dimarts, 10 de febrer de 2009

El camí de la complicitat




La sorra més anònima s’aixeca i fa tancar els ulls, amb la son suficient per a somiar-nos construint el paradís a la terra llunyana que ens acull i ens donarà recer, fins a trobar-nos i fins i tot, besar-nos sense preses però amb desig.

Tal dia com avui, escriuria a la paret d’un carrer amagat, a un poble del Pla de l’Estany, una cita: Som i serem allò que vulguem ser. Aleshores, parlava de camins i flors que no es panseixen amb la foscor de l’hivern és més viuen i ho fan amb una esplendor immensa. Com la llum que m’enlluerna al terrat de casa, mentre dibuixo la paraula complicitat amb tinta vermella. Perquè ser casual no és vestir amb quincalla de gran valor, la casualitat és un tren aturat i una abraçada forta per tot el que ens haurem enyorat.

Ser l’artista, el pallasso i fer del carrer el teatre de la ciutat. Ser certesa i dir-ho a crits, perquè sí, perquè volem i perquè no hi haurà més brindis sense vi.


Seguirem somiant; pels que més en sabeu.

2 comentaris:

  1. somniaré amb tot allò que m'agrada: amb qui m'estimo, amb qui he compartit i comparteixo camins, amb l'utopia de fer-nos tal com ens imaginem, amb les tardes de melancolia, amb les d'alegria i amb les d'acció. I per suposat amb tot allò que vull i volem fer. Plegats serem molt més que els que ens volen impedir el que esperem construir. Nit i dia, somnio. Sense pausa, sense descansar perquè poder somniar en sí ja és un descans.

    ResponElimina
  2. el meu poble al Pla de l'Estany, la complicitat descoberta i certa d'aquests últims mesos, casualitat d'uns camins paral·lels i d'unes mans que sempre hi seran per agafar-nos fort les vides.

    gràcies, bonica.

    ResponElimina