divendres, 29 de maig de 2009

La catifa voladora




Eren quarts de deu, volien passar el dia junts després de dos anys sense veure's. Amb el bon temps, la qualitat d'oportunitats de crear entreteniment a qualsevol racó és creixent i les idees de construir felicitat poden ser il·limitades, o no. Confiaven, però, que la iniciativa els havia portat un pla genial; un dissabte de Juny a un racó costaner del nord del país. Un espai per descobrir, mil hores per aprofitar i centenars de raons per viure-ho. Feia un dia d'aquells en què l'alegria és la treva i la pena es mor en la soledat de la ignorància. En petits grups, parlaven del desig de justícia i amb els dits creuats, es definien com a exemple a seguir. Un d'ells, que es feia dir Salvador, es mirava l'espectacle de reüll tot esperant la complicitat d'altres escèptics per capgirar la perspectiva i fer obrir els ulls, a aquells que només coneixen el rancor quan els culpables són els altres.

Des de la distància, amb el sol regalimant-li l'esquena i transportant xafogor arreu del cos, va fer un crit de socors i tots s'hi van apropar. -Avui fa un dia preciós i em fa l'efecte que és únic, que no ens serà fàcil repetir aquest moment i és per això, que no puc evitar demanar-vos un favor. Des que sóc petit, he tingut un únic desig: volar en una catifa voladora. Les cares de la majoria eren perfectes perquè un espontani tingués el delit de fotografiar-los i riure-se'n durant llargues hores. Però a en Salvador li importava poc el que pensés la majoria i va demanar-nos un brot de confiança i d'il·lusió; com a eines úniques i necessàries per a construir el seu somni.

-No us donaré ni una sola indicació, ja que voldria viure el sentit de la sorpresa; encara que només sigui per un breu moment, encara que només sigui una sorpresa imaginària em reservo el dret d'intentar sentir-la. Esbalaïts, es miraven les cares i sense saber que dir, pensaven en el que els acabava de demanar en Salvador capficats en l'esforç que els suposaria crear una catifa voladora, sense més recursos que ells mateixos i les seves mans. De calor, un parell es va estirar enlaire, dibuixant una fitxa del tetris amb les seves cares. De seguida, un parell més els va acompanyar i ja sumaven quatre fitxes, només faltava convèncer a la resta per perfilar la figura.

Mentrestant, en Salvador es remullava els peus a la vora del mar i s'imaginava anys enrere, jugant a fet i amagar al pati de l'escola. Aleshores, la Júlia encara hi era i la colla estava unida, eren feliços i el futur es preveia eternament alegre. Un cop de vent, va fer remoure l'aigua que li cobria els peus i amb els esquitxos de les onades, sentia guspires de nostàlgia arreu del cos. Discretament, començaven a caure-li llàgrimes quan: -Salvador, tanca els ulls. La Mar el va agafar de la mà i a cau d'orella, li va dir que no tingués por; el teu somni està a punt d'arribar, només has de tancar els ulls i confiar en la imaginació.

Dos passes enllà, hi havia una catifa voladora feta de cossos nuus i mans entrelligades, que s'alçaven com sostingudes per un fil, teixit de complicitat. En Salvador, amb l'ajuda de la mà de la Mar, es va deixar caure sobre la catifa i amb els ulls tancats, va sentir un estrany però agradable pessigolleig a l'estómac. Tinc les ales massa curtes per a volar, ajudeu-me. Amb la complicitat que teixien les seves mans lligades, van fer volar el cos d'en Salvador i amb ell, la seva melangia. Sense enlairar-se més de vint centímetres, va sentir la sorpresa, la il·lusió i la confiança oblidada, el desig de ser feliç i l'esperança que fa dos anys, amb la mort de la Júlia, havia perdut.

dilluns, 18 de maig de 2009

En homenatge a Mario Benedetti



A TIENTAS

Se retrocede con seguridad
pero se avanza a tientas
uno adelanta manos como un ciego
ciego imprudente por añadidura
pero lo absurdo es que no es ciego
y distingue el relámpago la lluvia
los rostros insepultos la ceniza
la sonrisa del necio las afrentas
un barrunto de pena en el espejo
la baranda oxidada con sus pájaros
la opaca incertidumbre de los otros
enfrentada a la propia incertidumbre
se avanza a tientas / lentamente
por lo común a contramano
de los convictos y confesos
en búsqueda tal vez
de amores residuales
que sirvan de consuelo y recompensa
o iluminen un pozo de nostalgias
se avanza a tientas/ vacilante
no importan la distancia ni el horario
ni que el futuro sea una vislumbre
o una pasión deshabitada
a tientas hasta que una noche
se queda uno sin cómplices ni tacto
y a ciegas otra vez y para siempre
se introduce en un túnel o destino
que no se sabe dónde acaba.

