dijous, 25 de juny de 2009

O juguem tots o estripem la baralla



D'anit només recordo el sabor amarg de la ratafia, el núvol de fum que envoltava la taula on totes érem assegudes i la desolació que creava la música de fons. Hi ha batalles que es guanyen i n'hi ha que es perden, això és lògic i no hi ha opció a rèplica. Ara bé, quan no jugues la batalla no la perds, ni tampoc la guanyes sinó que “l'estripes” i brindes amb vi amarg, servit en copes plenes de punyals. Hi ha desenllaços que són desoladors i mira que n'hi ha, que estem acostumades al repte, a jugar partides difícils. Però n'hi ha que confiem en la nostra raó, com a defensa imprescindible, i no acostumem a restar en silenci, juguem i fem palès que la participació és la més importants de les opcions. El repte fa atractiva la jugada i la presència de la nostra veu és líder en la nostra pràctica diària, en la quotidianitat del treball i en la raó de l'esforç. No creiem en la por perquè és el sentiment de temor el que ens fa ser dèbils, el que ens atrapa i el que bloqueja el nostre propi progrés. Tampoc creiem que la il·lusió sigui l'únic ítem a tenir en compte quan defensem la nostra estratègia. Confiem en el treball, en els principis que ens permeten dedicar hores i més hores a la creació de l'alternativa, i és la iniciativa que defineix aquesta alternativa com a necessària.

“O juguem tots o estripem la baralla” deia l'Ovidi Montllor.

2 comentaris:

  1. Tinc clar que la manilla d'oros la tenim nosaltres en aquesta partida. Resta amagada perquè no ha sortit la mà encertada, però és qüestió de temps que cardem un cop sec sobre la taula i la mostrem per endur-nos la mà i la partida sencera!

    una abraçada per tots els moments d'incertesa de la vida i de la lluita, o sigui del mateix!

    ResponElimina
  2. Com sempre, tantes boniques metàfores per sir tantes veritats.
    Com ha dit "l'ernest", sé que tenim les quatre manilles disfressades de raó i que per tant, acabarem guanyant!

    ResponElimina