Tornar a casa

[...] L’atzar o les circumstàncies la van fer tornar a casa; la família i la llar que l’havien acollit en la primera separació i que de nou, obririen les portes, prepararien els llençols i pintarien la paret de la seva antiga habitació. Entre les sales i les escales que separaven el primer pis de l’altell es trobava l’abraçada més immensa; es podia ensorrar el fora que els sediments eren ben forts i ella estava convençuda que els sismes no serien capaços d’ esbategar ni una sola esquerda.

De tota la casa, podia escollir el seu espai preferit; no hi havia dia que no puges al terrat. Una cigarreta, un bon llibre i el sol de primavera, la rentadora i la roba humida, la tramuntana o el silenci de la nit; Qualsevol excusa era bona per pujar –hi i gaudir de les vistes. També podia parlar de coses curioses i no s’equivocava, quan senyalava els finestrons blaus del menjador i el quadre del barça a la paret de les escales. Havia tornat a casa i ho mirava tot com si fos el primer dia, es quedava esbalaïda amb cada detall, fins i tot, començava a agradar-li aquella tan criticada figura de porcellana del rebedor.

Després de tants anys residint a la “ciutat”, va aprendre a valorar com n’és d’increïble, despertar-se amb la olor del mar entrant per les escletxes de la finestra. I tornar a esmorzar pa amb mantega i sucre, al costat de l’avi i el seu entrepà amb formatge de cada matí. Havia tornat a casa i l’avia feia brillar un somriure preciós. Tot i l’esplendor d’aquella acollida, la seva feina continuava a la “ciutat”, així que hauria de consolar el viatge encenent la radio mentre recorreria, dia rere dia, la mateixa carretera. Una anada amb ulls clucs i una sorprenent rapidesa per tornar, com no, a casa. Apagar el motor davant el portal i passar pel port, abans de pujar.





Tornar a casa i homenatjar a la figura de dona que ha après a estimar i a defensar per voler ser. Aquella que és admirable i que ha dedicat una vida a la lluita i a l’amor. Una persona que no sap parlar de derrotes però que ara, es troba encadenada a la impotència d’haver de conèixer el significat de sobreviure amb una estranya malaltia. La mateixa que la va despertar i li va donar les eines per aprendre que cal combatre per tot allò que es sent i la llibertat; ella sí, avui el llit l’atrapa i no la deixa volar, ni tan sols caminar. Per ella i perquè hi ha vides que no es poden amagar a una capsa de pastilles variades del calaix de la tauleta de nit.