dimarts, 25 de novembre del 2008

Una Treva


"Avui, de matinada, uns pescadors trobaren a la sortida del port el cos d'una dona surant sobre l'aigua. Probablement caigué al mar per accident. "

Fragment del conte " Mar, amor meu, acompanyament a sis veus". Carme Riera.


El 25 de novembre és un dia més per combatre la violència de Gènere. Avui, una treva al dolor i una llum de flors blanques a l'horitzó reclamen la custòdia dels nostres cossos.


L'esfera groga s'amagava pretensiosa abandonant-me a la sort de dues faroles llunyanes, a l'altra banda del petit bosquet que separava la platja del camí que porta de Sant Pere de Rodes a Llançà. Gairebé il·luminaven mes les petites cuques de llum que suraven en l'aire i lluïen el seu petit espectacle mòbil, substituint als estels avui castigats per la negra nit.


Un petit túnel de pins du fins a Les Carboneres, la petita platja on pedres de colors amuntegades en columnes marquen l'epicentre d'un punt de concentració d'energies que molts viatgers visiten. Una flor blanca i olorosa m'acompanyava. La desembocadura d'una riera separa la platja en dues parts, deixant les roques acolorides al canto del port i a l'altra banda una petita platja amb una illa amarrada a l’asfalt.


De nit no hi ha mai ningú. I menys si és una nit fosca. A mes, les mateixes histories de que es un punt d'energies positives existeixen a l’invers, amb la creença de que de nit hi volten esperits malignes que espanten als visitants.


Aquella nit, doncs, estava sola. Hi havia, però, tres llums a l’horitzó sobre la mar negra i sedosa, tranquil·la – el vent del nord estava de baixa -. Es veien tres barques de pesca en busca del sou. Tres llums cosien l’horitzó de negre líquid i negre aïrat, seda i cotó. Els plecs íntims de la seda negra es movien suaument amb l'oratge i sospiraven quan es trencaven en escuma blanca sobre la sorra fosca i humida. I apart d'aquestes remors, només silenci. S'hi respirava molta calma i m'excitava també un xic el fet de trobar-me sola i aïllada, mig perduda en la nit.


Em vaig treure la roba i el ventet de tempesta em va eriçar la pell. Vaig enfonsar els peus en una sorra fina sota l'aigua del riu que corria amb pressa a ser salat, i vaig caminar-hi avall cap on s’entrenava a la immensitat de l’oceà. Just on moria el riu i començava el llençol de fina seda negra, el corrent feia un petit remolí d'aigua dolça i escuma que em convidava a jugar-hi. Vaig asseure-m'hi mirant al mar, les tres petites llunyanes llums clavades a les pupil·les que sucumbien al calfred que em recorria tota l'esquena.


Vaig recolzar els braços enrere, ferms aguantant-me, i els pulmons dilatats s'omplien d'olor de mar i de nit mentre tirava el cap enrere i els cabells arrelaven en l'aigua fugissera, i agafava la flor mes fermament amb les dents per oblidar el fred que em contradeia. Amb els ulls mig oberts per retenir el plaer d'aquella humida carícia, buscava la lluna que els mugrons acusaven per no estar il·luminant el nostre espectacle.

Unes onades un xic mes fortes em van esquitxar el ventre, els pits i els braços, i li vaig tornar la mirada desafiant a l'oratge encès mentre la lluna es feia una mica de lloc entre els núvols grisos.


Sonava una melodia dolça i harmònica que baixava pel riu com conduït per les cuques de llum cap on em trobava. Venia amb una brisa suau i un fil de magnetisme que m'empenyia endavant i endarrere, cosa que feia que els cabells xops em fuetegessin l'esquena nua i l'aigua per davant i per darrere piques amb sorolls de gruta sobre les cuixes. La música entrava pels oïdes i els porus de la pell indistintament, m'embolcallava en sons de grills i vent entre les fulles, de granotes i gripaus inflats com cantants d’òpera, i veus greus per sota de veus agudes que es fonien finalment amb la remor del mar.


Aquest, creixent d'ones, semblava voler tot el protagonisme i agafava embranzida per estel·lar amb mes força. A voltes perdia les tres llumetes de l’horitzó i només veia com l'oratge ejaculava repetidament i amb força sobre la sorra humida i llisa, i venia també sobre el meu entrecuix impacient, deixant-hi el pessigolleig de les bombolles i el regalimeig d’aigües que es retiraven avergonyides. Però tornaven...


Ara si, ara apareixia la lluna, com un òvul gegant i gelós de les marees, clamant una mica d'ordre en aquella platja tranquil·la. I jo queia enrere, abatuda sobre l'aigua gelada que corria i semblava que també reia, i la flor blanca que duia als llavis s'escapava amb un gemec i una rialla, corrent avall, embarcant-se en un llarg viatge de seda negra.


Quan vaig obrir els ulls, els núvols fugien espantats per l'enrabiada lluna i s'entreveien les petites estrelles que xafarderes pampalluguejaven i es feien jocs de llum explicant-se secrets. Les cuques de llum les imitaven per sobre la meva mirada encara mig extasiada, dibuixant esteles de llum com petits fars efímers, i quan vaig aixecar el cap per veure marxar la flor blanca, semblava que les petites barques que cosien de llum l’horitzó aplaudien i celebraven aquella petita invocació de màgia...


Vaig marxar pel senderol d'arbres i sorra amb el cor tranquil. Estranyament la lluna va decidir acompanyar-me tot el camí de tornada, amb la mirada envejosa clavada per l'ull de llum.


Encara ara, quan surto al carrer de nit, un calfred em parteix el sexe i l'anima, i retornen imatges fugisseres d'aquella nit màgica. Inevitablement miro amunt i la veig, orgullosa en la seva altura, coronada de llum, recitant conjurs i dolces i tètriques melodies... que les estrelles, al seu torn, li ballen, alçant-li el vestit de seda negra.







1 comentari:

  1. simplement alucinant...la pell de gallina i un nerviosisme que em recòrrer el cos com si des de darrera d'un arbust hagués estat veient l'aventura

    ResponElimina