dijous, 1 d’octubre de 2009

Les matinades que ens devem



De Lisboa coneixia Pessoa, la seva proximitat a l'Atlàntic i el tramvia com a mitjà de transport. Els portuguesos fan cantarelles quan parlen i la ciutat escampava una harmonia d'extrema precisió que l'acolliria durant una setmana. Passejaria sense comptar el pas del temps, sense compromisos caminaria a retruc dels aconteixements i els “tacs” estampats a la paret serien l'únic indicador, l'única fita pel seu pas. Als balcons la roba estesa oferia una fragància peculiar que determinava la vida de la ciutat, els mosaics de les façanes mal conservades donaven un toc retrograda i místic. Va arrasserar-se per analitzar l'acollida en una terrassa on servien el cafè a preus desorbitats, a la taula del costat una parella de catalans envaïen la seva passivitat i sense deixar propina va marxar, cap destí.

A la cantonada, una estació de tren, va tardar cinc minuts a prendre el bitllet per la primera sortida. La desfeta resta voluntàriament soterrada en el paratge desolador que es veu a través d'aquest vago, va pensar. Sonava Belle & Sebastian al seu mp3, Sleep The Clock around i les matinades que es devien. Va agafar la llibreta de la seva bossa. Convençuda per començar a escriure un poema es va trobar una cançó, la cançó que ell va escriure en aquell viatge. Quatre fragments amb una rima peculiar, l'havia titulat fen mofa de la poca originalitat que desprèn la música en català avui en dia. Va estripar el paper i va oblidar els versos amb els que volia començar el seu poema. Lisboa quedava enrere, els passatgers d'aquell tren disminuïen darrera cada estació i ella restava apàtica, esperant que el revisor la fes baixar al final del trajecte.

El record i la distància del mateix, tornar d'enlloc i dirigir-se a un horitzó que no existeix. S'adonava, per primera vegada, que els dits i l'infinit es desunien quan l'amor i allò que es real es miren des de viaranys diferents, es pugnen, s'espien i es tempten. Perquè el voler-se no significava tenir-se i l'enyor a vegades desemboca en oblid i d'altres, en més enyor. Tornava la mirada, ara a les seves mans, a les de cada dia, a les que transmuten el present en rutina i el futur en paisatges difuminats per l'ambició d'arribar a ser allò que mai serà. El balanceig d'aquell tren li recordava a les nits en què s'adormia amb el cap acaronat a la seva espatlla i a la història de trobar-se amb la persona que més desitges, a les hores que no vol ningú. Era el moment de revisar de nou l'mp3 i tornar a escoltar Sleep the clock around per les matinades que es devien. [...]

1 comentari:

  1. Perquè el voler-se no significava tenir-se i l'enyor a vegades desemboca en oblid i d'altres, en més enyor.

    un petó Su. fes-n'hi un altre a la Maite. us trobo a faltar una mica.

    ResponElimina