dissabte, 29 d’agost del 2009

Paradoxa




“Trista època la nostra, en què és més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”

A. Einstein


Entro al soterrani rònec de llum desmaiada. La pintura de les parets es bufa per la humitat. Contemplo cinc o sis pedres nobles, el moble ple de llibres, el quadre de Van Gogh prop de la reixa que dóna al carrer, als peus de la gent. Un feix de farigola perfuma el forat. En un racó, una guitarra vella i atrotinada.

Reguitzell de mots de colors clandestins. Sintaxi de classe. Orgull de pàtria. La xardor de l'agost ens fa suar.
A l’hora del descans en Mark s’acosta a la finestra a ullar les passes dels veïns. Tanca fort els punys, respira a fons i aguanta una atrevida llàgrima que pretén escapar d’aquell capirot. El seu pare li ha dit que els blancs no ploren.

Hi tornem. Vigilància d’un esperit que no ha de perdre el nord, que mai no s’ha de deixar arrossegar a les aigües manses de cap port. La pluja ens ho recorda parlant-nos d’aquella estranya i punyetera sort que li permeté de veure de més a prop les torres d'aquesta ciutat que s'esmuny entre l'orgull, l'avorriment i els prejudicis.


Un tigre té ralles negres i urpes perquè evolutivament li han funcionat.

"Déu no juga als daus!"..........doncs, sí, sí que hi juga i a més sembla que és un ludòpata diagnosticat.

dimarts, 18 d’agost del 2009


La vella i hedonista Europa. Una Europa molt avesada a la pretensió de desmitificar, que ha arribar moltes vegades fins a l'extrem de trencar tots els miralls en els quals ens mirem per ser millors. I aquest excés es manifesta quan, finalment, ens adonem que un cop trencats tots els miralls encara ens en queda un: el que falsament ens repeteix que som els més bonics i elegants. És simptomàtic que en una època que diu trencar tots els motlles, acabem quedant-nos en el narcisisme i l'infantilisme.


Fernández Buey.






Cloc, cloc, cloc, cloc
Es deturà per mirar les seves sabates noves. Són realment maques; pensava. Estaven lluents, netes i n'estava més que orgullós de les seves sabates noves. Les mirava i tornava a mirar-les, cada cop li agradaven més. Em fan tan elegant i distingit; pensava.
Cloc, cloc, cloc, cloc
Es va aturar, sota la llum d'un fanal de la cantonada del carrer Santa Clara i es quedà observant la seva millor compra del matí amb un ampli somriure.
Clac, clac, clac, clac
Va creuar el carrer, sobre asfalt les sabates feien un soroll diferent que sobre ciment; pensava. Veritablement les veia fantàstiques, cobertes amb pell d'alta qualitat, un cosit d'extrema precisió i una sola tan geomètricament perfecte. Als carrers més lluminosos les sabates adquirien un color més brillant. Als carrers amb poc enllumenat, en canvi, es tornaven discretes i amb classe. Pel seu costat, va passar una dona aparentment atractiva. Em mira amb interès, això les atrau; va pensar. Tenia una entusiasmada sensació de lleugeresa, com si les sabates caminessin soles. Seguia la seva marxa: Cloc, cloc, cloc, cloc, tot mirant-les.
De tant mirar al terra, o a les seves sabates noves, va trepitjar un bassal que va enfangar les seves sabates lluents i brillants i el seu color va esdevenir brut i lleig.
Quina llàstima!; va cridar una veu femenina que l'observava des d'un replà. Era una nena de no més de dotze anys, havia tornat d'escola, s'havia deixat les claus dins de casa i la seva mare encara havia d'arribar de la perruqueria. L'olor a permanent la feia esternudar i es desesperava buscant escrits de més de deu paraules a les revistes del cor. Al carrer no hi havia ventiladors però, el replà d'aquella casa vella, amb parets gruixudes i terra de marbre li proporcionava l'acondicionament necessari per esperar durant tota la tarda, si feia falta. Havia acabat els deures a l'hora lliure que recentment, allarga l'horari escolar fins a les sis de la tarda. Així que, observar la passió amb que un home desconegut s'emmirallava amb les seves sabates noves es va tornar la més interessant de les opcions per passar la tarda.
En sentir-la, l'home que els diccionaris no tindrien un debat gaire ampli a l'hora de decidir amb quin adjectiu definir-lo, es va acostar a ella tot esperant rebre un argument de consol, pel seu tant o més desgraciat accident que havia emmarranat les seves sabates noves. La nena se'l mirava sense dir res, ell feia cara de futbolista lesionat després de fallar un penal i la sirena d'un cotxe de bombers va trencar el silenci sinistre.
Dos carrers enllà, una parella havia provocat un incendi mentre convertien casa seva en un confessionari ple de ciris edulcorats amb fragàncies exòtiques. Tots els veïns van córrer per tafanejar l'espectacle, l'home i la nena no van poder-se'n estar i sense ni tan sols acomiadar-se, van fer via cap a la multitud que encuriosida criticava la poca responsabilitat de la parella. Ell escoltava les converses, amagant les seves sabates enfangades entre el rebombori. La nena va córrer amb la seva mare que va haver de sortir espitada de la perruqueria amb el cap ple de amoníac i un coixí que separava els seus dits del peu per no tacar-se mentre li pintaven les ungles de vermell.

L'endemà amb les sabates ben engreixades, novament lluents, els companys d'oficina feien ressò de la més que bona aparença del nostre protagonista. Al carrer, feia una calor exuberant, l'avia del propietari del quiosc de plaça Catalunya havia mort per excés de suor. Al Rosselló, un veí s'acabava de suïcidar perquè la seva dona li havia fet el salt amb el seu millor amic. Mentre que al Bages, l’espectacular caiguda de la multinacional italiana Pirelli, era la conversa que desgravaven cinc jubilats que compartien conversa, taula i partida des d’un bar.

Una entre tantes, totes per igual. Què faríem sense l'esforç transformador de tantes persones anònimes.

dimarts, 28 de juliol del 2009

Recorda'm (I)




Tenia les mans curtides de treballar l'ofici de la terra, duia una guitarra penjada a l'esquena i el veia passejar, cada dia a la mateixa hora per davant del seu portal. Dia a dia, amb les mateixes mans i la mateixa mirada imponent, perduda però desperta. Sovint se n'oblidava i quan obria els porticons, cinc minuts més tard de l'hora prevista, per espiar-lo des de la finestra, se'l trobada carrer avall, aturat davant l'encreuament. Llençava una moneda a l'aire. Es deuria jugar a cara o creu, si pujar o baixar el carrer després de passejar, com cada dia, sota els plataners de la Rambla.

Un vespre de gener, ella tornava a casa carregada de cultura, s'havia gastat de cop els trenta euros que dedicava cada més, a literatura o música. Al carrer Ballesteries, hi havien entaforat una fira d'articles de segona mà, mentre passejava esquivant les aglomeracions de gent, es va trobar dues botigues que duien el seu nom amagat entre la pols. Va comprar un disc de vinil que no escoltaria mai però que tenia una caràtula d'allò més interessant, un plec de llibres de poesia que es venien a pes i que no li van costar més de cinc euros. L'article del qual estava més orgullosa, però, era un pac amb el llegat de Víctor Jara que contenia dos llibres, un documental i tres de les seves obres discogràfiques. Quan el va trobar, amagat entre les relíquies, va demanar el preu al firaire i quan li ho va dir però, li va semblar un insult que se'n pogués desfer a un preu tan míser. Com a bona estafadora innocent, se'l va emportar i va continuar caminant cap a casa, sense tafanejar més parades. Mentre esquivava la gent, de front es va trobar aquell home amb mans curtides i mirada desperta. Ella el mirava, més a prop del que mai l'havia vist quan el campanar de la catedral va tocar les vuit. Passaven vint minuts de l'hora prevista, anava tard i no duia la seva guitarra penjada a l'esquena. L'hagués anat a saludar si tingués el valor necessari per fer-ho i òbviament, si el conegués d'alguna cosa més que de la curiositat que la portava a espiar-lo des de la finestra.

- Manel? Va cridar una senyora d'edat avançada i roba fosca.
- Júlia, quina sorpresa! Què et porta per aquí?
- Visc aquí, com sempre, a la cantonada de la merceria. Feia temps que no et veia.
- No vinc massa sovint per aquí, des que vam marxar amb la Clàudia no acostumo a baixar al barri vell. Ens estem a una casa a Salt.
- Us esteu? Amb qui Manel?
- La Clàudia i jo. Quan els nens van tenir aquell accident, vam llogar aquesta casa i hi estem d'allò més bé. Avui m'han dit que hi havia una fira d'articles de segona mà i he vingut a bescanviar la guitarra. Fa temps que la Clàudia no la toca i és una llàstima. El nou propietari segur en farà un bon ús.
- La Clàudia... Manel, la Clàudia fa temps...
- Fa temps que no la veus perquè està enfeinada arreglant el jardí, tenim unes orquídies precioses. Has de venir a casa, un dia d'aquests.

No podia evitar escoltar la conversa amb la mateixa confusió que expressava la Júlia, estranya senyora que semblava desconèixer la realitat que explicava aquell senyor de mans curtides, del qual acabava de saber el seu nom. Feia vora un any que passejava per davant del seu portal, dia a dia, i ell bonament ho acabava de desmentir. Era ell, n'estava més que convençuda i va asseure's a un replà, es va encendre una cigarreta fent veure que esperava a algú mentre continuava escoltant la conversa. El neguit la portaria a descobrir la peculiaritat d'un desconegut amb mirada desperta i història innocent.

[...]

Una història que us explicaré un altre dia.

dilluns, 20 de juliol del 2009

Equilibri perfecte

És fascinant sentir com l'aigua salada del mar et cobreix el cos, a poc a poc. - Va pensar. El capvespre havia aconseguit evadir els turistes i aquella petita cala amagada darrera un turó verge de ciment, es veia enormement buida, tranquil·la. Amb el xiuxiueig de les onades, com a única interferència del silenci, el moment insinuava un equilibri perfecte. Es va treure la poca roba que duia a sobre i es va capbussar, nedava fins al fons fins que va sentir una forta pressió al pit que l'avisava, havia de tornar a pujar i treure el cap. Es va deixar portar per les onades quan va veure el tímid moviment d'una lluna radiant. Els diminuts núvols dibuixaven formes abstractes, mentre s'evaporaven deixant pas a la imponent foscor descoberta d'estels mal repartits. Estirada sobre l'aigua, amb la perspectiva del cel ben a prop, pensava en com es deuria veure aquell vespre en un racó insòlit del mediterrani més autèntic. Creta deu dibuixar el cel amb un fons color turquesa o potser, encara hi predomina la tendresa del taronja. Quina tonalitat es deu apoderar del fons d'aquella illa, Creta una entre tantes? -Pensava, com havia estat pensant els dies anteriors. Ja feia una setmana, havia despertat una sorprenent curiositat per un grup d'illes del mediterrani. Les coneixia ben poc, n'havia sentit a parlar i fa un temps, havia vist una pel·lícula que hi estava ambientada. Les veia com el paratge idoni d'una postal però entre la perfecció de la imatge semblava existir un misteri que només podien veure aquells que sabien passejar els seus carrers, deixant que el blanc de les façanes indiques el camí. Les sentia a prop de tant pensar-les però les veia lluny i la nit es tornava cada cop més freda, l'aigua començava a arronsar-li la pell i tenia el palmell de la mà ben arrugat. Va nedar fins a la vora, va sortir de l'aigua i es va envoltar el cos nuu amb la tovallola. Abraçada amb l'escalfor de si mateixa, es va estirar i amb un muntanya de sorra es va construir un coixí on acaronar-hi el cap per continuar desxifrant el color peculiar d'aquell cel que s'havia tornar més fosc i menys net. Hi hauria algú a Creta, estirat a la sorra d'alguna platja solitària, que escoltés el xiuxiueig de les onades interrompent el silenci, que s'imaginés, com ella, la història d'un país desconegut i despertés desig sentir-lo a prop, malgrat fos a través del perfil d'una imatge registrada en una postal.

"Salpar per començar trobar-nos en un punt i aprendre a navegar”



dimecres, 15 de juliol del 2009




"Penso en el refugi que busquem tots, les maneres diferents que tenim de cloure'ns per camins embrollats i el cervell es replega com un cargol. Som esponges cobertes de pell. "

La Nau; P.Planas

dilluns, 6 de juliol del 2009

La poesia d'una nit d'estiu




La vida es definia damunt un tauler d'escacs. Era un vespre de juliol, van escampar el tabac i les paraules que fins aleshores s'havien dit sense parlar, només amb mirades de reüll i la nit no es deia coincidència. En un moment de descans, es va emplenar el got de vi dolç, va apagar el temps al cendrer i ell, que jugava amb el tauler del costat, la mirava insinuant alegria per la victòria. Tenia la partida guanyada mentre ella es preguntava, qui entraria per destrossar-la i, amb el got mig buit; escac i mat. Girat d'esquenes, l'emmirallava amb una cullera i va aconseguir el reflex del seu somriure, no més preciós que la tendresa que predominava entre una història de dos plena de mirades i misteri. A l'atzar, van marxar a l'hora i van guardar el destí com un presagi. Caminaven de costat, no els esperava res més que la sort però, no absurdament, es van acomiadar de reüll. No era casualitat, la por d'allò que de tant intens és inesperat.

Caminar, fumar-se la vida, jugar a totes, tenir ganes de tornar-se a trobar i que encara els quedi tota la nit.

It's Friday I'm in love. The Cure.

dimarts, 30 de juny del 2009

Plou i no hi ets



[...] Aleshores, només érem uns nens, el pitjor malson es quedava amagat sota el llit i les tardes es definien al terrat de casa, berenant torrades amb mantega i sucre. Un vespre, després de sopar, no podíem dormir i pels finestrons es veia el reflex d'una forta tempesta d'estiu. Veiem els llampecs i esperàvem l'estrident soroll del tro amb el cap acaronat sota el coixí. Mai m'havien agradat les tempestes, tu ho sabies i m'agafaves la mà per acostar-me davant la finestra. “Des d'aquí tot es veu més clar, mira el cel i imagina que aquesta nit hi ha focs d'artifici sota la pluja, no són de colors però si sortim al carrer i tanquem els ulls, amb les gotes d'aigua veurem formes abstractes, seran il·lusions particulars i ningú més que tu mateixa, podrà definir el relleu, el color i la intensitat d'aquesta il·lusió”.

A fora, només hi havia bassals i el silenci d'una nit d'estiu. A casa, tothom dormia i nosaltres creiem en la màgia, contàvem les estrelles que, poc a poc, s'anaven descobrint amb l'escampall dels núvols i de la tempesta que, a l'estiu, per la seva intensitat es torna breu. Vam obrir la finestra per sentir l'olor que es crea al carrer, després de la pluja. Volíem definir-la però no ens en sortíem, de tant peculiar no hi havia al diccionari d'uns nens de deu anys paraules per definir el sentit que ens despertava aquella olor. Tu, vas treure el teu bloc de notes i vas escriure amb lletra lligada, la biografia d'una tempesta d'estiu, sense poder dormir. Jo no volia perdre'm ni un instant de la nit, ignorava l'imponent rellotge del menjador al que sempre havia odiat per la seva obsessió en marcar el pas del temps. Aquella nit no quedaria amagada al calaix de la tauleta, tu l'escrivies i jo volia viure la innocència, imaginant-me vent per recórrer el cel, acariciar l'escalfor dels estels i dibuixar clarianes a l'horitzó. Ser l'essència immortal d'aquella nit i és que, aleshores, només érem uns nens. Ara quan plou, tanques la finestra i encens la ràdio mentre jo, t'espero a l'habitació escrivint sobre el desig que em desperta l'olor del carrer mullat. Deixo els porticons oberts i m'encongeixo esperant el soroll del tro, després del llampec. Encara m'horroritzen les tempestes però, tu ho has oblidat i ja no em dones la mà.

Shadows and Regrets. Yellowcard.

dilluns, 29 de juny del 2009









Tornar a casa, trobar-te amb gent que fa temps que no veus, passejar per racons plens de nostàlgia i pujar les escales, mentre sents una forta pressió al pit per tot el que s'amaga darrera la porta, per tot el que deixem enrere i de tant en tant, ens fascina recuperar.

Caminar descalça pel pati, veure com es pon la tarda i rebre una trucada, un cita al cap de cinc minuts amb una copa de vi blanc a la vora de la platja d'aquest poble que creix i es transforma a ritme accelerat. Percebre el canvi, coincidir amb antics companys de classe i no saber de què parlar. Tancar els ulls i sentir enyor però saber que el record sempre serà present perquè, hi ha coses que sempre tindrem. La complicitat i fer una partida de futbolí en aquell local atrotinat on el temps es apagat al cendrer i la vida es defineix damunt un tauler d'escacs.

dijous, 25 de juny del 2009

O juguem tots o estripem la baralla



D'anit només recordo el sabor amarg de la ratafia, el núvol de fum que envoltava la taula on totes érem assegudes i la desolació que creava la música de fons. Hi ha batalles que es guanyen i n'hi ha que es perden, això és lògic i no hi ha opció a rèplica. Ara bé, quan no jugues la batalla no la perds, ni tampoc la guanyes sinó que “l'estripes” i brindes amb vi amarg, servit en copes plenes de punyals. Hi ha desenllaços que són desoladors i mira que n'hi ha, que estem acostumades al repte, a jugar partides difícils. Però n'hi ha que confiem en la nostra raó, com a defensa imprescindible, i no acostumem a restar en silenci, juguem i fem palès que la participació és la més importants de les opcions. El repte fa atractiva la jugada i la presència de la nostra veu és líder en la nostra pràctica diària, en la quotidianitat del treball i en la raó de l'esforç. No creiem en la por perquè és el sentiment de temor el que ens fa ser dèbils, el que ens atrapa i el que bloqueja el nostre propi progrés. Tampoc creiem que la il·lusió sigui l'únic ítem a tenir en compte quan defensem la nostra estratègia. Confiem en el treball, en els principis que ens permeten dedicar hores i més hores a la creació de l'alternativa, i és la iniciativa que defineix aquesta alternativa com a necessària.

“O juguem tots o estripem la baralla” deia l'Ovidi Montllor.

dilluns, 1 de juny del 2009

El fruit que un dia vàrem sembrar




No sé que en seria de mi, si hagués nascut a Roma, ara fa més de dos mil anys. Potser seria patrícia, ciutadana lliure, o plebea, sense privilegis. Potser seria l’artista de la cúria o fins i tot, potser era esclava acusada d’adulteri, ves a saber qui i com seria, si no fos qui ara sé que sóc.
Dir que sé qui sóc, no és fàcil si dic que sóc filla. Sentir-se fill o filla no depèn únicament de saber qui t’ha engendrat perquè, hi ha pares i mares i mares i pares hi ha.
Dir que sé qui sóc, no és fàcil si dic que sóc dona perquè per mi, ser dona significa inequívocament ser rebel i combativa. En canvi, no sé maquillar-me ni pentinar-me per semblar més atractiva. Tampoc sé caminar amb talons i hi ha vegades que, per ser dona estàs obligada a anar ben pentinada i saber caminar de manera esvelta, ho siguis o no. Per tant, no és fàcil dir que sóc dona, si ser dona, ahir i avui, significa ser tantes coses que jo no sóc.
Dir que sé qui sóc, en canvi, ara m’és fàcil si dic que sóc professional de l’Educació Social. Hi ha professionals, educadors i educadores, integradors i animadores però pel nom amb el qual els defineixen al seu contracte laboral no són perfils idèntics els uns dels altres. A mi m’han definit com a Animadora Sociocultural i els meus estudis, m’han Diplomat com a Educadora Social. Per tant, podria fingir que no sé qui sóc si dic que sóc professional però, avui, estaria cometen un error perquè és 1 de Juny, hi ha més d’una cosa a celebrar. D’aquí a un parell d’hores, em trobaré amb gent fidel i compromesa, brindarem i no ens caldrà el cava perquè amb l’eufòria dels cules més d’un ha esgotat les millors ampolles del supermercat. Emplenarem els gots de vida i la farem somriure perquè per tot, hi ha un primer dia i quan la il•lusió d’aquest principi no s’esgota sinó que es pronuncia i creix amb la coherència de moltes, la paraula dels necis queda ofegada en el fracàs.
Avui, ser educadora (o animadora) i treballar per un ajuntament no és, ni per un moment, motiu de baixar el cap. És més, el motiu, sens dubte, està farcit d’orgull i força perquè aquest municipi que m’acull, com a professional, té moltes aspiracions que, encara, no ha descobert però que aviat ho farà. I serà un dia, com avui, en què sentiré un pessigolleig a l’estómac per tot el que haurem aconseguit, amb la constància i el compromís.