"A Tientas" Mario Benedetti.

Avui a Uruguai es declara dia de dol nacional per la Mort de Mario Benedetti. És per això que, sense matisos, declaro que aquest bloc també està de dol. I és que Benedetti ha estat part protagonista del meu vici imprescindible per la poesia. La seva llibertat i el seu anhel alliberador, encara ara, transmeten influències a la meva voluntat d’expressar en paraules la constància i la coherència de la lluita, i dels que lluiten. I és així que avui, des de l’homenatge, voldria recordar la raó que podem expressar a partir de metàfores poètiques extretes del dia a dia, com l’essència invisible, de les que confinem esforços en el compromís revolucionari.

dilluns, 11 de maig de 2009

Silencis de primavera




Encerclats per un silenci tens i misteriós, els dies anaven passant i la primavera continuava tan apàtica com a principis d’abril. A la taula, una ampolla de vi negre i barat, com de costum. Al Forn, alguna cosa peculiar per sopar. L’habitació buida i el mòbil sense sonar. Molta xerrameca i poca veritat.
Havien quedat al parc del trinxeraire per contemplar la pluja d’estels. Ella feia tard i ell ho havia oblidat. A l’Empordà, els veïns del setè escoltaven un cantautor conegut a un local atrotinat. Els havien convidat però la nit havia vingut per destrossar-los amb la inseguretat i havien canviat la cita per cançons de System of a down i tabac de liar; fumar-se la soledat i definir el dubte sobre un tauler d’escacs.
S’acabava la nit, escac i mat, volaven guspires d’amor al terrat. A l’avisme el silenci es fa etern i amb el temps, l’atzar estimat és oblidat.

divendres, 8 de maig de 2009

L'Educació és (o pot ser) revolució

"L'esperança per la llibertat ja no significa llibertat. Es necessari lluitar per aquesta en condicions històricament favorables. Si aquestes condicions no existeixen, hem de lluitar de forma esperançadora per crear-les. L'alliberament és la possibilitat, no la sort, ni el destí. En aquest context es percep la importància d'una educació per la decisió, per la ruptura, per l'elecció.

En conseqüència, contra més submís i menys es somniï amb la llibertat, menys podrà l'individu concret afrontar els seus desafiaments. Si assumim i obviem un present submís, en el futur s'afoguen les esperances dels oprimits a favor de la pau dels opressors. És per això que l'educació al servei de la dominació no pot provocar el pensament crític i dialèctic sinó afavorir el pensament ingenu sobre el món. "




Educar també vol dir somiar. Donar les eines perquè tothom sigui conscient dels drets que tenim com a individus i somniar és un dret de totes. El somni de fer, de transformar és també la confiança de creure que "tot està per fer i tot és possible". Si definim els nostres somnis com utopies, acceptem que els valors que ens impulsen a somniar són meres il·lusions; en canvi, si confiem en la raó del nostre somni com a voluntat de construir el desig en una possibilitat, ens trobem un pas per davant de la utopia.

L'educació pot ser una eina revolucionària si nosaltres, protagonistes de l'acció educativa, creiem d'una banda, que la revolució - com a transformació total- és possible i necessària. I d'altra banda, si nosaltres actuem com a subjecte revolucionari en la teoria i en la pràctica. "Educar per la consciència i actuar en conseqüència". Creure, confiar i lluitar per la revolució és un repte, assumir-ho i actuar de manera coherent als nostres desitjos i esperances significa també ser lider de tu mateix. La revolució ha de començar dins de nosaltres mateixes, nosaltres la construïm segons els nosaltres principis i un cop dissenyada, la transportem amb el nostre treball diari - pas a pas-.

Qui somnia si no totes. Freire diu que si un treballador temporer del camp no por exercir el dret a somniar, estem acceptant que els somnis no són un dret sinó un privilegi exclusiu d'uns pocs afortunats. Contràriament, si reconeixem que transmetre el valor del somni és un art que garantitza l'èxit personal del subjecte somniador i col·lectiu pels que poden i saber compartir somnis, respectant-los i treballant-los en clau de progrés; estem obrint una finestra en aquest cel tancat, delitant-nos amb l'horitzó que dibuixen els somnis a la mirada, com l'espurna que et fa obrir els ulls i caminar desperta en guerra amb la utopia.