diumenge, 25 de gener de 2009

La mà dels qui t'esperen

Aquest vespre, mentre tornava cap a casa després de les classes de repàs, després d’aconseguir que en Genís entengués la utilitat de les taules cartesianes i acabés un problema de decimals sense aixecar-se, més d’un cop, per canviar de llapis, pensava en la quantitat de vida que transmeten els nens i en el com, cada dia, eixamplo un centímetre més la meva paciència. Avui, s’ha despertat un dia clar i he passejat els tres quilòmetres que separen la meva habitació del menjador on es situa la meva feina temporal. L’anada ha estat lleugera, he agafat una poma del fruiter i la seva acidesa m’ha acompanyat tot el camí. La tornada, però, aparentava ser llarga, s’havia fet fosc i la jaqueta d’entre temps ja no abrigava. M’estava posant bé la bufanda quan, a la cantonada del carrer Migdia, m’he trobat la noia amb espardenyes de paper. Feia gairebé set mesos que no sabia res d’ella, de fet, l’últim cop que vam coincidir va ser una tarda de juny al bar del costat de la facultat. Estàvem d’exàmens, vaig anar a fer el cafè abans de pujar a la biblioteca i me la vaig trobar allà, asseguda a una taula arraconada. Llegia El habitante y su esperanza de Neruda:

“Entonces cuando ya cae la tarde
y el rumor del mar alimenta su dura distancia,
contento de mi libertad
y de mi vida,
atravieso las desiertas calles
siguiendo un camino que conozco mucho [...]”


M’apassionen els relats d’aquesta obra i m’hi vaig acostar. Recordo que vam robar les hores al temps, vam començar parlant del llibre fins que el cendrer ja no tenia capacitat per apagar més cigarretes. Vaig obviar el fet que aquell dia havia servit per molt més que per repassar l’ordre dels conceptes dels quals m’avaluaven l’endemà. Aleshores, m’explicava que estava passant per un moment de dubtes i contradiccions, que volia fer un viatge, caminar els carrers empedrats d’un altre racó de món. Me’n parlava així, entre nostàlgica o influïda per les metàfores poètiques de l’obra de Neruda.

-Fas goig!, li he dit, quan ens hem saludat. Duia un vestit llarg i un mocador vermell al cabell, que potenciava l’atractiu del seu rostre fi i el negre del seu cabell arrissat. “He après a maquillar-me els ulls, mirant-me al mirall” Parlava amb veu suau; això no ho ha canviat,- he pensat, quan m’explicava les circumstàncies que l’havien portat a recuperar la vida a la ciutat de l’Onyar. M’ha acompanyat fins al portal de casa, abans de treure les claus, li he proposat d’anar a fer un cafè i amb un lleuger moviment m’ha fet entendre que no podia; tenia pressa, m’ha donat un parell de papers arrugats i m’ha demanat que m’ho llegís.

“T’he mentit quan t’explicava que he tornat per raons de feina, fa mesos que treballo de secretària en un bufet d’advocats de Lleida i aquesta setmana, m’han donat vacances indefinides. Per ara, tot i saber que no hi tornaré, no tinc intenció de buscar una nova feina. Després de tot, crec que aquella plaga de ben vestits amb corbata m’ha fet un favor. No t’ho he dit abans perquè no tinc raons que m’ajudin a donar-te una resposta certa o coherent de la meva tornada. He decidit tornat per alguna important raó, n’estic convençuda, de fet per això et dono aquests papers perquè sé que l’essència de tot el que ara em fa caminar està escrit aquí, aquestes paraules i els carrers d’aquesta ciutat tenen la raó amagada. Passejaré per fanals encesos, pujaré a la muralla, recorreré el curs del riu i si llegint aquests versos, creus que em pots ajudar serà un plaer tornar-nos a veure i fer un cafè, a un bar qualsevol.” M’ha acariciat amb força les mans, ha deixat anar un somriure intens i ha marxat; com si m’hagués parlat de la pluja que començava a caure, ha marxat. M’ha sobtat la seva, tan contundent, reacció i he pujat les escales de casa sense alè però amb ganes boges per descobrir l’enigma que envolta aquesta noia curiosa, amb espardenyes de paper.

Abans de desplegar els papers que m’ha demanat llegir, he escalfat aigua i he agafar la capsa de galetes del rebost; em calia preparar l’ambient: una tassa de té, un bon grapat de dolços i la llum tènue però propera de la tauleta, encens de lavanda per amagar la fortor del tabac i els coixins del llit ben col•locats, per recolzar-hi l’esquena. M’he tret les sabates, el cabell recollit amb un monyo alt, els papers a la falda encara sense desplegar i tota la “parafarnalia” de preparatius, com a clara conseqüència d’un estat d’incertesa. Per quina estranya raó, haurà decidit donar-me aquestes paraules, a mi. Ens coneixem de trobades casuals a la facultat, hem mantingut converses de rutina al bar, tenim en comú l’amor intens al cafè, el vici imprescindible al tabac de liar després de la cigarreta convencional, la passió per la poesia i l’extraradi circumstancial que ens fet coincidir en una ciutat, on cap de les dues hem nascut. Aquestes similituds potser són suficients o potser s’ha sentit atreta pel meu perfil superficial, no ho sé però sigui el que sigui, el fet em crea especial curiositat.

Extasiada pel neguit, he desplegat els papers i he començat a llegir-ne els primers fragments. El primer era un recull de versos lliures, d’immensa tendresa que, al principi, semblaven distants o independents els uns dels altres, parlaven en tercera persona però els protagonistes eren sempre els mateixos i el missatge es titulava records i nosaltres (separant les síl•labes amb guions). Tot seguit, una fotografia de la ciutat de Girona i darrera:

“[...] Camino els carrers empedrats d’aquesta ciutat i trobo a faltar els teus ulls. Les matrícules d’honor que em vas fer guanyar un mes d’abril, amb les mans lligades al costat de la llar de foc. Tot allò que ens explicàvem en silenci, les mirades de reüll i els somriures al casal. La complicitat dels nostres passos quan ens imaginava desarmant la batalla, de punta a punta de país. L’esperança, la certesa d’aquelles carícies i ser feliç pels matins amb olor a cafè. Portar amor engrunat a les butxaques i donar-ho tot, perquè volem perquè existim.

Recorro la muralla i trobo mil raons on asseure el present, recordar el que hem viscut i confiar en tot el que comença. Voldria dir-te que he decidit deixar oberts els porticons de la finestra per veure el reflex d’aquell fanal encès. A l’entresol, hi ha una rajola esquerdada; aixeca-la i escriu el meu nom amb tinta vermella. He deixat una flor groga a la cantonada de la rambla, la trobarem junts i ballarem danses tradicionals.

Avui, una paraula s’ha quedat sense veu als estralls de la trinxera. Els comiats no se’m donen bé, voldria dir-te tant però en sé tan poc; potser m’equivoco, potser he perdut el temps pensant, potser no vull dir-te adéu sinó sempre. I és que, per tu, a prop de l’Onyar sempre trobaràs una de les mans dels qui t’esperen.”

Està clar, doncs, que la raó de la tornada de la noia amb espardenyes de paper és l’amor innocent al record d’una història de dos. Potser una trobada a la muralla, un cafè amb vistes al riu o una abraçada sota un fanal encès. Sigui el que sigui el que està esperant trobar, ha de ser preciós viure-ho. M’agradaria tant poder escriure una història com aquesta i que la protagonista fos jo mateixa.




3 comentaris:

  1. Viure la vida i desgranar-ne instants perfectes amb la tendresa i la certesa de les teves lletres, sempre brillants i ben ordenades, mai indiferents. Omples el fons negre amb mil colors que encara s'han de despertar. Em meravella com escrius.

    (casualitats: Neruda)

    Una abraçada immensa,
    tan com el teu somriure.

    ResponElimina