dimecres, 19 de novembre de 2008

Memòria i Camins de tornada ( I )


No sé si alguna vez les ha pasado a ustedes

pero el Jardín Botánico siempre ha tenido

una agradable propensión a los sueños

a que los insectos suban por las piernas

y la melancolía baje por los brazos

hasta que uno cierra los puños y la atrapa.


" A la Izquierda del roble" Mario Benedetti.


Era una matinada d’un més de setembre, La Kadijha tenia el pit encongit i va sortir del portal amb un mocador lligat al cabell. Feia prop d’un mes que s’havien vist per primer cop, negant els dubtes a l’aigua salada de les platges del Baix Empordà. Des del seu comiat no havia tornat a saber res d’ell però el recordava i li agradava fer-ho, tant com trobar-se’l assegut al sofà del menjador de casa seva el vespre d’aquell primer agost.

Tenien el cotxe aparcat a la plaça, el vidre estava brut i abans d’engegar el motor es va entretenir a netejar-lo amb un drap blanc. Mentre feia rodones amb el drap moll, sentia pell de gallina en veure’s allà a punt de fugir; deixar la ciutat i córrer els carrers encaputxats d’un racó llunyà.

Feia gairebé trenta minuts que xerraven, assegudes al capó del cotxe quan van encendre’s l’últim cigarret, van emplenar els seients amb ampolles d’aigua, galetes i Cd’s de música; portaven les maletes plenes d’il·lusió penjades a l’esquena i així les durien tot el viatge. De camí, van fer tantes parades com mereixia l’encant del paisatge, la voluntat d’estirar les cames i la curiositat de passejar per carrers perduts. D’entre totes, la parada per dinar els tapers preparats, un poble de no més de deu habitats i el porxo d’una casa. Van sortir del cotxe; era moment d’aturar-se, respirar i sense més, davant seu, una casa amb columnes de fusta i rajoles de marbre. Van seure’s a raser i malgrat el murmuri del trànsit de la carretera, el sol d’aquell setembre les va entretenir fins ben entrada la tarda. - És l’hora de fer el cafè. Van recollir les engrunes per continuar i descobrir el carrer d’un poble qualsevol, prendre un cafè i avançar fins a la propera cantonada.

Unes hores més tard, un cop brusc de volant les va portar al Mas on s’havien d’acollir. Era immens i autèntic. Ella va pensar que aquell Mas representava l’essència – el que s’explica quan tornes a casa, el que identifica la peculiaritat i la diferencia d’un indret -. Al portal, els pares de la Bruna les esperaven – un somriure i les primeres abraçades de benvinguda -. A dins, l’ambient era humit però les parets dibuixaven una acollida de colors taronges i rojos – aquella acollida semblava una promesa, un record -.

La Kadijha va pensar que tenia raó quan parlava de la necessitat de marxar de la ciutat – encara que només fos un cap de setmana -. Robar les hores a una altra nit i trobar-se fent unes copes a la barraca del costat del port.

1 comentari:

  1. oleeeee! una de les fans ja estava esperant el teu nou escrit, i una vegada més no has fallat...tot llegint em venen les fotografies a la ment i cada una pren vida.

    espero que vagi be per euskal herria! una abraçada enorme!

    ResponElimina