El vértigo es lo que da sentido a las cosas, en el ojo del huracán se funciona mejor y ahora la máquina de escribir sólo para en luna llena.
“El viaje”. Inserta.
Una ràfega de vent humit sacseja la branca negre, nua i lluent en què em repenjo. És un dia d’hivern, el gener ha portat neu als carrers de la ciutat. El vell arbre del jardí ha quedat glaçat. El vent em traspassa l’abric i m’arriba fins el moll de l’os.
M’encamino costa amunt, avui és l’últim dia abans de tornar a ofegar-me en la rutina i els dies d’oficina. El sol ha eixit amb força, el cel és clar i l’ambient gèlid i silenciós. Els nens no van a escola i els parcs estan buits; la ciutat està freda de tanta solitud.
Camino. Sé que des de la muralla es pot gaudir d’una vista esplèndida del riu, dels ponts de la ciutat.
Voldria quedar-me a dalt, prop del cim, i sentir – de nou- aquell temps d’intimitat, de passió. No tenir dubtes i saber esquivar la por sense por. Viure un instant estrany però dir-ne especial perquè és nou.
“A dalt” és una trobada, un intercanvi de sensacions, més que de paraules. Un passeig per un barri perifèric, a la vora del riu, per un pont i per una muntanya, tot fent parada en un cafè. Una trobada comuna; Una ruptura banal.
seguirem fruint d'allò que ens envolta els dies de reflexió, de pausa, de por, però també els de disbauxa, lluita i compromís. Mentrestant, les pors són per viure-les, disfrutar-les i no sempre perdre-les. Perquè la por és vida!
ResponEliminaun petó des de la ciutat gran, que no gran ciutat!
voldria dir-te quelcom proper, que fes d'aixopluc d'aquesta aigua-neu, d'aquestes lletres...ara que escrius en primera persona i a la vora.
ResponEliminaens veiem ben aviat, potser per casualitat ;)
una abraçada bonica