On som, cap a on anem?

De vegades, es sent allunyada del seu entorn com una peça estranya enmig del buit d'una vida que no ha escollit sinó que s'ha trobat i per atzar, ha de caminar-la, mirar-la i fer-la seva. Sense desig només per obligació, per algun deute que té pendent però desconeix i no vol, ni sap com descobrir. Es sent com l'actriu que interpreta un paper que està paradoxalment allunyat de la seva manera de ser. Ha d'estudiar amb cura cada gest, cada emoció per representar-la de forma inconscient però simulant realitat. No ha après a plorar i ha de cercar receptes que l'ajudin a exterioritzar sentiments de tristesa, de felicitat, d'emoció i no en sap. Ni tan sols sap com deixar d'ignorar el seu propi present, el dia a dia i aquelles petites coses que la determinen. Estima el silenci i la seva harmonia però tot i estimar-lo, l'aterra saber-se silenci ella mateixa. Alguns anomenen el seu estat com una patologia però el diccionari no sap construir més que el silenci amb paraules allunyades de l'expressió popular de la indiferència.

Buida la paraula, buit el silenci, la nit i el dia, buit el seu entorn. “On som, cap a on anem?” pregunta al mateix buit que l'envolta.

...Fa poques hores que ha sortit el sol i a la ciutat, hi predomina la rasca matinera de setembre. A la cuina, una cafetera a mig fer, no hi ha pa i les galetes amb xocolata no li senten bé de bon matí. Té son, els diaris són el monòleg del poder i llegeix poesia, Salinas i “La distraída”

No estás ya aquí. Lo que veo
de ti, cuerpo, es sombra, engaño.
El alma tuya se fue
donde tú te irás mañana.
Aún esta tarde me ofrece
falsos rehenes, sonrisas
vagas, ademanes lentos,
un amor ya distraído.
Pero tu intención de ir
te llevó donde querías,
lejos de aquí, donde estás
diciéndome:
“aquí estoy contigo, mira”.
Y me señalas la ausencia.

On som, cap a on anem? Pren amb força la seva desconfiança, entafora l'únic present preuat, la seva llibreta, i torna al nord. On tot va començar, on cada platja té nom de dona i cada brisa de vent porta el record, la nostàlgia. Potser serà la mateixa melangia la que la desperti avui i l'ajudi a començar a conèixer-se una mica més.

Abans però, busca el fragment d'un poema de M. Martí i Pol perquè hi ha poques coses que superin el que aquestes paraules són capaces de descriure.

Em costa imaginar-te
absent per sempre,
tants records de tu
se m'acumulen,
que ni deixen espai
a la tristesa,
i et visc intensament
sense tenir-te.

Suzanne. Leonard Cohen.