I ara el moll - Veus? M'agafo a l'aigua
com al més sòlid estintol.
Jardins penjats - verdor enjoiada-
de Semíramis, com un do!
A l'aigua - franja de metall,
acer de lúgubres viratges-
M'agafo fort, com la cantant
al llibret, com a negres tàpies.
El cec... I, doncs, no em tornes res?
No em sents? - M'inclino a la benigna
consoladora de la set,
m'hi clavo com una cornisa
L'obscur somnàmbul...
Por: no pas
Del riu - sóc nàiade d'arrel!
Prendre el riu tal com prens la mà
de l'estimat quan, ben fidel,
T'és al costat...
Fidels de mena
Són els morts - no tots amb conhort...
La mort a l'esquerra i, a la dreta-
Tu. El flanc dret resta com mort.
Un raig de llum de cop irromp.
Riures amb drings de faramalla.
- Tu i jo bé hauríem...
( Tremolor)
- Ara. I en tindrem el coratge?
Marina Tsvetàieva. Poema de la fi.
La noia del nord, ella que va nèxier sobre la mar. No li calen cordes ni paraules boniques, només deixar-se dur per l'onada certa. Sempre sap trobar el camí de casa.
ResponEliminaUna abraçada, ben a propet.
En un bosc mediterrani, entre d'altres arbres, hi ha alzina i pins. A cada temporal, veuràs que les alzines són les bones i els pins simplement són per fer fusta. Es tracta de descobrir les vertaderes alzines, i tu, que ja saps de què va, saps escollir!
ResponElimina