dijous, 26 de març del 2009

Amor engrunat (a cops)




Era jove, només tenia setze anys, el va conèixer a la plaça del poble que la va acollir quan just començava a caminar. Ell només era un any més gran, tenia la mirada penetrant i les mans curtides de treballar l'ofici de la mar. Eren joves i innocents, feliços i n'estaven més que convençuts. Van obviar les opinions dels amics i van decidir jugar a un joc de parelles. S'entenien en silenci quan estaven separats, es dedicaven poemes de bon matí i s'acomiadaven amb carícies dolces d'un sexe apassionat.

Portaven amor engrunat a la butxaca i es maquillaven els ulls de colors. Es vestien amb mocadors de seda i feien goig quan passejaven agafats de la mà. Semblava perfecte i just dins el seu àmbit. Ningú no sabia on era casa seva però tothom s'imaginava un castell de somnis particulars.

Una peça de la parella es va perdre i el joc es va acabar, ni guanyadors ni vençuts, només la soledat de desemmascarar la veritat. Va caldre perdre la peça per descobrir la falsedat del conte de fades i el castell de somnis es va ensorrar a cops de cap.

Darrera la finestra existia la submissió, l'amor era la malaltia dels cops i el llapis d'ulls era la raó on s'amagava la por.

Ja no s'escoltaven paraules tendres, era un mes de gener i els dies prenien la forma corresponent - foscor, fred-. Passaran els anys i tothom ho recordarà, perquè hi ha delictes que no es moren amb l'oblid. Naixeran flors a les esquerdes del ciment, seran vermells i dels pètals sorgirà un nom de dona per la vida que li van robar.

" Si mai tinc una filla, es dirà Susagnna. Sempre m'ha agradat la seva sonoritat"

4 comentaris:

  1. I no preferiries Llibertat?
    El nom s'ha de dur tota la vida i procuraràs que la teva filla tingui una infància feliç. No cal que li recordis fins i tot al seu nom que és una dona i que ha d'estar sempre en guardia front els enemics comuns de totes les dones (el masclisme i la violència)

    Faràs òbviament el què et semblarà millor, però "hasta" per donar-te un punt de vista.

    A MENUDO LOS HIJOS SE NOS PARECEN
    ASÍ NOS DAN LA PRIMERA SATISFACCION
    ESOS QUE SE MENEAN CON NUESTROS GESTOS
    ECHANDO MANO A CUANTO HAY A SU ALREDEDOR
    ESOS LOCOS BAJITOS QUE SE INCORPORAN
    CON LOS OJOS ABIERTOS DE PAR EN PAR
    SIN RESPETO AL HORARIO NI A LAS COSTUMBRES
    Y A LOS QUE POR SU BIEN HAY QUE DOMESTICAR

    NIÑO, DEJA YA DE JODER CON LA PELOTA
    NIÑO, QUE ESO NO SE DICE, QUE ESO NO SE HACE
    QUE ESO NO SE TOCA

    CARGAN CON NUESTROS DIOSES Y NUESTRO IDIOMA
    NUESTROS RENCORES Y NUESTRO PORVENIR
    POR ESO NOS PARECE QUE SON DE GOMA
    Y QUE LES BASTAN NUESTROS CUENTOS PARA DORMIR

    NOS EMPEÑAMOS EN DIRIGIR SUS VIDAS
    SIN SABER EL OFICIO Y SIN VOCACIÓN
    Y LES VAMOS TRANSMITIENDO NUESTRAS FUSTRACIONES
    CON LA LECHE TEMPLADA Y EN CADA OCASIÓN

    NIÑO, DEJA YA DE JODER CON LA PELOTA
    NIÑO, QUE ESO NO SE DICE, QUE ESO NO SE HACE
    QUE ESO NO SE TOCA

    NADA NI NADIE PUEDE IMPEDIR QUE SUFRAN
    QUE LAS AGUJAS AVANCEN EN EL RELOJ
    QUE DECIDAN POR ELLOS, QUE SE EQUIVOQUEN
    QUE CREZCAN Y QUE UN DIA NOS DIGAN ADIOS...

    ResponElimina
  2. t'agraixo l'aportació, Òscar, però Susagnna té una sonoritat que em captiva. I tenir nom de dona, malgrat tot el que poguem extreure'n, és tot un orgull.

    ResponElimina
  3. la veritat es que feia un temps que no em perdia en els teus escrits i es trobava a faltar...la boca oberta, els ulls seguin les linies i el cap donant voltes sobre coses senzilles pero desconegudes. m'agrada reflexionar amb les teves paraules i t'agreeixo que ho aconsegueixis.

    un peto ben gran des de cardedeu i espero que el somriure ja s'hagi apoderat de la teva cara!

    ResponElimina