dimarts, 5 de juny de 2012

And I’m crying for things 
that I tell others to do without crying. 
Regina Spektor 

Esquinzem la nit un dia d’abril qualsevol. A sobre la taula, tots els contes que encara no ens hem explicat, i el tabac que compartirem per fer-ho tot una mica més còmplice. La primavera sempre em porta a conjugar la nostàlgia i se que amb tu no calen preludis.

dilluns, 9 d’abril de 2012

Me siento a su lado y ella habla: un diluvio de palabras. Notas frenéticas y febriles de histeria, perversión, lepra. No escucho ni una palabra, porque es hermosa y la amo y ahora me siento feliz y dispuesto a morir.
Henry Miller

dilluns, 2 d’abril de 2012



Darrera aquesta porta visc,
però no sé
si en puc dir vida.
Salvador Espriu

Des de la finestra de casa seva, Aloma observa tot pensant que tot el que veu sempre és exactament allò que vol veure. Un carrer buit i brut i estret i llarg. La vesprada que s'acosta imponent des de l'horitzó, pinta sobre les llambordes les ombres de taronja. El silenci es deixa portar per l'amable brisa de primavera que de tant en tant, topa amb força contra vidre de la finestra fent que Aloma tanqui els ulls per un instant. Enmig d'un remolí d'estímuls, els minuts oscil·len callats mentre ella dansa al voltant de l'espai, que es va tornant més petit i inaccessible cada cop que es mou. El temps és qüestionat i la brisa va caient, deixant darrera seu el rastre immòbil de la nit, que esborra les ombres i consolida l'abisme. Aloma s'eixuga les llàgrimes mentre escriu el seu nom sobre el vidre entelat.

dissabte, 24 de març de 2012




“L'atmosfera està saturada de desastres”
Tròpic de Càncer. Henry Miller

Al seu carrer, es projecten les ombres de les façanes sobre les llambordes. La uniformitat de la ciutat es perd a la cantonada del carrer Sant Salvador. Allà on els temors fan que la gent es torni temerària i la passió es consumeix. Allà on els homes recorren a les idees, amagats darrera dels porticons, ella estripa poemes i ordena els pocs objectes personals que ha pogut conservar amb el trasllat. En aquest carrer l'atmosfera està saturada de desastres o així s'ho imagina, aquest vespre de diumenge, mentre observa com es dibuixa sobre les ombres d'aquest nou carrer que l'acull, la melodia trista d'una cançó de Damien Jurado.

Entre la pila de brossa i papers estripats, hi troba un bitllet de metro esgotat i el tovalló de paper amb el telèfon del cambrer del bar on solia anar a esmorzar, al que mai va arribar a trucar. Fa un temps, s'havia convençut que passés el que passés, no tornaria a abandonar la ciutat per la histèria de fugir. Però, l'etapa gloriosa a la capital es va acabar i la força que l'empenyia a generar fermes conviccions com aquesta, es va perdre entre la por de trucar i les mirades retirades a qualsevol senyal de complicitat.

El taronja del vespre ha deixat pas a el negre de la nit. El reproductor ja no sona, els llums continuen apagats i les caixes per buidar s'apilonen a l'entrada d'aquest pis de trenta metres quadrats que Aloma no s'atreveix a ordenar. Coberta per la tensió que el cruixir de la fusta del parquet imposa sobre el silenci, es posa les sabates, s'arregla els cabells davant del mirall de l'entrada mentre agafa les claus i les posa a dins l'escarsella. Al carrer el pas del temps sembla menys entorpidor que al seu pis.

diumenge, 29 de gener de 2012

el túnel és capicua


M'agraden els dies de tempesta, encara que sigui abril i que la pluja vingui de cop. Perquè recullo espurnes de llum en l'aigua que t'acaricia com jo voldria saber fer-ho. Aleshores veig com regalimen els meus propòsits pel teu cos mentre desafio el temps. Tu t'asseques amb la sorra humida de la platja de s'Arenella una nit d'abril. Desconfio de que l'amor que jo et dono sigui del tot real. Del reflex de la seva ombra, se'n despren un rastre d'histèria, de rebuig ansiós a la fosca soledat. D'accions cobardes, tu en sabràs alguna cosa, és allò de deixar de ser per no atrevir-te a ser qui ets. El cinema n'és ple i el túnel és capicua.

diumenge, 15 de gener de 2012

Que perquè escric...


