dimecres, 4 de febrer de 2009

Llançà



No hi ha misteri més gran que el de les coses minúscules. És allà, amb la protecció de l'invisible, on té lloc l'explosió del secret. Un roc, abans de ser roc, és un roc; però un arbre, abans de ser arbre, és una llavor...

En el límit, en la circumscripció és on dormisquegen els projectes més grans; el que separa el dins del fora permet el desenvolupament. Per això, entre altres, vaig comprendre de seguida que calia tenir cura de les petites coses.







Al banc de la plaça de la vila, cada matí, asseguts sota l’arbre una parella d’avis que remuguen llargues històries en veure passar els vilatans. Jo, que els veig des que tenia sis anys i l’avia va llogar la peixateria al poble, sempre he volgut asseure’m amb ells per escoltar-los i potser, preguntar-los perquè xiulen quan els saludo, cada matí.

La filla de Can Socio; em deuen dir. De fet, malgrat he tingut dues relacions, he passat cinc anys estudiant fora del poble, he crescut un pam i m’he tallat el cabell; estic segura que per aquesta parella d’avis, continuo sent la de Can Socio. Una Llançanenca de família Llançanenca de tota la vida; que va viure uns anys a la Vila però que ara ha tornat al Port.

- Ves, aquesta mai ho ha estat de la Vila! De petita, es lligava els cordons de les sabates davant la botiga mentre col•locava les capses de peix que li servien de mostrari per vendre les carquilles que li duia el seu avi.

- Bo, tens raó però era maco allò que venia. Ara ja no se’n troben d’aquestes.





- Recordes quan vam aprendre a anar amb bicicleta?
- Si, ens amagàvem al porxo de la casa groga, quan encara no se l’havien venut a aquella parella de pija pins.
- La mare m’ha dit que heu hagut de tancar la peixateria del port.
- No, només hem hagut de posar ambientador a l’entrada i fer fora els gats. L’olor a peix fresc no acaba de convèncer als veïns nous. Ara, la tramuntana ja no s’endú la roba estesa al terrat perquè, els de Can Ferrater han marxat i ara, casa seu s’ha convertit en un hotel amb vistes al mar.





Llançà; o el que en queda. Jo no sóc com en Feliu Ventura, reconec que el meu no és el poble més bonic del món però si bé és cert que, té el seu encant.

3 comentaris:

  1. Crec que el poble que cadascú se sent com a seu és sens dubte el més bonic del món perquè és l'únic on precisament pots copsar aquestes petites coses de les quals parles. La resta poden ser més alegres, més bonics, més esplèndids,....però mai et donaran el que ens donen els nostres pobles: les sorpreses agradables que et fan somriure cada matí o la tristor del dia que veus desaperèixer els dos avis que s'asseuen el banc. Per tu, Su, Llançà ha de ser el poble més bonic del món!

    petonets

    ResponElimina
  2. Res com els carrers del poble d'un mateix!

    Ens veiem Su,

    una abraçada!
    Maria

    ResponElimina