dimarts, 25 de novembre de 2008

Memòria i Camins de tornada ( II )

Somniem sempre, i ho esperem tot, hem après l'art d'esperar, aquest art d'esperar en nits interminables d'impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot, i ho volem tot, volem l'impossible per a arribar al possible, volem el possible per a arribar a l'impossible;

El temps havia empitjorat, els carrers estaven plens de bassals i les cantonades dibuixaven les esquerdes de sobreviure en un estat d’excepció. La mar de la comarca estava empipada, les onades banyaven el port i feien explotar una de les casernes dels òrgans de la repressió. La Kadijha sentia que l’ambient havia canviat des de la seva última visita. Al poble de la Bruna, les constructores s’havien menjat el bosc i la pedrera havia foradat més quilometres de muntanya.

Una tarda es van trobar amb una kuadrilla de joves, que les varen portar a l’antic recinte industrial. A una de les sales, les parets estaven pintades de colors vius i les cadires en rotllana acollien a una vintena de joves del poble. - Qualsevol nit pot sortir el sol – Va pensar que aquells joves eren la certesa del present i l’espurna necessària e imprescindible. Entre ells, hi havia una cara coneguda, un record i una mirada tímida.

Ella sabia que existia un motiu – latent- que l’havia portat a fer el viatge de tornada. El record d’aquell estiu i l’estranya sensació de saber-se lligada a un fort sentiment d’atracció, enamorament i enyor. Malgrat això, els canvis també eren presents en les seves mans lligades. Tremolosa, va agafar l’abric i va sortir a fer un volt sota la pluja – Necessito esbargir (me); va dir-li als companys abans de tancar la porta de l’apartament.

Mentre passejava, va topar amb la bellesa del terrorisme literari. Escriure versos amb tinta vermella a una façana pot ser la vida amagada que acull el silenci de les cantonades. “Es que este país de cierto nos pertenece”. Neruda ho tenia clar, els murals d’aquells carrers en parlaven amb altres llengües, altres cites d’una mateixa lluita. Era senzill caminar pels carrers empedrats i mullar-se els ulls amb les gotes fredes de la pluja, així que va continuar sense mirar el rellotge.

Li hagués agradat perdre’s però – com de costum- li va sonar el telèfon en el moment menys oportú. Era ell que la convidava a trobar-se en un bar del barri vell. Va amagar el telèfon i va fer veure que seguia caminant fins que, es va adonar de la mentida; s’estava enganyant quan feia veure que ignorava aquell missatge. Sabia que si no girava cua i es posava a córrer era perquè tenia por – Por de veure’l i sentir un batec incontrolat -. I amb un esbufec fa tombar el carrer.

Ell l’esperava assegut a la taula del racó, semblava nerviós. Va demanar un glop i s’hi va acostar. Van parlar de rutines, van fumar-se les hores i ebris, van abraçar la tristesa del comiat sota la caputxa. En companyia de l’abisme, va recitar la raó de la por en veu baixa. El viatge de tornava se’ls havia escapat, com quan agafem aigua amb les mans i ens rellisca entre els dits. Era moment de carregar l’equipatge de dubtes i agafar el camí de tornada a la ciutat. Potser, fins un altre juny?



Semilla en la tierra. Carlos Chaouen.

2 comentaris:

  1. Que bonico!! I que trist...




    Potser... que em sone d'algo?

    ResponElimina
  2. no se si es tan la por o les ilusions que bolquem en una cosa quan ens sentim a gust...ens convencem d'alguna manera que ens hem de protegir pero a la vegada ens quedem al descobert. la por sempre mha sonat a excusa i el fugir a manera ràpida...

    suposo que cada persona té el seu raonament.

    bonica història

    ResponElimina