dimarts, 3 de febrer del 2009

Aloma. Estigmes del passat, somnis de futur.




Nua sobre el llit, va baixar el cap i els cabells feien lliscar gotes d’aigua vora el pit. Mullava les cuixes amb les mans humides d’eixugar la foscor de la nit. Era preciosa, els ulls li brillaven i els llavis eren més vermells que mai – quan els petonejava dolçament amb la llengua -. Tenia els peus freds, com de costum, eren pell de gallina amb el caliu dels llençols, amagant el balanceig de mil fantasies abans d’anar a dormir. De fons, sentia el murmurar d’una parella d’estornells als porticons del finestral. Xiulaven com si estiguessin recitant un poema de Miquel Martí i Pol. Tot era perfecte i just dins el seu àmbit.

Va sentir com grinyolava la porta, algú acabava d’arribar. La llum tènue de l’habitació la protegia però no n’hi havia prou. Ets tu? Va preguntar, potser era ell que havia agafat l’últim tren, sense avisar. Però no va contestar ningú i es va estirar al llit sense a penes respirar. El silenci la tranquil•litzava i va apropar els llençols fins a tapar-se els ulls.

Aloma, fa temps va arribar un núvol que ho va fer fosc tot i ara ja no es veu la lluna estirada des del llit. Va ser intens, mentre va durar. Ha arribat l’hora, Aloma, de deixar les armes i dibuixar una creu més al recull de guerres perdudes. És el moment d’oblidar la boira que t’entela els ulls, trencar tots els poemes que vas escriure aquelles nits. Vèncer la por per obrir la capsa de nou i amagar les cartes perquè quedin guardades al record. És hora d’aprendre a cridar que mai més tornarà, que no pots esperar per sempre. Aloma, no és moment de dubtar, cal acabar amb els estigmes del passat i confiar en els camins que heu triat.


Aloma. Estigmes del passat, somnis de futur. Una novel·la de Mercè Rodoreda, una cançó de Pau Alabajos o una nit de Febrer. Qui sap.

1 comentari:

  1. Aloma o una ninfa fràgil de primavera.
    (Més casualitats: em deuen quedar deu pàgines per acabar aquest llibre.)

    Fins dissabte!

    ResponElimina