diumenge, 30 de novembre de 2008

La màgia és un joc inexplicable


A veces me desdoblo y me digo al oído:
"¡Qué bueno respirar, sentirte vivo!
¡Qué bueno que te cruces por mi camino!".
Rodeado de un espejo circular,
soy feliz con esta esquizofrenia tan particular.

Ismael Serrano.





Els carrers estaven xops de tanta pluja, la tardor havia arribat i semblava més freda que mai. Al portal hi havia un bassal, el va saltar i es va esquitxar els pantalons. Mentre es treia la jaqueta molla, es va obrir la porta de l’ascensor i a dins, ell la va mirar copsat per la trobada inesperada. Havia entrat a l’aparcament pocs minuts abans que ella piqués l’ascensor per no pujar les escales. En silenci, pensava en el curiós món dels ascensors i la constant transició d’anècdotes que s’hi viuen. Van parar al tercer pis, ella va baixar i sense pensar-s’ho li va dir: - Vols entrar i fem una copa. – Sí, m’agradaria, va contestar ell amb la veu tímida.

Aquelles nits que passaven junts eren d’una tendresa inseparable. Xerraven i reien, mentre omplien els gots de vi i els tornaven a omplir després de cada glop. Hi havia silenci, aleshores es somreien l’un a l’altre, ella s’hi acaronava i abraçaven el delir resseguint la nuesa dels seus cossos sota els llençols. Eren instants únics i així els sentien, sabien que allò – estar l’un amb l’altre- era el que volien viure. Aquelles trobades inesperades i aquelles nits de tanta certesa, amor i raó.

Tot era diferent i nou, era màgic i es sentien a gust mentre ho vivien. Amb tot, a ella li era difícil pensar i creure que les circumstàncies d’aquella història podien ser duraderes. Era estrany descriure’s i això la tranquil·litzava, no sentir-se lligada al significat d’una relació. Però era complicat pensar que no passaria res. Compartir aquells instants era especial. Els matins amb olor a cafè i les carícies abans d’anar a treballar eren l’essència d’un senzill però inevitable comiat.

Amb el seu record, sentia enyor i pensava que, aquell joc s’hauria de definir algun dia. Existien motius per tenir por – por d’equivocar-se -, però aquests no l’aturaven. Potser s’estava equivocant, potser aquelles carícies serien la cicatriu d’un futur comiat. No ho sabia, ni podia saber-ho, ni tant sols, podia pensar-ho perquè sentia que ell i la certesa d’aquells instants era la vida que volia viure, perquè viure’s i saber-se a prop era únic, màgic. No podia descriure tot el que sentia quan estaven junts, malgrat ser diferent – estrany- era fàcil, tant fàcil que li era difícil dir-ho, però, ho sabia; tant fàcil com estimar-se.

2 comentaris:

  1. he tornat a escriure al bloc, en part gràcies al fet que m'ho recordessis enmig del país basc,...merci!

    ernest estany

    ResponElimina
  2. sense paraules...màgic, com tot lo que escrius

    no et queixaras que ja me posat al dia. un peto

    ResponElimina