Equilibri perfecte

És fascinant sentir com l'aigua salada del mar et cobreix el cos, a poc a poc. - Va pensar. El capvespre havia aconseguit evadir els turistes i aquella petita cala amagada darrera un turó verge de ciment, es veia enormement buida, tranquil·la. Amb el xiuxiueig de les onades, com a única interferència del silenci, el moment insinuava un equilibri perfecte. Es va treure la poca roba que duia a sobre i es va capbussar, nedava fins al fons fins que va sentir una forta pressió al pit que l'avisava, havia de tornar a pujar i treure el cap. Es va deixar portar per les onades quan va veure el tímid moviment d'una lluna radiant. Els diminuts núvols dibuixaven formes abstractes, mentre s'evaporaven deixant pas a la imponent foscor descoberta d'estels mal repartits. Estirada sobre l'aigua, amb la perspectiva del cel ben a prop, pensava en com es deuria veure aquell vespre en un racó insòlit del mediterrani més autèntic. Creta deu dibuixar el cel amb un fons color turquesa o potser, encara hi predomina la tendresa del taronja. Quina tonalitat es deu apoderar del fons d'aquella illa, Creta una entre tantes? -Pensava, com havia estat pensant els dies anteriors. Ja feia una setmana, havia despertat una sorprenent curiositat per un grup d'illes del mediterrani. Les coneixia ben poc, n'havia sentit a parlar i fa un temps, havia vist una pel·lícula que hi estava ambientada. Les veia com el paratge idoni d'una postal però entre la perfecció de la imatge semblava existir un misteri que només podien veure aquells que sabien passejar els seus carrers, deixant que el blanc de les façanes indiques el camí. Les sentia a prop de tant pensar-les però les veia lluny i la nit es tornava cada cop més freda, l'aigua començava a arronsar-li la pell i tenia el palmell de la mà ben arrugat. Va nedar fins a la vora, va sortir de l'aigua i es va envoltar el cos nuu amb la tovallola. Abraçada amb l'escalfor de si mateixa, es va estirar i amb un muntanya de sorra es va construir un coixí on acaronar-hi el cap per continuar desxifrant el color peculiar d'aquell cel que s'havia tornar més fosc i menys net. Hi hauria algú a Creta, estirat a la sorra d'alguna platja solitària, que escoltés el xiuxiueig de les onades interrompent el silenci, que s'imaginés, com ella, la història d'un país desconegut i despertés desig sentir-lo a prop, malgrat fos a través del perfil d'una imatge registrada en una postal.

"Salpar per començar trobar-nos en un punt i aprendre a navegar”