divendres, 29 de maig del 2009

La catifa voladora




Eren quarts de deu, volien passar el dia junts després de dos anys sense veure's. Amb el bon temps, la qualitat d'oportunitats de crear entreteniment a qualsevol racó és creixent i les idees de construir felicitat poden ser il·limitades, o no. Confiaven, però, que la iniciativa els havia portat un pla genial; un dissabte de Juny a un racó costaner del nord del país. Un espai per descobrir, mil hores per aprofitar i centenars de raons per viure-ho. Feia un dia d'aquells en què l'alegria és la treva i la pena es mor en la soledat de la ignorància. En petits grups, parlaven del desig de justícia i amb els dits creuats, es definien com a exemple a seguir. Un d'ells, que es feia dir Salvador, es mirava l'espectacle de reüll tot esperant la complicitat d'altres escèptics per capgirar la perspectiva i fer obrir els ulls, a aquells que només coneixen el rancor quan els culpables són els altres.

Des de la distància, amb el sol regalimant-li l'esquena i transportant xafogor arreu del cos, va fer un crit de socors i tots s'hi van apropar. -Avui fa un dia preciós i em fa l'efecte que és únic, que no ens serà fàcil repetir aquest moment i és per això, que no puc evitar demanar-vos un favor. Des que sóc petit, he tingut un únic desig: volar en una catifa voladora. Les cares de la majoria eren perfectes perquè un espontani tingués el delit de fotografiar-los i riure-se'n durant llargues hores. Però a en Salvador li importava poc el que pensés la majoria i va demanar-nos un brot de confiança i d'il·lusió; com a eines úniques i necessàries per a construir el seu somni.

-No us donaré ni una sola indicació, ja que voldria viure el sentit de la sorpresa; encara que només sigui per un breu moment, encara que només sigui una sorpresa imaginària em reservo el dret d'intentar sentir-la. Esbalaïts, es miraven les cares i sense saber que dir, pensaven en el que els acabava de demanar en Salvador capficats en l'esforç que els suposaria crear una catifa voladora, sense més recursos que ells mateixos i les seves mans. De calor, un parell es va estirar enlaire, dibuixant una fitxa del tetris amb les seves cares. De seguida, un parell més els va acompanyar i ja sumaven quatre fitxes, només faltava convèncer a la resta per perfilar la figura.

Mentrestant, en Salvador es remullava els peus a la vora del mar i s'imaginava anys enrere, jugant a fet i amagar al pati de l'escola. Aleshores, la Júlia encara hi era i la colla estava unida, eren feliços i el futur es preveia eternament alegre. Un cop de vent, va fer remoure l'aigua que li cobria els peus i amb els esquitxos de les onades, sentia guspires de nostàlgia arreu del cos. Discretament, començaven a caure-li llàgrimes quan: -Salvador, tanca els ulls. La Mar el va agafar de la mà i a cau d'orella, li va dir que no tingués por; el teu somni està a punt d'arribar, només has de tancar els ulls i confiar en la imaginació.

Dos passes enllà, hi havia una catifa voladora feta de cossos nuus i mans entrelligades, que s'alçaven com sostingudes per un fil, teixit de complicitat. En Salvador, amb l'ajuda de la mà de la Mar, es va deixar caure sobre la catifa i amb els ulls tancats, va sentir un estrany però agradable pessigolleig a l'estómac. Tinc les ales massa curtes per a volar, ajudeu-me. Amb la complicitat que teixien les seves mans lligades, van fer volar el cos d'en Salvador i amb ell, la seva melangia. Sense enlairar-se més de vint centímetres, va sentir la sorpresa, la il·lusió i la confiança oblidada, el desig de ser feliç i l'esperança que fa dos anys, amb la mort de la Júlia, havia perdut.

dilluns, 18 de maig del 2009

En homenatge a Mario Benedetti



A TIENTAS

Se retrocede con seguridad
pero se avanza a tientas
uno adelanta manos como un ciego
ciego imprudente por añadidura
pero lo absurdo es que no es ciego
y distingue el relámpago la lluvia
los rostros insepultos la ceniza
la sonrisa del necio las afrentas
un barrunto de pena en el espejo
la baranda oxidada con sus pájaros
la opaca incertidumbre de los otros
enfrentada a la propia incertidumbre
se avanza a tientas / lentamente
por lo común a contramano
de los convictos y confesos
en búsqueda tal vez
de amores residuales
que sirvan de consuelo y recompensa
o iluminen un pozo de nostalgias
se avanza a tientas/ vacilante
no importan la distancia ni el horario
ni que el futuro sea una vislumbre
o una pasión deshabitada
a tientas hasta que una noche
se queda uno sin cómplices ni tacto
y a ciegas otra vez y para siempre
se introduce en un túnel o destino
que no se sabe dónde acaba.

"A Tientas" Mario Benedetti.

Avui a Uruguai es declara dia de dol nacional per la Mort de Mario Benedetti. És per això que, sense matisos, declaro que aquest bloc també està de dol. I és que Benedetti ha estat part protagonista del meu vici imprescindible per la poesia. La seva llibertat i el seu anhel alliberador, encara ara, transmeten influències a la meva voluntat d’expressar en paraules la constància i la coherència de la lluita, i dels que lluiten. I és així que avui, des de l’homenatge, voldria recordar la raó que podem expressar a partir de metàfores poètiques extretes del dia a dia, com l’essència invisible, de les que confinem esforços en el compromís revolucionari.

dilluns, 11 de maig del 2009

Silencis de primavera




Encerclats per un silenci tens i misteriós, els dies anaven passant i la primavera continuava tan apàtica com a principis d’abril. A la taula, una ampolla de vi negre i barat, com de costum. Al Forn, alguna cosa peculiar per sopar. L’habitació buida i el mòbil sense sonar. Molta xerrameca i poca veritat.
Havien quedat al parc del trinxeraire per contemplar la pluja d’estels. Ella feia tard i ell ho havia oblidat. A l’Empordà, els veïns del setè escoltaven un cantautor conegut a un local atrotinat. Els havien convidat però la nit havia vingut per destrossar-los amb la inseguretat i havien canviat la cita per cançons de System of a down i tabac de liar; fumar-se la soledat i definir el dubte sobre un tauler d’escacs.
S’acabava la nit, escac i mat, volaven guspires d’amor al terrat. A l’avisme el silenci es fa etern i amb el temps, l’atzar estimat és oblidat.

divendres, 8 de maig del 2009

L'Educació és (o pot ser) revolució

"L'esperança per la llibertat ja no significa llibertat. Es necessari lluitar per aquesta en condicions històricament favorables. Si aquestes condicions no existeixen, hem de lluitar de forma esperançadora per crear-les. L'alliberament és la possibilitat, no la sort, ni el destí. En aquest context es percep la importància d'una educació per la decisió, per la ruptura, per l'elecció.

En conseqüència, contra més submís i menys es somniï amb la llibertat, menys podrà l'individu concret afrontar els seus desafiaments. Si assumim i obviem un present submís, en el futur s'afoguen les esperances dels oprimits a favor de la pau dels opressors. És per això que l'educació al servei de la dominació no pot provocar el pensament crític i dialèctic sinó afavorir el pensament ingenu sobre el món. "




Educar també vol dir somiar. Donar les eines perquè tothom sigui conscient dels drets que tenim com a individus i somniar és un dret de totes. El somni de fer, de transformar és també la confiança de creure que "tot està per fer i tot és possible". Si definim els nostres somnis com utopies, acceptem que els valors que ens impulsen a somniar són meres il·lusions; en canvi, si confiem en la raó del nostre somni com a voluntat de construir el desig en una possibilitat, ens trobem un pas per davant de la utopia.

L'educació pot ser una eina revolucionària si nosaltres, protagonistes de l'acció educativa, creiem d'una banda, que la revolució - com a transformació total- és possible i necessària. I d'altra banda, si nosaltres actuem com a subjecte revolucionari en la teoria i en la pràctica. "Educar per la consciència i actuar en conseqüència". Creure, confiar i lluitar per la revolució és un repte, assumir-ho i actuar de manera coherent als nostres desitjos i esperances significa també ser lider de tu mateix. La revolució ha de començar dins de nosaltres mateixes, nosaltres la construïm segons els nosaltres principis i un cop dissenyada, la transportem amb el nostre treball diari - pas a pas-.

Qui somnia si no totes. Freire diu que si un treballador temporer del camp no por exercir el dret a somniar, estem acceptant que els somnis no són un dret sinó un privilegi exclusiu d'uns pocs afortunats. Contràriament, si reconeixem que transmetre el valor del somni és un art que garantitza l'èxit personal del subjecte somniador i col·lectiu pels que poden i saber compartir somnis, respectant-los i treballant-los en clau de progrés; estem obrint una finestra en aquest cel tancat, delitant-nos amb l'horitzó que dibuixen els somnis a la mirada, com l'espurna que et fa obrir els ulls i caminar desperta en guerra amb la utopia.

dilluns, 27 d’abril del 2009

Des de la porta de darrera



Si et digués amiga, que hi ha dies en què m’oblido de la vida que vull viure i m’acostumo al soroll que fan les sabates de la gent, caminant a pas accelerat pel voral de la carretera amb el cap mirant a terra. No em jutgis de covarda. Tinc un feix de somnis que estan en guerra amb la utopia, quan guanyen la batalla els escric en un quadern amb tinta vermella. Al vespre, repasso tots i cada un d’ells i faig una creu al costat d’aquells que he assolit per mi mateixa. Sembla estúpid, a vegades encenc una espelma per protegir-me del delicte però la seva llum il•lumina poc i tan li fa, perquè si algú em descobreix podrà delitar-se amb els secrets que amaguen la peculiaritat de la supervivència; la porta del darrera sempre queda oberta per aquells que saben trobar-la.

