A casa fa fred, no hi ha dormit ningú aquesta nit. Esmorzem fora, a la terrassa d'un bar on hi dóna el sol matiner de l'hivern. Un cafè amb llet i un croissant normal, es veuen unes napolitanes de xocolata que fan molt bona pinta però la xocolata no li senta bé de bon matí. Esmorzen llegint el diari, parlen poc i es miren de reüll. Un noi amb cara d'haver-se acabat d'aixecar passeja un labrador negre. Una nena surt de la fleca, és dissabte i no hi escola. Són les deu del matí i els carrers del barri estan molt tranquils, al bar no tenen encesa la televisió i no s'escolten com de costum, les tertúlies del programa d'en Cuní. Es fumen la primera cigarreta del matí i l'estómac se'ls remou; la mateixa sensació estranya que cada matí, quan fumes després de fer el cafè, t'avisa que ja estàs desperta. Paguen l'esmorzar i s'acomiaden, els agrada aquell bar i l'escullen com el bar preferent del barri per tornar-hi un altre cop. A l'aparador de la fleca, hi ha un pastís de maduixes que els crida l'atenció. - Podríem menjar pastís de postres avui. - Sí, però de maduixes no que en sóc al·lèrgica. Demanen una bossa de llevat, prepararan un pastís d'arròs sense fer servir arròs, estrenaran el forn i casa seva, cada dia fa més olor a casa.

pd. Vint-i-sis espelmes i un per molts anys!