Recorda'm (I)

Tenia les mans curtides de treballar l'ofici de la terra, duia una guitarra penjada a l'esquena i el veia passejar, cada dia a la mateixa hora per davant del seu portal. Dia a dia, amb les mateixes mans i la mateixa mirada imponent, perduda però desperta. Sovint se n'oblidava i quan obria els porticons, cinc minuts més tard de l'hora prevista, per espiar-lo des de la finestra, se'l trobada carrer avall, aturat davant l'encreuament. Llençava una moneda a l'aire. Es deuria jugar a cara o creu, si pujar o baixar el carrer després de passejar, com cada dia, sota els plataners de la Rambla.

Un vespre de gener, ella tornava a casa carregada de cultura, s'havia gastat de cop els trenta euros que dedicava cada més, a literatura o música. Al carrer Ballesteries, hi havien entaforat una fira d'articles de segona mà, mentre passejava esquivant les aglomeracions de gent, es va trobar dues botigues que duien el seu nom amagat entre la pols. Va comprar un disc de vinil que no escoltaria mai però que tenia una caràtula d'allò més interessant, un plec de llibres de poesia que es venien a pes i que no li van costar més de cinc euros. L'article del qual estava més orgullosa, però, era un pac amb el llegat de Víctor Jara que contenia dos llibres, un documental i tres de les seves obres discogràfiques. Quan el va trobar, amagat entre les relíquies, va demanar el preu al firaire i quan li ho va dir però, li va semblar un insult que se'n pogués desfer a un preu tan míser. Com a bona estafadora innocent, se'l va emportar i va continuar caminant cap a casa, sense tafanejar més parades. Mentre esquivava la gent, de front es va trobar aquell home amb mans curtides i mirada desperta. Ella el mirava, més a prop del que mai l'havia vist quan el campanar de la catedral va tocar les vuit. Passaven vint minuts de l'hora prevista, anava tard i no duia la seva guitarra penjada a l'esquena. L'hagués anat a saludar si tingués el valor necessari per fer-ho i òbviament, si el conegués d'alguna cosa més que de la curiositat que la portava a espiar-lo des de la finestra.

- Manel? Va cridar una senyora d'edat avançada i roba fosca.
- Júlia, quina sorpresa! Què et porta per aquí?
- Visc aquí, com sempre, a la cantonada de la merceria. Feia temps que no et veia.
- No vinc massa sovint per aquí, des que vam marxar amb la Clàudia no acostumo a baixar al barri vell. Ens estem a una casa a Salt.
- Us esteu? Amb qui Manel?
- La Clàudia i jo. Quan els nens van tenir aquell accident, vam llogar aquesta casa i hi estem d'allò més bé. Avui m'han dit que hi havia una fira d'articles de segona mà i he vingut a bescanviar la guitarra. Fa temps que la Clàudia no la toca i és una llàstima. El nou propietari segur en farà un bon ús.
- La Clàudia... Manel, la Clàudia fa temps...
- Fa temps que no la veus perquè està enfeinada arreglant el jardí, tenim unes orquídies precioses. Has de venir a casa, un dia d'aquests.

No podia evitar escoltar la conversa amb la mateixa confusió que expressava la Júlia, estranya senyora que semblava desconèixer la realitat que explicava aquell senyor de mans curtides, del qual acabava de saber el seu nom. Feia vora un any que passejava per davant del seu portal, dia a dia, i ell bonament ho acabava de desmentir. Era ell, n'estava més que convençuda i va asseure's a un replà, es va encendre una cigarreta fent veure que esperava a algú mentre continuava escoltant la conversa. El neguit la portaria a descobrir la peculiaritat d'un desconegut amb mirada desperta i història innocent.

[...]

Una història que us explicaré un altre dia.