diumenge, 15 de gener de 2012

Que perquè escric...


Aquest és un hivern de poemes, de matar-te llegint poemes. Un hivern que ens porta un estat nou d'autoconeixement de parella, reclosos a la vora de la llar de foc, comptant guspires, sumant miracles, estripant paisatges. Tot plegat, sense dir-ho, per entendre'ns des de l'autisme. Jo et llegeixo tremolosa un conte que vaig escriure anit al llit. Tu llegies Miller i jo, t'observava buscant inspiració per perdonar-me els desastres d'ahir i no escriure'ls de nou. Que perquè escric? Perquè no sé parlar, ni vull aprendre'n. Si mai m'atrebeixo, travessaré la bombolla i et duré perfectament envolicada amb paper de regal, la bufanda que et vaig fet amb ganxet quan fantasiava amb la imatge de nosaltres entre guspires de troncs mal cremats.

1 comentari:

  1. Has obert la porta. No són bombolles, són uns ulls que expliquen com finestrals oberts.

    Tinc ganes de veure't, guapa.

    M'encanten els nous versos des de la trinxera.

    ResponElimina