dijous, 19 de febrer del 2009

Swing life away




Vivia al porxo del carrer dels Traginers i contava, una a una, les empentes que brandava el gronxador. A fora del seu món particular, existia una sumptuositat que l’alterava i tirava pedres a la finestra dels veïns que patien excedent de luxe. No tenia un sou mínim, ni cap abric pel fred de l’hivern i les palmeres d’un indret inexplorat, no tenien un espai dedicat pels seus somnis.

Uns coneguts van anar-lo a veure, a penes recordava els seus noms i en trobar-los davant entenia que la trobada no podria ser res més que casualitat. Els que es feien dir amics seus, no eren més que comerciants de poca complicitat.

Podia sentir-se sol o aïllat però somreia mentre contava les cicatrius de l’entorn i la seva quotidianitat. Feia callat estults i fanfarrons, perquè les seves veus tacaven les pàgines del que havia de ser la seva història més peculiar. Reemplaçava les paraules que duia el vent i en construïa de pròpies; en clau d’amor i canvi.

Si l’amor és un treball, ell n’era fidel esclau. “No creuaré el carrer fins a trobar la teva mà, la seva, la dels altres i la meva es lligui a totes. No m’amoïna seguir aquí, al meu gronxador i esperar el moment per a marxar; no comerciaria amb interessos perquè el món que se’ns envà camí avall, encara, no parla dels llocs on anar.”

- El gronxador del carrer dels Traginers?
- A la propera cantonada, a l’esquerra. Fa dies que t’espera.- respon un veí simpàtic.
- No ha estat feina fàcil.
- D’on vens?
- Del fons, fa unes setmanes que viatjo tot buscant aquest racó; els aparadors i l’esvaïda d’un paisatge contaminat m’han entretingut.



L'arrel: Swing life away. Rise against.

dilluns, 16 de febrer del 2009

El perquè la mar és salada

No hi havia més cartes a la bústia, ni respostes escampades per l’habitació; s’havien acabat els dies d’escriure les matinades sobre un retall estripat abans de sortir a corre cuita perquè fèiem tard a treballar; s’havia acabat l’extrema bellesa d’acumular la tendresa de versos de bon matí o de bona nit; d’esperar, cada dimarts, que la cartera portés una carta “per a mi”. S’havia acabat, com tantes altres coses que ens acompanyen durant un període de temps però, inevitablement, arriba el dia bon o mal esperat i s’acaben. Es dibuixa un punt i final a un fragment que donarà pas a l’inici d’un capítol més, una petita història que un dia, també inevitablement, s’acabarà. I de fet, què en faríem de la tendresa indomable que ens besa des del fons del mirall, si no fóssim capaces d’acumular la minuciosa essència de transformar-nos, a pas lent, a través de les petites històries que ens emmarquen en el nostre atzukak més particular.





Com la remor de les ones,
sempre torna, inexorable,
i amb ell retorna l'olor
de la mar infinita, salada.

Com les mirades furtives,
que encenen el batec
ardent de l'amor primer,
d'una primera besada.

El temps ha marxat, però
torna el record, inapel•lable,
del perfum d'aquella pell
que em deixa sense alè,
encara ara.

... estava preciosa.

Tornar a casa

[...] L’atzar o les circumstàncies la van fer tornar a casa; la família i la llar que l’havien acollit en la primera separació i que de nou, obririen les portes, prepararien els llençols i pintarien la paret de la seva antiga habitació. Entre les sales i les escales que separaven el primer pis de l’altell es trobava l’abraçada més immensa; es podia ensorrar el fora que els sediments eren ben forts i ella estava convençuda que els sismes no serien capaços d’ esbategar ni una sola esquerda.

De tota la casa, podia escollir el seu espai preferit; no hi havia dia que no puges al terrat. Una cigarreta, un bon llibre i el sol de primavera, la rentadora i la roba humida, la tramuntana o el silenci de la nit; Qualsevol excusa era bona per pujar –hi i gaudir de les vistes. També podia parlar de coses curioses i no s’equivocava, quan senyalava els finestrons blaus del menjador i el quadre del barça a la paret de les escales. Havia tornat a casa i ho mirava tot com si fos el primer dia, es quedava esbalaïda amb cada detall, fins i tot, començava a agradar-li aquella tan criticada figura de porcellana del rebedor.

Després de tants anys residint a la “ciutat”, va aprendre a valorar com n’és d’increïble, despertar-se amb la olor del mar entrant per les escletxes de la finestra. I tornar a esmorzar pa amb mantega i sucre, al costat de l’avi i el seu entrepà amb formatge de cada matí. Havia tornat a casa i l’avia feia brillar un somriure preciós. Tot i l’esplendor d’aquella acollida, la seva feina continuava a la “ciutat”, així que hauria de consolar el viatge encenent la radio mentre recorreria, dia rere dia, la mateixa carretera. Una anada amb ulls clucs i una sorprenent rapidesa per tornar, com no, a casa. Apagar el motor davant el portal i passar pel port, abans de pujar.





Tornar a casa i homenatjar a la figura de dona que ha après a estimar i a defensar per voler ser. Aquella que és admirable i que ha dedicat una vida a la lluita i a l’amor. Una persona que no sap parlar de derrotes però que ara, es troba encadenada a la impotència d’haver de conèixer el significat de sobreviure amb una estranya malaltia. La mateixa que la va despertar i li va donar les eines per aprendre que cal combatre per tot allò que es sent i la llibertat; ella sí, avui el llit l’atrapa i no la deixa volar, ni tan sols caminar. Per ella i perquè hi ha vides que no es poden amagar a una capsa de pastilles variades del calaix de la tauleta de nit.

divendres, 13 de febrer del 2009




I ara el moll - Veus? M'agafo a l'aigua
com al més sòlid estintol.
Jardins penjats - verdor enjoiada-
de Semíramis, com un do!

A l'aigua - franja de metall,
acer de lúgubres viratges-
M'agafo fort, com la cantant
al llibret, com a negres tàpies.

El cec... I, doncs, no em tornes res?
No em sents? - M'inclino a la benigna
consoladora de la set,
m'hi clavo com una cornisa

L'obscur somnàmbul...
Por: no pas
Del riu - sóc nàiade d'arrel!
Prendre el riu tal com prens la mà
de l'estimat quan, ben fidel,

T'és al costat...
Fidels de mena
Són els morts - no tots amb conhort...
La mort a l'esquerra i, a la dreta-
Tu. El flanc dret resta com mort.

Un raig de llum de cop irromp.
Riures amb drings de faramalla.

- Tu i jo bé hauríem...
( Tremolor)
- Ara. I en tindrem el coratge?


Marina Tsvetàieva. Poema de la fi.

dimarts, 10 de febrer del 2009

El camí de la complicitat




La sorra més anònima s’aixeca i fa tancar els ulls, amb la son suficient per a somiar-nos construint el paradís a la terra llunyana que ens acull i ens donarà recer, fins a trobar-nos i fins i tot, besar-nos sense preses però amb desig.

Tal dia com avui, escriuria a la paret d’un carrer amagat, a un poble del Pla de l’Estany, una cita: Som i serem allò que vulguem ser. Aleshores, parlava de camins i flors que no es panseixen amb la foscor de l’hivern és més viuen i ho fan amb una esplendor immensa. Com la llum que m’enlluerna al terrat de casa, mentre dibuixo la paraula complicitat amb tinta vermella. Perquè ser casual no és vestir amb quincalla de gran valor, la casualitat és un tren aturat i una abraçada forta per tot el que ens haurem enyorat.

Ser l’artista, el pallasso i fer del carrer el teatre de la ciutat. Ser certesa i dir-ho a crits, perquè sí, perquè volem i perquè no hi haurà més brindis sense vi.


Seguirem somiant; pels que més en sabeu.

dimecres, 4 de febrer del 2009

Llançà



No hi ha misteri més gran que el de les coses minúscules. És allà, amb la protecció de l'invisible, on té lloc l'explosió del secret. Un roc, abans de ser roc, és un roc; però un arbre, abans de ser arbre, és una llavor...

En el límit, en la circumscripció és on dormisquegen els projectes més grans; el que separa el dins del fora permet el desenvolupament. Per això, entre altres, vaig comprendre de seguida que calia tenir cura de les petites coses.







Al banc de la plaça de la vila, cada matí, asseguts sota l’arbre una parella d’avis que remuguen llargues històries en veure passar els vilatans. Jo, que els veig des que tenia sis anys i l’avia va llogar la peixateria al poble, sempre he volgut asseure’m amb ells per escoltar-los i potser, preguntar-los perquè xiulen quan els saludo, cada matí.

La filla de Can Socio; em deuen dir. De fet, malgrat he tingut dues relacions, he passat cinc anys estudiant fora del poble, he crescut un pam i m’he tallat el cabell; estic segura que per aquesta parella d’avis, continuo sent la de Can Socio. Una Llançanenca de família Llançanenca de tota la vida; que va viure uns anys a la Vila però que ara ha tornat al Port.

- Ves, aquesta mai ho ha estat de la Vila! De petita, es lligava els cordons de les sabates davant la botiga mentre col•locava les capses de peix que li servien de mostrari per vendre les carquilles que li duia el seu avi.

- Bo, tens raó però era maco allò que venia. Ara ja no se’n troben d’aquestes.





- Recordes quan vam aprendre a anar amb bicicleta?
- Si, ens amagàvem al porxo de la casa groga, quan encara no se l’havien venut a aquella parella de pija pins.
- La mare m’ha dit que heu hagut de tancar la peixateria del port.
- No, només hem hagut de posar ambientador a l’entrada i fer fora els gats. L’olor a peix fresc no acaba de convèncer als veïns nous. Ara, la tramuntana ja no s’endú la roba estesa al terrat perquè, els de Can Ferrater han marxat i ara, casa seu s’ha convertit en un hotel amb vistes al mar.





Llançà; o el que en queda. Jo no sóc com en Feliu Ventura, reconec que el meu no és el poble més bonic del món però si bé és cert que, té el seu encant.

dimarts, 3 de febrer del 2009

Aloma. Estigmes del passat, somnis de futur.




Nua sobre el llit, va baixar el cap i els cabells feien lliscar gotes d’aigua vora el pit. Mullava les cuixes amb les mans humides d’eixugar la foscor de la nit. Era preciosa, els ulls li brillaven i els llavis eren més vermells que mai – quan els petonejava dolçament amb la llengua -. Tenia els peus freds, com de costum, eren pell de gallina amb el caliu dels llençols, amagant el balanceig de mil fantasies abans d’anar a dormir. De fons, sentia el murmurar d’una parella d’estornells als porticons del finestral. Xiulaven com si estiguessin recitant un poema de Miquel Martí i Pol. Tot era perfecte i just dins el seu àmbit.

Va sentir com grinyolava la porta, algú acabava d’arribar. La llum tènue de l’habitació la protegia però no n’hi havia prou. Ets tu? Va preguntar, potser era ell que havia agafat l’últim tren, sense avisar. Però no va contestar ningú i es va estirar al llit sense a penes respirar. El silenci la tranquil•litzava i va apropar els llençols fins a tapar-se els ulls.

Aloma, fa temps va arribar un núvol que ho va fer fosc tot i ara ja no es veu la lluna estirada des del llit. Va ser intens, mentre va durar. Ha arribat l’hora, Aloma, de deixar les armes i dibuixar una creu més al recull de guerres perdudes. És el moment d’oblidar la boira que t’entela els ulls, trencar tots els poemes que vas escriure aquelles nits. Vèncer la por per obrir la capsa de nou i amagar les cartes perquè quedin guardades al record. És hora d’aprendre a cridar que mai més tornarà, que no pots esperar per sempre. Aloma, no és moment de dubtar, cal acabar amb els estigmes del passat i confiar en els camins que heu triat.


Aloma. Estigmes del passat, somnis de futur. Una novel·la de Mercè Rodoreda, una cançó de Pau Alabajos o una nit de Febrer. Qui sap.

dilluns, 2 de febrer del 2009

A mig camí, per tornar a començar




Sentir com ens puja l’adrenalina quan ens trobem, de casualitat, en un carrer del poble que ens ha vist créixer. Ens mirem, després de tant de temps. Un petó a la galta, suau i tremolós. Una abraçada forta explicarà en silenci tot allò que no ens hem pogut dir. T’acariciaré els cabells i em preguntaràs per l’avia. Et respondré trista que, l’avia et troba a faltar i amagaré la sensació de tristor, eixugant les llàgrimes mentre tanco els ulls. Et donaré la mà i em diràs que ja en tens onze, l’any que ve a l’institut. Riurem, pensant en aquelles tardes al parc de sota de casa, jugant a ser lliures mentre esperàvem l’hora de sopar. Agafaràs la bicicleta i em diràs que fas tard, que el pare està a punt d’arribar i encara has de passar per la fleca a recollir el pa per l’esmorzar de demà. Et giraràs i et clicaré l’ull, ens entendrem i caminarem en carrer en direcció contraria, tot sabent que aviat ens tornarem a trobar; perquè serà estiu i haurem guanyat.


