dimarts, 15 de setembre de 2009



No recordava l'essència superficial que flueix per aquest aparador de postal idíl·lica de la Costa Brava. Travesses el rètol que et dóna la benvinguda, després de remoure l'estómac amb una carretera plena de revolts mal intencionats i comença el circ. Espectacle de pallassos que vesteixen amb roba blanca i barrets de palla, equilibristes que intenten esquivar la multitud per fer una fotografia efímer a l'horitzó. També hi ha malabaristes que es guanyen la vida fent el ridícul a les cantonades. Hi ha parelles que no parlen, restaurants amagats amb cadires no aptes per a persones de més d'un metre cinquanta d'alt, edificis blans i portals tancats amb pany i clau. La vida d'aquest poble es redueix a la falsedat, parlem salat i bevem vi dolç en una terrassa arrasserada. Fumo i em fa mal el coll, tinc gana i em costa miracles trobar un bar on em serveixin un entrepà de fuet. Saciaré la gana, la set, pagaré una morterada per treure la moto de l'aparcament i faré via, buscant un altre racó on refugiar-me. Aquest paratge és buit, superficial, distant i no m'acull, em rebutja i no li tiro en cara. No estic preparada per tanta bellesa, tinc un dia estúpid i necessito trobar un refugi que em demostri que l'esvaïda té sentit per si mateixa i no busca solució, només senzillesa, certesa i la solitud.

[...]Jo amb mi mateixa i una llibreta, la de sempre. La gent em mira malament. A la taula del davant un home estira el cap per mirar-me l'escot, el deixo fer. Ja se'n cansarà, penso. Em convida a un cafè, quin mal rotllo. Jo no tinc diners, ni ganes de tornar-li el compliment. Seré cordial, diré gràcies i marxaré sense acabar-me el pòsit ple de sucre de la tassa de cafè.

Cadaqués es troba entre el carrer del narcisisme i l'avinguda de l'univers extraterrestre.

Avui m'acompanya Antònia Font, Extraterrestres.

dijous, 10 de setembre de 2009

On som, cap a on anem?



De vegades, es sent allunyada del seu entorn com una peça estranya enmig del buit d'una vida que no ha escollit sinó que s'ha trobat i per atzar, ha de caminar-la, mirar-la i fer-la seva. Sense desig només per obligació, per algun deute que té pendent però desconeix i no vol, ni sap com descobrir. Es sent com l'actriu que interpreta un paper que està paradoxalment allunyat de la seva manera de ser. Ha d'estudiar amb cura cada gest, cada emoció per representar-la de forma inconscient però simulant realitat. No ha après a plorar i ha de cercar receptes que l'ajudin a exterioritzar sentiments de tristesa, de felicitat, d'emoció i no en sap. Ni tan sols sap com deixar d'ignorar el seu propi present, el dia a dia i aquelles petites coses que la determinen. Estima el silenci i la seva harmonia però tot i estimar-lo, l'aterra saber-se silenci ella mateixa. Alguns anomenen el seu estat com una patologia però el diccionari no sap construir més que el silenci amb paraules allunyades de l'expressió popular de la indiferència.

Buida la paraula, buit el silenci, la nit i el dia, buit el seu entorn. “On som, cap a on anem?” pregunta al mateix buit que l'envolta.

...Fa poques hores que ha sortit el sol i a la ciutat, hi predomina la rasca matinera de setembre. A la cuina, una cafetera a mig fer, no hi ha pa i les galetes amb xocolata no li senten bé de bon matí. Té son, els diaris són el monòleg del poder i llegeix poesia, Salinas i “La distraída”

No estás ya aquí. Lo que veo
de ti, cuerpo, es sombra, engaño.
El alma tuya se fue
donde tú te irás mañana.
Aún esta tarde me ofrece
falsos rehenes, sonrisas
vagas, ademanes lentos,
un amor ya distraído.
Pero tu intención de ir
te llevó donde querías,
lejos de aquí, donde estás
diciéndome:
“aquí estoy contigo, mira”.
Y me señalas la ausencia.

On som, cap a on anem? Pren amb força la seva desconfiança, entafora l'únic present preuat, la seva llibreta, i torna al nord. On tot va començar, on cada platja té nom de dona i cada brisa de vent porta el record, la nostàlgia. Potser serà la mateixa melangia la que la desperti avui i l'ajudi a començar a conèixer-se una mica més.

Abans però, busca el fragment d'un poema de M. Martí i Pol perquè hi ha poques coses que superin el que aquestes paraules són capaces de descriure.

Em costa imaginar-te
absent per sempre,
tants records de tu
se m'acumulen,
que ni deixen espai
a la tristesa,
i et visc intensament
sense tenir-te.

Suzanne. Leonard Cohen.

dimecres, 2 de setembre de 2009

Crepuscle d'una nit d'estiu





És fosc, l'habitació que aquestes darreres setmanes s'havia decorat amb delícies d'estiu s'ha tornat amarga, opaca, distant i em sento sola, aïllada. Tot és silenci, el carrer i aquesta nit de setembre. Tu no hi ets i avui, la teva absència accentua el desastre. Emplenaria el farcell de la trinxera amb sinònims de tristesa perquè hi ha dies en què patim superàvit d'impotència i la tendresa és una mofa que no consola, no ajuda, no resol.

La mort de l'esperança o la injustícia d'allò que de tant proper es torna efímer sense voler-ho és el crepuscle que m'inaugura i que em descol·loca. He buscat un remei amb nom de licor al rebost i només he trobat pols, cervesa i tabac de liar.

Tanco els ulls...

Una nit de Juliol, a casa hi ha un desordre descomunal. El pare ha arribar ebri, nosaltres dormíem i m'ha desvetllat l'estrident ressò de cadires trencades a cops de puny. En Marc ha anat a dormir a casa d'un amic, sort. La mare fa temps que va marxar de vacances i tu, ombra prepotent, no em fas companyia només m'atrapes amb el teu reflex que insinua la por i la soledat de la mateixa.

Agafo les claus però la seguretat no m'espera darrera la porta d'entrada. Una pedra m'astora repicant a la finestra, pujo la persiana que restava baixada amb la confiança que la matinada no seria més el descans de la son. Somric, sense saber-ho perquè hi ha moments en què l'atzar et porta l'esvaïda. Agafo amb valor la força i salto el mur que separa el pedestal dels jardins de darrera de casa. Allà me les trobo a elles i no podia ser diferent, només hi ha algú capaç de trobar-me sense avisar.

Obro els ulls...

Han passat els anys, pel cos encara em corre aquella por i m'aterra el soroll d'una porta que es tanca amb un cop de vent. Odio l'escàndol de la gent, els armaris que piquen amb força i les cadires que cauen a terra. Em fascina la serenor de la penombra i de matinada, em tranquil·litza, em relaxa la seguretat de saber-me lluny del record d'aquelles nits d'infància, d'adolescència i de temor escampat a crits.

Sona el telèfon...

- El meu pare està a punt de marxar. No hi ha res a fer.

Silenci. Les llàgrimes, el desconsol, la impotència, la injustícia i el silenci que es farceix de més silenci amb el crepuscle d'una nit de setembre. La malaltia i el maltracte de la vida és el fruit que neix de les arrels d'una història que ens determina però que se'ns escapa de les mans; com quan agafem aigua amb les dues mans lligades i se'ns esmuny entre els dits. No decidim, només assumim el resultat de la desfeta que uns anomenen destí, d'altres casualitat i alguns mala sort. Sigui com sigui, avui la nit és foscor i per demà tinc preparat el joc del trencaclosques. Desconec el paisatge que hi predomina, hi ha moltes peces, totes són molt petites, hi ha molt de negre però no m'amoïna. Em passaré el dia, la setmana, l'any o la vida, tant li fa, el descobriré encaixant totes i cada una de les seves peces i quan el tingui acabat, m'hi llençaré a sobre per destruir-lo i amagar-lo en un racó on res ni ningú el pugui trobar. Aleshores potser serà el dia en què entendré la superficialitat de tot plegat, la fugacitat amb què caminem sense ser capaços de preveure, de construir, de desaparèixer.