Aquest és un hivern de poemes, de matar-te llegint poemes. Un hivern que ens porta un estat nou d'autoconeixement de parella, reclosos a la vora de la llar de foc, comptant guspires, sumant miracles, estripant paisatges. Tot plegat, sense dir-ho, per entendre'ns des de l'autisme. Jo et llegeixo tremolosa un conte que vaig escriure anit al llit. Tu llegies Miller i jo, t'observava buscant inspiració per perdonar-me els desastres d'ahir i no escriure'ls de nou. Que perquè escric? Perquè no sé parlar, ni vull aprendre'n. Si mai m'atrebeixo, travessaré la bombolla i et duré perfectament envolicada amb paper de regal, la bufanda que et vaig fet amb ganxet quan fantasiava amb la imatge de nosaltres entre guspires de troncs mal cremats.

diumenge, 8 de gener de 2012



El seu jo està construït a base de vidres. Cada diumenge al vespre veu com hi ensopega i esdevé una trencadissa i unes tantes ferides, que es sobreposen a les del diumenge anterior. No m'entenc sense mi. Els diumenges quan hi pensa, ho escriu a la moleskine negre que duu a la bossa de mà, per si durant la setmana l'agafès desprevinguda el dubte melancòlic. Que és la nostàlgia per allò que encara no ha arribat. Voldria ser una partitura de música contemporània i que no importés, si es llegeix des del cor, des de l'estòmac o des del cervell. Però és una jove amb una moneda que agita l'herbatge buscant verí per l'extravagància.

dimarts, 6 de desembre de 2011


Sempre penso en ell quan les coses van malament. La seva olor, el color dels seus dies, la seva calma. Què faria si fos amb ell. Que faria quan la pluja em caigués a sobre. Sempre penso si m'empetitiria, com ho faig ara. Avui, em cruixia l'esquena de no haver dormit bé i és que l'alcohol que em fa de nana encara em canta arran d'orella al matí. Quan perdo l'equilibri a crits i la tristesa s'apodera dels gestos i els pensaments, penso en ell.

dissabte, 26 de novembre de 2011

As she paints themselves at dusk

A la taula, col·locats sense ordre, els despropòsits d'una tarda estèril. El rastre de l'encens cremat que amb el corrent, ha caigut a terra, m'ennegreix els peus descalços. I jo que trec fum dels pulmons esperant l'hora d'anar a dormir. Amb aquesta llum de peu que m'il·lumina la cara, queda al descobert el rastre d'una adolescència llarga. I és que, fa dies que em sento gran, em molesta recollir cabells blancs del jersei i del coixí. La nevera plena i la crema hidratant per la cara, al lavabo.

dissabte, 19 de novembre de 2011

Trick or treat, tot limita

Llegeixo blocs morts per no ofegar-me. Torno a esquinçar-me la roba, per no oblidar-me d'escriure, per pensar en històries encara no escrites. El meu cos ha estat a París, Madrid, Lisboa, Llançà, Londres, Andorra , Bilbao i Pequin, però el meu cap està a New York, quan em diuen que hauria d'estar a Girona. En contra del que sempre havia cregut, he trobat una pedra en la que voler seure i pensar.

La nit em cau a sobre i a sobre el got ple de vi negre. La nit cau freda, el radiador del costat de la finestra entel·la els vidres, empapats de pluja. I sobre la nit que cau, el gust de la soledat. És dissabte i compto, un a un, els fruits secs esparcits per la taula, mentre viatjo a Brooklyn, sense travesar l'oceà. Tot el que veig són llumetes multicolors i a ell atacant-me amb una espasa de plàstic. La probabilitat de caure es redueix al moment en què jo penso en aeroports i ell en formigues.

