dissabte, 29 d’agost de 2009

Paradoxa




“Trista època la nostra, en què és més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”

A. Einstein


Entro al soterrani rònec de llum desmaiada. La pintura de les parets es bufa per la humitat. Contemplo cinc o sis pedres nobles, el moble ple de llibres, el quadre de Van Gogh prop de la reixa que dóna al carrer, als peus de la gent. Un feix de farigola perfuma el forat. En un racó, una guitarra vella i atrotinada.

Reguitzell de mots de colors clandestins. Sintaxi de classe. Orgull de pàtria. La xardor de l'agost ens fa suar.
A l’hora del descans en Mark s’acosta a la finestra a ullar les passes dels veïns. Tanca fort els punys, respira a fons i aguanta una atrevida llàgrima que pretén escapar d’aquell capirot. El seu pare li ha dit que els blancs no ploren.

Hi tornem. Vigilància d’un esperit que no ha de perdre el nord, que mai no s’ha de deixar arrossegar a les aigües manses de cap port. La pluja ens ho recorda parlant-nos d’aquella estranya i punyetera sort que li permeté de veure de més a prop les torres d'aquesta ciutat que s'esmuny entre l'orgull, l'avorriment i els prejudicis.


Un tigre té ralles negres i urpes perquè evolutivament li han funcionat.

"Déu no juga als daus!"..........doncs, sí, sí que hi juga i a més sembla que és un ludòpata diagnosticat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada