Des de la porta de darrera

Si et digués amiga, que hi ha dies en què m’oblido de la vida que vull viure i m’acostumo al soroll que fan les sabates de la gent, caminant a pas accelerat pel voral de la carretera amb el cap mirant a terra. No em jutgis de covarda. Tinc un feix de somnis que estan en guerra amb la utopia, quan guanyen la batalla els escric en un quadern amb tinta vermella. Al vespre, repasso tots i cada un d’ells i faig una creu al costat d’aquells que he assolit per mi mateixa. Sembla estúpid, a vegades encenc una espelma per protegir-me del delicte però la seva llum il•lumina poc i tan li fa, perquè si algú em descobreix podrà delitar-se amb els secrets que amaguen la peculiaritat de la supervivència; la porta del darrera sempre queda oberta per aquells que saben trobar-la.

Vaig comprar-me un bloc d‘esbossos per il•lustrar-hi un diari peculiar i quin desastre, ni tan sols jo hagués estat capaç de desxifrar el missatge que aquells dibuixos horribles volien simbolitzar. Acostumo a escoltar música abans d’anar a dormir, tinc un parell de Cd’s inscrits amb l’asterisc de preferits. Tots ells parlen en llengua estranya i és que sóc una yonki de The Cure , com a la meva adolescència, tot i que mai he adaptat la meva estètica a la seva. El millor que m’ha passat en els darrers dies és que m’han recomanat un material de suport per una assignatura i he vist que, tot i la meva actitud escèptica, m’he llegit dos llibres “d’autoajuda” en dues setmanes, i aquests m’han de donar les eines per aprovar un examen de la carrera.

No ho diguis gaire alt, m’he tatuat un escorpí darrera l’orella i he tirat els daus amb un desconegut, mentre esperava el tren. I tu, ja saps a què vols jugar?