dijous, 29 de gener de 2009

el cel és capriciós i la terra, resignada.


-On vas?
-Vaig a veure el riu.
M’agrada baixar a la vall i delectar-me amb la visió del riu crescut. Les aigües desbocades en onades tèrboles em captiven.
-Agafa el paraigua.
Al pont m’hi estic uns minuts. L’espectacle és magnífic. Des de la riba, però, arran d’aigua, la sensació és intensa. La natura em mostra, arrogant, que sóc petita. El riu es desborda. La llera no pot encabir la desmesura d’aquest cel luxuriós. Quan l’aigua m’arriba als turmells, torno al pont. Encisada, m’hi estic fins que cau la tarda. Decideixo quedar-m’hi una mica més.
Restes d’arbres i vegetació, s’entortolliguen amb plàstics i deixalles que arrossega el corrent. Tot el merder s’acumula en el poc espai que resta entre el nivell de les onades i el pont. La pedra cruix. El pont cedeix. L’aigua no deté mai el seu curs. Davalla sense fre i res no l’atura. Aquí, l’aigua és així, de grollera. O tot, o res.

L’endemà, els veïns, concentrats on abans hi havia el pont, es miren els efectes devastadors de la riuada. Els més vells recorden l’anterior. Aquella va ser més greu, diuen.
- D’on has tret aquest paraigua, noia?
- Era al riu. Penjat en una branca d'un xop.
- T’he dit que no vull que juguis al riu, avui.







"El monte y el río" Jorge Drexler (Poema de Neruda)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada