Llegeixo blocs morts per no ofegar-me. Torno a esquinçar-me la roba, per no oblidar-me d'escriure, per pensar en històries encara no escrites. El meu cos ha estat a París, Madrid, Lisboa, Llançà, Londres, Andorra , Bilbao i Pequin, però el meu cap està a New York, quan em diuen que hauria d'estar a Girona. En contra del que sempre havia cregut, he trobat una pedra en la que voler seure i pensar.
La nit em cau a sobre i a sobre el got ple de vi negre. La nit cau freda, el radiador del costat de la finestra entel·la els vidres, empapats de pluja. I sobre la nit que cau, el gust de la soledat. És dissabte i compto, un a un, els fruits secs esparcits per la taula, mentre viatjo a Brooklyn, sense travesar l'oceà. Tot el que veig són llumetes multicolors i a ell atacant-me amb una espasa de plàstic. La probabilitat de caure es redueix al moment en què jo penso en aeroports i ell en formigues.
Encenc el reproductor de música i m'abraço. I el fred que em penetra com agulles fines als ossos, em fa pensar que feia mil·lenis que no plorava sola i no vull fer-ho més.
carai Su, m'has d'explicar millor què tal és New Yorki què té que et tingui tan captivada, que tot i que t'he vist no hem pogut xerrar amb calma.
ResponEliminaPer cert, això dels blocs morts no deu ser pel meu, no? total fa dos anys i mig que no l'actualitzo... ;)
Un petó!
Bernat, ens devem un llarg cafè! De la propera visita no passa,eh. Podries aprofitar l'exili per resucitar el bloc... una abraçada! :D
ResponElimina