el túnel és capicua

M'agraden els dies de tempesta, encara que sigui abril i que la pluja vingui de cop. Perquè recullo espurnes de llum en l'aigua que t'acaricia com jo voldria saber fer-ho. Aleshores veig com regalimen els meus propòsits pel teu cos mentre desafio el temps. Tu t'asseques amb la sorra humida de la platja de s'Arenella una nit d'abril. Desconfio de que l'amor que jo et dono sigui del tot real. Del reflex de la seva ombra, se'n despren un rastre d'histèria, de rebuig ansiós a la fosca soledat. D'accions cobardes, tu en sabràs alguna cosa, és allò de deixar de ser per no atrevir-te a ser qui ets. El cinema n'és ple i el túnel és capicua.

Que perquè escric...

Aquest és un hivern de poemes, de matar-te llegint poemes. Un hivern que ens porta un estat nou d'autoconeixement de parella, reclosos a la vora de la llar de foc, comptant guspires, sumant miracles, estripant paisatges. Tot plegat, sense dir-ho, per entendre'ns des de l'autisme. Jo et llegeixo tremolosa un conte que vaig escriure anit al llit. Tu llegies Miller i jo, t'observava buscant inspiració per perdonar-me els desastres d'ahir i no escriure'ls de nou. Que perquè escric? Perquè no sé parlar, ni vull aprendre'n. Si mai m'atrebeixo, travessaré la bombolla i et duré perfectament envolicada amb paper de regal, la bufanda que et vaig fet amb ganxet quan fantasiava amb la imatge de nosaltres entre guspires de troncs mal cremats.

El seu jo està construït a base de vidres. Cada diumenge al vespre veu com hi ensopega i esdevé una trencadissa i unes tantes ferides, que es sobreposen a les del diumenge anterior. No m'entenc sense mi. Els diumenges quan hi pensa, ho escriu a la moleskine negre que duu a la bossa de mà, per si durant la setmana l'agafès desprevinguda el dubte melancòlic. Que és la nostàlgia per allò que encara no ha arribat. Voldria ser una partitura de música contemporània i que no importés, si es llegeix des del cor, des de l'estòmac o des del cervell. Però és una jove amb una moneda que agita l'herbatge buscant verí per l'extravagància.

Sempre penso en ell quan les coses van malament. La seva olor, el color dels seus dies, la seva calma. Què faria si fos amb ell. Que faria quan la pluja em caigués a sobre. Sempre penso si m'empetitiria, com ho faig ara. Avui, em cruixia l'esquena de no haver dormit bé i és que l'alcohol que em fa de nana encara em canta arran d'orella al matí. Quan perdo l'equilibri a crits i la tristesa s'apodera dels gestos i els pensaments, penso en ell.

As she paints themselves at dusk

A la taula, col·locats sense ordre, els despropòsits d'una tarda estèril. El rastre de l'encens cremat que amb el corrent, ha caigut a terra, m'ennegreix els peus descalços. I jo que trec fum dels pulmons esperant l'hora d'anar a dormir. Amb aquesta llum de peu que m'il·lumina la cara, queda al descobert el rastre d'una adolescència llarga. I és que, fa dies que em sento gran, em molesta recollir cabells blancs del jersei i del coixí. La nevera plena i la crema hidratant per la cara, al lavabo.

Trick or treat, tot limita

Llegeixo blocs morts per no ofegar-me. Torno a esquinçar-me la roba, per no oblidar-me d'escriure, per pensar en històries encara no escrites. El meu cos ha estat a París, Madrid, Lisboa, Llançà, Londres, Andorra , Bilbao i Pequin, però el meu cap està a New York, quan em diuen que hauria d'estar a Girona. En contra del que sempre havia cregut, he trobat una pedra en la que voler seure i pensar.

La nit em cau a sobre i a sobre el got ple de vi negre. La nit cau freda, el radiador del costat de la finestra entel·la els vidres, empapats de pluja. I sobre la nit que cau, el gust de la soledat. És dissabte i compto, un a un, els fruits secs esparcits per la taula, mentre viatjo a Brooklyn, sense travesar l'oceà. Tot el que veig són llumetes multicolors i a ell atacant-me amb una espasa de plàstic. La probabilitat de caure es redueix al moment en què jo penso en aeroports i ell en formigues.

Encenc el reproductor de música i m'abraço. I el fred que em penetra com agulles fines als ossos, em fa pensar que feia mil·lenis que no plorava sola i no vull fer-ho més.

bitllet de tornada

Replegat dins la butxaca d’uns pantalons de pana que feia temps que no em posava, un bitllet de tornada. L’origen mig esborrat i la destinació dividida per un dels plecs que l’ha empetitit durant tant temps. Que no l’ha deixat ser bitllet. Després dels quilòmetres que es triga a llegir un diari i un cd sencer de Radiohead, ens tornem a trobar. Ara que s’acaba la tardor ens tornem a trobar i la nitidesa dels seus ulls continua intacta. Els versos, com sempre, premeditadament col•locats. Vaig acabar amb un abril amable, que he decidit eliminar i és que a l'hivern sempre s’accentua el derrotisme. Trin-xe-ra, lluny del record d’aquell inici i un any més gran, els propers vespres s’insinuen llargs i s’escriuen en plural.