No recordava l'essència superficial que flueix per aquest aparador de postal idíl·lica de la Costa Brava. Travesses el rètol que et dóna la benvinguda, després de remoure l'estómac amb una carretera plena de revolts mal intencionats i comença el circ. Espectacle de pallassos que vesteixen amb roba blanca i barrets de palla, equilibristes que intenten esquivar la multitud per fer una fotografia efímer a l'horitzó. També hi ha malabaristes que es guanyen la vida fent el ridícul a les cantonades. Hi ha parelles que no parlen, restaurants amagats amb cadires no aptes per a persones de més d'un metre cinquanta d'alt, edificis blans i portals tancats amb pany i clau. La vida d'aquest poble es redueix a la falsedat, parlem salat i bevem vi dolç en una terrassa arrasserada. Fumo i em fa mal el coll, tinc gana i em costa miracles trobar un bar on em serveixin un entrepà de fuet. Saciaré la gana, la set, pagaré una morterada per treure la moto de l'aparcament i faré via, buscant un altre racó on refugiar-me. Aquest paratge és buit, superficial, distant i no m'acull, em rebutja i no li tiro en cara. No estic preparada per tanta bellesa, tinc un dia estúpid i necessito trobar un refugi que em demostri que l'esvaïda té sentit per si mateixa i no busca solució, només senzillesa, certesa i la solitud.

[...]Jo amb mi mateixa i una llibreta, la de sempre. La gent em mira malament. A la taula del davant un home estira el cap per mirar-me l'escot, el deixo fer. Ja se'n cansarà, penso. Em convida a un cafè, quin mal rotllo. Jo no tinc diners, ni ganes de tornar-li el compliment. Seré cordial, diré gràcies i marxaré sense acabar-me el pòsit ple de sucre de la tassa de cafè.

Cadaqués es troba entre el carrer del narcisisme i l'avinguda de l'univers extraterrestre.

Avui m'acompanya Antònia Font, Extraterrestres.