dilluns, 1 de juny de 2009

El fruit que un dia vàrem sembrar




No sé que en seria de mi, si hagués nascut a Roma, ara fa més de dos mil anys. Potser seria patrícia, ciutadana lliure, o plebea, sense privilegis. Potser seria l’artista de la cúria o fins i tot, potser era esclava acusada d’adulteri, ves a saber qui i com seria, si no fos qui ara sé que sóc.
Dir que sé qui sóc, no és fàcil si dic que sóc filla. Sentir-se fill o filla no depèn únicament de saber qui t’ha engendrat perquè, hi ha pares i mares i mares i pares hi ha.
Dir que sé qui sóc, no és fàcil si dic que sóc dona perquè per mi, ser dona significa inequívocament ser rebel i combativa. En canvi, no sé maquillar-me ni pentinar-me per semblar més atractiva. Tampoc sé caminar amb talons i hi ha vegades que, per ser dona estàs obligada a anar ben pentinada i saber caminar de manera esvelta, ho siguis o no. Per tant, no és fàcil dir que sóc dona, si ser dona, ahir i avui, significa ser tantes coses que jo no sóc.
Dir que sé qui sóc, en canvi, ara m’és fàcil si dic que sóc professional de l’Educació Social. Hi ha professionals, educadors i educadores, integradors i animadores però pel nom amb el qual els defineixen al seu contracte laboral no són perfils idèntics els uns dels altres. A mi m’han definit com a Animadora Sociocultural i els meus estudis, m’han Diplomat com a Educadora Social. Per tant, podria fingir que no sé qui sóc si dic que sóc professional però, avui, estaria cometen un error perquè és 1 de Juny, hi ha més d’una cosa a celebrar. D’aquí a un parell d’hores, em trobaré amb gent fidel i compromesa, brindarem i no ens caldrà el cava perquè amb l’eufòria dels cules més d’un ha esgotat les millors ampolles del supermercat. Emplenarem els gots de vida i la farem somriure perquè per tot, hi ha un primer dia i quan la il•lusió d’aquest principi no s’esgota sinó que es pronuncia i creix amb la coherència de moltes, la paraula dels necis queda ofegada en el fracàs.
Avui, ser educadora (o animadora) i treballar per un ajuntament no és, ni per un moment, motiu de baixar el cap. És més, el motiu, sens dubte, està farcit d’orgull i força perquè aquest municipi que m’acull, com a professional, té moltes aspiracions que, encara, no ha descobert però que aviat ho farà. I serà un dia, com avui, en què sentiré un pessigolleig a l’estómac per tot el que haurem aconseguit, amb la constància i el compromís.

5 comentaris:

  1. Clar que si!!!
    Felicitats guapa, espero que aquesta nova aventura sigui plena de somriures i batalles!
    Aquesta nit farem un brindis per la "petita" -com diu Mariano- que revolucionara Caldes!
    Una abraçada ben forta!

    ResponElimina
  2. Su,....

    enhorabona. Alcem la copa per desitjar-te, desitjar-nos un present i un futur esplèndid!

    ResponElimina
  3. Què tal?

    Felicitats per tenir aquesta feina. Veig que estàs il·lusionada per treballar-hi, cosa que ja és molt. De fet, recordo ben pocs curros que hagin fet que em fessin especial il·lusió! jejeje

    A veure si les coses canvien... de ganes n'hi ha...

    un petó!

    ResponElimina
  4. Felicitats educadora social...jo fa un any vaig sentir una eufòria semblant, un títol penjat a la paret i un sobrenom de "tècninca superior" a les espatlles...no és el amteix grau, però sempre et fan sentir be aquestes paraules més enllà del batxillerat...

    Ens veiem del dia 26 petita i tranquila que no fan falta sabates de figura esvelta, ni maquillatge, ni un bon pantinat...tal i com ets tu m'agrades i no suportaria que t'amaguessis sota una mascara.
    petons des del vallès!

    ResponElimina
  5. felicitats bonica!

    ara que ja sóc a casa, espero veure't algun vespre d'estiu, i ho celebrem entre cerveseta!

    un petó ben fort!

    ResponElimina