Vaig comprar-me un bloc d‘esbossos per il•lustrar-hi un diari peculiar i quin desastre, ni tan sols jo hagués estat capaç de desxifrar el missatge que aquells dibuixos horribles volien simbolitzar. Acostumo a escoltar música abans d’anar a dormir, tinc un parell de Cd’s inscrits amb l’asterisc de preferits. Tots ells parlen en llengua estranya i és que sóc una yonki de The Cure , com a la meva adolescència, tot i que mai he adaptat la meva estètica a la seva. El millor que m’ha passat en els darrers dies és que m’han recomanat un material de suport per una assignatura i he vist que, tot i la meva actitud escèptica, m’he llegit dos llibres “d’autoajuda” en dues setmanes, i aquests m’han de donar les eines per aprovar un examen de la carrera.

No ho diguis gaire alt, m’he tatuat un escorpí darrera l’orella i he tirat els daus amb un desconegut, mentre esperava el tren. I tu, ja saps a què vols jugar?

dijous, 9 d’abril del 2009

Roadside



Portaven llargues hores de viatge i encara no havien fet parada a l’equador del trajecte; conduïen sense peatges, cada poble era més peculiar que l’anterior i per manca de convicció, canviaven el nom del punt fronterer. – Berlín, queda a dues hores i aquí, aviat es pondrà el sol. Farien nit al voral d’una carretera sense asfalt, no tenien mantes ni sacs de dormir. – Buscarem recer sota els arbres. Desconeixien la vegetació de la zona però, de reüll no es veien lilàs florits que per tanta bellesa, fan respirar poc l’ambient dels al•lèrgics.

A voltes, una matinada sota un cel poc il•luminat, sense cap lluna passejant les escletxes dels branquillons d’aquell refugi podria ser la raó per canviar de vorera i emprendre nous camins - En el fons, res és com nosaltres ens hem imaginat. Volien fer ruta, un pas per davant dels seus desitjos i, sense una bona previsió meteorològica, es van veure banyats per una tempesta que arribava impetuosa. – De vegades, la pluja fa falta. Lleva la pols de les idees.

(Road)(side), en llengua estranya, senyala el voral d’una carretera; ara bé, entre nosaltres, roadside és l’alba que dóna peu a una història de formes abstractes i colors metàl•lics. L’argument d’un conte de carrer on els personatges són persones quotidianes, observades de ben a prop per un escriptor novell que busca desesperadament el fil conductor pel final de la seva novel•la. I les converses de matinada, sota un niu d’orenetes verges d’injustícia, sembla ser el paisatge idoni per cedir la imaginació i parafrasejar sobre històries que desconeixem però que ens resulten extremadament familiars; per l’essència de la seva senzillesa o simplement, perquè ens agrada la banda sonora que decora l’espectacle.

dijous, 26 de març del 2009

Amor engrunat (a cops)




Era jove, només tenia setze anys, el va conèixer a la plaça del poble que la va acollir quan just començava a caminar. Ell només era un any més gran, tenia la mirada penetrant i les mans curtides de treballar l'ofici de la mar. Eren joves i innocents, feliços i n'estaven més que convençuts. Van obviar les opinions dels amics i van decidir jugar a un joc de parelles. S'entenien en silenci quan estaven separats, es dedicaven poemes de bon matí i s'acomiadaven amb carícies dolces d'un sexe apassionat.

Portaven amor engrunat a la butxaca i es maquillaven els ulls de colors. Es vestien amb mocadors de seda i feien goig quan passejaven agafats de la mà. Semblava perfecte i just dins el seu àmbit. Ningú no sabia on era casa seva però tothom s'imaginava un castell de somnis particulars.

Una peça de la parella es va perdre i el joc es va acabar, ni guanyadors ni vençuts, només la soledat de desemmascarar la veritat. Va caldre perdre la peça per descobrir la falsedat del conte de fades i el castell de somnis es va ensorrar a cops de cap.

Darrera la finestra existia la submissió, l'amor era la malaltia dels cops i el llapis d'ulls era la raó on s'amagava la por.

Ja no s'escoltaven paraules tendres, era un mes de gener i els dies prenien la forma corresponent - foscor, fred-. Passaran els anys i tothom ho recordarà, perquè hi ha delictes que no es moren amb l'oblid. Naixeran flors a les esquerdes del ciment, seran vermells i dels pètals sorgirà un nom de dona per la vida que li van robar.

