dimecres, 14 de gener de 2009

Amb el compàs de les agulles del rellotge




Amb el palmell de la mà gastat de tanta rutina, s’agafa a la barana del balcó des d’on veu passa els dies, entre la pressa de voler arribar a l’hora i no tenir valor de sortir del llit si no ha sortir el sol. Els mals hàbits l’acompanyen, de fet sempre ho han fet, i ara ja és massa tard per desfer-se’n.

Mentre es pren el cafè, imagina històries rere cada persona. S’imagina que el nen carregat amb una maleta plena de llibres i llibretes va de camí a l’estació d’autobusos, que no a l’escola, perquè la seva avia l’ha trucat, li ha dit que està malalta i ell s’emporta els contes que li explicava quan era petit per ajudar-la a sentir la il•lusió d’aquells instants, recordar i tornar enrere perquè si, perquè ell ha crescut amb l’imaginari d’aquests personatges, gràcies a ella i li ha de fer saber.

Fa viure tot allò que duu al sac mentre s’esforça per no recordar d’on venen les cicatrius de la quotidianitat. Amb un pas per davant, voldria plorar però encara no n’ha après; per la seva realitat de superació o per la por de sentir-se encadenada a una trista, dura i estranya circumstància d’haver de sobreviure. Es mira les mans, les de cada dia, sentint el fred penetrant de la barana.

5 comentaris:

  1. Su, d'on surt tanta melangia?
    Duus una pena molt negra al cor?
    És precios el què escrius, però em transmets dolor i això em fa patir.

    un petó guapa.

    ResponElimina
  2. tinc quelcom semblant escrit, jo també imagino als desconeguts.
    empeny fort aquest 2009 que comença -el fred- i no deixis que el 2008 sigui una barana freda. Ànims.

    una abraçada, bonica.

    ResponElimina
  3. Que bé que escrius bonica!

    La barana potser és freda, però pensa que la flama de la revolta l'escalfarà, que la lluita entendrei el cors i fa nàixer una fraternitat que no es pot esborrar.

    ResponElimina
  4. sabs que potser és dels que més m'ha agradat?
    i no he trigat tres mesos...

    a vegades fas que l'atrezzo del dia a dia esdevingui fum, i em fas sentir com si només m'envoltés la foscor

    i la fred.

    Una abraçada, bonica.

    ResponElimina
  5. molt simple: un text punyent que arriba al bell mig del cor! un petó! ens veiem quan torni de Berlín!

    ResponElimina