Un altre cop vols agitar les aigües
del llac.
Està bé, però pensa
que no serveix de res tirar una sola pedra,
que has d’estar aquí des de la matinada
fins a la posta, des que neix la nit
fins al llevant
-tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l’ocellassa
de la nit negra covant l’ou de la llum
del dia nou-,
assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
-i mai potser no n’estaràs segur-
que has assolit el cercle convincent.

“Cercle” Joan Vinyoli.


Tot i que hi era sempre, com una fina capa de pols que ho cobreix tot, que ho impregna tot. Es veia transparent, petita, subjecte a un present ple de mutacions. Absorta per un moviment de sinergies invisibles però infal·libles que convertien la decisió en atzar, la solució en sort i el futur en destí.