dimarts, 18 d’agost de 2009


La vella i hedonista Europa. Una Europa molt avesada a la pretensió de desmitificar, que ha arribar moltes vegades fins a l'extrem de trencar tots els miralls en els quals ens mirem per ser millors. I aquest excés es manifesta quan, finalment, ens adonem que un cop trencats tots els miralls encara ens en queda un: el que falsament ens repeteix que som els més bonics i elegants. És simptomàtic que en una època que diu trencar tots els motlles, acabem quedant-nos en el narcisisme i l'infantilisme.


Fernández Buey.






Cloc, cloc, cloc, cloc
Es deturà per mirar les seves sabates noves. Són realment maques; pensava. Estaven lluents, netes i n'estava més que orgullós de les seves sabates noves. Les mirava i tornava a mirar-les, cada cop li agradaven més. Em fan tan elegant i distingit; pensava.
Cloc, cloc, cloc, cloc
Es va aturar, sota la llum d'un fanal de la cantonada del carrer Santa Clara i es quedà observant la seva millor compra del matí amb un ampli somriure.
Clac, clac, clac, clac
Va creuar el carrer, sobre asfalt les sabates feien un soroll diferent que sobre ciment; pensava. Veritablement les veia fantàstiques, cobertes amb pell d'alta qualitat, un cosit d'extrema precisió i una sola tan geomètricament perfecte. Als carrers més lluminosos les sabates adquirien un color més brillant. Als carrers amb poc enllumenat, en canvi, es tornaven discretes i amb classe. Pel seu costat, va passar una dona aparentment atractiva. Em mira amb interès, això les atrau; va pensar. Tenia una entusiasmada sensació de lleugeresa, com si les sabates caminessin soles. Seguia la seva marxa: Cloc, cloc, cloc, cloc, tot mirant-les.
De tant mirar al terra, o a les seves sabates noves, va trepitjar un bassal que va enfangar les seves sabates lluents i brillants i el seu color va esdevenir brut i lleig.
Quina llàstima!; va cridar una veu femenina que l'observava des d'un replà. Era una nena de no més de dotze anys, havia tornat d'escola, s'havia deixat les claus dins de casa i la seva mare encara havia d'arribar de la perruqueria. L'olor a permanent la feia esternudar i es desesperava buscant escrits de més de deu paraules a les revistes del cor. Al carrer no hi havia ventiladors però, el replà d'aquella casa vella, amb parets gruixudes i terra de marbre li proporcionava l'acondicionament necessari per esperar durant tota la tarda, si feia falta. Havia acabat els deures a l'hora lliure que recentment, allarga l'horari escolar fins a les sis de la tarda. Així que, observar la passió amb que un home desconegut s'emmirallava amb les seves sabates noves es va tornar la més interessant de les opcions per passar la tarda.
En sentir-la, l'home que els diccionaris no tindrien un debat gaire ampli a l'hora de decidir amb quin adjectiu definir-lo, es va acostar a ella tot esperant rebre un argument de consol, pel seu tant o més desgraciat accident que havia emmarranat les seves sabates noves. La nena se'l mirava sense dir res, ell feia cara de futbolista lesionat després de fallar un penal i la sirena d'un cotxe de bombers va trencar el silenci sinistre.
Dos carrers enllà, una parella havia provocat un incendi mentre convertien casa seva en un confessionari ple de ciris edulcorats amb fragàncies exòtiques. Tots els veïns van córrer per tafanejar l'espectacle, l'home i la nena no van poder-se'n estar i sense ni tan sols acomiadar-se, van fer via cap a la multitud que encuriosida criticava la poca responsabilitat de la parella. Ell escoltava les converses, amagant les seves sabates enfangades entre el rebombori. La nena va córrer amb la seva mare que va haver de sortir espitada de la perruqueria amb el cap ple de amoníac i un coixí que separava els seus dits del peu per no tacar-se mentre li pintaven les ungles de vermell.

L'endemà amb les sabates ben engreixades, novament lluents, els companys d'oficina feien ressò de la més que bona aparença del nostre protagonista. Al carrer, feia una calor exuberant, l'avia del propietari del quiosc de plaça Catalunya havia mort per excés de suor. Al Rosselló, un veí s'acabava de suïcidar perquè la seva dona li havia fet el salt amb el seu millor amic. Mentre que al Bages, l’espectacular caiguda de la multinacional italiana Pirelli, era la conversa que desgravaven cinc jubilats que compartien conversa, taula i partida des d’un bar.

Una entre tantes, totes per igual. Què faríem sense l'esforç transformador de tantes persones anònimes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada