En confiança

S’assegué sobre el buit, un horitzó immens al seu davant. Sentia la seva pròpia llibertat, era ella qui havia escollit lluitar per aquella vida, en tot moment era conscient del pes de les seves decisions. Hi havia moments en els quals se sentia perduda, no sabia quin era el camí a seguir, sabia de la incertesa dels seus passos però es sentia obligada a continuar endavant. Empesa per l’angoixa del dubte, caminava amb la mirada baixada. Es preguntava el perquè d’aquesta obligació a escollir sense saber mai quina era l’opció correcta. S’havia equivocat, la por era el motiu i l’error la decepció. L’angoixa oprimia el seu pit cada cop amb més força. De cop, començà a ploure per dins i tot perdia sentit. El silenci de matinada va mullar els seus llavis amb records i poesia sota la caputxa. Avui, segueix a la seva trinxera lluitant per no ser res més que una pedra sobre el buit.

Reconèixer la decepció, la impotència també és l’essència invisible de la vida – que es sobreviu que no viu- des de la trinxera. Hi ha nits que entres a casa i et trobes el pis buit, a l’habitació l’estufa apagada i l’encens. Has menjat un entrepà de pernil a mitja tarda, t’escalfes un got de llet i et dutxes. Al suro hi ha tres folis plens de notes, com un calendari de la programació horària de la que ha de ser la teva setmana. Intentes començar a estripar algunes de les feines però, et trobes una fotografia vella amagada entre els arxius i t’hi entretens. És una imatge borrosa, en blanc i negre, que et porta records i melangia. La mires, de fet no pots deixar de mirar-la. És negre, està tant “pixelada” que et costa resseguir el perfil del dibuix. Continues mirant-la i és horrible, cada cop es torna més borrosa, més fosca. Estàs trista, plores i no és cosa de la fotografia perquè ella continua tan llunyana com al principi. Baixes el cap i tanques els ulls, ara sí; ja res és fosc, la veus, ets tu i ell, vosaltres i les circumstàncies, la vida i la soledat, l’ahir i la cicatriu. Ara tremoles, l’estufa està encesa però no escalfa. L’abric no et protegeix perquè està moll, de tanta pluja. T’encens una cigarreta, dues calades i l’apagues. Agafes un llibre de poesia, entres al llit, la manta et cobreix el cos però segueixes tremolant. T’estires, t’aixeques, t’asseus i tremoles. Fa fred, tot està molt fred i tu, no pots deixar de tremolar. Tens por i estàs nerviosa, vols dormir però no pots. Vas a la cuina, obres el rebost i està buit. Et mulles la cara amb aigua calenta, et mires al mirall i somrius; la del fons del mirall no ets tu. Gires el cap i ets allà, estàs dormint estirada al llit. De fet, sempre has estat allà – present en la nostàlgia, perduda en la impotència, oblidada en l’esperança -.

En confiança, això que us explico és com una trena – amarra el cabell amb pedaços, en fa un dibuix però hi deixa escletxes – petits racons sense lligar – que fan que la trena es desfaci a poc a poc- .