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
-i mai potser no n’estaràs segur-
que has assolit el cercle convincent.

“Cercle” Joan Vinyoli.


Tot i que hi era sempre, com una fina capa de pols que ho cobreix tot, que ho impregna tot. Es veia transparent, petita, subjecte a un present ple de mutacions. Absorta per un moviment de sinergies invisibles però infal·libles que convertien la decisió en atzar, la solució en sort i el futur en destí.

Sinergies i deliris, velocitats i mutacions del present més immediat. No hi ha temps per seure, mira'm, agafa l'abric i sortim al carrer. Plou, la vorera rellisca; vigila. La nit mulla, dels cabells hi regalima la pluja, no em veig però cada cop tinc més fred, cada cop estic més xopa. L'abric no et protegeix, tens els mitjons molls i camines amb el cap mirant a terra. A on anem?, em preguntes. No ho sé, podríem amagar-nos dins un portal però tots tenen la porta tancada i ningú contesta quan toquem els timbres. M'aturo sota un balcó, és petit i resguarda poc. M'esperes, m'incites a córrer, fa vent i la pluja continua mullant. A la cantonada, un local amb els llums encesos. Hi arribes abans que jo, mantens la porta oberta i entrem.

Ara sí! Seiem i ens demanem una copa de vi. Vi negre, tu no fumes, jo m'encenc una cigarreta. Amb la copa plena, el primer glop em deixa els llavis més humits, més vermells. Deixes la copa al marbre de la taula, jo la meva al costat de la teva i al voltant, hi ha gent que ens mira. Em resulta incòmode i faig un altre glop. Anem xops, jo més. De la cara, m'eixugues una gota. Dels llavis, em neteges el negre del vi, em beses, et beso i des de sota la taula, la teva mà agafa la meva que està sobre els texans humits.

Ara fa fred. Aquest hivern no s'ha comprat cap jaqueta, tot i que la seva té un forat a la màniga que cada dos setmanes ha de tapar amb un pedaç nou. Ara fa calor i “què tal si encetam una síndria”, diuen els Antònia Font i ella riu de sota nas perquè encara no hi ha síndries al més de gener però poc deu faltar. Dos setmanes i se li congelaven les canonades; d'aquí dos dies, li farà nosa el nòrdic al llit. Ara plou mentre que a la garrotxa, la neu només cobreix les teulades. Els bassals de l'asfalt es congelen i vigila!: no corris amb el cotxe, l'avisen abans de sortir de casa. A ben dinat, surt a fer el cafè al bar del costat i la bufanda li sobra, també els guants de llana que li han regalat aquest nadal. Ara riu, ara no sap si riure o plorar. Les estadístiques diuen que els mesos d'hivern a la gent li preocupa menys el canvi climàtic i no té res d'estrany, tampoc deu ser sorprenent o sí. Jaqueta i samarreta de tires, la xocolata a la nevera perquè a l'armari se li desfà. Avui s'ha canviat tres cops de roba, ara m'abrigo i ara tinc calor. Ara riu i ara no té ganes de fer res. Ara calla i apaga l'estufa.

Damunt la taula, col·locats sense ordre: la teva llibreta i una bossa de llaminadures que has comprat abans de venir. Un paquet de tabac, les ulleres de sol, el mòbil, les claus de casa i un bitllet de 20 per pagar. Dos cafès i un tall de pastís. La cartera sota la teva mà, la meva mà sobre la teva.

...I una espelma, que encendrem.