dimarts, 16 de març de 2010




Aquell dia els nens potser jugaven amb cordes de ferro. I ella es mirava les mans tremoloses quan agafava una tassa plena de cafè. Semblen fetes de cartró, pensava. La porta es va tancar d'un cop, preveia el que havia de passar. Liava tabac. Ja no queden al cel més llunes d'ahir, pensava sense dir res. Ell la mirava, absort o covard.


Va entaforar la mà a la butxaca, buscant alguna moneda per agafar el proper tren. Allò no tenia tornada. Feia dies que doblegava la roba, posant ordre a l'armari, deixant a la vista allò que no volia oblidar. Tot allò que acaba empeny de nou, es convencia cada nit, sentit com ell duia la olor d'una altra dona al llit.

1 comentari:

  1. Ostres, el text manté la tensió fins a les últimes línies.
    M'agrada com descrius la sensació i l'ambient... i el desenllaç senzill, cru i clar com la vida real.

    Segueix així! :p

    ResponElimina