" Si mai tinc una filla, es dirà Susagnna. Sempre m'ha agradat la seva sonoritat"


"Cal guanyar per fer possible el somni i les paraules"

Et miro als ulls, amb un ram de tendresa immesurable per l’essència de l’instant que és més que casual. Em preguntes què tal tot, baixo la mirada i acluco la veu mentre t’explico que només vaig fent, que els somnis se’m desfan a ritme accelerat, no m’acostumo a la derrota i et trobo a faltar.

M’abraces la cama i et dono la mà, em regales un somriure còmplice que es fa immens quan m’acaricies la cara amb la teva càlida proximitat: No tinguis por, estem a punt d’acabar amb tota aquesta crueltat. Escolto la teva veu de ben a prop, tant com si fos la meva; ets tu, la franquesa que has tornat i em promets seguretat al teu costat. Juntes, tu, jo i la més sincera complicitat, serem la poesia que s’escriu a les parets empedrades d’aquesta ciutat; la vida que es viu des de la trinxera amb el puny tancat.

divendres, 20 de març del 2009

Llibertat

Amiga,

Diguem qui t'ha fet callar, qui et té segrestada; diguem on t'amaguen, on hem d'arribar per poder-te alliberar. Hem decidit lluitar, perquè no hi ha mordassa que et pugui fer submisa per sempre. Hem entès que cal insistir, com qui pidola davant de cent portes barrades. I les mentides dels necis, algun dia cauran perquè t'alçarem, com la bandera, i el teu color romandrà viu per sempre més. Serà el dia que naixerà de les arrels que amb el camí, hem sembrat.

El futur haurem guanyat per tu, llibertat.







A finals de gener-principis de febrer, va sortir la petició del fiscal, que sota l'acusació de col·laboració amb banda armada (la pertinença, igual que la tinença d'explosius, sembla que ja l'han descartat; i pel que fa a la banda armada, encara no han donat ni un detall d'aquesta -nom, amagatall, membres, "modus operandi"...-), demana 5 anys de presó, 6.500 € de multa i 15 anys d'inhabilitació absoluta. I a principis de març ha sortit la data de judici, que està previst pel proper dilluns 13 de juliol de 2009, a l'Audiència Nacional, a Madrid.

És per això que des de l'Assemblea de Suport a la Núria Pórtulas continuem treballant per arribar a la fi d'aquest procès, exigint l'absolució de la Núria, i també continuem denunciant aquestes pràctiques "institucionals" des de diferents nivells de poder (polític, policial i judicial) que l'únic que busquen és desarticular i criminalitzar els moviments socials i combatius, objectiu que no s'ha de permetre que aconsegueixin.



Núria Absolució.
Núria Lliure, Lliures tots i totes.

Ahir, tres companys (entre ells la núria) van ser detinguts mentre encartellaven els carrers de la ciutat de Girona. Una patrulla dels mossos, acompanyats per un grup de secretes que perseguien la seva activitat, van identificar-los mentre feien difusió de la Calçotada en Suport, que realitza el Col·lectiu Nuria Free, aquest diumenge a Sarrià de Ter.

Aturem la criminalització, fem front a les agressions de l'Estat. La Solidaritat no s'empressona.

dijous, 19 de març del 2009

La raó de la força contra la força de la raó





http://blip.tv/file/1891138

Aquesta és la seva democràcia; LLibres contra porres. Les "forces de seguretat" de la Generalitat fan ús del seu poder, de la seva força contra els i les estudiants de la Universitat de Barcelona.

Fa mesos que els còmplices de la desaparició de la universitat pública, volen imposar la seva reforma educativa mercantilista desprestigiant el discurs de les revoltes estudiantils. El rectorat de la UB ha intentat explicar la necessitat d'emprendre el desallotjament, mitjançant una opció determinada clarament per la demagògia i la controvèrsia davant la impossibilitat de fer front a la raó d'una lluita justa per la construcció d'un ensenyament allunyat dels interessos del mercat; exceptuant, per suposat, el fet que amb la ocupació s'ha malmès l'estètica de la universitat. Una imatge que dóna per fet que la opinió dels i les estudiants no és vinculant, ni és té en compte, malgrat obtenir resolucions favorables al bloqueig de l'aplicació del Pla de Bolonya, a partir de referèndums.

Ahir a Barcelona, es va demostrar la pressió que ha aconseguit el discurs col·lectiu. Els i les estudiants volem un procés de debat obert per la construcció d'una universitat de tots i totes, una universitat pública amb metodologies educatives de qualitat. Tenim la raó i la nostra opció per la defensa d'universitat popular ha superat les expectatives i ha desemmascarat les farses de l'EEES.

Qui no té eines per a defensar els seus interessos, ha de buscar fuites d'ajud. Aquest cop, se'ls ha anat de les mans amb la seva acció desproporcionada. Volien callar la nostra veu i ara, tothom parla per nosaltres. Des de tertúlies que justifiquen l'acció del rectorat, fins a opinions que es desmarquen de la violència que són capaços d'exercir, utilitzant l'exitació dels seus mossos de quadra per defensar els seus interessos únics.

No ens tallaran les ales.

Per una universitat pública i de qualitat, diem NO a l'Espai Europeu d'Educació Superior.