Encenc el reproductor de música i m'abraço. I el fred que em penetra com agulles fines als ossos, em fa pensar que feia mil·lenis que no plorava sola i no vull fer-ho més.

dilluns, 14 de novembre de 2011

bitllet de tornada




Replegat dins la butxaca d’uns pantalons de pana que feia temps que no em posava, un bitllet de tornada. L’origen mig esborrat i la destinació dividida per un dels plecs que l’ha empetitit durant tant temps. Que no l’ha deixat ser bitllet. Després dels quilòmetres que es triga a llegir un diari i un cd sencer de Radiohead, ens tornem a trobar. Ara que s’acaba la tardor ens tornem a trobar i la nitidesa dels seus ulls continua intacta. Els versos, com sempre, premeditadament col•locats. Vaig acabar amb un abril amable, que he decidit eliminar i és que a l'hivern sempre s’accentua el derrotisme. Trin-xe-ra, lluny del record d’aquell inici i un any més gran, els propers vespres s’insinuen llargs i s’escriuen en plural.

dijous, 18 de març de 2010

No és qüestió, és raó



Diligències absurdes apunten amb el dit cap a la utopia dels seus somnis. Vint-i-vuit anys i no té feina, ni estudis, ni els busca. Si ho fes tampoc els trobaria. Si els trobés tampoc res ni ningú li assegura que amb aquests podrà deixar de ser on és, deixarà de ser qui és.

Vint-i-vuit anys esclau de la ignorància. El prestigi l'exclou, el barri el rebutja, la família el plora. I no és qüestió que s'arrossegui la desfeta de la crisi del petroli dels 70. No és qüestió que avui s'hagi de resignar a formar part del 20 i tant per cent d'atur que compatibilitza el país. Tampoc és qüestió de mala sort. És tant sols, causa i conseqüència de la inexistència d'un flux verídic de mobilitat social.

No és qüestió de races, és raó de classes.

dimarts, 16 de març de 2010




Aquell dia els nens potser jugaven amb cordes de ferro. I ella es mirava les mans tremoloses quan agafava una tassa plena de cafè. Semblen fetes de cartró, pensava. La porta es va tancar d'un cop, preveia el que havia de passar. Liava tabac. Ja no queden al cel més llunes d'ahir, pensava sense dir res. Ell la mirava, absort o covard.


Va entaforar la mà a la butxaca, buscant alguna moneda per agafar el proper tren. Allò no tenia tornada. Feia dies que doblegava la roba, posant ordre a l'armari, deixant a la vista allò que no volia oblidar. Tot allò que acaba empeny de nou, es convencia cada nit, sentit com ell duia la olor d'una altra dona al llit.

dilluns, 15 de març de 2010

Aleshores




Una tarda solitària, espelmes a l'habitació, un munt de feina acumulada. No hi ha llum, estem a març i a fora, fa un fred que glaça. Sembla desembre. Dissabte menjàvem pipes estirades a les cadires del pati. Dilluns bevem vi negre tancades a l'habitació sense llum, calefacció, música ni aigua calenta. Passen les hores, em costa miracles trobar entreteniment.

T'excuses a mig matí, em saludes al migdia t'oblides de mi a la tarda. Et busco entre els missatges però no hi ets. M'avorreixo veient com se m'escapa el dia sense fer res. M'amoïno veient com es fa tard i no dius res. M'entristeixo quan em veig a tu lligada. Em cabrejo quan et penso sense ganes. Em despisto quan et truco i no t'amagues. Et somnio. Et somric quan no en tinc ganes. I de sobte callo, no dic res, no sento res. Et veig amb mi i què. Et parlo de mi i què.

Em mires als ulls. Desapareixo, m'encongeixo com fan els cucs quan els toques. M'entristeixo més que si tingués motiu per fer-ho. Aleshores, quan el vent no mou les fulles, quan el crit no espanta, quan la nit no amaga. Aleshores, em desfaig.

dissabte, 6 de febrer de 2010



Perplexitats. Dreceres que es perden, camins que ens separen i records que ens condemnen. La vida en un plat escurat. L'amor en un got. Escampo els grapats entre glop i glop.

*

diumenge, 17 de gener de 2010



Un altre cop vols agitar les aigües
del llac.
Està bé, però pensa
que no serveix de res tirar una sola pedra,
que has d’estar aquí des de la matinada
fins a la posta, des que neix la nit
fins al llevant
-tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l’ocellassa
de la nit negra covant l’ou de la llum
del dia nou-,
assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
-i mai potser no n’estaràs segur-
que has assolit el cercle convincent.

“Cercle” Joan Vinyoli.


Tot i que hi era sempre, com una fina capa de pols que ho cobreix tot, que ho impregna tot. Es veia transparent, petita, subjecte a un present ple de mutacions. Absorta per un moviment de sinergies invisibles però infal·libles que convertien la decisió en atzar, la solució en sort i el futur en destí.

dimarts, 12 de gener de 2010

Sinergies i deliris, velocitats i mutacions del present més immediat. No hi ha temps per seure, mira'm, agafa l'abric i sortim al carrer. Plou, la vorera rellisca; vigila. La nit mulla, dels cabells hi regalima la pluja, no em veig però cada cop tinc més fred, cada cop estic més xopa. L'abric no et protegeix, tens els mitjons molls i camines amb el cap mirant a terra. A on anem?, em preguntes. No ho sé, podríem amagar-nos dins un portal però tots tenen la porta tancada i ningú contesta quan toquem els timbres. M'aturo sota un balcó, és petit i resguarda poc. M'esperes, m'incites a córrer, fa vent i la pluja continua mullant. A la cantonada, un local amb els llums encesos. Hi arribes abans que jo, mantens la porta oberta i entrem.

Ara sí! Seiem i ens demanem una copa de vi. Vi negre, tu no fumes, jo m'encenc una cigarreta. Amb la copa plena, el primer glop em deixa els llavis més humits, més vermells. Deixes la copa al marbre de la taula, jo la meva al costat de la teva i al voltant, hi ha gent que ens mira. Em resulta incòmode i faig un altre glop. Anem xops, jo més. De la cara, m'eixugues una gota. Dels llavis, em neteges el negre del vi, em beses, et beso i des de sota la taula, la teva mà agafa la meva que està sobre els texans humits.

diumenge, 10 de gener de 2010



Ara fa fred. Aquest hivern no s'ha comprat cap jaqueta, tot i que la seva té un forat a la màniga que cada dos setmanes ha de tapar amb un pedaç nou. Ara fa calor i “què tal si encetam una síndria”, diuen els Antònia Font i ella riu de sota nas perquè encara no hi ha síndries al més de gener però poc deu faltar. Dos setmanes i se li congelaven les canonades; d'aquí dos dies, li farà nosa el nòrdic al llit. Ara plou mentre que a la garrotxa, la neu només cobreix les teulades. Els bassals de l'asfalt es congelen i vigila!: no corris amb el cotxe, l'avisen abans de sortir de casa. A ben dinat, surt a fer el cafè al bar del costat i la bufanda li sobra, també els guants de llana que li han regalat aquest nadal. Ara riu, ara no sap si riure o plorar. Les estadístiques diuen que els mesos d'hivern a la gent li preocupa menys el canvi climàtic i no té res d'estrany, tampoc deu ser sorprenent o sí. Jaqueta i samarreta de tires, la xocolata a la nevera perquè a l'armari se li desfà. Avui s'ha canviat tres cops de roba, ara m'abrigo i ara tinc calor. Ara riu i ara no té ganes de fer res. Ara calla i apaga l'estufa.

dissabte, 2 de gener de 2010




Damunt la taula, col·locats sense ordre: la teva llibreta i una bossa de llaminadures que has comprat abans de venir. Un paquet de tabac, les ulleres de sol, el mòbil, les claus de casa i un bitllet de 20 per pagar. Dos cafès i un tall de pastís. La cartera sota la teva mà, la meva mà sobre la teva.

...I una espelma, que encendrem.

diumenge, 13 de desembre de 2009

un matí de diumenge



Et miro dessota els llençols, sentint l'escalfor de la teva mà sobre la meva cuixa. M'agraden els teus llavis, penso quan sento el teu respirar fort mentre dorms. Als matins, tinc la sensació que la teva olor s'impregna a la meva pell. Et desvetlles, et gires buscant estar més còmode per continuar dormint i em trobes mirant-te. Et miro mirant-me, mig adormit. Ens diem bon dia, somriem perquè és diumenge, no hem posat cap despertador i ningú ens està esperant. Jo no tinc son, tu no vols sortir del llit. No ens ho diem però, sabem que gairebé és migdia i tot i així, ens acomodem de nou abrigant-nos amb els llençols.

La persiana entreoberta i darrera, el sol d'hivern que no acaba d'entrar a l'habitació em deixa veure't amb la claror suficient perquè mentre et miro, torni a tancar els ulls, mig desvetllada, mig extasiada. Absorta de tot el que passa a l'exterior.