Per tornar a començar. Feliu Ventura.

diumenge, 1 de febrer del 2009

Les tortugues poden volar




Va néixer en un castell fet de fang, el poble era un niu de metralla i ell tenia el do de preveure la desfeta i el futur que l’esperava. Tenia vuit anys quan va quedar-se orfe de vida i l’únic ram d’esperança era nedar fins al fons de l’estany – dia rere dia- per trobar un parell de peixos vermells que salvessin el seu germà de la ceguesa. Un matí, però, mentre netejava les arrels mortes d’aquella terra, va perdre els braços amb l’explosió d’un artefacte que intentava destruir. La seva germana era mare d’un nen que no volia seu, no per manca d’amor sinó per la foscor de la guerra que els havia robat la terra i ara els volia robar la vida. No existien famílies, ni amics el fang era foc i les tortugues podien volar. Tenien les mirades més penetrants que havia vist mai i van comprar-se una antena parabòlica que els havia de portar la raó i el moment d’escapar. A les nits no podia dormir, es desvetllava amb mals auguris del present més amarg que el farien pujar al precipici més alt i cridar el nom de la mare que havia marxat i l’havia deixat sol, desfent el nus que lligava la pedra que havia enfonsat el seu germà en aquell estany sense peixos vermells.








Depressing Ending. Turtles can fly (Una pel·lícula que no es pot explicar)

dijous, 29 de gener del 2009

el cel és capriciós i la terra, resignada.


-On vas?
-Vaig a veure el riu.
M’agrada baixar a la vall i delectar-me amb la visió del riu crescut. Les aigües desbocades en onades tèrboles em captiven.
-Agafa el paraigua.
Al pont m’hi estic uns minuts. L’espectacle és magnífic. Des de la riba, però, arran d’aigua, la sensació és intensa. La natura em mostra, arrogant, que sóc petita. El riu es desborda. La llera no pot encabir la desmesura d’aquest cel luxuriós. Quan l’aigua m’arriba als turmells, torno al pont. Encisada, m’hi estic fins que cau la tarda. Decideixo quedar-m’hi una mica més.
Restes d’arbres i vegetació, s’entortolliguen amb plàstics i deixalles que arrossega el corrent. Tot el merder s’acumula en el poc espai que resta entre el nivell de les onades i el pont. La pedra cruix. El pont cedeix. L’aigua no deté mai el seu curs. Davalla sense fre i res no l’atura. Aquí, l’aigua és així, de grollera. O tot, o res.

L’endemà, els veïns, concentrats on abans hi havia el pont, es miren els efectes devastadors de la riuada. Els més vells recorden l’anterior. Aquella va ser més greu, diuen.
- D’on has tret aquest paraigua, noia?
- Era al riu. Penjat en una branca d'un xop.
- T’he dit que no vull que juguis al riu, avui.







"El monte y el río" Jorge Drexler (Poema de Neruda)

diumenge, 25 de gener del 2009

La mà dels qui t'esperen

Aquest vespre, mentre tornava cap a casa després de les classes de repàs, després d’aconseguir que en Genís entengués la utilitat de les taules cartesianes i acabés un problema de decimals sense aixecar-se, més d’un cop, per canviar de llapis, pensava en la quantitat de vida que transmeten els nens i en el com, cada dia, eixamplo un centímetre més la meva paciència. Avui, s’ha despertat un dia clar i he passejat els tres quilòmetres que separen la meva habitació del menjador on es situa la meva feina temporal. L’anada ha estat lleugera, he agafat una poma del fruiter i la seva acidesa m’ha acompanyat tot el camí. La tornada, però, aparentava ser llarga, s’havia fet fosc i la jaqueta d’entre temps ja no abrigava. M’estava posant bé la bufanda quan, a la cantonada del carrer Migdia, m’he trobat la noia amb espardenyes de paper. Feia gairebé set mesos que no sabia res d’ella, de fet, l’últim cop que vam coincidir va ser una tarda de juny al bar del costat de la facultat. Estàvem d’exàmens, vaig anar a fer el cafè abans de pujar a la biblioteca i me la vaig trobar allà, asseguda a una taula arraconada. Llegia El habitante y su esperanza de Neruda:

“Entonces cuando ya cae la tarde
y el rumor del mar alimenta su dura distancia,
contento de mi libertad
y de mi vida,
atravieso las desiertas calles
siguiendo un camino que conozco mucho [...]”


M’apassionen els relats d’aquesta obra i m’hi vaig acostar. Recordo que vam robar les hores al temps, vam començar parlant del llibre fins que el cendrer ja no tenia capacitat per apagar més cigarretes. Vaig obviar el fet que aquell dia havia servit per molt més que per repassar l’ordre dels conceptes dels quals m’avaluaven l’endemà. Aleshores, m’explicava que estava passant per un moment de dubtes i contradiccions, que volia fer un viatge, caminar els carrers empedrats d’un altre racó de món. Me’n parlava així, entre nostàlgica o influïda per les metàfores poètiques de l’obra de Neruda.

-Fas goig!, li he dit, quan ens hem saludat. Duia un vestit llarg i un mocador vermell al cabell, que potenciava l’atractiu del seu rostre fi i el negre del seu cabell arrissat. “He après a maquillar-me els ulls, mirant-me al mirall” Parlava amb veu suau; això no ho ha canviat,- he pensat, quan m’explicava les circumstàncies que l’havien portat a recuperar la vida a la ciutat de l’Onyar. M’ha acompanyat fins al portal de casa, abans de treure les claus, li he proposat d’anar a fer un cafè i amb un lleuger moviment m’ha fet entendre que no podia; tenia pressa, m’ha donat un parell de papers arrugats i m’ha demanat que m’ho llegís.

“T’he mentit quan t’explicava que he tornat per raons de feina, fa mesos que treballo de secretària en un bufet d’advocats de Lleida i aquesta setmana, m’han donat vacances indefinides. Per ara, tot i saber que no hi tornaré, no tinc intenció de buscar una nova feina. Després de tot, crec que aquella plaga de ben vestits amb corbata m’ha fet un favor. No t’ho he dit abans perquè no tinc raons que m’ajudin a donar-te una resposta certa o coherent de la meva tornada. He decidit tornat per alguna important raó, n’estic convençuda, de fet per això et dono aquests papers perquè sé que l’essència de tot el que ara em fa caminar està escrit aquí, aquestes paraules i els carrers d’aquesta ciutat tenen la raó amagada. Passejaré per fanals encesos, pujaré a la muralla, recorreré el curs del riu i si llegint aquests versos, creus que em pots ajudar serà un plaer tornar-nos a veure i fer un cafè, a un bar qualsevol.” M’ha acariciat amb força les mans, ha deixat anar un somriure intens i ha marxat; com si m’hagués parlat de la pluja que començava a caure, ha marxat. M’ha sobtat la seva, tan contundent, reacció i he pujat les escales de casa sense alè però amb ganes boges per descobrir l’enigma que envolta aquesta noia curiosa, amb espardenyes de paper.

Abans de desplegar els papers que m’ha demanat llegir, he escalfat aigua i he agafar la capsa de galetes del rebost; em calia preparar l’ambient: una tassa de té, un bon grapat de dolços i la llum tènue però propera de la tauleta, encens de lavanda per amagar la fortor del tabac i els coixins del llit ben col•locats, per recolzar-hi l’esquena. M’he tret les sabates, el cabell recollit amb un monyo alt, els papers a la falda encara sense desplegar i tota la “parafarnalia” de preparatius, com a clara conseqüència d’un estat d’incertesa. Per quina estranya raó, haurà decidit donar-me aquestes paraules, a mi. Ens coneixem de trobades casuals a la facultat, hem mantingut converses de rutina al bar, tenim en comú l’amor intens al cafè, el vici imprescindible al tabac de liar després de la cigarreta convencional, la passió per la poesia i l’extraradi circumstancial que ens fet coincidir en una ciutat, on cap de les dues hem nascut. Aquestes similituds potser són suficients o potser s’ha sentit atreta pel meu perfil superficial, no ho sé però sigui el que sigui, el fet em crea especial curiositat.

Extasiada pel neguit, he desplegat els papers i he començat a llegir-ne els primers fragments. El primer era un recull de versos lliures, d’immensa tendresa que, al principi, semblaven distants o independents els uns dels altres, parlaven en tercera persona però els protagonistes eren sempre els mateixos i el missatge es titulava records i nosaltres (separant les síl•labes amb guions). Tot seguit, una fotografia de la ciutat de Girona i darrera:

“[...] Camino els carrers empedrats d’aquesta ciutat i trobo a faltar els teus ulls. Les matrícules d’honor que em vas fer guanyar un mes d’abril, amb les mans lligades al costat de la llar de foc. Tot allò que ens explicàvem en silenci, les mirades de reüll i els somriures al casal. La complicitat dels nostres passos quan ens imaginava desarmant la batalla, de punta a punta de país. L’esperança, la certesa d’aquelles carícies i ser feliç pels matins amb olor a cafè. Portar amor engrunat a les butxaques i donar-ho tot, perquè volem perquè existim.

Recorro la muralla i trobo mil raons on asseure el present, recordar el que hem viscut i confiar en tot el que comença. Voldria dir-te que he decidit deixar oberts els porticons de la finestra per veure el reflex d’aquell fanal encès. A l’entresol, hi ha una rajola esquerdada; aixeca-la i escriu el meu nom amb tinta vermella. He deixat una flor groga a la cantonada de la rambla, la trobarem junts i ballarem danses tradicionals.

Avui, una paraula s’ha quedat sense veu als estralls de la trinxera. Els comiats no se’m donen bé, voldria dir-te tant però en sé tan poc; potser m’equivoco, potser he perdut el temps pensant, potser no vull dir-te adéu sinó sempre. I és que, per tu, a prop de l’Onyar sempre trobaràs una de les mans dels qui t’esperen.”

Està clar, doncs, que la raó de la tornada de la noia amb espardenyes de paper és l’amor innocent al record d’una història de dos. Potser una trobada a la muralla, un cafè amb vistes al riu o una abraçada sota un fanal encès. Sigui el que sigui el que està esperant trobar, ha de ser preciós viure-ho. M’agradaria tant poder escriure una història com aquesta i que la protagonista fos jo mateixa.




dijous, 22 de gener del 2009

Menjar fruits secs






El cap-al-tard urbà, la llum tènue d’un fanal,
una humitat freda, un lent desig només de jaure,
d’esperar com la pedra, i només esperar,
una sensació de fracàs a l’esquerra de la vida,
el desig pueril d’ésser infant i bo,
d’amar, completament, algun record,
un amant anònim que no constarà en acta.
Dubtar de tot i tardar tres dies en escriure un conte,
no acabar-lo i emplenar la butxaca de llaminadures.
Passejar per una gran ciutat, mirant aparadors
i jaure pobrament, tenir fred i fumar-se dos cigarrets seguits.
Caminar, agafada del braç d’algun desconegut,
persistir, del tot, en el fracàs i viure només de menjar fruits secs.

divendres, 16 de gener del 2009

Vestits de Dinamita




He d’anar a comprar les pintures amb les que em disfresso tots els dies perquè ningú endevini que tinc els ulls petits –com de ratolí o d’elefant-. Estic marxant des de fa una hora però em reté la calor de la meva habitació i la soledat que, per aquesta vegada, m’està agradant i els llibres que tinc escampats al meu llit com homes amb els que em vaig allitant, en una orgia de cames i braços que m’aixequen la desgana de viure i m’esgarrapen els mugrons, el sexe, i m’omplen d’un semen especial fet de lletres que em fecunden i no vull sortir al carrer amb la cara seria quan voldria riure a riallades sense cap motiu en especial més que aquest sentir-me prenyada de paraules, en lluita contra la societat de consum que em crida amb els seus aparadors plens de coses inassolibles i a les que rebutjo amb totes les meves hormones femenines quan recordo les cares gastades i tristes de les gents en el meu poble que deuen
haver matinat avui com matinen sempre i com seguiran matinant fins que no ens vestim de dinamita i ens n’anem a envair palaus de govern, ministeris, quarters... amb una llumineta a la mà.


"Vestits de dinamita". Gioconda Belli.

dimecres, 14 de gener del 2009

Amb el compàs de les agulles del rellotge




Amb el palmell de la mà gastat de tanta rutina, s’agafa a la barana del balcó des d’on veu passa els dies, entre la pressa de voler arribar a l’hora i no tenir valor de sortir del llit si no ha sortir el sol. Els mals hàbits l’acompanyen, de fet sempre ho han fet, i ara ja és massa tard per desfer-se’n.

Mentre es pren el cafè, imagina històries rere cada persona. S’imagina que el nen carregat amb una maleta plena de llibres i llibretes va de camí a l’estació d’autobusos, que no a l’escola, perquè la seva avia l’ha trucat, li ha dit que està malalta i ell s’emporta els contes que li explicava quan era petit per ajudar-la a sentir la il•lusió d’aquells instants, recordar i tornar enrere perquè si, perquè ell ha crescut amb l’imaginari d’aquests personatges, gràcies a ella i li ha de fer saber.

Fa viure tot allò que duu al sac mentre s’esforça per no recordar d’on venen les cicatrius de la quotidianitat. Amb un pas per davant, voldria plorar però encara no n’ha après; per la seva realitat de superació o per la por de sentir-se encadenada a una trista, dura i estranya circumstància d’haver de sobreviure. Es mira les mans, les de cada dia, sentint el fred penetrant de la barana.

dilluns, 12 de gener del 2009

Avancem





Caminàvem sobre un pla inclinat, les esquerdes de la vorera eren fondes i amb els sismes de les circumstàncies, cada cop ho eren més. Més perímetre y menys solucions. Encara ara, i després de tot, ens continuem entrebancant a la cantonada del carrer de l’avanç; entre l’avinguda de canvis i la plaça dels submisos. Portem la mirada baixa i les arracades a les butxaques; confiàvem com il•lusos en la victòria de la raó, junts hem guanyat perquè s’ha escollit la millor opció però, ara, què ens queda? “ Caminar i fer-ho sense treves, perquè el sistema està en crisi i no hi ha temps per a perdre”. Brindarem per la consciència i la responsabilitat, perquè les paraules no siguin oblidades en el forat negre de l’ambició; perquè la tornada sigui fàcil i sigui de tots.

Al front, avui, no hi ha vencedors ni vençuts. I si algú té alguna cosa en contra, s’equivoca. El camí cap a la transformació és molt més que el somni de molts, és la lluita de tots. Des de viles i ciutats, volem construir la unitat popular.



Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teva paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna prosperitat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

V.A.Estellés.

dissabte, 10 de gener del 2009

No serà fàcil






Bizitza xake taula baten gainean xedatzen zen. Han, atseden une
batetan, tabakoa, berbak eta kafea sakabanatuak zituen. Koilaran
ispiluak eta itzalitako denbora hautsontzian.

Nor sartuko zen besarkadaz bizitza birrintzera txano azpira?

Aitzakiaz josirik, patua ezkutatzen zuen. Aurre zantzu bat lez,
zortearen absurdukeriak. Ez zuen tristurarik sentitzen inola baina,
zalantzak gainez argitzeko grina.

Erretzaile zen berriz.
Gutxi erretzen zuen.
Eta ke zupada bakoitzak alferreko erantzunak aurkitzen laguntzen ziola
iruditzen zitzaion, alferrekoak, baina beharrezkoak.

Zer esan behar zion ba.... gu, biok.

Bizitza erretzea, bide egin eta gau guztia geratzea. Apustu egin,
irabazi edo huts egin. Soilik fruitu lehorrak jateaz bizitzea.



Roadside. Rise against

dijous, 8 de gener del 2009

Per Palestina




Mira les imatges de la darrera ofensiva militar sobre un petit i allargat territori on s’apilonen milions de cossos, ànimes. Tanca fort els punys, el poble palestí encadenat i assassinat per la ocupació d’Israel y pel cinisme de la opinió pública internacional.

Plouen pedres. Al matí, mentre prenia el cafè al bar de la universitat, a la Vanguardia una carta al director. Algú en parla amb insolència, algú que observa la barbàrie des de la distància amb una actitud apàtica. Vessa el cafè, no entén la insolència d’aquesta opinió on es classifica de forma simplista la situació del conflicte, on es diu que l’únic terrorista que l’únic culpable és el poble palestí perquè “ha trencat una treva”, perquè pren a nens innocents com a... Li venen ganes de cridar o plorar. Aquestes actituds que ignoren la realitat del genocidi, el sofriment dels palestins; aquestes són les que permeten a l’estat d’Israel aplicar la seves polítiques amb total impunitat. Miserable sensació de vergonya. Els trets sonen, cada cop xiulen més a prop. Qui sent la por, la tensió, els batecs, el ritme frenètic del disparador, el foc, la brutalitat, la mort.

A la Franja de Gaza la humiliació, la repressió i la mort han arribat a límits immorals. Naixen nens i nenes en una presó de la qual no els és possible sortir, esperant la mort. El règim d’ocupació els roba els petits somnis del dia a dia. La dignitat de tots ells es redueix a morir de peu.

Aturem el Genocidi!
Solidaritat amb la lluita del poble palestí!


Submís als dies. (Odi)

dimecres, 7 de gener del 2009

A trenc d’arc estrebat




El vértigo es lo que da sentido a las cosas, en el ojo del huracán se funciona mejor y ahora la máquina de escribir sólo para en luna llena.

“El viaje”. Inserta.




Una ràfega de vent humit sacseja la branca negre, nua i lluent en què em repenjo. És un dia d’hivern, el gener ha portat neu als carrers de la ciutat. El vell arbre del jardí ha quedat glaçat. El vent em traspassa l’abric i m’arriba fins el moll de l’os.

M’encamino costa amunt, avui és l’últim dia abans de tornar a ofegar-me en la rutina i els dies d’oficina. El sol ha eixit amb força, el cel és clar i l’ambient gèlid i silenciós. Els nens no van a escola i els parcs estan buits; la ciutat està freda de tanta solitud.

Camino. Sé que des de la muralla es pot gaudir d’una vista esplèndida del riu, dels ponts de la ciutat.

Voldria quedar-me a dalt, prop del cim, i sentir – de nou- aquell temps d’intimitat, de passió. No tenir dubtes i saber esquivar la por sense por. Viure un instant estrany però dir-ne especial perquè és nou.

“A dalt” és una trobada, un intercanvi de sensacions, més que de paraules. Un passeig per un barri perifèric, a la vora del riu, per un pont i per una muntanya, tot fent parada en un cafè. Una trobada comuna; Una ruptura banal.

divendres, 2 de gener del 2009

Com en la nit, les flames...





La casa de la Fontanka. En lloc d'aquell que l'autora esperava, es presenten les ombres de l'any 1913, disfressades i emmascarades. Una sala blanca plena de miralls. Disgressió lírica: "Un hoste de l'esdevenidor". Ball de màscares. Un poeta. Un espectre.

He encès les meves espelmes preferides.
Perquè aquest vespre sigui resplandent,
I amb tu, que no has comparegut,
rebo l'any quaranta-u.

Però...

Que la força sigui amb nosaltres!
La flama s'ha negat dins del cristall,
"perquè els meus dits són plens de sang
i el vi crema com un verí".

Quin remoí de morts cruels, quan tot deliri ressucita! L'hora, però, no ha sonat encara... No té confins la meva angoiza. Jo mateixa, al llindar, sóc com una ombra per protegir la poca pau que em resta. I sento com el timbre sona, i un fred humit em sobta. I em torno pedra, glaç i foc. Com si em recordés d'alguna cosa, em giro de perfil i en veu baixa, dic: "Aneu errats; la Venecia dels Duxs és aquí al costat... Aquesta nit, cal que deixeu al rebedor abrics, màscares, ceptres i corones. Em plau de fer la festa per vosaltres. Avui, oh trinxeraires del Cap d'Any. "

Hi ha algú que encara, amb un timpà, ha menat una nimfa amb peus de cabra. Per fer-los pas els murs s'han apartat. Brolla la llum, les sirenes udolen, i es bomba el sostre fins a fer-se cúpula. No és pas que el brogit em faci por... a mi, la garrotera de Hamlet, què m'importa!

O el xuclador de Salomé dansant,
o el trepig de la Màscara de ferro,
profetes bocamolls i mentiders!
Però vosaltres no m'heu oblidat.
Com l'esdevenidor madura en el passat,
el passat es podreix en l'esdevenidor.
- Festa sinistra de les fulles mortes.



Anna Akhmàtova. Poema sense heroi. “Mil nou-cents tretze”

dilluns, 29 de desembre del 2008

Al meu poble el vent de llevant




N'hi ha que diuen que els empordanesos estem tocats per la Tramuntana. Serà cert. El vent del nord és part de l'encant dels volts del Cap de Creus. A casa, m'expliquen que anys ençà el vent del nord arribava a bufar amb força setmanes senceres. Avui, continuem tenint-lo a prop. Els que viuen de la pesca han après a navegar les aigües càlides i salades del mediterrani i els pobles han estat construïts per a suportar les ràfegues del nord.

De cop, el mar s'empipa i fa brisar grans onades, mar de fons. D'això ja no se'n diu Tramuntana; aquest vent ve de l'Est i es fa anomenar Llevant. Quan el cel és grisos i el vent porta pluja - el temporal de llevant s’acosta-. Els de l'Empordà, malgrat el tenim a prop, no hem après a adaptar-nos-hi del tot. Hi ha pobles que construeixen ports a cara Est; és a dir, que quan s'aixeca mar de fons les onades s'alcen per sobre el port i inunden tot el que troben al seu pas. Els carrers es foraden amb l'impacte dels sediments que arrossega l'aigua, les barques de pesca han de canviar "d’amarra" perquè es troben en perill de deriva, la llotja no guanya per vidres trencats. Estúpides obres arquitectòniques.

Enguany, el desembre s'ha volgut acomiadar en nom de temporal. - Gran llevantada a l'Empordà-. El fet que el llevant hagi arribat en temps de nadales, ha fet que molts turistes habituals s'hagin sobresaltat. És cert que, feia temps, que no patíem un temporal tant fort; al poble de Llança els "desastres" del temporal no han sorprès als ciutadans. Ara bé, les imatges son realment impressionants – La força del Mar-.

(M'han fet arribar aquest vídeo casolà; ignoreu els personatges i si us interessa, mireu-lo fins al final )


Temporal a Llança