La casa de la Fontanka. En lloc d'aquell que l'autora esperava, es presenten les ombres de l'any 1913, disfressades i emmascarades. Una sala blanca plena de miralls. Disgressió lírica: "Un hoste de l'esdevenidor". Ball de màscares. Un poeta. Un espectre.
He encès les meves espelmes preferides.
Perquè aquest vespre sigui resplandent,
I amb tu, que no has comparegut,
rebo l'any quaranta-u.
Però...
Que la força sigui amb nosaltres!
La flama s'ha negat dins del cristall,
"perquè els meus dits són plens de sang
i el vi crema com un verí".
Quin remoí de morts cruels, quan tot deliri ressucita! L'hora, però, no ha sonat encara... No té confins la meva angoiza. Jo mateixa, al llindar, sóc com una ombra per protegir la poca pau que em resta. I sento com el timbre sona, i un fred humit em sobta. I em torno pedra, glaç i foc. Com si em recordés d'alguna cosa, em giro de perfil i en veu baixa, dic: "Aneu errats; la Venecia dels Duxs és aquí al costat... Aquesta nit, cal que deixeu al rebedor abrics, màscares, ceptres i corones. Em plau de fer la festa per vosaltres. Avui, oh trinxeraires del Cap d'Any. "
Hi ha algú que encara, amb un timpà, ha menat una nimfa amb peus de cabra. Per fer-los pas els murs s'han apartat. Brolla la llum, les sirenes udolen, i es bomba el sostre fins a fer-se cúpula. No és pas que el brogit em faci por... a mi, la garrotera de Hamlet, què m'importa!
O el xuclador de Salomé dansant,
o el trepig de la Màscara de ferro,
profetes bocamolls i mentiders!
Però vosaltres no m'heu oblidat.
Com l'esdevenidor madura en el passat,
el passat es podreix en l'esdevenidor.
- Festa sinistra de les fulles mortes.
Anna Akhmàtova. Poema sense heroi. “Mil nou-cents tretze”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada